Bolets i castells.

Ja hi ha boletaires!

Sí, dic bé, ja hi ha boletaires, molts boletaires, però pocs bolets. Com cada any, empesa en part per la pressió mediàtica, creix la febre boletaire. Gent de totes les procedències, majoritàriament de ciutat, i equipats amb vehicles tot terreny d’alta gamma, omplen els nostres boscos amb la seva presència i els seus rastres inesborrables, és a dir, plàstics, llaunes, papers...

En canvi, de moment, de bolets n’hi ha pocs. Ahir vam poder fotografiar aquest preciós exemplar d’Apagallums, Macrolepiota procera, bolet gran i ben format, per bé que, per sort per a ell, del tot inútil des del punt de vista culinari.

Dit això, se m’acut que podria comentar una mica el tema del concurs de castells, un esdeveniment que va tenir lloc precisament ahir.

Cada any –o cada dos anys- el concurs de castells té més importància mediàtica, la cobertura, per exemple, de TV3 comença a ser força digna, quasi a l’alçada dels esports majoritaris. Això és bo, molt bo. A dia d’avui, ja hi ha una cinquantena de colles, a llocs tan diversos com les Illes o la Catalunya Nord.

Com a casteller de la Colla Vella, assisteixo una mica perplex a aquest fenomen, perplex però gratament sorprès. Jo crec que el Món casteller es mereix tota aquesta atenció, tota aquesta i encara més.

Els anys en que jo era casteller molt actiu, entre el vuitanta i el noranta-dos, els castells eren un fet important i destacat, però només a les comarques castelleres de tota la vida; El Camp de Tarragona i el Penedès. Però eren totalment desconeguts fora d’aquest àmbit geogràfic.

A mi em semblava un fet terriblement injust, els castells tenen tots els elements per a triomfar en la societat actual, i en qualsevol societat. Tant des del punt de vista humà i de valors: Integració social, participació de tothom, disciplina, valors esportius, etc. Com des del punt de vista d’espectacle, és molt i molt plàstic, es pot aprofitar totalment des del punt de vista televisiu i fotogràfic. Per exemple, pensem que en els castells, a diferència de la majoria d’esports-espectacle, el punt de màxima importància i espectacularitat es preveu exactament en el temps, tothom sap en quin moment cal estar a punt per a copsar l’aleta de l’enxaneta.

En aquell moment, vaig enviar a TV3 la idea de fer un programa de castells, amb la idea que algun dia això hauria d’esclatar. Òbviament, no em van fer ni cas, em devien prendre per boig, però el temps, com sempre, està posant les coses al seu lloc, i ara ja hi ha un programa de castells a la tele, i se’n fan retransmissions de forma periòdica, i retransmissions que tenen bones audiències.

Si he de trobar un però, aquest seria que, justament en el moment de major ressò mediàtic, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, que tradicionalment sempre havia estat al capdavant, ara sigui sempre l’eterna segona –o fins i tot tercera, com ahir.

És molt injust, molts i molts anys hem estat la referència, la colla més important, i ara, que és quan més gent coneix els castells, ens passen la mà per la cara tot sovint.

Ara que, veient el concurs d’ahir, entenc perfectament el per què. Així, a ull, mitja plaça era verda, crec que hi havia més gent dels Castellers de Vilafranca que de les dues colles de Valls juntes. Suposo que és un peix que es mossega la cua, com més guanyen, més gent s’hi apunta, i com més gent s’hi apunta, millors pinyes i folres, més castellers a triar i més es guanya. Per acabar d’adobar-ho, Vilafranca és força més gran que Valls en població, i es pot dir que només tenen una colla, amb tots els respectes pels Xicots, però cal reconèixer que entre les seves dues colles no hi ha la mateixa situació d’equilibri que hi ha entre les dues de Valls. Des d'ací, doncs, els felicito, el quatre de nou amb el pilar i el cinc de nou van ser uns castells dignes de ser recordats, molt ben fets i amb la necessitat de comptar sovint els pisos, peruqè semblava que eren de set, amb la fermesa que pujaven.

En fi, de tota manera, jo estic molt content i orgullós de ser de la Vella de Valls, és una colla que ha fet i fa història, i estic segur que en seguirà fent molts i molts anys. Per a mi sempre serà la primera, per alguna cosa sóc de Ca la Gallineta.

A més, el concurs a mi no m’ha interessat mai massa –tot i que un any em va salvar la vida- i el que m’agrada més és sortir satisfet de les diades castelleres de debò, les que no tenen puntuació i normes escrites i cadascú surt de la plaça valorant a la seva manera com ha anat la diada a la seva colla i quins castells ha pogut veure de les altres colles i fer a la seva.

En qualsevol cas, el Món casteller s’eixampla i agafa poc a poc el paper que ha de tenir. Aquesta és una molt bona notícia, i a mi m’agrada de trobar-ne.