S'han acabat les festes.

Ahir Reis –Reixos, que diem al Camp- i amb aquesta festa s’han acabat totes les de Nadal. Ara ja no hi ha res, absolutament res, fins Setmana Santa. Només treballar i dissabtes i diumenges.
Com cada any, Nadal ens deixa tres o quatre quilos de més –cap problema, amb un parell de cops de sortir a córrer tornen a desaparèixer- i imatges de trobades familiars, amb família que no veus massa sovint al llarg de l’any i amb d’altres que els veus sovint, però no amb aquesta tranquil·litat.
Un cop més, el concert de Nadal de la Puigcerver al Fortuny, amb la nostra filla tocant, molt maco. I l’alegria dels nens amb els regals dels Reixos, tot i que a la nostra família –com a la majoria de les catalanes- n’hi ha pocs, de nens.
Bé, Nadal sempre serà Nadal, mentre no ens obliguin a canviar-lo per vacances d’hivern, o setmana de la neu, o el que sigui.
Canviem totalment de tema.
Hi ha molta legislació sobre plantes i animals amenaçats. El mot amenaçat, aquí, vol dir en perill, en procés de desaparició, en disminució poblacional. Per a dir-ho més clarament, que cada cop són menys freqüents.
Als idiomes també passa, això. Cada idioma és viu, hi ha paraules que neixen, que importem d’altres llengües o creem de nou, agafen força i entren de ple en el lèxic de la gent del carrer. Algunes fins i tot abans que, de fet, siguin admeses per l’autoritat lingüística competent –que, afortunadament, no sol ser militar.
Fa ben pocs dies, per exemple, s’han acceptat al Termcat diferents noves paraules, moltes d’elles referides a la gastronomia o a les noves tecnologies. Algunes, com ara bràqueting, que la majoria de la gent no sap ni què volen dir, si no és que ets fotògraf.
D’altres, com ara emplatar, malgrat que tots els programes de cuina de les televisions les utilitzin, encara no han estat admeses, i el mot correcte a utilitzar és, en aquest cas, muntar els plats.
Però ara no anava per això, ara anava pel cas contrari, hi ha, a l’altre extrem, paraules que es perden, que es deixen d’utilitzar. Són paraules en perill d’extinció, ja sigui perquè, senzillament, la cosa a què feien referència no existeix –o quasi no existeix- o perquè han estat substituïdes per altres termes més moderns.
Algunes d’aquestes paraules tenen la sort que, malgrat que la seva utilització original ja quasi ha passat a la història, el seu ús ha derivat acompanyant al canvi amb l’ús del seu objecte. M’explico millor amb un exemple, perquè ara m’estic embolicant:
Carretera.
Carretera era, originàriament el lloc per on passaven els carros, ben lògic, no?
A dia d’avui, ja no hi ha quasi carros, a les nostres terres –bé, als tres tombs, sí- i han estat substituïts per cotxes. Però la paraula no s’ha perdut, ben al contrari, s’aplica la mateixa paraula al lloc per on passen els antic carros, ara cotxes, i fins i tot s’utilitza carro enlloc de cotxe per a definir als actuals vehicles a motor, automòbils.
Però n’hi ha d’altres que desapareixen amb la cosa que definien, són paraules amenaçades.
M’he proposat emprendre una humil i, si es vol, testimonial tasca per
a recordar i utilitzar algun cop paraules que jo recordo de petit, que eren usades per la meva família o gent que m’envoltava, i que ara ja no se senten. No hi ha Lleis de protecció de les paraules, ni programes de reintroducció o foment, per tant, cal una tasca individual per a recordar-les.
Avui començaré amb una que me la va recordar un llibre, La Catedral del Mar, de l’Ildefonso Falcones, es tracta de
Camàlic
En realitat, al llibre hi surt la paraula bastaix, que vol dir la mateixa cosa. Però a mi em va obligar, el primer cop, a cercar-la al diccionari, perquè no sabia que volia dir.
A les definicions, com a sinònim, hi posava camàlic. Bé, això sí que sé què vol dir.
El meu avi era carreter, és a dir, un transportista de l’època, amb una agència de carros. I, és clar, llogava camàlics. Gent que carregava i descarregava, portant les càrregues a l’esquena. Un ofici dur i de força, sens dubte.
Avui no hi ha camàlics, hi ha grues, toros, etc. Les càrregues es porten amb procediments mecànics, ja ningú es destrossa l’esquena carregant i descarregant.
Així és que ningú sap ja què vol dir camàlic, o bastaix. És una de les paraules en perill, amenaçades.
Si fos un animal, seria a l’apèndix I del CITES, com que és una paraula, li dedico un record, ja no la sento des que m’he fet gran.

Adéu al Pere Anguera.

Sí, ja sé que aquest és i ha de ser un bloc optimista, però de vegades no hi ha més remei que comentar una mala notícia.

Avui és una d'aquestes ocasions.

Ha mort Pere Anguera.

En la meva particular llista de gent coneguda, el Pere és, potser, el que més s'ajusta a la definició d'intel·lectual. És, era, un intel·lectual en majúscules. Historiador, editor, catedràtic, escriptor...Una persona d'enorme cultura i que, a més de tenir-la, ho feia notar sense enbafaments, amb humilitat.

Jo vaig tenir ocasió de conèixer-lo arrel de la publicació del meu segon llibre. De fet, com he comentat en alguna anterior ocasió, si es va publicar "Els ocells al Camp de Tarragona" al Centre de Lectura, crec que va ser en molta part gràcies a ell.

La cultura del nostre País queda una mica més òrfena només començar l'any.

Des d'ací, el meu modest i sincer homenatge al Pere Anguera, que ja no veurà com es posa el seu nom a la segona bibliteca pública de Reus, encara que suposo que ja ho sabia, que es faria.

La foto l'he baixada d'internet i és de fa un parell d'anys, en desconec l'autor, no s'especificava.

Inauguració de l'any.

L'any ornitològic comença prou bé, els primers dies, a Cambrils, molt mala mar el dia u, i la seva conseqüència el dia dos, porten observacions molt interessants, Baldrigues, moltes gavines, un Mascarell adult preciós, Corbs marins i fins i tot algun Ocell de tempesta.

A Torredembarra, un dia més tranquil, Ànecs cullerots i xiuladors, fotxes i també moltes gavines, collverds, mosquiters, tallarols i polles, com sempre.

Cal preparar el text de l'aligot per a l'Atles d'hivern, tot un honor, participar amb un text -conjunt amb una col·lega Agent Rural- en aquest treball col·lectiu. A veure si podem estar a l'alçada.

Bon any nou!

Com cada any, no sé ben bé perquè, toca fer balanç.
De primer, mirem si s’han acomplert els objectius que ens vam proposar el darrer dia de 2008:

Deixar de fumar: Fet.
Deixar-me barba: Fet. Aquests dos, molt fàcil, no?
Mantenir el bloc: Fet. No sols això, n’he creat més, fins a nou blocs, ara mateix, que actualitzo amb més o menys freqüència depenent de les ocasions i de les oportunitats. Per exemple, els blocs de papallones i orquídies fa dies que no s’actualitzen per raons òbvies.

Per cert, no sé què ha passat amb el comptador de visites que, sense cap mena d'explicació, ha recomençat de nou des de zero el diset de desembre, i ara n'hi ha molt poquetes. I això sols ha passat al bloc més vell, aquest mateix, als altres, segueix comptant des del dia de la seva creació. Misteris de la informàtica?

I ara, els desitjos:
Independència:
Evidentment, no depèn de mi sol, però el que sí que està clar és que, en sols un any de diferència, sembla ser que la idea que Catalunya s’ha d’independitzar com a estat ja no és vist com una extravagància o un eixelebrament de forma general. Cada cop hi ha més gent que ho veu clar: No ens volen i ens maltracten, a més d’espoliar-nos de forma vergonyant. Per tant;
Què hi fem, a España?

En els darrers anys, hi ha hagut diversos països a Europa que s’han independitzat de forma pacífica i democràtica. I tots els està anant molt millor.
Per què no podem fer el mateix?
El moviment cap a la independència ha començat de forma clara i contundent, tenim la raó i acabaran per donar-nos-la. Temps al temps, però espero poder-ho veure ben aviat. Poder llegar als nostres descendents un Estat Català com cal.

I finalment, coses de menys importància:
Que ens han portat, els reixos?
A casa, som poc originals, ja ho sé, ens porten el leqtor; l’e-book que es pot comprar a Abacus.
Realment està molt bé, es llegeix exactament igual que un llibre, és molt còmode i pràctic, pesa poc, ocupa poc lloc, i pots tenir milers de llibres amb l’avantatge, a més, que són molt més barats, fins i tot molts de franc. Hi ha llocs web on te’ls pots baixar de franc de forma totalment legal. Per exemple, el projecte Gutemberg.
Suposo que d’ací a quatre dies quedarà completament antiquat perquè sortirà el mateix aparell en colors , més lleuger i amb més capacitat de memòria, però, de moment, nosaltres ja hem començat a llegir i a estalviar tallades d’arbres amb el que hi ha ara disponible.
Un bon regal, sens dubte, per a qui li agradi llegir.

Aquí van les dotze campanades.

Pessebre, una tradició molt nostra.

Avui hem estat a casa d'uns amics i hi tenien instal·lat aquest preciós pessebre.

El pessebre és una de les nostres tradicions més típiques de Nadal, aquest compta amb tots els ingredients, el naixement, els pastors, els animals, els reis, el caganer...i fins i tot uns romans, que, com ens descuidem, entraran a la cova i canviaran la història matant Jesús abans d'hora.

M'he permès la llibertat d'incloure'l al meu bloc, perquè m'ha semblat un bon exemple d'aquest costum. Moltes gràcies, Rosa, Carles, Elvira i Silvia...i bones festes!

Àliga morta.

Nadal no és feliç per a tothom. Aquesta Àliga perdiuera, Aquila fasciata, probablement la femella d'una parella de Mont-ral, no arribarà a veure el 2010.

Com moltes altres aus rapinyaires del nostre País, ha mort electrocutada en una línia elèctrica, a les grapes es veu clarament la típica cremada per on ha entrat la descàrrega elèctrica. Aquesta ha tingut la sort de morir ràpidament, n'hi ha d'altres que queden amb totes les vísceres cremades i triguen diversos dies a morir amb grans patiments.

Aquesta parella va ser una de les primeres que vàrem conèixer, a principis dels vuitanta, i era la que millor criava degut a la tranquil·litat del seu territori. A finals dels noranta ja va començar a tenir problemes amb l'escalada, i ara això.

En fi, a veure si li dona temps a substituir la femella i criar enguany.

Contestant al Martell, he de dir que ja hi ha un protocol establert per aquests casos al Cos d'Agnts Rurals, i que ja s'ha seguit en aquesta electrocució, com sempre.

No és el primer cop que ens passa, i responent a la nostra actuació, es van corregint molts suports i fins i tot línies senceres. Hi ha una legislació que afecta a les línies de nova instal·lació, pel que fa a les velles, es van substituïnt els suports perillosos amb prefrència pels que ja s'ha comprovat que han produït un accident. És per això que és important que qualsevol persona que es trobi un ocell mort sota una torre elèctrica ho comuniqui al CAR, es pot fer, simplement, amb el 112 d'emergències.

Bon nadal!

Futbol altre cop.

Sí, més futbol. Ahir partit de la màxima rivalitat entre la selecció de futbol sala dels Agents Rurals del Baix Camp i un altre equip internacional, és a dir, un equip format per persones que no són del Cos d’Agents Rurals, ja que els possibles rivals de la casa han claudicat davant la pallissa que vam infligir a l’Alt Camp l’any passat.
Així doncs, ningú s’ha atrevit amb nosaltres a la casa i el company Roger ha aconseguit un rival format per amics de la seva colla, una trepa d’impresentables joves i forts, d’uns trenta anys tots ells, que no han tingut cap respecte cap a la nostra provecta edat i ens han apallissat. Bé, no del tot, encara ens hem defensat prou bé i sols hem acabat sis a cinc.
Bé, ara de debò, els amics del Roger eren molt bona gent i ens ho hem passat molt bé jugant amb ells, ha estat un partit de veritable costellada i bon rotllo, ideal per a fer gana per al sopar de Nadal que hem fet després. Cal agrair, doncs, al Roger i als seus amics, l’haver organitzat i jugat aquest partit anual que ja és una tradició.
Queda aclarit, doncs, la imbatibilitat del Baix Camp ha estat trencada, ara el percentatge és del cinquanta per cent, de dos patits, un guanyat i un perdut. A veure si l’any que ve algun equip d’agents rurals d’una altra comarca s’atreveix a enfrontar-se a nosaltres, ara que ja se sap segur que se’ns pot guanyar.
A la foto es pot veure el nostre equip, on destaca un porter quasi professional, i la joventut i força de l’equip rival, que van de blanc, com un altre equip que fa molta ràbia. Aquests no en fan, de ràbia, però.
A l’altre foto es pot veure el setanta-cinc per cent del públic, sols faltaven cinquanta-dos mil dues-centes noranta-sis persones per a ser la mateixa quantitat que hi va haver al partit de Catalunya contra Argentina. És a dir, eren quatre. No, no és una manera de parlar, eren exactament quatre. El que passa és que eren pocs però escollits, van animar molt, moltes gràcies!

Canvi de tema, ocells.
Primer recorregut del SOCC de la Dòvia, al Prat, a l’hivern. Enguany, malgrat el temps –he hagut de córrer al final, perquè em mullava- ha estat prou bé, Àliga daurada, aligots, esparver...i seixanta-vuit gralles de bec vermell. Força bé, tot plegat.

Encara quedaven restes de la gran nevada de l'altre dia, i els ocells anaven una mica de bòlit. Sort que l'onada de fred ja ha marxat, si no, a la matinada m'hagués quedat ert.

Passa el fred glacial.

Sembla que ja no fa tant de fred, ens queden imatges com la bassa del passeig Mata gelada, del dissabte al matí, però, un cop ha entrat l'hivern, la temperatura ha pujat uns deu graus. De tota manera, volia fer el SOCC d'hivern i plou, plou força, haurà d'esperar.

Darrerament la premsa en va plena de diversos temes que fan pensar:

Aeroport.
Volen canviar el nom de l'aeroport de Reus.
Per què?
No és a Reus?
Diuen que és perquè això sembla que treu renom a Tarragona, potser els de Tarragona pensen que amb un aeroport amb un nom que no és el seu semblen menys importants.
I l'aeroport del Prat?
Tota la vida se n'ha dit així, del Prat...potser perquè és al Prat, no?
I això fa semblar menys important Barcelona que el Prat?
No sé, potser em faig massa preguntes.
Ep! Que consti que jo m'ho miro des de la més absoluta objectivitat, jo sóc de Valls.

Vegueries.
Quin nom posaran a la nostra, de vegueria?
Jo vaticino, quasi segur que de Tarragona.
No li haurien de posar del Camp?
Si volen, del Camp de Tarragona, encara que de camp, al Principat, no n'hi ha cap més. Sí que n'hi ha al País Valencià, però aquí a dalt, no.
Aquí potser se'm nota més que sóc objectiu.

Loteria.
Resulta que el barça ha guanyat sis copes, tot el que hi havia en joc. Un èxit esclatant. Madrid, en canvi, s'ha hagut de conformar amb el primer i segon premi de la loteria de Nadal.
No sé, potser és perquè a mi no m'interessa gens el futbol, però per a mi millor si l'any que vé el Barça no guanya res de futbol i, en canvi, ens toquen les grosses a Catalunya.
Per cert, que un quart ha tocat sota casa i jo, com que no jugo, sols he vist com els de la tele emetien en directe. En fi.

Ah! I que consti que l'equip de futbol dels forestals Baix Camp no té res a envejar del Barça; Nosaltres també ho hem guanyat tot, el cent per cent de les competicions en què hem participiat. Vam fer un partit contra l'Alt Camp i vam guanyar...un d'un. A veure si el partit de demà no trenca la ratxa d'imbatuts.

Puig, ocellaire.

Continua el fred, i continuo la lectura de Camins de França, de Joan Puig i Ferreter.
Estic aprenent molt, amb aquest excel·lent llibre. Com amb qualsevol altre llibre d’autor de qualitat, aprenc a escriure i aprenc coneixements de fons. En aquest cas, a més, amb l’afegitó que l’escriptor en qüestió és del Camp, els coneixements que n’adquireixo, doncs, són més propers, m’hi puc sentir més identificat.
Però, encara hi ha més; A cada lectura hi podem trobar sorpreses, en aquesta ocasió, la sorpresa ha estat que Puig i Ferreter era, a més d’un bon escriptor, un autèntic ornitòleg.
Si haguéssim estat coetanis, en Joan Puig i jo, una de dues, o haguéssim tingut problemes, atenent a les seves paraules i al meu ofici:
“Centenars de vegades havia caçat ocells amb paranys de filferro, al vesc, a l’abeurada, a joca o amb escopeta. De menut havia afollat centenars de nius. Havia criat merles, gafarrons, caderneres, verderols i altres ocells resistents a la gàbia. Havia tingut a la meva mà, vis o morts, tota mena d’ocells que viuen o fan estada al Camp de Tarragona. De nits havia vist caçar la xibeca i el mussol. Coneixia els ocells de bosc, de la muntanya alta, i els de pla, de coster, de les baixes terres fangoses de vora els torrents i els de l’horta i els regadius.”
Evidentment, essent jo Agent Rural, això hauria pogut portar problemes.
Però si seguim llegint, veiem que potser hi hauria hagut entre nosaltres una veritable amistat, amistat per coincidència de gustos, que no per tenir igual categoria intel·lectual –és evident que ell era un veritable cervell privilegiat, jo, no.
Fixeu-vos què diu una mica més tard:
“Era així, doncs, que no tan sols coneixia de vista els ocells del nostre país i en sabia els noms, sinó que també en sabia els costums, el que mengen, i també com fan els nius i a quins llocs. On passen l’hivern i on l’estiu, i també on emigren i per quina banda tornen a les nostres terres. Coneixia molts ocells de lluny per llur vol o per llur cant.”
Repeteixo, salvant les distàncies òbvies, em sento plenament identificat, jo com a aprenent i ell com a mestre, és clar.
Així doncs, a més de Josep Maria de Segarra, Martí i Pol o Ausiàs Marc, hi ha a la literatura catalana un altre autor que podem considerar que, a més d’escriptor, era amant i bon coneixedor dels ocells, és en Joan Puig i Ferreter.
Bé, deixem el tema no sense recomanar altre cop aquesta lectura, clàssica però que potser hi ha algú més que encara no ha fet.
L’hivern de veritat entra demà i sembla que s’acabarà aquest fet tan viu. Aquesta nevada ens ha deixat oportunitats fantàstiques en fotografia de paisatges, recomano especialment passar pels blocs i webs de fotògrafs de Natura, o de fotògrafs en general, com la Tere Balañà.
Parlant de fotos, hi ha un interessantíssim concurs al qual penso participar, bàsicament perquè un dels convocants és l’amic de Té la mà Maria:

http://robertinhos.blogspot.com/2009/12/i-deja-te-la-ma-too-much-strong-dona.html

Molt interessant, caldrà seguir-lo.

Pessebre gelat.

Avui segueix el fred, els de l'esplai Albada han sortit -amb la nostra Cèlia, és clar- cap a Vallclara, a posar el pessebre, com cada any. La bassa del passeig Mata estava tan gelada, que els coloms s'hi passejaven per damunt a la cerca d'un bocí on l'aigua es pogués beure, només es podia fer al centre mateix, on hi ha els sortidors, i això perquè la eren quarts de deu.

És a dir, segueix el fred, això em recorda aquell vell refrany britànic:

Wen the Rook flyes dawn, there are a karaj's cool.

Què, que no era així? Ja volia dir jo que aquella acadèmia d'anglès semblava una estafa.

Ara seriosament, seguint amb el tema de l'orella d'ahir, he de donar la raó al Martell, l'ha encertat plenament amb l'autor del text en castellà.

Però el que va motivar la meva carta de fa uns anys, concretament l'abril del 2002, era d'una que es fa dir "Alma".

El seu escrit començava presentant-se dient que el seu nom és Rosa Oroz, però que signa Alma perquè és com tothom li diu. Després desenvolupava una defensa de les ancestrals tradicions dels indis americans, de l'inipi, un foc purificador. I demanava que es publiqués el seu escrit en castellà perquè no dominava prou el català -tot i que viu des de petiteta als Països Catalans- i apel·lava a l'esperit obert de la revista.

La meva resposta, el mes següent, va ser aquesta:

Carta oberta a l’Alma.

Benvolguda Alma.

En un poble petit, tots ens coneixem, de tota manera, et diré que el meu nom és Màrius Domingo, i signo Màrius perquè així és com em diuen.
Em considero una persona oberta i que no té mai por d’allò que és nou, és per això, i per altres raons, que m’ha agradat força el teu escrit de la darrera Orella, però m’agradaria comentar-te alguna cosa, ja que m’he sentit una mica ferit, jo també tinc “animeta”.
En primer lloc, m’he sentit bastant ferit pel fet que a la nostra Orella, una revista de Farena per a farenencs i la resta del Món, s’hagi publicat, per primer cop, que jo sàpiga, un escrit en castellà. A més, amb l’aclariment que això s’ha fet pel teu exprés desig.
Efectivament, en la teva carta comentes que el que us mou a tu i a tots els de Guayrapá és, per damunt de tot (por encima de todo, dius) amor i respecte, concretament amor i respecte per tot allò que us rodeja.
Doncs bé, crec que això ho dius, però no ho prediques, ja que, potser no te n’has adonat en els “muchos años” que vius entre nosaltres, compartint la nostra terra –quan dic nostra, vull dir nostra, també teva, és clar- Potser no t’has adonat, dic, que et rodeja una terra que es diu Catalunya, no pas “Cataluña” i que els catalans, que som els que vivim i compartim aquesta terra amb tu, tenim un idioma propi, un idioma propi que es diu Català i que ens sentim molt orgullosos d’haver-lo conservat malgrat la brutal repressió que vàrem haver d’aguantar durant molts anys els que el teníem com a llengua materna.
Pel que llegeixo a la teva carta, en moments difícils, vas trobar a faltar una mare que et consolés, em sap molt i molt greu, ho dic de debò. Però això t’ha de fer comprendre millor que els que sí que en gaudim, d’una mare –fixa’t que la llengua pròpia de cadascú s’anomena materna, i no és debades- l’estimem molt i la respectem molt.
Ho sento, dic i repeteixo, m’he sentit ferit, perquè jo sempre m’he mogut per la defensa de la Natura i de la nostra cultura, que considero una mostra més de la diversitat i de la riquesa del Món. Mai he escrit cap llibre ni article que s’hagi de publicar a Catalunya en altre idioma que no sigui el Català, malgrat que això m’hagués obert moltes més possibilitats, sobretot econòmiques. De la mateixa manera, no se m’acudiria mai reclamar que es difongui en català un escrit meu a un medi d’un altre àmbit idiomàtic, per respecte, ho faig amb l’ idioma del país o me’l faig traduir.
Crec que aquest esperit una mica “combatiu” si vols, és important que el mantinguem, si no és així, ben aviat el nostre idioma serà una relíquia més que estudiaran les generacions que ens segueixen. Exactament igual que els idiomes dels indis americans, idiomes que ja no compten quasi amb parlants, cosa que considero una gran pèrdua.
Sí, faig ara un lligat per a parlar del segon i darrer punt. Punt que considero molt menys important i que no m’ha ferit pas tant, doncs.
Es tracta d’aquesta idolatria per les tradicions dels “ancestros de la humanidad” que esmentes. Sincerament, hi estic molt d’acord, però crec que heu triat aquests ancestres com hauríeu pogut triar qualsevol altre tipus de ritus, els des xinesos, mogols, inuit, nuba, masai o, perquè no, els catalans, que venim directament dels ibers, i tenim tradicions ancestrals com fer un gran foc el primer dia de l’estiu on es purifica cos i ànima per a iniciar de nou la vida, mig aturada pel llarg hivern. En aquests rituals tribals, es beu, es balla i es canta en un idioma mil·lenari que ara és en declivi, fins i tot en perill de perdre’s per la globalització i...però crec que d’això ja n’he parlat.
Aquests rituals els practiquem encara avui els indígenes d’aquesta terra. Possiblement l’inipi i el foc de Sant Joan tinguin molt més en comú del que ens pensem. Ja veus, de vegades donem tombs i tombs per a cercar respostes, i les tenim tan a prop que les trepitgem sense adonar-nos.
Bé, en fi, el que deia, em semblen molt bé els rituals indis, els respecto i els estimo, però particularment crec que ja tinc prou feina a defensar els propis, encara que amb el sedàs dels anys, les religions i les dominacions polítiques s’hagin maquillat i desvirtuat força.
Tornant al tema que importa; Sé perfectament que estàs rodejada de gent, fins i tot molt propers, que poden traduir els teus escrits al nostre idioma. Fins i tot estic convençut que, com a persona intel·ligent i culta que ets, ho pots fer tu mateixa, en tot cas, jo també m’ofereixo a traduir tots els escrits que vulguis publicar a l’Orella de Farena. Així doncs: Et prego, en nom de l’amor i el respecte a la nostra terra i a les persones que et rodegen que publiquis molts més escrits a aquesta estimada Orella de Farena, però que ho facis en Català, si us plau.

Fred i corbs.

Quin fred, no?

Sembla que l'hivern a tornat a casa per Nadal, continua la neu i les temperatures sota zero. Són les condicions ideals per a detectar petjades de mamífers i per a observar de prop als pobres ocells que van una mica de bòlit.

Val a dir que en dies com aquests, els ocells agraeixen les apotacions que els poguem fer de menjar ja que sota la neu costa molt de trobar-ne.

Rebo l'Orella de Farena, on hi ha l'acostumada carta dels veïns, en aquesta ocasió del Corb, la transcriuré tota, ja que desafortunadament, l'Orella de Farena no arriba a tothom.

Per cert, em sap una mica greu que algú hi ha tornat a fer un escrit en castellà, ja fa uns anys hi vaig tenir una mica de polèmica, per un fet similar. Sembla ser que hi ha qui insisteix a publicar en castellà a una revista tan clarament catalana com aquesta. Jo ja em vaig oferir en aquella ocasió a fer de traductor gratuïtament i que la revista publiqués sense problemes en català l'escrit de qualsevol persona que no s'atrevís a utilitzar el català directament. No ha servit de molt, però vaja.

En fi, que el castellà pot ser perseguit a Catalunya, però a Farena, no.

Bé, aquí va la carta:

Benvolguts veïns.

S’acaba l’estiu i comença a restar Farena tranquil·la, aquest poble és una meravella fora de Nadal i l’estiu. No és que no m’agradeu els humans, realment, fa tants i tants anys que us conec i us observo, que ja no us tinc ni por. Però m’agrada més tenir el poble amb pocs de vosaltres, és el natural, és com els nostres; sempre en som pocs, el territori és limitat i no dóna per a més.
Perdó, no m’he presentat, i això que els nostres tenim fama d’elegants. Sóc un corb, Corvus corax, també nomenat corbàs. La gent ens coneix prou, ja que som grans i totalment negres, molt més grans que els altres ocells. Malgrat això, pertanyo a la mateixa família que els pardals i les caderneres, per exemple. És a dir, als passeriformes.
Molta gent, quan ens veu volant, ens confon amb un rapinyaire, ja que també volem planant, aprofitant les tèrmiques, i tenim una gran envergadura. Però, si us hi fixeu una mica més, ens podreu identificar de seguida. Els trets clau són la forma de la cua, que és com un rombe, llarga i negra. I el cap força gros. També el color negre uniforme, lluent, serveix per a identificar, malgrat que depenent de la llum i de la distància d’observació, aquest tret pot ser que no el pugueu distingir clarament.
Els corbs, a diferència d’altres parents de la mateixa família corvidae –gralles i graules, per exemple- som força solitaris. Vivim en parella i som molt territorials. Hi ha si fa no fa les mateixes parelles de corbs a una comarca que d’àligues o falcons.
I criem als mateixos llocs que els falcons o les àligues perdiueres. De fet, sovint tenim conflictes greus amb aquests veïns, ja que ens agrada d’ocupar els mateixos racons per a fer els nius. Passa molts cops que una parella de les nostres s’enfronta amb una de falcons o d’àligues quan passem per davant dels nius ocupats, l’un de l’altre o l’altre de l’un.
De tota manera, aquestes trifulgues solen acabar amb uns quants crits i revolades espectaculars, rarament en ferits o morts, ja que els corbs som quasi tan grans com les àligues, i més grans encara que els falcons.
El tret més característic dels corbs és, com sembla que molts de vosaltres sabeu, la intel·ligència i la longevitat.
Les parelles de corbs poden mantenir-se al mateix territori i criant als mateixos nius més de cinquanta anys, ja que l’esperança de vida supera fàcilment els seixanta anys. Si fa no fa com un dels vostres.
Aquesta llarga vida fa mes fàcil d’entendre la nostra coneguda intel·ligència, ja que tenim molt de temps per a aprendre i acabem coneixent a la perfecció el nostre territori, amb les seves trampes i les oportunitats d’aconseguir menjar fàcil.
Així doncs, els corbs som molt vius, com es diu vulgarment. I, en el nostre cas, es pot aplicar perfectament.
Ah, això sí, el que no som, és tramposos.
Darrerament, estem veient que entre els vostres n’hi ha alguns que no en tenen mai prou, acumulen i acumulen riqueses sense fre. Fins i tot he sentit que algun acaba confessant que ha robat milions...i es queda tan tranquil!
Els corbs, com qualsevol animal, no ho podem entendre, això. Sols agafem el que necessitem. En els nostre cas, a més, ens conformem amb poca cosa, ja que, com som omnívors, mengem de tot i ho aprofitem tot.
Però vosaltres no, sembla que qui té una casa en vol dues. Qui té un cotxe en vol dos, i més luxós, si pot ser.
Hi ha alguns que, irònicament, diuen que la felicitat és a les petites coses; el teu petit iot, els teus petits xalets a la platja i a la muntanya, els teus petits descapotables...
Vaja!
¿És que no n’hi ha prou amb un bon lloc per jaure i totes les necessitats de menjar i beure cobertes?
Si la gent fóssiu menys ambiciosos potser us estalviaríeu tots aquests temes de crisis financeres, conflictes, guerres, etc.
I us ho diu algú que n’ha viscut més d’una, de guerra.

Una fosca revolada.

El corb.

Nevada espectacular.

Definitivament, em vaig precipitar a l'hora de fer la felicitació de Nadal, avui ho he acabat de tenir clar.

Però, com que encara no ens hem mort, penjo aquí algunes de les fotos que he pogut fer avui de l'espectacular nevada que hem tingut a la nostra comarca. Sembla ser que a la zona dels Ports també n'hi ha hagut una de prou espectacular, haurem d'esperar que divendres encara aguanti, ja que la foto de les Roques Benet nevades ha de ser realment única.

El Baix Camp, però, també ens ofereix imatges úniques i de gran bellesa, qualsevol muntanya amb una mica d'entitat, fins i tot un turonet, adquireix una nova imatge molt més salvatge, bella i fotogènica.

Repeteixo, unes imatges que, com diu el tòpic, valen més que mil paraules...ara que hi penso: ¿Mil paraules de les d'abans són sis de les d'ara, amb el canvi a euros?

De dalt a baix, una vista general de les muntanyes del Baix Camp nevades, el poble de Fatxes, a Vandellòs, la Mola i el poble de Colldejou, i el puig i el poble de Gallicant.

Independentisme normalitzat.

Avui, sortideta a Barcelona, bonica vil·la marinera, sota la pluja. Dia molt gris, però feliç, perquè les consultes per la independència han anat força bé. De la gent que han votat, quasi tots a favor.

Fa quasi una vintena d'anys, quan vaig ser regidor per la CUP, la gent em mirava com un animal rar quan ho deia, l'independentisme era una idea maleïda, de bitxo rar. Però avui, crec que gràcies a l'actuació de molta gent, entre ells destaca el senyor Aznar, per exemple, l'independentisme ja es veu com una cosa normal. Esperem que d'ací a poc, la independència també sigui una cosa normal, a Catalunya.

Per cert, encara que feia el dia tan gris, Barcelona demostra que és una de les poblacions europees -i probablement mundials- més moteres. Ploviscava -plovisquejava, com diuen ells- i, malgrat això, hi havia motos pertot, motos de totes classes, mides i colors. La majoria, no ens enganyem, pràctics i funcionals escóters, dels que es poden portar amb el carnet de cotxe, però també motos de veritat, de gran cilindrada.

Només he vist una quantitat similar d'aparells motoritzats de dues rodes a les ciutats italianes. Ho deu fer el clima, sens dubte. Encara que avui no ho semblava.

No portava càmera de fotos, sols el mòbil, però no m'he pogut resistir de fer el turista i fotografiar la casa Batlló, em sembla una de les cases més espectaculars i amb bon gust que he vist mai enlloc.

Les primeres neus de l'hivern.

La gent del temps -dones i homes- l'han encertada de ple. Avui, diumenge, ha arribat el fred, a Reus, hi havia cinc graus, i a Arbolí, zero.

Les primeres neus de l'hivern han arribat a les Muntanyes de Prades, hem pujat a Arbolí i hem pogut fotografiar un paisatge atípic. Sí, no és el primer cop que hi neva, és clar. Però tampoc és el més freqüent dels aspectes del poble.

Se m'ha quedat una mica la impressió que enguany m'he precipitat a l'hora de fer la felicitació de Nadal, la que envio a amics i parents. La vaig fer tot just ahir, amb una foto de l'hivern passat, perquè ja no esperava poder oferir imatges hivernals com les que vaig utilitzar l'any passat, amb l'església de la Mussara nevada.

Fixa't, la llei de Murphy també s'aplica a les felicitacions de Nadal. Era evident que no hi podia haver excepcions.

És igual, aquí penjo un parell de fotos fresques, fresques; Mai més ben dit, ja que fa tot just un parell d'hores que les he fet, i hi feia molt de fred.

Amics, parents i saludats, si podeu, encara potser hi haurà oportunitat de veure aquests paisatges tan fotogènics demà, quan baixàvem d'Arbolí encara nevava.

Bones festes per a tots!

Aquests dies són aquells en què tothom fa sopars i dinars abundants, fora de casa i a casa mateix. Nosaltres, dissabte, per a una celebració, vam anar a un lloc on qui va convidar feia molt temps que en tenia ganes. Jo mateix hi he estat un munt de cops, més ben dit, hi he passat per davant però mai hi havia menjat.

És el buffet de menjar català de Les Planes del Rei, a Pratdip. Un restaurant típic atípic, en un entorn excel·lent, sempre tocat del vent i amb bones vistes.

Doncs em va sorprendre, per a ser un buffet; S'hi menja bé, tots vam estar d'acord amb que els plats, variats i diversos, eren tots molt bons. Hi havia de tot, carn, peix, arrossos, amanides, embotits i postres de tota mena.

Com que és un buffet, si ets de menjar molt, com jo, ho he de confessar, et pots atipar a base de bé. He de reconèixer que, amb els dies que vénen, potser no era el millor lloc per a anar, ja que potser enguany faré el rècord d'engreixament hivernal, però vaja.

En definitiva, un bon lloc per a menjar, res a veure amb l'alta cuina, però. No cal cercar-hi esferificacions, desconstruccions ni aires de res. Allí hi menjareu un bon arròs negre, uns pebrots escalivats, bon pernil, carns a la brasa, rap, formatge a dojo, gambes, musclos...i tot de plats tradicionals catalans, de tota la vida.

Quant a llibres, sí, ja sé que potser ja ho ha llegit tothom menys jo, però en la meva campanya intensiva de conèixer millor el Baix Camp he començat a llegir un clàssic, els Camins de França, de Joan Puig i Ferrater. Un molt bon escriptor de la Selva del Camp. De moment m'agrada, m'agrada molt, a més, descriu paisatges i entorns que jo mateix trepitjo sovint i que a mi també m'encisen. No sé com he pogut trigar tant a descobrir-lo.

Finalment, com cada any, hem enviat a la nostra llista d'amics, parents i derivats la felicitació de Nadal, però és evident que els desitjos són per a tothom, i molt especialment per als que es mirin aquest bloc.

A veure si l'any 2010 és el de la independència.

Arrodonint, que és gerundi.

No en tinc ni idea d'economia, i de matemàtiques, una mica més però tampoc cap exageració.
Però crec que els que diuen que sí que en saben, si més no, n'haurien de saber. És a dir, les nostres autoritats econòmiques i polítiques, encara menys.
Vaig a pagar una matrícula oficial, per a unes proves, a La Caixa -no hi ha altre opció- i veig encuriosit que val 30,05 Eur.
Quina quantitat més poc rodona, no?
De moment, no hi caic -ja dic que sóc ignorant de mena- però quan veig el document que em lliuren, comprovo que hi posen la traducció en pessetes: són exactament cinc-mil, rodones i precises, com els bitllets que tan vam fer anar de més joves.
A veure; Quants anys fa que va l'Euro?
Quants anys fa que ja no hi ha pessetes?
Jo, particularment, ignorant com soc, ja fa molt temps que penso en euros, calculo el que tinc, el que em gasto i el que em queda, o el que valen les coses, arrodonint pel tipus de moneda que porto a la butxaca, és a dir, cinc, deu, vint o cinquanta euros. Més enllà d'això sols hi ha la targeta, la meva economia no em permet jugar amb mitllets -perdó, bitllets- de cent o cinc-cents euros.
Per què no fa el mateix l'administració, i les caixes?
Per què encara ens tradueixen les quantitats a pessetes?
La veritat és que ho trobo molt poc coherent i lògic.
Crec que haurien d'arrodonir, cobrar-nos trenta euros rodons.
Veritablement vé de cinc cèntims? Tan malament estem?
I les caixes haurien de deixar d'escriure la traducció a pessetes, sols serveix per a ocupar lloc.
El més curiós del cas, però, és que els estafadors lladres i corruptes, altrament dit xorissos, sí que s'han adaptat ràpidament a la nova moneda. No he sentit mai una notícia que expliqui una estafa o un desfalc de cinc-cents milions vint-i-cinc mil euros.
Per què serà?
En fi, ironies de l'economia.
Tot aquest tema em fa recordar altres curiositats; Fa un parell d'anys, vaig passar pel túnel vell de Vielha, encara, i hi havia un enorme cartell que anunciava l'imminent inauguració del túnel nou, amb unes xifres gegants que n'explicaven el pressupost. Era una quantitat d'euros que no recordo exactament, però era de diversos milions, noséquants cents de milers, noséquins milers, uns quants centenars, desenes, unitats...i cèntims!
És que se n'enfoten de nosaltres?
Pregunta retòrica, ja sé que sí.
Quan jo demano un pressupost a qui sigui; reparador de vehicles o màquines, paleta, pintor o el que sigui, me'n dona una quantitat aproximada, posem d'alguns milers o centenars d'euros. Milers o centenars absolutament rodons, no poden precisar ni tan sols les desenes. I fan bé, perquè la majoria de vegades el pressupost se'n va en un percentatge alt. La majoria de vegades per dalt, és clar.
¿Com pretenen fer-nos creure que abans de començar les obres d'un túnel que ha de costar alguns milions d'euros saben exactament, al cèntim, el que costarà?
¿És que fins i tot saben els accidents que hi haurà i el que hauran de pagar d’indemnització?
Insisteixo, sóc un ignorant econòmic.

Volia comentar el tema de la llei del cinèma en català, però el bloc del J. M. Climent, altre cop, ja ho ha fet amb un post que no podré millorar.