Nit de Sant Joan i Escorxador.

La nit de Sant Joan, com mana la tradició, vam fer una bona foguerada per a cremar tot el que hagi pogut tenir de dolent l’any i celebrar el solstici d’estiu, el començament de nou etc. etc.
Aquí una imatge d’aquest foc màgic, que, en diverses formes, es fa a molts llocs del Món des de fa milers i milers d’anys.
Això em fa pensar que ha començat la temporada d’un altres focs, els forestals. Aquests no en tenen res, de màgic. Ja n’hi ha hagut uns quants a Catalunya i fins i tot algun dins mateix de la comarca.
Reflexionant sobre la seva repercussió en la fauna, m’ha vingut la curiositat de comprovar si l’Escorxador, Lanius collurio, ha tornat al seu lloc de cria a les Muntanyes de Prades, un lloc que es va cremar fa dos anys, en el que n’havia trobat indicis de cria segura per a l’Atles del 2004. Aquesta dada, però, no es va incloure a l’Atles per una simple i desgraciada errada. Dic desgraciada perquè, observant el mapa de distribució que finalment va quedar publicat, la dada tan meridional de les Muntanyes de Prades adquireix una importància extrema, és una llàstima que es perdés, són els problemes de les publicacions, que les errades no es poden corregir, quan l’obra és a premsa. No passa així amb els blocs, per sort.
Doncs bé, al final no vaig tenir prou temps i no en vaig veure cap, però vaig poder comprovar altre cop una cosa que ja sabia, i és que el Cotoliu, Lullula arborea, és un dels primers ocells que colonitza les zones recentment cremades. Aquesta foto ho diu d’una forma molt clara, com s’ha dit sovint, en aquest cas, una imatge val més que mil paraules.

Tres dies amb la família.

Ara fa quasi exactament quatre anys, a mitjan juny de 2005, vaig poder veure perfectament posats i en vol, una parella d’Esparver d’espatlles negres, Elanus caeruleus, en el que suposava una clara actitud de nidificació. En un indret, un hàbitat, perfectament adient per a l’espècie. Tant, que quan va sortir fotografiat el lloc on s’havia obtingut la primera dada de nidificació per a Catalunya, era un ambient pràcticament igual: Grans extensions de conreu de cereal amb reductes d’ametllers i altres arbres de secà enmig.
Aquests dies he tornat a aquest lloc, a veure si podia tornar a observar la parella. He pogut comprovar que, realment, l’indret és l’ideal. Si en algun lloc ha de criar l’Esparver d’espatlles negres a les nostres comarques ha de ser aquí.
Però no hi ha hagut sort. De fet, m’hi he esta poca estona, i sols he pogut observar, quant a rapinyaires, un parell de xoriguers.
De tota manera, segueixo convençut que en aquest lloc precís, o molt a prop, s’ha de trobar per primer cop la nidificació de l’Esparver d’espatlles negres a Tarragona.

En un altre ordre de coses, ja fa dies que vaig acabar Els Llops, de Francesc Puigpelat, i toca fer-ne una mica de comentari. Ha estat una lectura interessant, el llibre està molt ben escrit i, malgrat que no és curt, es llegeix ràpidament, ja que hi ha molta acció i hi passen coses. Potser el més interessant que n’he tret ha estat la visió des de dins de la guerra del 36 al 39, la que alguns anomenen civil. Crec que l’autor en fa un tractament molt correcte, es posa a la pell dels personatges i et fa entendre una mica el per què cadascú actua com actua. El tema, evidentment, no és nou, però el tractament que en fa el Francesc Puigpelat, amb una mirada aparentment del tot objectiva, m’ha agradat molt.
Ara he començat la trilogia Millenium, de l’Stieg Larsson, òbviament amb el llibre Els homes que no estimaven les dones, del qual en vam veure l’adaptació cinematogràfica no fa gaire. M’està agradant molt. Està realment molt i molt bé, es llegeix també ràpidament, potser massa i tot, hi ha molt bones descripcions, de llocs i de personatges. Hi ha molta acció. Bé, sols n’he llegit unes cent pàgines, ja en tornaré a parlar.
Per circumstàncies, també he començat El fred modifica la trajectòria dels peixos, de Pierre Szalowski. I em sembla que també és una gran troballa. Em dona la impressió, però, que serà més difícil aprendre a escriure correctament el cognom de l’autor que llegir el llibre, perquè és curt i es fa molt agradable de llegir.

Finalment, i ja que hem tocat el tema cinema. Ahir, aprofitant el cap de setmana, vam anar a veure una pel·lícula en català: Tres dies amb la família, de la directora novella Mar Coll –catalana, és clar- en podeu trobar més informació a l’enllaç:
http://www.tresdiasconlafamilia.com/
Hem sortit tots dos de la sala convençuts. Una pel·li fantàstica, un treball d’actors excepcional, tots excel·lents, dient moltes coses amb poques paraules. Demostrant que amb l’explicació de fets quotidians també es pot omplir una hora i mitja d’entreteniment.
A diferència de les pel·lis americanes no es xafa cap cotxe en tota l’estona que dura, sols es mor una persona, i és molt gran, mor de vella i, a més –ja sé, és vici meu- els ocells que se senten quan hi ha escenes exteriors són exactament els que s’han de sentir al lloc on s’està rodant. Igual que passa als films europeus, no com als de Hollywood, on sempre se senten canaris de gàbia.
En definitiva, una molt bona pel·lícula perfectament recomanable, demostra com es pot fer bon cinema sense gastar milions i milions. Bé, això ho suposo, perquè no sembla que hagi costat un excès de diners. I en català, insisteixo.

CUP i Puig d'en Cama.

Aquests dies hi ha hagut una assemblea de la CUP de la màxima importància. Entre d’altres coses, es tractava de decidir si la CUP s’havia de presentar a les properes eleccions al Parlament, com a força independentista i d’esquerres, amb possibilitats reals d’arribar a algun lloc.
Com tot a la CUP –ho dic per experiència- es va decidir per votació. Jo ho seguia per la ràdio, precisament em va tocar treballar, i sembla que la primera votació va sortir empat!
Finalment, però, com tothom ja sap, es va decidir de no presentar-se, amb l’argument, si més no el que s’ha fet públic, que encara és massa aviat perquè la CUP pugui fer un bon paper al Parlament de Catalunya.
Personalment, crec que s’ha perdut una gran ocasió. La desfeta electoral d’ERC serà una sorpresa molt desagradable sols per als seus dirigents actuals. La resta dels independentistes del País, començant per la majoria dels mateixos militants d’ERC –fins i tot dels que queden- ja ho veuen venir. Es perdran molts vots, d’aquest partit. Està clar que alguns aniran a CiU, però molts d’altres, sobretot joves que fa molt poc que voten i altres independentistes convençuts no tan joves, tindran molts més dubtes.
El votant que tingui clar que vol una opció independentista es trobarà una mica perdut. És clar que hi ha Reagrupament, que molt probablement sí que es presentarà, però sembla que aquest col•lectiu té una imatge una mica més cap al centre, com a mínim. No tan clarament d’esquerres.
De fet, Reagrupament serà clarament beneficiat per aquesta decisió, ja que li ha desaparegut, per així dir-ho, competència. Però jo crec que la CUP és prou madura per a presentar-se i quedar bé amb la seva actuació.
L’argument que és massa aviat a mi no em val.
Massa aviat per què?
Perquè fa poc que es mou? No és veritat, jo mateix fa quasi vint anys que vaig fer política amb la CUP dirigint una regidoria a un Ajuntament mitjà. I la CUP té fins i tot alcaldes des de fa anys.
Perquè no hi ha gent? Tampoc, perquè l’èxit crida a la gent, en el moment que es presentés una candidatura coherent i amb serioses possibilitats d’èxit, hi hauria tanta gent que caldria fer una bona tria per a no caure en els errors dels partits clàssics.
En definitiva, que probablement hi hagi opinions per a tots els gustos, però jo, personalment, crec que la CUP s’ha equivocat, en aquesta ocasió. Potser el temps els donarà la raó i a les properes serà molt millor ocasió...ja ho veurem.

La foto d'avui està especialment dedicada al company blogaire del Puig d'en Cama, precisament és una foto panoràmica des d'aquest punt de guaita privilegiat del Baix Camp.

Racó de les Gralles.

Quan em vaig començar a dedicar a observar ocells, al segle passat, jo tenia tretze o catorze anys, aleshores, mitjançant dos amics grans -sobre els vint anys- i que en sabien molt més, vam descobrir el que en dèiem el Racó de les Gralles. Aleshores llegia els llibres de Konrad Lorenz i altres etòlegs que, entre d'altres espècies, estudiaven el coportament de les Gralles, Corvus monedula, i les seves colònies.
Al Racó de les Gralles, molt a prop d'on jo vivia aleshores, als afores de Valls, n'hi havia una, de colònia de gralles, però també hi criava una parella de xoriguers, una més de mussols i una d'òliba, a més d'abellerols, gaig blau, xixella, etc. Precisament aquella parella d'òlibes va ser l'objecte del meu primer estudi publicat, l'anàlisi de les seves egagròpiles em va permetre de conèixer-ne l'alimentació i la població de micromamífers de la zona.
Aquest racó, a més, tenia el gran avantatge de que un altre naturalista jove de Valls, actualment també resident a Reus, el Josep M. Llorach, hi havia instal·lat un aguait de fusta per a observar els xoriguers, es podien aconseguir hores d'observacions fantàstiques.
Tots aquells dies han passat fa temps, molt de temps.
Però ara, mercès a un company de la feina, en Bigman -ell vol que li digui així, que és com el coneixem tots- he trobat un nou Racó de les Gralles.
Aquest és molt a prop de Reus, i dins el seu terme. També hi ha abellerols, gralles, xoriguers, xixelles, mussols i fins i tot òlibes. Sols falta saber si també hi ha gaig blau.
Aquet Racó de les Gralles, a més, s'assembla moltíssim a aquell dels meus primers anys a Valls, així és que m'ha fet recordar vells temps.
Juntament amb l'Andreu Escolà, vell amic que ara, a més, és president del GEPEC, hem estat comentant que aquest lloc mereix alguna mena de protecció, sembla ser que s'ho estudiaran. De moment, hi anem fent visites per a començar a avaluar-ne la seva potencialitat real.
Aquí penjo una imatge del Racó de les Gralles de Reus, que ben bé podria ser assimilable al Racó de Les Gralles de Valls.

Vicenç Ferrer

Sí, ja sé que es deu haver dit tot. I que jo no sóc el més indicat per a parlar d'una persona, per dir-li d'alguna manera, que no és d'aquest Món, però no me'n puc estar de parlar d'aquest tema, perquè m'ha colpit fortament. Sempre que he sentit a parlar d'aquest home m'ha impressionat, tot el que ha fet ha estat digne d'admiració, per a treure's el barret. Però ara que, demostrant que en el fons sols era -biològicament- un home, s'ha mort. M'assabento de moltes més coses sobre ell que fan que encara m'impressioni més. Adjunto un apunts de la seva bibliografia trets d'internet, amb motiu d'un llibre que va incloure El Periódico.

HISTÒRIA DESCONEGUDA
Els primers capítols narren els episodis més desconeguts de la història de Ferrer. Oliveras relata com un joveníssim Ferrer decideix ingressar al POUM, ja que "la seva ideologia era més afí a la utopia anarquista que al conservadorisme burgès o al dogmatisme comunista". Més endavant, el futur pioner del desenvolupament integral hauria d'amagar la seva condició d'anarquista al ser cridat a files a la 60a Divisió. Només tenia 16 anys i era un dels reclutes que va formar part de la Quinta del Biberó. Va ser a la batalla de l'Ebre on Ferrer va sentir la crida de Déu.Abans d'embarcar-se al viatge que el portaria a l'Índia, país que canviaria la seva vida per sempre, va passar una temporada al camp de concentració d'Argelers, a França, i al de Betanzos, a Galícia. No va ser fins als 24 anys quan va ingressar a la Companyia de Jesús per respondre a la seva vocació: ajudar els altres, activitat a la qual des d'aleshores ha dedicat la vida.Vicente Ferrer. La revolució silenciosa inclou un complet àlbum fotogràfic que resumeix en imatges la vida del cooperant. Comença amb una imatge de la seva mare, Teresa Moncho, una dona valenta com ho seria ell que no va dubtar a viatjar a Barcelona el dia de l'entrada de les tropes franquistes per preguntar a la vident més coneguda de l'època pel seu fill. Aquest recorregut fotogràfic repassa altres episodis rellevants, com per exemple el casament amb Anne Perry --que acaba de publicar el llibre Un pacto de amor. Mi vida junto a Vicente Ferrer (Espasa)--, les visites als malalts terminals en un hospital i el repartiment de blat de moro entre els pobres en plena sequera (contradient les ordres de la jerarquia, Ferrer obria les portes del graner i repartia el cereal que havia pogut reservar).

Poca broma! Aquest home calculen que ha ajudat de forma directa sobre dos milions de persones!

Si cadascun dels religiosos que viuen al Vaticà rodejats de luxes fessin el mateix, potser s'acabaria la fam del Món.
Però estic segur que la religió catòlica farà justícia, exactament igual que al Beat Escrivà de Balaguer, i per raons molt semblants, probablement canonitzaran de seguida aquest Gran home, que, curiosament, ja porta el mateix nom i cognom que un altre Sant que sembla que es va dedicar al mateix que ell.
Desgraciadament, no he conegut al Vicenç Ferrer, però no per això he de deixar de retre-li un humil homenatge, estic segur que, com el mateix deia, allà a dalt seguirà la seva tasca, farà una fundació i seguirà treballant.
Ara que, al Cel no hi deu haver pobres ni desgraciats, no?
Jo crec que aquest senyor el que es mereix ara és seure tranquil·lament, al costat del Pepe Rubianes i riure, descansar i gaudir del que s'ha guanyat durant molts i molts anys, el Cel.
Ep, queda clar que jo no hi crec, però si ell hi creia, segur que per a ell sí que n'hi ha, si no, que el fabriquin de seguida.

Haydn i la memòria dels peixos.

Uffff! Aquests dies m’adono que no actualitzo gens el bloc. Hi ha diverses raons, per a això, algunes de més senzilles, com ara que no he tingut temps -ha estat el cap de setmana de treball- i d’altres més complexes. El resultat, al final, és que hi ha molts temes que deixo sense tractar i que són imprescindibles, com ara l’assemblea de la CUP, la mort de Vicenç Ferrer i d’altres.
Com que ara sols tinc una estona, en tractaré dos de menor importància, deixant per a m,és tard els que tenen més cos.
El primer és el darrer concert a que hem assistit, al Fortuny, va ser la Creació de Haydyn, amb l’orquestra simfònica del Vallès.
Com sempre en aquests casos, bé, molt bé. Haydn no és un Beethoven, Mozart o Tchaikovsky, ja ho sabem. No hi ha aquella passió, aquella explosió de sentiments. Però sí que hi ha virtuosisme i una composició correctíssima, mil·limetrada. A més, el tenor, el baríton i la soprano ho van fer molt bé, i l’orquestra no cal dir-ho. Són realment bons, total, un vespre ben aprofitat. El Fortuny no falla mai.
I els peixos? Molt senzill; des de fa dies tornen a fer un anunci on es reflexiona sobre la memòria -nul·la- dels peixos. Ja fa molt temps en van estar passant un altre en què es deia que tenien tres segons de memòria.
Sembla mentida com corren els rumors i les llegendes urbanes. I, encara més, com la gent dóna per suposades veritats que han sentit a dir i que es creuen sense reflexionar-hi.
D'on ha sortit, que els peixos no tenen memòria?
És realment un absurd, no té cap base científica, però tothom ho diu i ho creu sense cap fonament, sols perquè algú ho ha dit.
En la meva poca experiència en peixos puc assegurar que això és totalment fals. Els peixos tenen una memòria assimilable a qualsevol altre vertebrat. Els pescadors, sobretot els d’aigua dolça, ho saben bé. Si has enxampat una truita que, finalment, s'ha pogut escapar de l’ham, aquella truita trigarà molt a tornar a picar, fins i tot, en molts casos, no et tornarà a picar fins que no canviïs la mosca artificial, no caurà dos cops en la mateixa trampa.
Com s’explica, això, si no hi ha memòria?
Els submarinistes saben perfectament que no es pot donar menjar als peixos als llocs on fem immersions repetidament, perquè s’acostumen i no te’ls pots treure del damunt. Fins i tot aprenen a prendre’t el menjar dels llocs on el portes quan baixes. Com s’explica, això, sense memòria?
I el més sorprenent de tot plegat és que això passa amb moltes altres "veritats" científiques. Suposicions que corren de boca a orella de la gent i que tothom creu sense ni tan sols plantejar-s’ho.
En aquest sentit, al llibre "El curiós incident del gos a mitjanit" s’hi explica el que cita com un acudit sobre un tren on hi van tres persones que interpreten de forma molt diferent l’observació d’una vaca bruna a Escòcia. És molt interessant i reflecteix molt aquesta realitat.
En fi, per a restaurar l’honor de la intel·ligència i la memòria dels peixos, penjarem una foto d’un peix modest, humil, discret i petitó. Però que és un veritable supervivent i mereix la consideració d’espècie protegida, es tracta del Fartet, Aphanius iberus, una de les espècies de peixos que podem trobar al Baix Camp.

Una més!

Un any més, una pujada més. Enguany, malgrat ser un any més vell, he fet quatre minuts menys que l'any passat...encara aguantem.

La pujada a Miramar és una prova diferent, molt familiar. Cada any som els mateixos, i alguns més de nous. Poca gent vé sols un cop, tothom que pot torna l'any següent, si no corre, camina, però l'esmorçar al poble de Miramar amb tota la gent, amics de tota la vida, no se'l perden.

L'AAEET fa vint-i-vuit anys que organitza aquesta pujada, i cada edició hi ha més gent. El meu primer cop va ser el 1991, jo era molt més jove que ara i vaig fer 1h11', també tinc el dubtós rècord d'haver arribat un cop darrer, encara que amb grip, i no vaig fer tan mal temps: 1h23'. Però és que en aquella edició hi havia poca gent i molt de nivell. De tota manera, el fet d'arribar per a mi ja és prou, encara que sigui a la darrera posició.

Enguany ha fet calor, molta calor, xafogor. Però tots hem pujat igualment, podeu consultar els resultats al seu web:

http://www.aaeet.com/noticies.php?asso=0#295

També com cada any, la combinada -amb la de BTT diumenge vinent- no la puc fer, em toca treballar. Però també hi seria, potser algun any tindré sort i no em tocarà treballar un dels dos dies.

És clar que la foto no és meva, amb el lamentable estat que s'hi veu, és prou evident que no tenia esma ni de preparar la càmera amb autodisparador. Podeu anar-les veient totes, les que va fer la gent de l'AAEET:

http://www.aaeet.com/album.php?asso=1&id=239

SOCC de primavera.

Avui, matinar molt, molt! I, malgrat això i caminar per la muntanya amb pantaló curt i samarreta, no he aconseguit tenir fred. Ja ha arribat l'estiu del tot.

El segon, i darrer, recorregut del SOCC de primavera a Pratdip tanca el cicle. No he vist res d'extraordinari, però d'això es tracta, el SOCC, no?

De rapinyaires, dos xoriguers i un aligot. En canvi, a la tarda, des del centre de Reus, un grup de falciots fa marxar damunt nostre un Falcó mostatxut que intentava de caçar-ne algun. Ha fugit en direcció N. Ja és curiós, que el rapinyaire més escàs l'hagi vist al centre de la ciutat.

Aprofito per a fotografiar alguna papallona, i així poder fer un post al bloc de papallones, que tinc abandonat.

En arribar a casa i identificar-les, m'adono que una d'elles es diu Blanca catalana, Artogeia mannii. Ostres! No ens podem queixar, tenim papallona nacional, i ben bonica que és, no? Discreta però maca, com correspon al nostre caràcter. Jutgeu vosaltres mateixos.

També una curiositat lingüística, que fa temps que observo, però avui li he fet una foto per tal que tothom en pugui gaudir, de tanta belleça.

Ahir vam estar a la fira del vi, a la Plaça de la llibertat, però sols vam veure aigua, sembla ser que això del vi és més complicat del que sembla.

Vaig ser regidor?

Arrel d’un comentari del Martell de Reus al darrer post, reflexiono una mica del per què no se’n van recordar, de mi, a l’hora de convocar regidors i ex-regidors a l’acte dels 30 anys d’Ajuntaments democràtics.
Ho puc entendre, hi ha moltes causes per a les diferents parts implicades.
Per als PSOEcialistes, és normal que no es recordin de mi, no sóc del seu partit, i, malgrat que la meva aportació, no votant CiU, va permetre que sortís escollit el que va ser el meu alcalde durant quatre anys, l’Alfred Pérez de Tudela, no es poden recordar de tots els regidors que eren caps d’àrea, ni dels que eren tinents d’alcalde, ni d’un pobre desgraciat que es menjava totes les comissions. És clar que l’Alfred ja no hi és, si no sí que es recordaria que em vaig haver d’empassar també tot l’episodi de contaminació de l’aigua de boca, com a regidor de Medi Ambient que era aleshores. Un veritable merder, sí senyor.
Per als CiUaires, també és normal, tampoc era dels seus, i l’alcaldable d’aleshores ja no hi és, si no, es recordaria que em va trucar per a festejar-me i aconseguir el meu vot descaradament, oferint-me un caramelet que, erròniament, va pensar que no podria rebutjar. A més, un dels regidors del seu partit amb qui més m’avenia era un senyor de la Colla Vella que es diu Albert Batet...pare, és clar.
Pel que fa al personal de l’Ajuntament, potser n’hi ha algun que ni tan sols se’n va adonar, que jo era regidor. Ja que quan anava a utilitzar algun servei municipal, com entrar a un espectacle al “Polifuncional” o anar a la piscina coberta a nedar, jo pagava religiosament l’entrada, davant la sorpresa de la persona de la taquilla. Per la forma que anava vestit, a més, no semblava pas un regidor, si més no com els altres.

Els dies de la festa major, per exemple, sembla que la meva no-presència a processons religioses i altres actes protocolaris de caire pseudoreligiós o religiós del tot confirmava que no era regidor. I, per acabar d'adobar-ho, a les diades castelleres, en comptes d'ocupar un lloc preferent al balcó de l'Ajuntament, com els altres regidors, jo ocupava el lloc que em corresponia, vestit amb la camisa i la faixa de la Colla Vella, al mig dels castells, a baix, a la plaça.
Els meus companys de feina tampoc se’n poden recordar gaire, que vaig ser regidor. Ja que, malgrat tenir dret a absentar-me quan i com volgués, per deures inexcusables de caràcter públic –sols requereix una signatura del secretari- només vaig faltar a la feina dos o tres dies, en els quatre anys, i sempre per reunions que no es podien ajornar i fora de Valls.
Molta més gent no se’n deu haver assabentat, perquè el meu patrimoni no se n’ha ressentit, ni positivament ni -afortunadament- negativament. Era igual de pobre quan vaig sortir de l’Ajuntament que quan en vaig entrar, fins i tot una mica més, ja que dels ingressos que obtenia com a regidor –dels quals se’n deduïa un alt percentatge per tal i com ja tenia una nòmina de l’administració- n’havia de donar la major part al CUP, per a poder mantenir un grup assembleari que quasi sols tenia aquest ingrés, a banda de les quotes dels altres afiliats.
En definitiva, que no m’estranya que ningú no es recordi que vaig ser regidor, potser sols me’n recordo jo, que vaig anar de bòlit uns quants anys per a poder mantenir un ritme de vida una mica suportable malgrat tenir reunions ben bé diàries.
De tota manera, no me’n penedeixo gens, de l’experiència, vaig –vam, el CUP és un gran grup- ser pioners en moltes coses, i això és un bagatge que sols cadascú ha de saber gestionar i rendibilitzar. A més, hi ha molta gent bona, al CUP, i en vaig aprendre moltes coses.

Canviant de tema, avui, aprofitant el magnífic dia, tomb amb la BTT pels voltants de Reus i fins a Cambrils, per la riera de Maspujols, potser caldrà descansar, ja que sembla que el cap de setmana hi ha Pujada a Miramar.

Solidaritat amb Jaume Pros.

Al bloc del Jaume Pros, m'assabento que el diumenge hi va haver un acte dels 30 anys d'Ajuntaments democràtics a Valls, amb l'assistència de regidors i ex-regidors. El Jaume comenta que es van oblidar d'avisar-lo, tot i que després s'han excusat.
Bé, jo no tinc tanta sort, si no recordo malament, vaig ser regidor quatre anys, vaig crear l'àrea de Medi Ambient, àrea que encara existeix a dia d'avui i que ha estat premiada per la seva gestió -la posterior, probablement, no la meva- i també portava activitats i salut, a més de pertànyer a un mut de comissions i patronats...és el que té ser l'únic regidor d'un partit, no et pots lliurar de res, no pots delegar.
Bé, a mi ningú m'ha avisat i ningú s'ha excusat per no fer-ho. En fi, una ocasió menys per passar-me per Valls i fer un post a l'altre bloc.
Gràcies! Vull dir al Jaume.

Com que m'avorria. És broma, jo no sé què és això!
He anat a fer unes quantes fotos d'abellerol, a veure si me'n surto de fer-ne alguna decent, aquí tenim el millor que n'he tret, val a dir que no he tingut molta mala sort, hi havia obres al lloc de la colònia. A més, en el moment que un Puput es feia un curiós bany de sorra -i formigues?- ha passat un inoportú cotxe que l'ha fet volar, encara n'he pogut esgarrapar alguna foto, de l'escena.

Aquesta tarda, en un acte a Reus, he pogut copsar algunes opinions sobre el resultat de les darreres eleccions Europees, pel que fa a ERC. Es comenta que la desfeta no ha estat tanta com s'esperava...passerells!
No ens enganyem, hi havia en Junqueras, que és un crack i de segur que ha arrossegat milers de vots. Ja veurem què passa a les properes, quan Junqueras ja no faci notar el seu efecte i es quedin tots solets els que ara mouen els fils del partit.
Que potser encara es pensen que la trencadissa de Carreteros i altres herbes no es notarà?

Millennium

Ahir la vam encertar, vam veure una bona pel·lícula, Millennium, Els homes que no estimaven les dones, basada en la novel·la d’Stieg Larsson, la primera part de la trilogia Millennium.
La pel·lícula, ambientada a Suècia, està força bé, hi ha molta acció, no et deixa respirar ni un moment, a més, res a veure amb les pel·lícules americanes, per exemple, només es destrossa un cotxe –evidentment, no és suec- i la violència no hi és visible, és mostrada molt subtilment i dins els límits estrictes del que és necessari donat el guió. En resum, una pel·lícula que paga la pena de veure.
Ara ja ens han regalat el llibre, caldrà llegir-se’l, de segur que és bo. El que no penso fer és comparar el llibre amb la pel·lícula. Tots hem sentit algun cop aquell comentari típic i tòpic:
-Em va agradar més el llibre.
Trobo que aquest tipus de comentari és tan absurd com si algú digués.
-Va estar molt bé el viatge a Florència, però em va agradar més la guia Lonely Planet.
Com es pot comparar dues coses tan diferents com un llibre i una pel·lícula?

No tenen res a veure, no?
Avui, però, cal veure la televisió, no em penso perdre l’homenatge al Pepe Rubianes, aquest geni ens fa riure fins i tot després de mort. Es mereix aquest i molts més homenatges.

Evidentment, la foto l'he baixada d'internet, és un fotograma de la pel·li.

Pluja, TV3 i altres.

Avui dia variat i divers. Al matí, col·laborar, com cada divendres, amb el programa de ràdio del Jordi Escoda, De bon matí -bloc enllaçat al costat- tot parlant de bolets i altres coses de la Natura.
Abans, un amic em comenta que ha utilitzat fotos meves de la Mussara, jo li explico que en tinc una d’antiga, que vaig treure d’un altre bloc amic. La penjo aquí perquè m’ha fet recordar que és força il·lustrativa de la vida al Camp fa ben bé un segle.
A la tarda, participem al programa de TV3 “El Club” que es fa en directe des del Fortuny, ha estat prou interessant i divertit, veure aquest programa que fa tants anys que funciona des de dins.
He pujat a Arbolí, però no he fet fotos, el dia era gris i fins i tot ha ploviscat, no convidava a fer paisatges. A més, anava una mica just de temps, encara sort que he pogut veure diverses orquídies, les que han sobreviscut a la neteja de les vores de la carretera i les que creixen més lluny d’aquesta.
Com que el cap de setmana vam ser a la Fira d’Entitats, vaig poder fer fotos a la paradeta del Bou, hi havia un personatge a qui aquesta bèstia deu molt, sens dubte, és per això que mereix un homenatge. També vaig “pillar” al Jordi escoda, de la ràdio, això completarà el tema de les fotos per avui, especialment dedicat.

Albacete

Ara que tinc vacances, i atenent al suggeriment d’un que he vist a la tele i que em sembla que sortia abans al Polònia, potser que faci un viatge a un lloc per a aprendre idiomes.
Aquest personatge diu que a Albacete, per exemple, on podem practicar i perfeccionar el Castellà.
Però, és clar, per a què serveix, el Castellà? Per anar de vacances...a Albacete, potser.
Amb tots els respectes, a mi no se m’hi ha perdut res, a Albacete. Em sembla molt millor practicar l’alemany i així poder viatjar per tot Europa, o, millor encara, practicar l’anglès i així poder moure’m per quasi tot el Món –com a primera o segona llengua, és pràcticament arreu.
Ara de debò. Em sembla increïble que, a dia d’avui, encara hi hagi gent amb tan poca intel·ligència i amb el cervell tan tancat que es pensi que a España no s’hi posa el sol.
España és un invent, un experiment de mitjans del mil·lenni passat que va tenir el seu moment d’esplendor. La seva cultura (?) i la seva llengua va ser important. Però, a dia d’avui, el Castellà és un idioma com qualsevol altre, com el Català, el Suec o el Swahili. Un idioma que ens permet de distingir-nos de la globalització general, però que no té cap més utilitat que moure'ns en el nostre àmbit territorial o entre persones que en vénen.
Ens agradi o no, l’Anglès ha esdevingut una mena d’Esperanto, una segona llengua que tot el Món ja accepta, amb alguns irreductibles racons on, per exemple, sols es parla el Xinès –el que parla més gent- o el Rus. O qualsevol altra idioma per a gent que es resisteix a aprendre’n un segon.
Poseu-vos-ho al cap d’un cop, espanyols, el Castellà ja no és ni serà mai un idioma realment important. És un idioma més, i un idioma que va a la baixa, i no precisament per culpa del Català.
Fa poc encara vaig poder sentir pel carrer aquell discurs tan absurd i ridícul. El que diu que el Castellà és millor que el Català, ja que s’assembla més el que es diu al que s’escriu. !?
No hi ha demostració més gran de la incultura i l’analfabetisme!
A mi que m’expliquin poc a poc perquè els gargots que hi ha en un escrit en Castellà s’assemblen més a la parla castellana que, per exemple, el que es pot veure en un escrit en japonès s’assembla al discurs parlat d’una persona del Japó...
Quan ho hagi entès bé, tindré la pedra filosofal que em permetrà de transcriure perfectament en forma de text el so dels cants dels ocells.
Bé, tornem a l’optimisme, que és el que cal. Continua la lectura, ara és “Els Llops”, de Francesc Puigpelat, una novel·la ambientada al Montsec i a les terres de Lleida, ja hi tornaré quan hagi acabat.
Continua també l’entrenament, avui la pujada a Santa Anna ha estat amb BTT, per a comprovar la distància, són exactament 11,75 Km. Després córrer 7 Km. Ja falta menys!

Curiós incident del gos II

Aquest estiu ha començat amb sort pel que fa a lectura. En acabar El Déu de les coses petites, un llibre magnífic, començo –i quasi acabo d’una sola asseguda- El curiós incident del gos a mitjanit.
Aquest també és genial. Una novel·la diferent molt especial, divertidíssima i enginyosa. Té un sol gran defecte: S’acaba massa aviat.
És molt interessant perquè et fa pensar en coses que normalment no hi perds temps pensant. Et dóna una visió molt real del punt de vista d’una persona molt especial, un personatge autista que té una particularíssima visió del Món. A banda, és un geni de les matemàtiques, i planteja problemes i jocs divertits.
Precisament en un d’aquests problemes hi he trobat un error que, si no és que algú m’ho explica millor, crec que ha comès l’autor, m’explicaré.
Comença a la pàgina 107, i es tracta del Problema de Monty Hall, com ell mateix l’anomena. En fa una explicació lògica i amb formules, de manera que diu que la Marilyn Vos Savant –una ment prodigiosa- decideix que, davant del plantejament del programa de TV on has de triar entre dos premis. Cal triar primer un i després canviar, perquè així, amb el canvi, hi ha dues possibilitats entre tres que et toqui el cotxe.
En Christopher –el protagonista del llibre- explica que la tal Marilyn rep cartes indignades de molts matemàtics dient que s’equivoca, i que sempre hi ha el 50% de probabilitats, a la segona elecció, si la primera ha estat fallida. En canvi, ell intenta demostrar que és veritat, que la Marilyn té raó. I ho fa amb formules i amb un diagrama.
He de confessar que el tema de les formules se m’ha escapat. Però he aplicat la lògica i m’he mirat amb una mica d’atenció el diagrama, que també explica perquè té raó la Marilyn, i puc afirmar que està malament, ho demostro:
El diagrama diu que si a la primera elecció tries una porta errònia i no canvies, tens el premi dolent. Si a la primera tries una de dolenta i canvies, tens el premi bo. Aquí, ja immediatament, tenim l’error, en què s’equivoca la Marilyn. Si a la primera tries dolent i no canvies, pots obtenir un premi bo, o un de dolent –n’hi ha dos de dolent i un de bo- no necessàriament un de bo.
Si el diagrama es refereix a tenir en compte que la primera porta ja ha estat oberta i és dolenta, aleshores el diagrama sols hauria de tenir dos branques, ja que sols queden dues portes. I les possibilitats que et toqui el premi bo o el dolent tornen a ser del 50%.
De fet, crec que no calen tants diagrames ni formules matemàtiques. És de pura lògica que si sols queden dues portes, i a cadascuna hi ha un premi diferent, és absolutament indiferent que obris la primera que triïs o canviïs la teva elecció i obris després de canviar la decisió, sempre hi ha la meitat de possibilitats d’obtenir un premi bo o un de dolent.
En fi, si hi ha algú altre que ho ha vist d’una altra manera, i creu que la Marilyn –i el Christopher- tenen raó, que m’ho digui, sisplau.
En un altre ordre de coses, les vacances també estan servint per a intensificar l’entrenament de córrer, imprescindible pel que ha de venir. De moment, dilluns pujada a l’ermita de Santa Anna a Castellvell, i avui, des de casa a Arbolí, cap a l’embassament de Siurana, espectacularment ple d’aigua i de xiquets que xalen amb els caiacs. Quin sol!

Orella

Tocava escriure un altre article per l'Orella de Farena, l'amic Antoni m'ho ha recordat. Doncs bé, en farem un sobre l'Òliba, a veure què tal, aquí el penjo com a primícia.

Carta dels vostres veïns.

Benvolguts veïns.

Tot i que des de fa anys en som cada dia menys. Crec que encara sóc d’una espècie animal que tots coneixeu. Més que res perquè aparec a llegendes, contes i faules. Fins i tot tinc molts noms diferents, a banda del científic en llatí, que és Tyto alba, em coneixeu com a Miloca, Xibeca, Olivassa i molts altres que ara mateix no recordo.
Nosaltres, les òlibes, vivim de nit, ens movem quasi exclusivament de nit i sempre estem a prop vostre, ens agrada molt de fer el niu als vostres edificis, masos vells, granges, esglésies...i, com que a la nit emetem els nostres sons, guturals i potents, que de vegades sembles sospirs i respiracions fortes d’alguns dels vostres, doncs hi ha gent que pensa que els esperits i els fantasmes fan soroll a les nits als campanars i a les cases velles abandonades.
No és pas la nostra intenció, de fer-vos por, ni de bon tros. Nosaltres volem tenir bona relació amb vosaltres, ens agrada de deslliurar-vos de les rates i ratolins, que us prenen el menjar i us destorben. En certa manera, la nostra relació amb l’humà és el que els biòlegs en diuen simbiosi. Ja que les vostres construccions i la vostra proximitat ens proporcionen llocs segurs per a criar, resguardats de rapinyaires més grans, que ens podrien fer mal o competir amb nosaltres i, al nostre torn, nosaltres us netegem els paràsits desagradables.
Reconec que el nostre aspecte és, si més no, diferent. I que fins i tot pot semblar lleig per a alguns de vosaltres, però, per la vostra part, haureu d’acceptar que tenim una certa elegància natural, per la nostra coloració blanca i crema, molt diferent dels altres ducs, i que el nostre vol absolutament silenciós és realment espectacular.
Potser molts de vosaltres no coneixeu la nostra gran capacitat sensorial. Com que treballem de nit, som capaços de detectar el caminar d’un ratolí a distàncies increïbles. I, encara més, podem calcular perfectament aquesta distància sense veure’ls, ja que tenim les orelles disposades asimètricament al cap, la qual cosa ens permet de fer treballar els sons exactament igual que vosaltres –i nosaltres- fem treballar la vista, i fer-nos una idea exactament tridimensional del plànol dels sorolls a l’abast.
Les òlibes vam ser abundants ja fa uns quants anys, i el respecte que ens teniu la major part de vosaltres, probablement motivat perquè ja sabeu que us fem un bé, feia que aquesta abundància, aparentment, no tingués mal futur.
Però la vostra lluita contra els rosegadors, lluita en la qual col·laboràvem, us ha fet descobrir un sistema nou que ens és totalment nociu. Es tracta dels raticides retardats, són verins anticoagulants, que es mengen les rates i triguen hores, i fins i tot dies a morir, ja que el seu sistema és impedir la coagulació de la sang.
Les rates que han menjar aquest verí, com us dic, estan dies a morir, per la qual cosa molts cops hi ha algun predador –sovint un dels nostres- que les caça i se les menja. El verí passa al nostre cos...i ja podeu imaginar què passa, no?
Amb diferència, els predadors que ens veiem més afectats per aquest efecte som, lògicament, els que vivim a prop vostre. Un Gamarús –parent nostre: Strix aluco- que viu sempre al cor del bosc, difícilment es veurà afectat per un verí que sempre col·loqueu al voltant de casa vostra, però nosaltres o una Guineu, que vivim a tocar vostre, caiem a munts.
En fi, em consta que ara mateix hi ha molta gent preocupada per la nostra disminució, fins i tot s’ha creat una associació –Miloca- que es dedica a posar-nos nius artificials per a facilitar la nostra cria. Us agraïm la intenció i ja sabem que aquest altre efecte negatiu, el que he explicat, el feu sense cap mena de mala intenció, és un efecte col·lateral que no teniu cap intenció de produir, i us ho sabrem perdonar.
Per cert, què està passant, aquests dies? Només feu que tirar coets, cridar, trencar coses, tombar amb botzines i clàxons de cotxes...
M’ha semblat sentir que esteu contents perquè hi ha molt bons resultats en un esport que us agrada molt, el futbol, concretament, un equip que es diu Barça, no?
Ostres! A mi em sembla molt bé que esteu contents i ho celebreu, és més, també celebro que esteu feliços. Però, ¿voleu dir que cal trencar coses, per a celebrar victòries?
Una victòria cal celebrar-la amb alegria, amb cants, amb joia. Però no trencant res, no és estrictament necessari, vaja, és el que penso.
És clar que jo sóc una simple òliba, un animaló que s’hi fixa molt, però no diu mai res.

Una salutació a la fosca.

L’òliba.

Déu de les coses petites

Ahir va ser el darrer dia de treball abans de les vacances. Vacances, sí!

Comença la calor de debò i comencen les vacances, espero que siguin profitoses.

De moment, ja he acabat el llibre que vaig començar fa uns vint dies. Sí, he trigat molt més del que es triga normalment a llegir un llibre així, però és que l'he volgut fer durar, l'he paladejat. S'ho mereixia, és un llibre deliciós. Amb unes descripcions excel·lents, uns personatges cisellats amb precisió i que els acabes coneixent i fent-los teus.

Un llibre ple de frases meravelloses, pensaments profunds exposats com si fossin simples pintades a les portes dels lavabos públics. Reflexions amb les que et pots sentir identificat...un dels millors llibres que he llegit darrerament, vaja. Llàstima que s'hagi acabat.

Ara començaré el que la meva dona va comprar juntament amb aquest, i que diu que és també una obra mestra, és El curiós incident del gos a mitjanit, de Mark Haddon. Ja us explicaré.

Fam de notorietat.

Aquest post és especialment dedicat a un bloc que segueixo, Do de llengua, on hi podem trobar les millors relliscades lingüístiques del nostre País.

En les meves anades i tornades regulars a reunions de la feina, passo sovint per davant d'un cartell, a la zona comercial de Les Gavarres, a Tarragona, és un anunci d'una cadena de menjar ràpid, no puc dir que és Burguer King...o sí? És igual, no ho diré.

El cartell és enorme i deu haver costat uns calerons, per la qual cosa dubto que sigui un error, més aviat crec que el creatiu publicitari deu haver inventat una paraula nova, es tracta de fondre els conceptes de Fam (referit a molta gana de menjar) i de Fama (de notorietat, ésser conegut).

Tothom sap que hi ha gent que en té fam, de fama. Ells ho han ajuntat tot i ha donat aquest magnífic neologisme: Fame.

Em sembla absolutament genial, més encara quan fa anys que hi és en un cos de lletra enorme.