Torna el sol.

Bé, sembla que això s'ha acabat, torna a lluir el sol, la sequera no té encara fi.
Inclourem els darrers textos de les cartes dels nostres veïns de l'Orella de Farena.
El Voltor comú.

Benvolguts veïns.
Sóc el Voltor, els científics d’arreu del Món em diuen Gyps fulvus.
Quasi tots vosaltres, probablement, ja em coneixeu, heu sentit parlar de mi o, fins i tot, m’ha vist, encara que sigui en reportatges de la televisió, documentals o al “Cim de les àligues”, per exemple.
Però ara us preguntareu...a Farena, Voltor?
Doncs sí, alguns dels meus parents, i jo mateix, ens hem donat tombs per aquest bonic poble. En el meu cas, ho vaig fer l’any passat, em vaig atansar a sobrevolar de prop Farena, la paret blanca, la Roquerola, etc. Bé, jo no coneixia res de tot això, era aleshores un joves dispersiu que acabava de començar a volar a la meva colònia dels Ports –Parc Natural dels Ports-, no gaire lluny d’ací, a escala voltorera, és clar.
Doncs bé, deia que em vaig passar per ací i no coneixia res, aleshores, vaig veure venir tota ràpida una perdiuera, d’aquestes, a la meva colònia, també en veiem, són petites i emprenyadores; Molt de caràcter, ja se sap, llatines, mediterrànies i tal...però inofensives, petites!
Venia tota embalada per a fer-me fora del que devia ser el territori del seu niu, però quan va ser a prop i va veure les meves mides, em va rodejar diversos cops amb respecte i no em va dir res, em va deixar explorar el seu poble. Per cert. Molt maco, Felicitats! Conserveu-lo així molts anys.
Potsder que digui alguna cosa de mi, ja que algú potser no en sap gaire:
Sóc un carronyaire, és a dir, un rapinyaire que no caça, que menja carronya. Formo part, doncs, de la darrera baula de la cadena ecològica, la que retorna els cadàvers al cicle de la vida. En algunes religionsd de la Índia, ens dónen els cadàvers de les persones per tal que arribin més ràpidament al cel. En fi, no faig comentaris, ja que això ens beneficia molt.
Som ocells grans, molt grans, més de dos metres i mig d’envergadura i, posats, som com un galldindi. Impressionem. A més, amb un cop de bec podem estripar fàcilment la pell d’un bou, és a dir, una sabata, per exemple. Aquesta funció, primordial per a molts altres carronyaires, fa que tothom ens necessiti.
Si algun dia ens podeu veure, no ens confondreu pas, som ocells enormes que volen, habitualment, sense moure les ales, amb un immillorable aprofitament de les tèrmiques –corrents d’aire calent que puja-. Amb la cua i el cap petits, semblem na gran ala que es desplaça pel cel a gran velocitat.
En el vostre Món, el nostre nom és molt menyspreat, s’utilitza amb despreci per a referir-se a aquells que esperen fer llenya de l’arbre caigut. Aquells que esperen que l’enemic caigui per a fer-se forts i aprofitar-se’n.
En realitat, sí que ésuna mica aquesta la nostra missió. Nosaltres esperem la mort de les nostres preses per a poder-nos-les menjar. No som capaços de caçar.
Però val a dir que això no és pas una cosa menyspreable, la nostra feina és molt i molt necessària a la Natura, amb la nostra tacta evitem malalties i infeccions, i retornem ràpidament l’energia que es perdria al cicle de la vida. A més, nosaltres estem predestinats a això, genèticament, és la nostra funció per a la qual ens han preparat milers d’anys d’evolució. I, per si encara no n’hi hagués prou, de disculpa, val a dir que ens és imprescindible; és l’única forma que tenim de viure, necessitem cadàvers per a sobreviure.
Malgrat això, nosaltres no fem res per a que els altres morin, sols esperem que ho facin...tothom ho ha de fer, no?
En el vostre Món, en canvi, hi ha gent a la qual anomeneu Voltors que, en realitat, el que fan no és sols esperar que la seva presa, el seu competidor o el seu enemic caigui, sinó que fan tots els possibles per tal que ho faci com més aviat millor.
Ep! No s’hi val, això no ho fem, els veritables voltors, nosaltres sols esperem, sols això.
El Voltor comú, espècie a la qual pertanyo, té altres parents a Catalunya, però són tos molt més rars de veure a Farena. Concretament es tracta del voltor negre, més gran que jo, l’aufrany, interessant, però esquifit, i el trencalòs, súpreespecialitzat, elegant, distingit, li tinc una mica de ràbia, ja que totes les atencions van cap a ell, fins i tot crec que fa poc li heu dedicat un programa de TV.
En fi, farenencs i farenenques, especialment la perdiuera, podeu anar agunatant, que sols vindrem joves de tant en tant, ja que la vostra terra és molt bonica, sí, però no teniu res per a menjar; Ón es el bestiar gran?
Fins aviat.
Una encaixada planejant.
El Voltor comú.

L’Eriçó.

Benvolguts veïns.

Sóc l’Eriçó, jo, concretament, sóc un Eriçó dels que vosaltres anomeneu Eriçó clar (Atelerix algirus), però també viu per aquestes muntanyes el meu parent, l’Eriçó fosc (Erinaceus europaeus). A diferència d’ell, sóc una mica més petit, quasi mai passo dels ¾ de Kg, i sóc més blanc, amb el ventre més net i les potes més llargues.
De tota manera, totes dues espècies passem molt desapercebudes, així és que no té massa interès que ens arribeu a distingir, encara gràcies si n’arribeu a veure un dels nostres. Això de gràcies ho dic per a vosaltres, no pas per a nosaltres, que ja ho fem expressament, l’amagar-nos de seguit quan pensem que sou a prop. I és que els humans sou realment perillosos, no us en podeu amagar.
La trista realitat és que la majoria dels nostres moren aixafats per aquests ginys enormes i ràpids que us porten i que en dieu cotxes. Nosaltres en diem La Mort, la mort corre per les carreteres i ara, fins i tot, per les pistes forestals i els camins.
El nostre Món és més tranquil, més lent i menys estressant, no fugim corrent perquè no podem córrer massa; Quan veiem un perill, l’únic refugi que se’ns acut és el que ens ha donat la mare Natura a trevés de l’evolució: Les nostres punxes. Fan molt de mal si és que algun predador intenta de menjar-nos. Molts cops, una Guineu o una fagina s’han enfadat tant quan ens amaguem en forma de bola que no se’n van sense pixar-se damunt nostre, dèuen pensar: Ja que no et puc menjar, et pixo!
Sí, fa molta ràbia, però pots seguir perpetuant la teva raça.
Ah! Però amb vosaltres no, amb vosaltres això no val, ens convertim en una perillosa bola de punxes esmolades i vosaltres…xaf!, ens passeu per damunt amb els vostres més de 1000 kg i ens deixeu pitjor que els segells de correus. Ep! Creiem que això no cal, la nostra lentitud i el sistema de defensa, inmobilitzant-nos, fa que sigui força fàcil esquivar-nos. Els veieu de lluny, reduiu una miqueta i ens passeu pel costat, no cal ni que us pareu, si és que porteu pressa i no voleu observar-nos de prop. Tingueu especial cura al setembre, que és quan més accidents es produeixen.
Creiem que no demanem massa, un petit esforç, mínim, diria jo, si teniu en compte el gran ajut que suposem, ja que som veritables insectívors moklt eficaços i sempre afamats. Si fóssim molts, no us caldria de gastar tants diners en productes contra les plagues dels conreus, nosaltres us deslliurariem d’aquells animalons que us malmeten les collites, i de franc!
Nosaltres, com molts altres animals que coneixeu, venim del nord d’Àfrica, d’una terra càlida i plena d’insectes tot l’any. Per a acostumar-nos a la vostra terra, bastant més freda, ens hem hagut d'’daptar i hem agafat l'habitud d’hivernar. Bé, de fet és un hàbit variable, no ho fem tots els anys igual, fins i tot algun any no ens cal, ja que els nostres hiverns no són cada any igual de durs, sobretot sembla que, darrerament no ho són tant. No sé si vosaltres i la vostra superpoblació hi teniu alguna cosa a veure, com algú diu, però el fet és que cada cop fa menys fred, cada dia aquest país vostre s’assembla més al nostre d’origen. Fins i tot pel que fa a vegetació, en això sí que hi teniu molt a veure, sembla força clar, si bé aquí, a Farena, de moment no es nota massa. Bé, no m’estenc sobre aquest tema perquè em sembla que el Rei del bosc, l’Astor, ja s’hi va esbargir prou.
A mi, el que m’agrada més són els conreus, els horts i la vegetació baixa, el que vosaltres anomeneu brolles. Però no tinc gaires manies, visc molt bé a les rouredes i alzinars i, fins i tot, als camps d’ordi, tan corrents a la zona, encara. Darrerament, hi ha la mania per part vostra de transformar-ho tot en vinya, tan bonics que són els camps d’ordi, i tan isolats. L’ordi no cal treballar-lo gaire, vosaltres sols hi sóu uns pocs dies l’any i, la resta, tot és tranquil·litat. En canvi, la vinya és tota una altra història, sempre hi ha gent, i molta gent; Quan no esporgueu, podeu, quan no, colliu o arrangeu marges, elimineu herba…sempre hi ha algú, no s’hi pot viure tranquil.
De fet, tinc un dubte: No es controlava, això de plantar vinya? Creia que pel fet d’entrar a Europa, això suposava unes limitacions en aquest aspecte, és a dir, que no se’n podia plantar, però veig que és tot al contrari, de cada dia n’hi ha més, això sembla abans de la fil·loxera, o pitjor!A més, cada dia utilitzeu més i més productes, herbicides, adobs químics, en fi, porqueries de tota mena…¿és que no us n’adoneu que vosaltres mateixos també sou animals? Vosaltres també us aneu contaminant cada dia més.
Una punxadeta.

El Turó.

Benvolguts veïns.

Sóc el Turó, els científics d’arreu del Món em diuen Mustela putorius. Molt possiblement ningú de vosaltres hagi vist mai un dels nostres, però, en canvi. Segurament haureu vist una fura, sí, una fura de les domèstiques...aquells animalons que són com musteles però més grans, o com llúdrigues però més petits. La gent els té a casa domesticats, i els utilitzen per a caçar conills. Concretament, els posen dins els caus per a treure’n els conills i, aleshores, agafar-los vius amb una xarxa o matar-los amb l’escopeta.
Aquests animalons de què us parlo, doncs, són parents molt propers a nosaltres, ens hi assemblem molt i, a nivell general, puc dir-vos que som quasi iguals. Fem uns 50 cm de llargada, amb la cua i tot, i rarament pesem més d’un Kg. Encara que els mascles som més grans que les femelles, és clar.
Som, doncs, petits i discrets, els turons. Fins i tot, pels nostres hàbits nocturns i el nostre olfacte finíssim, som molt difícils d’observar, ja que ben aviat desapareixem, molt abans que vosaltres pogueu adonar-vos que existim.
Malgrat això, vam ser nomenats fa pocs anys el mamífer de l’any a Europa. I això perquè? Us preguntareu.
Doncs molt senzill, perquè en quedem pocs, molt pocs, fins i tot es pot dir que estem en perill de desaparèixer.
Les causes són diverses. En primer lloc, com les llúdrigues, som animals totalment lligats als rius, als rius vivim, criem i mengem. D’ells en treiem tot el que ens cal i, és clar, necessitem que estiguin ben consevats, amb aigua neta i tot això. I això, avui dia, com sabeu, cada cop és més difícil.
En segon lloc, la introducció d’espècies exòtiques, com el visó americà ens porta molts problemes, més que res per competència. Aquerst animal, però, no ha arribat al Brugent encara.
Mengem una mica de tot, però, està clar, ens n’aprofitem molt dels crancs de riu on n’hi ha, és un menjar tan bo i tan fàcil d’agafar!
No vivim molt amunt a la muntanya, rarament pugem més amunt dels 1000 m, per la qual cosa es pot considerar que som animals mediterranis, com vosaltres, vaja.
Criem en forats, ben a prop de l’aigua, tenim entre tres i vuit cries cada temporada, i hi ha una gran mortandat de jovenets, que provoca que la nostra espècie no s’escampi massa fàcilment.
Al riu Brugent hi som i hi hem estat sempre, és un riu que ens agrada, és net, tranquil i ple de menjar. El nostre problema, però, és que des de fa una colla d’anys ha desaparegut el nostre rebost més preuat. El que us he dit abans, el cranc de riu, que abans no calia agafar-lo, et venia a les mans, ara no hi és. Tenim notícies que vosaltres vau intriduïr un parent seu, el cranc de riu americà, que va portar una malaltia que els va matar tots...no en queda ni un!
No vull estendre’m en el tema, em diu el conill que ja us en va perlar ell, de les introduccions d’animals.
Fa poc, en vam començar a veure altre cop; Quina alegria ens vam portar! Però va durar poc, ben aviat es van començar a morir altre cop, potser de la mateixa malaltia, potser no, però el cert és que va desaparèixer un altre cop.
És una veritable desgràcia, sense crancs és molt més complicat tot plegat, trobar menjar suposa molt d’esforç, i el nostre metabolisme ens exigeix molta activitat, és a dir, molt de consum d’energia. En fi, menjar molt.
Anem fent, com podem, però encara sobrevivim al Brugent. Crec que vosaltres podrieu fer alguna cosa per a ajudar-nos, no sé ben bé què, però alguna cosa podeu fer, vosaltres que teniu poder, mitjans...però, és clar, no ens coneixeu, ni tan sols ens heu vist mai.
Finalment, potser he de comentar alguna cosa vostra, em diuen, doncs us parlaré d’un tema que està ara mateix molt de moda, a risc de que ja no ho estigui quan llegiu això, d’Europa.
Aquests dies se’n parla molt, més concretament, de la Constitució Europea. Però sembla que és una idea etèria, que ens toca lluny.
Per la meva part, i dins la meva lògica ignorància, us he de dir que no ho és pas, una idea llunyana. Fins i tot des del Brugent, des de Farena, Europa hi és, és important.
Com us he dit abans, a nosaltres ens van nomenar un any mamífer de l’any. I això no ha estat cap rucada, ni cap cosa etèria, no; Ha servit per a fomentar programes d’investigació sobre la nostra espècie i de millora dels nostres hàbitats, és a dir, dels rius.
Cada dia és més clar que les lleis que es discuteixen i s’aproven a Europa ténen conseqüències directes sobre la vida quotidiana a casa nostra. Moltes de les accions que possibiliten millores ambientals o fins i tot, simplement, que vosaltres pogueu mantenir un paisatge d’una determinada forma, tenen sentit perquè hi ha un programa LIFE, o qualsevol altre mena d’ajut econòmic que ve directament d’Europa.
Nosltres, com que no tenim el llenguatge diferenciat dels signes que teniu vosaltres, ho tenim clar. Els turons de tot Europa són tots parents nostres, pertanyem a la mateixa espècie i ens ajunten moltes més coses que no pas ens separen...ho teniu clar, això, vosaltres?

Fins aviat.
Una encaixada humida i ràpida.

De moment, aquest és el darrer, publicat enguany mateix.

El Pardal.

Benvolguts veïns.

Qui us parla és un animal ben humil, ben conegut –fins a cert punt, per això- i ben proper a vosaltres. Nosaltres sí que som veritables veïns, i molt propers. De fet, vivim amb vosaltres, en els vostres mateixos pobles, masies i ciutats. I, si un poble dels vostres deixa de ser habitat per persones, també deixa de ser habitat per pardals...us hi heu fixat. Sí, aneu a La Mussara, a Gallicant, a Fontscaldetes o a qualsevol altre poble dels vostres on ja no hi visqui ningú, no hi trobareu pas cap pardal. I ara no vull fer un acudit fàcil amb el que vol dir pardal a altres zones on també es parla català. Vull dir al País Valencià o a Mallorca, on pardal es refereix al membre masculí –al penis, vaja-. Dos pardals en una espiga fan mala lliga, diu un refrany, però n’hi ha d’altres, com el de Val més un pardal a la mà que una perdiu volant. Queda clar que els meus són ben presents al vostre llenguatge i a la vostra cultura popular, com no podia ser d’una altra manera si comptem amb els anys i anys que som veïns.
Hores d’ara teniu clar que sóc un pardal, Passer domesticus, o pardal comú, teuladí, teulader o gorrió. Hi ha altres pardals, com en xarrec, Passer montanus, o el roquer, Petronia petronia. Però aquests no els coneixeu tant, perquè no viuen tan a prop.
Com he dit, nosaltres som modestos, no volem a gran alçada, no som espectaculars ni tenim un plomatge vistós, ni tan sols cantem bé...però alguna cosa devem fer bé, per a tenir tant èxit. Jo penso que el que millor hem sabut fer és apropar-nos a vosaltres per a aprofitar-nos de la vostra protecció i del vostre malbaratament de menjar. Ho teniu tot tan ben apriat: Menjar abundant emmagatzemat o llençat, llocs perfectes per a amagar els nostres nius, eliminació dels nostres predadors, etc. En fi, que paga la pena estar a la vostra vora, sempre i quan tinguis clar que cal mantenir-se a una certa distància.
Curiosament, i per ser tant petits, vivim força anys, la màxima registrada quant a longevitat és un cas a Dinamarca de 19 anys i 9 mesos. Això és molt per a un moixó tan petit, i que el seu cor batega tan ràpid. Perseu que hi ha molt pocs ocells que visquin tants anys, i la majoria són grans, tipus àligues o ocells marins de gran talla, com l’albatros...sí, l’ocell aquell del PP que tothom es pensa que és una gavina.
Això em fa reflexionar pel que fa a la longevitat. Crec que a vosaltres us augmenta any rere any, fins a uns nivells que eren impensables històricament. Cadascun de vosaltres té una esperança de vida de 75 anys o més. Això si viviu en el que dieu 1r. Món, és a dir, a Europa, Nord-Amèrica, Japó o altres països d’aquest estil. Ja que si teniu la mala sort de néixer en un país pobre –en diuen en desenvolupament, eufemísticament- sols viureu com a l’edat mitjana, és a dir, uns 30 o 35 anys.
Però jo, observant-vos, em plantejo un dubte: Paga realment la pena? Gaudiu de debò d’aquests anys?
És evident, en alguns casos, que sí, que en gaudiu. Però la majoria de vosaltres viviu immersos en una situació de preses, nervis i mal humor que fa que sembli que potser valdria més viure menys any però millor. No sé, cadascú ho ha de valorar, però crec que heu de començar a pensar en la gestió correcta d’aquests anys de regal que us aneu guanyant cada cop més mercès a l’avanç de la medicina, de les tècniques i màquines que faciliten les feines, etc.
Tot això ve a tomb perquè nosaltres també en sortim, de retruc, beneficiats –o no- Ja que els animals que vivim amb vosaltres també vivim cada cop més, és evident que un animal salvatge té una esperança de vida molt inferior a un d’engabiat. Però, ara sí que ho veureu més clar: ¿Qui gaudeix més de la vida, Un senglar, que de mitjana viu en llibertat uns 3 anys, o un que sobreviu fins a 20 anys en una assoll fastigosa en captivitat?
Els vostres casos no són tan exagerats, potser, però hi ha un cert paral·lelisme.
Bon Nadal i per molts anys!

Una revoladeta rasant.
El pardal.