Avui he hagut de portar un Xoriguer al centre de recuperació, no sé què li passava, aparentment res, però no volava bé. Això no és extraordinari, mentres treballo passa molt.
Però els ferits m'empaiten fins i tot quan no treballo.
He anat a córrer i, a mig camí, un tudó a terra amb l'ala feta pols...he hagut de tornar cap a casa corrent amb un todó sagnant a la mà, tothom que em veia al·lucinava.
A banda d'això, i malgrat que és clar que no sóc cap escriptor en el sentit estricte de la paraula, vaig escriure un relat de ficció pura més que res per a col·laborar. S'havia convocat, aquesta primavera, un concurs literari a Mont-ral, per la festa major, i se'm va acudir que calia presentar-se per a fer número, ja que potser hi hauria pocs treballs. Doncs errada! S'hi va presentar un munt de gent, i gent bona, entre els quals els que van guanyar els premis.
El meu treballet, doncs, no devia merèixer cap consideració, però, ja que l'he escrit, el penjo aquí, i així l'amortitzo d'alguna manera, aquí va:
Retorn al Toll de l’Olla.
I
Comença la primavera, i això es nota en tots els sentits:
En la vista; el paisatge és més verd que en cap altra estació de l’any, el verd clar dels cirerers de la carretera contrasta amb l’una mica més fosc dels vellaners de la Colomina i, alhora, tots plegats destaquen força enmig del verd fosc, quasi negrós, de les pinedes i alzinars que envolten el poble.
No hi ha un verd, n’hi ha molts, moltíssims, perquè els castanyers del Venrell, discretament amagats darrere els Picons, lluen un verd espectacular, únic, gairebé resplendent i que obliga a retenir-los la mirada de la mateixa manera que ho fan els ulls d’algunes persones...
I els aurons? I les blades? Cada verd és diferent dels altres, ni millor ni pitjor, senzillament diferent.
Per acabar d’adobar-ho, fins i tot el riu, el nostre Brugent, i les pedres, amb molses i líquens, són verds.
Sens dubte, si Farena és normalment una postal, a la primavera és una postal verda, una princesa maragda.
En l'oïda; no és cert que enmig de la Natura hi hagi silenci. El silenci només és a la mort. La Natura és plena de vida, i no hi ha vida en silenci.
Escolteu Farena a la primavera: El riu es diu Brugent, i s’ho diu per alguna cosa, el seu brogit és constant, encara que te n’allunyis, cosa que a mi no m’agrada gaire de fer, sempre sents aquella remor de fons, constant, omnipresent...i que hi sigui sempre. No podríem viure sense aquest soroll meravellós.
Els moixons es barallen per ser qui millor canta, sobretot a primera hora del matí. Els cargolets, tan petits com potents de veu, esmercen totes les energies que han obtingut amb el consum ingent d’insectes amb l’esforç del cant. Les mallerengues, començant per la petita i seguint per les carbonera, blava, cuallarga i emplomallada, es confonen per a qui no és expert, deixen sentir les seves repetitives notes des del fons del bosc o des de la vora del riu. I el rossinyol! Què puc dir del rossinyol que no s’hagi dit ja? El seu cant líquid, variat, melodiós, incansable, omple els dies i les nits de tots els veïns del poble tot demostrant que és absurd, aquí, de portar walkmans, mp3 o qualsevol estri que tapi les orelles. I això per parlar dels més coneguts, ja que molts desconeixen que el nombre de moixonets que canten en aquest racó és molt superior del que ens pensem; tallarols, tallaretes, cueretes, bosquetes, merles, tords, pinsans, caderneres...fins i tot les àligues, canten!
En l’olfacte; per a mi i els meus, l’olfacte és molt important. I la primavera de les Muntanyes de Prades omple aquest sentit com no ho fa cap estació gairebé a cap lloc del País. El nombre de flors i la seva olor és realment incommensurable: ravenisses, gladiols, estepes, ginestes, brucs, farigoles, fonoll, romaní...i la menta. Quina olor fa la menta! No l’he pogut oblidar mai, l’olor de la menta del Brugent. Cada pas ens assalta una olor diferent. Olors potents, olors subtils, olors fugisseres, olors persistents. En definitiva, olors de tota mena i categoria que fan que, quan ets lluny de casa, recordis aquells dies que et passejaves prop del camí del molí del Vilalta, amb tot de plantes florides a banda i banda del sender.
En el tacte; la pell s’amara de sensacions, la fresca de primera hora del matí, l’escalfor del sol del migdia, el tacte de les pedres de la vora del riu, l’esgarrapada de les argelagues, l’arítjol i l’esbarzer i, és clar, l’aigua freda del Brugent. Ja pot fer calor, ja, al migdia. Entrar de cop al Brugent et rebaixa la temperatura del cos de cop més de deu graus. Encara que nosaltres estem perfectament preparats per això, cada cop que ens llancem a l’aigua del Brugent, el plaer per al tacte és assegurat.
Finalment, en el gust; La primavera ens regala el gust amb els millors menjars que ens pot oferir la terra, les truites del Brugent les enyoràvem des que vam haver de marxar, ara fa molts anys, per causes que després explicarem.
Mmmmmm! Què bones! A primera hora del matí, per a esmorzar. Al migdia, per a dinar. A la tarda, per a berenar. A la nit, per a sopar.
Què millor que una bona truita del Brugent acabada de pescar...
No podia haver triat millor època per a tornar a casa. Els anys passats en altres contrades han estat intensos, han estat plens d’emocions, vivències i perills, experiències bones, millors, i algunes de no tan bones.
Però el que és indubtable és que, com a casa, no hi ha res. I, quan un arriba a una certa edat, no hi ha res millor que tornar al racó de Món on ha nascut. I, si aquest racó de Món és Farena, encara millor.
Ja ho diu el refrany:
Volta el Món i torna al born.
Enyorava aquest racó. Senzill, però bellíssim.
No hem de ser ni massa altius ni massa humils, Farena no té res a envejar de cap altre lloc del Món, hi és tot en la seva justa mesura, no cal res més, us ho diu un que ha voltat molt i molt durant anys.
El motiu de retornar justament ara no és perquè sigui primavera, com he dit, perquè això passa cada any. El fet és que ja tenia intenció de tornar des de feia temps, per això que he dit de l’edat, crec que ja em tocava.
Però l’excusa perfecta per a tornar ha estat el saber, precisament gràcies a l’Orella de Farena, que, finalment, s’ha aconseguit d’esborrar les fastigoses pintades que alguns brètols havien fet al Toll de l’Olla.
M’ho havien explicat parents que, de passada, havien fet una visiteta al Toll i les havien vistes. A més, jo mateixa en vaig poder veure fotos a l’Orella, vaig haver de reprimir les ganes de plorar. No em podia creure que algú hagués pogut embrutar d’aquella manera un dels racons més bonics del Món, un racó que a molts de nosaltres ens portava uns records inoblidables, records que ens féien mantenir la il·lusió de tornar algun dia a casa.
Ja he explicat abans l’agradable sensació d’entrar de cop a l’aigua del Brugent. Aquesta sensació la recordo especialment agradable al Toll de l’Olla. Hi havia amics i parents que s’atrevien fins i tot a llençar-se des de les pedres de dalt, des de més de vuit metres...això ja era massa.
Jo ho vaig provar alguna vegada, però la veritat és que em feia una mica de por i, finalment, quasi sempre em tirava de molt més avall.
Feliçment, aquestes pedres tornen a estar netes gràcies a l’acció de molta i molta gent que estima Farena, com jo, i que no ha permès que uns impresentables ens puguin prendre per sempre més l’encant paisatgístic d’un dels seus més bells topants.
II
Potser ja és hora, però, que expliqui per què vaig marxar, doncs la història és força fàcil d’entendre.
Doncs la història és força fàcil d’entendre, i força repetida per a molta gent que, com jo mateixa, ha nascut a Farena.
Els meus anys d’infantesa, com he explicats abans, van ser molt feliços; El riu i els seus voltants ens donaven tot el que ens calia per a viure, a mi i a tota la meva família. Menjar abundant, protecció contra els diversos perills, fins i tot parella i tranquil·litat per a poder tirar endavant els nostres fills. Sí, en vam tenir molts, de fills. És clar que compartia la parella amb altres, cosa que no és tan rara, com he pogut saber després.
Quina meravella, els anys d’infantesa i joventut, com també els primers anys de l’època adulta!
Però ben aviat les coses es van començar a tòrcer.
Per començar, el Brugent es va començar a domesticar i algú va tenir la genial idea de fer una carretera que facilitava l’accés de qualsevol mena de vehicle. Si anys enrere arribar a Farena i, per tant, poder accedir al riu era molt difícil, i costava hores de camí en carro, animal o a peu. Ara en poca estona qualsevol podia arribar-hi des de La Riba amb el seu vehicle motoritzat, ja sigui cotxe, moto, camió o el que calgui.
Ben aviat viure a Farena ja no va ser el mateix, la gent va començar a adonar-se que més avall, a poca estona, com he dit, hi ha pobles més grans amb més atractius de tota mena.
La vida a pagès, com dieu els de la ciutat ja va començar a caure en desgràcia. Era molt més fàcil viure tot l’any a Valls, Reus o Tarragona –fins i tot a Barcelona- i només pujar a Farena per a estar-s’hi al Nadal, a les Vacances d’Estiu o a la Setmana Santa.
Va ser molt trist veure aquest declivi de Farena i, en general, de tots els pobles de les Muntanyes de Prades. El resultat va ser un despoblament gairebé total, alguns pobles fins i tot van acabar en runes, pobles preciosos i ben situats, com ara La Mussara o Gallicant. Pobles que havien estat plens de vida i de soroll, plens de rialles i de cants de tota mena d’ocells, fins i tot de cants de persona –recordo que anys enrere es cantava molt, quan es feien les feines del camp-.
El despoblament de Farena no va anar acompanyat d’un major respecte a la Natura. Ben al contrari, la gent ja quasi no hi vivia tot l’any i la seva relació amb el poble i els espais que l’envolten va ser cada cop menys conservadora. Es tractava d’aprofitar-ne –alguns cops expoliar-ne- tots els recursos per a poder gastar-ne els diners resultants a les ciutats de la plana.
El riu Brugent va ser seu d’una piscifactoria on s’hi criaven moltes truites, moltes de debò. Gent d’arreu venia a comprar les nostres truites i se les emportava a casa seva o bé se les menjaven allí mateix. Fins i tot hi havia un llac on es podia passejar amb barca, augmentant així la possibilitat de gaudir del riu d’una forma diferent.
Potser era per necessitat, potser perquè ningú no aprecia res fins que no ho comença a trobar a faltar...el cas és que tothom feia mal a la Natura, tothom hi anava a treure tot allò que pogués i fins i tot a destrossar amb l’única excusa que és el progrés, que és el que cal.
Es va electrificar el poble, hi havia llum elèctrica, és clar, ningú no se’n va salvar. Moltes dels meus familiars i amics van morir amb aquesta recerca incansable del progrés.
És dur haver de lluitar contra la mort, però més dur encara és veure com es moren poc a poc tots els membres de la teva família, va ser molt trist, em vaig fer un fart de plorar, però, finalment, vaig haver d’exiliar-me.
La vida lluny de Farena no va ser fàcil, al principi.
El clima, al lloc on ens van acollir, era molt més dur, més fred. Naturalment, hi havia altres dels nostres que ocupaven el territori, a ningú no li agrada la competència vinguda de fora, ens va costar molt de fer-nos un lloc.
Amb els anys, però, ens hi vam adaptar, vam aconseguir fundar una nova família i tot va començar a anar millor, molt millor.
Però, com deia, res com a casa, sempre m’he enyorat una mica. I, ara que la família ja s’ha fet gran, ja fan la seva pròpia vida i fins i tot ells mateixos n’han fet una de pròpia, res no em lliga tan aquí dalt.
El cas és que, a més, sembla que amb els anys la Natura s’ha anat fet malbé arreu, poc a poc, l’home ha anat transformant la terra a la seva mesura, omplint tot d’infraestructures sense miraments, sense avaluar-ne l’impacte. Això que explico que passava a Farena, passava arreu, però, per sort, i a còpia d’anar-ho fent malbé tot, ho han trobat a faltar cada cop més, aquest paradís que ens ha estat regalat.
Així és que a tots els llocs del primer Món, és a dir, a tots els llocs on les persones s’ho poden permetre, hi ha hagut la naixença d’una nova consciència ecològica.
Tothom comença a preocupar-se de conservar la terra, la Natura. Al lloc on he estat a l’exili s’hi ha fet ara un Parc Natural, empreses, fundacions i tot de gent es dediquen a salvar boscos sencers de ser tallats, arbres monumentals de ser malmesos i poblacions d’animals que ara estan protegits fins i tot són objecte del que en diuen reintroduccions.
Vés per on, quan jo vaig marxar de Farena, si algú podia veure de prop una àliga o un voltor, el primer que li venia al cap és agafar l’escopeta –si és que en tenia- i intentar de matar-los.
Ara, en canvi, vénen gent de Barcelona, París, Londres o fins i tot de més lluny, equipats amb tota mena d’aparells òptics per a veure i admirar com més estona i com més de prop millor, la bellesa d’aquests rapinyaires, bellesa que jo mateixa sempre he admirat...i envejat! Ells volen!
Bé, sembla, doncs, que aquest corrent proteccionista ha arribat també a Farena, ja fa temps que ho sospitava, però la lectura de l’Orella de Farena, que m’arriba puntualment, m’ha convençut del tot.
Sempre hi ha articles que parlen de coses de la Natura en positiu, des de receptes de cuina tradicional, explicacions d’excursions, campanyes de protesta contra un intent exagerat de construcció de vivendes –bé, de cases, que a viure definitivament encara no hi ve gaire gent-, cartes de veïns de diferents espècies...i ara, a més, s’ha aconseguit de netejar el Toll de l’Olla.
En definitiva, fins i tot sembla que es projecta de fer també de les Muntanyes de Prades un Parc Natural.
Ostres! Només calia això, ara sí que he de tornar.
El viatge ha estat llarg i dur, malgrat tot això que he explicat, del retorn al respecte per la Natura, encara no s’ha aconseguit que els camins de tota la vida, els que sempre hem fet servir, estiguin com estaven fa anys, quan vaig marxar. Hi ha molts obstacles difícils de salvar, però l’experiència de tants i tants anys, i el fet –en canvi- de conservar-nos encara en bona forma –no hi ha com estar sempre fent exercici- ha fet possible l’arribada a Farena.
Des de La Riba, he anat remuntant el Brugent pel mig del riu, és clar. Hi ha llocs on l’aigua desapareix, indubtablement, se n’aprofita encara massa. I, a més, sembla que cada dia plou menys.
No obstant això, la remuntada ha estat agradable, intensa en emocions, cada racó em feia plorar, el Toll de la Dutxa, el Toll de l’Esqueix, els diferents molins –ara tots en runes-, el mateix poble de Farena i, finalment, el premi tan desitjat, el racó meravellós conservat en el fons de la memòria tots aquests anys, el Toll de l’Olla!
Així doncs, definitivament, ja sóc a casa, i ara per a quedar-m’hi.
Ja us ho vaig dir fa anys, que algun dia tornaria, crec que les meves paraules exactes van ser: fins un dia d’aquests.
I així ho he acomplert.
En la meva carta, que us vaig escriure des de l’exili al Pirineu, us parlava, si us en recordeu d’un tema que ara torna a estar molt de moda, ja ho vaig dir, que cada dia seria més i més important, es tractava de l’aigua, de la seva escassetat i de la necessitat d’evitar-ne el malbaratament...ho veieu, com ja us ho deia jo!
Ah! Una altra cosa: Ja li podeu dir a aquell que col·labora amb l’Orella i que volia reintroduir llúdrigues al Brugent...ja no cal, les llúdrigues estem tornant soles.
Lutra lutra. Farena, 1 d’abril de 2008
I
Comença la primavera, i això es nota en tots els sentits:
En la vista; el paisatge és més verd que en cap altra estació de l’any, el verd clar dels cirerers de la carretera contrasta amb l’una mica més fosc dels vellaners de la Colomina i, alhora, tots plegats destaquen força enmig del verd fosc, quasi negrós, de les pinedes i alzinars que envolten el poble.
No hi ha un verd, n’hi ha molts, moltíssims, perquè els castanyers del Venrell, discretament amagats darrere els Picons, lluen un verd espectacular, únic, gairebé resplendent i que obliga a retenir-los la mirada de la mateixa manera que ho fan els ulls d’algunes persones...
I els aurons? I les blades? Cada verd és diferent dels altres, ni millor ni pitjor, senzillament diferent.
Per acabar d’adobar-ho, fins i tot el riu, el nostre Brugent, i les pedres, amb molses i líquens, són verds.
Sens dubte, si Farena és normalment una postal, a la primavera és una postal verda, una princesa maragda.
En l'oïda; no és cert que enmig de la Natura hi hagi silenci. El silenci només és a la mort. La Natura és plena de vida, i no hi ha vida en silenci.
Escolteu Farena a la primavera: El riu es diu Brugent, i s’ho diu per alguna cosa, el seu brogit és constant, encara que te n’allunyis, cosa que a mi no m’agrada gaire de fer, sempre sents aquella remor de fons, constant, omnipresent...i que hi sigui sempre. No podríem viure sense aquest soroll meravellós.
Els moixons es barallen per ser qui millor canta, sobretot a primera hora del matí. Els cargolets, tan petits com potents de veu, esmercen totes les energies que han obtingut amb el consum ingent d’insectes amb l’esforç del cant. Les mallerengues, començant per la petita i seguint per les carbonera, blava, cuallarga i emplomallada, es confonen per a qui no és expert, deixen sentir les seves repetitives notes des del fons del bosc o des de la vora del riu. I el rossinyol! Què puc dir del rossinyol que no s’hagi dit ja? El seu cant líquid, variat, melodiós, incansable, omple els dies i les nits de tots els veïns del poble tot demostrant que és absurd, aquí, de portar walkmans, mp3 o qualsevol estri que tapi les orelles. I això per parlar dels més coneguts, ja que molts desconeixen que el nombre de moixonets que canten en aquest racó és molt superior del que ens pensem; tallarols, tallaretes, cueretes, bosquetes, merles, tords, pinsans, caderneres...fins i tot les àligues, canten!
En l’olfacte; per a mi i els meus, l’olfacte és molt important. I la primavera de les Muntanyes de Prades omple aquest sentit com no ho fa cap estació gairebé a cap lloc del País. El nombre de flors i la seva olor és realment incommensurable: ravenisses, gladiols, estepes, ginestes, brucs, farigoles, fonoll, romaní...i la menta. Quina olor fa la menta! No l’he pogut oblidar mai, l’olor de la menta del Brugent. Cada pas ens assalta una olor diferent. Olors potents, olors subtils, olors fugisseres, olors persistents. En definitiva, olors de tota mena i categoria que fan que, quan ets lluny de casa, recordis aquells dies que et passejaves prop del camí del molí del Vilalta, amb tot de plantes florides a banda i banda del sender.
En el tacte; la pell s’amara de sensacions, la fresca de primera hora del matí, l’escalfor del sol del migdia, el tacte de les pedres de la vora del riu, l’esgarrapada de les argelagues, l’arítjol i l’esbarzer i, és clar, l’aigua freda del Brugent. Ja pot fer calor, ja, al migdia. Entrar de cop al Brugent et rebaixa la temperatura del cos de cop més de deu graus. Encara que nosaltres estem perfectament preparats per això, cada cop que ens llancem a l’aigua del Brugent, el plaer per al tacte és assegurat.
Finalment, en el gust; La primavera ens regala el gust amb els millors menjars que ens pot oferir la terra, les truites del Brugent les enyoràvem des que vam haver de marxar, ara fa molts anys, per causes que després explicarem.
Mmmmmm! Què bones! A primera hora del matí, per a esmorzar. Al migdia, per a dinar. A la tarda, per a berenar. A la nit, per a sopar.
Què millor que una bona truita del Brugent acabada de pescar...
No podia haver triat millor època per a tornar a casa. Els anys passats en altres contrades han estat intensos, han estat plens d’emocions, vivències i perills, experiències bones, millors, i algunes de no tan bones.
Però el que és indubtable és que, com a casa, no hi ha res. I, quan un arriba a una certa edat, no hi ha res millor que tornar al racó de Món on ha nascut. I, si aquest racó de Món és Farena, encara millor.
Ja ho diu el refrany:
Volta el Món i torna al born.
Enyorava aquest racó. Senzill, però bellíssim.
No hem de ser ni massa altius ni massa humils, Farena no té res a envejar de cap altre lloc del Món, hi és tot en la seva justa mesura, no cal res més, us ho diu un que ha voltat molt i molt durant anys.
El motiu de retornar justament ara no és perquè sigui primavera, com he dit, perquè això passa cada any. El fet és que ja tenia intenció de tornar des de feia temps, per això que he dit de l’edat, crec que ja em tocava.
Però l’excusa perfecta per a tornar ha estat el saber, precisament gràcies a l’Orella de Farena, que, finalment, s’ha aconseguit d’esborrar les fastigoses pintades que alguns brètols havien fet al Toll de l’Olla.
M’ho havien explicat parents que, de passada, havien fet una visiteta al Toll i les havien vistes. A més, jo mateixa en vaig poder veure fotos a l’Orella, vaig haver de reprimir les ganes de plorar. No em podia creure que algú hagués pogut embrutar d’aquella manera un dels racons més bonics del Món, un racó que a molts de nosaltres ens portava uns records inoblidables, records que ens féien mantenir la il·lusió de tornar algun dia a casa.
Ja he explicat abans l’agradable sensació d’entrar de cop a l’aigua del Brugent. Aquesta sensació la recordo especialment agradable al Toll de l’Olla. Hi havia amics i parents que s’atrevien fins i tot a llençar-se des de les pedres de dalt, des de més de vuit metres...això ja era massa.
Jo ho vaig provar alguna vegada, però la veritat és que em feia una mica de por i, finalment, quasi sempre em tirava de molt més avall.
Feliçment, aquestes pedres tornen a estar netes gràcies a l’acció de molta i molta gent que estima Farena, com jo, i que no ha permès que uns impresentables ens puguin prendre per sempre més l’encant paisatgístic d’un dels seus més bells topants.
II
Potser ja és hora, però, que expliqui per què vaig marxar, doncs la història és força fàcil d’entendre.
Doncs la història és força fàcil d’entendre, i força repetida per a molta gent que, com jo mateixa, ha nascut a Farena.
Els meus anys d’infantesa, com he explicats abans, van ser molt feliços; El riu i els seus voltants ens donaven tot el que ens calia per a viure, a mi i a tota la meva família. Menjar abundant, protecció contra els diversos perills, fins i tot parella i tranquil·litat per a poder tirar endavant els nostres fills. Sí, en vam tenir molts, de fills. És clar que compartia la parella amb altres, cosa que no és tan rara, com he pogut saber després.
Quina meravella, els anys d’infantesa i joventut, com també els primers anys de l’època adulta!
Però ben aviat les coses es van començar a tòrcer.
Per començar, el Brugent es va començar a domesticar i algú va tenir la genial idea de fer una carretera que facilitava l’accés de qualsevol mena de vehicle. Si anys enrere arribar a Farena i, per tant, poder accedir al riu era molt difícil, i costava hores de camí en carro, animal o a peu. Ara en poca estona qualsevol podia arribar-hi des de La Riba amb el seu vehicle motoritzat, ja sigui cotxe, moto, camió o el que calgui.
Ben aviat viure a Farena ja no va ser el mateix, la gent va començar a adonar-se que més avall, a poca estona, com he dit, hi ha pobles més grans amb més atractius de tota mena.
La vida a pagès, com dieu els de la ciutat ja va començar a caure en desgràcia. Era molt més fàcil viure tot l’any a Valls, Reus o Tarragona –fins i tot a Barcelona- i només pujar a Farena per a estar-s’hi al Nadal, a les Vacances d’Estiu o a la Setmana Santa.
Va ser molt trist veure aquest declivi de Farena i, en general, de tots els pobles de les Muntanyes de Prades. El resultat va ser un despoblament gairebé total, alguns pobles fins i tot van acabar en runes, pobles preciosos i ben situats, com ara La Mussara o Gallicant. Pobles que havien estat plens de vida i de soroll, plens de rialles i de cants de tota mena d’ocells, fins i tot de cants de persona –recordo que anys enrere es cantava molt, quan es feien les feines del camp-.
El despoblament de Farena no va anar acompanyat d’un major respecte a la Natura. Ben al contrari, la gent ja quasi no hi vivia tot l’any i la seva relació amb el poble i els espais que l’envolten va ser cada cop menys conservadora. Es tractava d’aprofitar-ne –alguns cops expoliar-ne- tots els recursos per a poder gastar-ne els diners resultants a les ciutats de la plana.
El riu Brugent va ser seu d’una piscifactoria on s’hi criaven moltes truites, moltes de debò. Gent d’arreu venia a comprar les nostres truites i se les emportava a casa seva o bé se les menjaven allí mateix. Fins i tot hi havia un llac on es podia passejar amb barca, augmentant així la possibilitat de gaudir del riu d’una forma diferent.
Potser era per necessitat, potser perquè ningú no aprecia res fins que no ho comença a trobar a faltar...el cas és que tothom feia mal a la Natura, tothom hi anava a treure tot allò que pogués i fins i tot a destrossar amb l’única excusa que és el progrés, que és el que cal.
Es va electrificar el poble, hi havia llum elèctrica, és clar, ningú no se’n va salvar. Moltes dels meus familiars i amics van morir amb aquesta recerca incansable del progrés.
És dur haver de lluitar contra la mort, però més dur encara és veure com es moren poc a poc tots els membres de la teva família, va ser molt trist, em vaig fer un fart de plorar, però, finalment, vaig haver d’exiliar-me.
La vida lluny de Farena no va ser fàcil, al principi.
El clima, al lloc on ens van acollir, era molt més dur, més fred. Naturalment, hi havia altres dels nostres que ocupaven el territori, a ningú no li agrada la competència vinguda de fora, ens va costar molt de fer-nos un lloc.
Amb els anys, però, ens hi vam adaptar, vam aconseguir fundar una nova família i tot va començar a anar millor, molt millor.
Però, com deia, res com a casa, sempre m’he enyorat una mica. I, ara que la família ja s’ha fet gran, ja fan la seva pròpia vida i fins i tot ells mateixos n’han fet una de pròpia, res no em lliga tan aquí dalt.
El cas és que, a més, sembla que amb els anys la Natura s’ha anat fet malbé arreu, poc a poc, l’home ha anat transformant la terra a la seva mesura, omplint tot d’infraestructures sense miraments, sense avaluar-ne l’impacte. Això que explico que passava a Farena, passava arreu, però, per sort, i a còpia d’anar-ho fent malbé tot, ho han trobat a faltar cada cop més, aquest paradís que ens ha estat regalat.
Així és que a tots els llocs del primer Món, és a dir, a tots els llocs on les persones s’ho poden permetre, hi ha hagut la naixença d’una nova consciència ecològica.
Tothom comença a preocupar-se de conservar la terra, la Natura. Al lloc on he estat a l’exili s’hi ha fet ara un Parc Natural, empreses, fundacions i tot de gent es dediquen a salvar boscos sencers de ser tallats, arbres monumentals de ser malmesos i poblacions d’animals que ara estan protegits fins i tot són objecte del que en diuen reintroduccions.
Vés per on, quan jo vaig marxar de Farena, si algú podia veure de prop una àliga o un voltor, el primer que li venia al cap és agafar l’escopeta –si és que en tenia- i intentar de matar-los.
Ara, en canvi, vénen gent de Barcelona, París, Londres o fins i tot de més lluny, equipats amb tota mena d’aparells òptics per a veure i admirar com més estona i com més de prop millor, la bellesa d’aquests rapinyaires, bellesa que jo mateixa sempre he admirat...i envejat! Ells volen!
Bé, sembla, doncs, que aquest corrent proteccionista ha arribat també a Farena, ja fa temps que ho sospitava, però la lectura de l’Orella de Farena, que m’arriba puntualment, m’ha convençut del tot.
Sempre hi ha articles que parlen de coses de la Natura en positiu, des de receptes de cuina tradicional, explicacions d’excursions, campanyes de protesta contra un intent exagerat de construcció de vivendes –bé, de cases, que a viure definitivament encara no hi ve gaire gent-, cartes de veïns de diferents espècies...i ara, a més, s’ha aconseguit de netejar el Toll de l’Olla.
En definitiva, fins i tot sembla que es projecta de fer també de les Muntanyes de Prades un Parc Natural.
Ostres! Només calia això, ara sí que he de tornar.
El viatge ha estat llarg i dur, malgrat tot això que he explicat, del retorn al respecte per la Natura, encara no s’ha aconseguit que els camins de tota la vida, els que sempre hem fet servir, estiguin com estaven fa anys, quan vaig marxar. Hi ha molts obstacles difícils de salvar, però l’experiència de tants i tants anys, i el fet –en canvi- de conservar-nos encara en bona forma –no hi ha com estar sempre fent exercici- ha fet possible l’arribada a Farena.
Des de La Riba, he anat remuntant el Brugent pel mig del riu, és clar. Hi ha llocs on l’aigua desapareix, indubtablement, se n’aprofita encara massa. I, a més, sembla que cada dia plou menys.
No obstant això, la remuntada ha estat agradable, intensa en emocions, cada racó em feia plorar, el Toll de la Dutxa, el Toll de l’Esqueix, els diferents molins –ara tots en runes-, el mateix poble de Farena i, finalment, el premi tan desitjat, el racó meravellós conservat en el fons de la memòria tots aquests anys, el Toll de l’Olla!
Així doncs, definitivament, ja sóc a casa, i ara per a quedar-m’hi.
Ja us ho vaig dir fa anys, que algun dia tornaria, crec que les meves paraules exactes van ser: fins un dia d’aquests.
I així ho he acomplert.
En la meva carta, que us vaig escriure des de l’exili al Pirineu, us parlava, si us en recordeu d’un tema que ara torna a estar molt de moda, ja ho vaig dir, que cada dia seria més i més important, es tractava de l’aigua, de la seva escassetat i de la necessitat d’evitar-ne el malbaratament...ho veieu, com ja us ho deia jo!
Ah! Una altra cosa: Ja li podeu dir a aquell que col·labora amb l’Orella i que volia reintroduir llúdrigues al Brugent...ja no cal, les llúdrigues estem tornant soles.
Lutra lutra. Farena, 1 d’abril de 2008
.JPG)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada