Finançament i altres rucades.

Aquests dies se'n sent a parlar molt, de finançament. Hi ha dies de tot, dies que et fa ràbia el que sents, dies que et deixa una mica indiferent, i fins i tot dies que fa gràcia.

Si hem de ser seriosos, fa molta ràbia, tot plegat. Se suposa que hem d'esperar que España ens dongui un bon acord de finançament, que compleixi l'Estatut i tal...fins i tot hi ha qui diu que els diputats del PSC a Madrid podrien arribar a votar en contra dels pressupostos per a pressionar per a aconseguir millorar l'acord.

Si hem de ser seriosos, dic, ens ha de fer molta, molta ràbia tot plegat...

Sobretot quan es parla de que a Catalunya hem de ser solidaris...solidaris!?

Per a mi solidaritat és el que fem amb la Marató, per exemple, en què donem diners voluntàriament per a una causa justa, repeteixo, voluntàriament. I per a una causa justa, per a alguna cosa que va a algú que ho necessita més que nosaltres.

Jo em sento solidari donant per a la Marató, donant sang, donant diners i/o temps per a col·laborar a diverses causes.

El que em fa sentir la situació de Catalunya amb España no és solidaritat, és més semblant al que sentiria si algú em robés la cartera. Ràbia, ràbia i impotència.

No s'és solidari amb qui et pren els diners, els malgasta com vol i després, quan es sent generós, et dóna una part del que t'ha pres per a les teves necessitats més urgents. El que s'és, en aquest cas, és ruc...bé, ruc tampoc, ara en parlo.

De vegades, dic, també em fa gràcia. Vull dir aquella gràcia que rius per a no plorar. He sentit un diputat del PSC (PSOE, no ens enganyem) defensant el sí al pressupost perquè, si no, es perdran noséquants mils de milions d'euros...què ens prenen per rucs del tot?

Potser, si no s'aproven els pressupostos, ens tornaran el que ens han retingut d'impostos, directes i indirectes, i fins i tot ens tornaran el que hem pagat a la declaració...va home, va!

Si no s'aproven els pressupostos, no passarà res, absolutament res, es prorroguen i ja està.

Si els diputats del PSC-PSOE al Congrès español volen seguir sent el que són, titelles de l'Estat, titelles ben pagades i amb cotxes oficials, això sí, em sembla perfecte, però a cada cosa el seu nom, siguem clars.

L'únic que s'aconsegueix votant afirmativament als pressupostos de l'Estat és demostrar, un cop més i perquè no n'hi hagi cap dubte, que els dipitats del PSOE catalans són això, primer del PSOE, i després, però molt després, catalans.

És que ho voleu més clar?

España no ens vol, no ens vol per a res més que per a pagar. I nosaltres, com a bons rucs catalans, a callar.

Avui he comprat un llibre sobre nosaltres: "Truc, la història del guarà català a través dels segles"

molt interessant...aquí penjo unes fotos de rucs catalans, concretament del més petit que tenim al Mas, molt bonic, però si ens el mirem amb detall...està plorant!

És ruc i català, però se n'adona, de les coses...