Llengua catalana.

Escolto per la ràdio i llegeixo a la premsa l'opinió de l'Enorme escriptor -ho confeso, m'agrada molt- Quim Monzó sobre el català, la llengua, vull dir.

No hi puc estar més d'acord, té tota la raó.

Aquell senyor baixet que ara torna al Polònia ho està aconseguint, ara, que fa anys que és mort. La seva tasca ha estat feta a llarg termini, però de forma eficaç.

Si analitzo el tema des de la meva perspectiva modesta i personal, en les quatre generacions que conec, puc recordar:

El meu avi, per part de pare, nascut just amb el segle passat (XX) no parlava, no llegia ni tan sols entenia el castellà. A Valls ningú no parlava el castellà, quan ell era jove, no hi havia tele, ni ràdio, i si va anar a l'escola -ho ignoro, suposo que sí però poc, ja que era carreter, tenia una agència de transport- ho devia fer en català, és clar. Això de no entendre ho dic literalment, quan parlava amb algú emigrant que no sabia català necessitava un intèrpret, que sovint era la meva mare.

El meu pare, nascut el 1929, ja va viure l'etapa fosca, evidentment, sabia castellà, però malament, i en poques ocasions el necessitava, ja que el català seguia sent l'idioma majoritari a Valls. El català era clarament la seva llengua gairebé exclusiva, la prova és que és la llengua materna de tots els meus germans i la llengua, és clar, de la meva mare.

Jo, que encara vaig viure l'educació en temps de Franco -va morir quan jo feia vuitè d'EGB- ja es pot dir que domino tan o més el castellà com el català. He rebut la primera etapa de la meva educació en castellà, he viscut la tele, la ràdio i els diaris en castellà. I, segons on vaig, em sento estranger a la meva terra -no cal massa lluny, a Barcelona mateix. Però la meva llengua materna encara és el català, i tot el que he escrit ho he fet en aquesta llengua.

La meva filla, tot i que el català és la llengua de casa i de l'escola i que va a una d'excepcional -d'escola, vull dir- ja viu tant en castellà com en català. La tele, la ràdio, la premsa...gairebé tot és en castellà -malgrat el que diguin- Fins i tot la llegua majoritària al carrer i al pati de l'escola és el castellà.

No sóc pessimista, al contrari, sempre dic que sóc optimista -he viatjat a Irlanda, i allò sí que és una situació trista, per al Gaèlic -però ells tenen una república, no ho oblidem.

Però s'ha de ser realista, el català està malament.

Tots hi hem de posar el coll. Paga la pena.

La foto d'avui és dels meus avis, a l'esquerra, el Rafel de ca la Gallineta, de Valls, i a la dreta, el Nicolàs, inmigrant vingut de Campisàbalos -Guadalajara- i, enmig, el mossèn, que havia de fer d'intrèrpret perquè els dos senyors no parlaven el mateix idioma, ni l'entenien.

Una anècdota del franquisme. A l'hora de fer-li el DNI al meu avi, ell va dir que vivia al carrer dels Jueus, on teníem la casa pairal. Doncs bé, el funcionari de torn, devia identificar de forma igualitària tots els estrangers indesitjables, per la qual cosa, a l'adreça hi diu:

Calle Indios.

En tinc una fotocòpia, us ho asseguro.

Canviant de tema, avui més fer el dinar; tenim aquest vici, dinem cada dia.

Després de l'àpat d'ahir, carregat de colesterol, toca verdureta i cosa sana, políticament i regligiosament correcta: Musclos i verdura al vapor -bajoques, patates i pastanaga.

Primer, demanar perdó als musclos, a tots alhora, és clar. Això no és com el porc, n'hi ha molts i no saps on són les orelles. És clar que a les costelles del porc tampoc els hi veia, les orelles. Em sembla que a partir d'ara no demanaré més perdó, al cap i a la fi potser ho ha de fer qui mata l'animal, no?

Eina fantàstica, la cuineta de vapor, poses aigua, tot talladet i net, tot alhora, ho programes cinquanta minutets...i sols cal esperar. Menjar molt sa i conserva millor els gustos, la verdura és molt més bona.