Sóc un mindundi...feliç!

Ves per on, les casualitats de la vida.
Ahir em vesteixo de ciutadà –amb camisa, no amb samarreta, i amb pantalons de pinces- més que res per intentar de menjar canapès i beure una copeta de cava de franc, perquè m’havia assabentat d’un lliurament de premis al pavelló olímpic de Reus.
Doncs ens n’hi anem i...ostres! Un dels premis li donen a la meva dona, no, si al final resulta que el més mindundi de casa sóc jo! -Ja ho sabia, és clar.

És la Coia Dols, la segona per la dreta de les assegudes.
Ara de debò, va ser una nit molt complerta: jo ja tenia el pressentiment que li donarien el premi, és clar, ja havia llegit el treball i sabia que era bo.
El que no esperava és que tindria, a més, el mèrit afegit de ser un dels poquíssims treballs dels més de cent que es van presentar als premis que estava escrit per una sola persona. I, dels premiats, només n’hi havia dos, d’un sol autor.
A més, va cantar el Serrat, sí, el Joan Manuel Serrat autèntic, el de Nasí en el Mediterráneo o el de Pare... etc. Cançons de tota la vida, en directe i, a més, molt a prop –avantatges de ser consort d’una de les premiades.
Ah! I al final, copeta de cava, menges diverses totes bones i vaig conèixer gent interessant, com per exemple, el Josep Maria Sabaté, un company col·laborador a l’Orella de Farena i al Josep Maria Grau, mereixedor també d’un dels premis. A banda, és clar, de retrobar molta gent ja coneguda.
Una nit, doncs, fantàstica, excel·lent.

Per cert, perdoneu per penjar un retall de diari en español, però és que a la notícia d'El Punt sortia una foto d'una sola de les premiades.