Sant Jordi.

Mmmm. Sant Jordi!
Sempre m’ha fascinat, aquest dia.
És dels dies que et sents orgullós d’ésser català. Som un poble excepcional, aquesta festa ho demostra: Roses i llibres.
Demostra que el que ens interessa de debò és l’amor, la pau...per què no, el sexe. I la cultura, els llibres, el saber.
No fem una festa de matar bèsties innocents o de barallar-nos entre nosaltres mateixos, fem una festa per a estimar-nos i per a aprendre. Fantàstic! Quin exemple per a altres pobles.
I és clar, jo, com a autor de llibres –no pas com a escriptor, no s’ha de confondre- n’estic especialment cofoi, de donar tombs per les places dels pobles i les parades de llibres. Per l’interior de les llibreries de tota la vida, mirant llibres, veient com els altres en miren. Comprant-ne i veient com els altres en compren.
Sí, ja sé que la majoria no se’ls llegiran, però sempre n’hi ha uns quants –molts, no cal ser pessimista- que sí que se’ls llegiran, i faran bona la feina dels que els escrivim. El nostre esforç haurà servit per a alguna cosa.
Per acabar de fer-ho positiu, està fent un dia excel·lent, magnífic. Sembla més el primer dia de l’estiu que no un dia de primavera; ni un sol núvol i calor.
Hem aprofitat per dinar fora, a l’ermita de Puigcerver, amb una vista sobre tot el Baix Camp increïble, el cant dels ocells –rossinyol i abellerol per primer cop- abellia l’oïda, el vol de les papallones –Iphiclides feisthamelii i Papilio machaon incloses- abellia la vista, l’olor de les flors –farigola, sàlvia, caps d’ase, etc- abellia l’olfacte i la companyia ho acaba de fer perfecte.
Quin dia!
Potser és la primavera, o potser és el nostre optimisme congènit, però avui no es podia estar millor.
La foto és d’una rosa de les de veritat, de les feréstegues, del Roser de ca, Rosa canina, que des del meu punt de vista no té res a envejar en bellesa a les roses conreades.