Pardalets models.

El concurs del bloc Tinc pardalets al cap, al qual he participat, m’ha fet venir a la memòria els meus inicis com a fotògraf.
Jo vaig néixer com a tal –si és que es pot dir que ho sigui- als quinze anys. Aleshores, amb els dinerons guanyats en la meva primera feina, el meu mestre i introductor a la fotografia, el Benet Ibáñez –un fotògraf dels que en dèiem artístics, de la generació del Josep M. Ribas, per exemple- em va portar a una ciutat catalana dels Pirineus, aleshores pagava la pena anar-hi a comprar coses. I hi vaig comprar la meva primera rèflex, una magnífica Voigtländer VSL1 que encara conservo com a record. El seu objectiu, d’una òptica impecable, em va permetre de començar a fer fotos de veritat.
I una de les primeres fotos, i de ben segur les primeres de natura, van ser dos pardals, un mascle i una femella. Aquests els vaig anar encebant a la meva finestra del quart pis, venien a menjar molles de pa. Quan ja venien cada dia a la mateixa hora, vaig preparar la càmera amb el 50 mm. l`únic objectiu que tenia, enfocada i amb la llum mesurada. I jo, amagat i sols amb la mà a la càmera per a prémer el disparador, a punt. Vaig tenir tanta sort que primer va parar el mascle, vaig disparar, es va espantar i després va venir la femella, vaig poder tornar a diparar.
És a dir, aquestes dues fotos, que jo mateix vaig revelar, es van fer a la distància mínima d’enfoc del 50 mm. uns 30 cm. i sense veure a què disparava.
Els pardals van poder seguir venint a menjar pa mentre vam viure en aquell pis, com a premi. Això era el 1977, i aquí veieu el resultat.