Feina i més feina

Realment, la tornada a la feina ha estat més dura del que pensava, enriu-te’n de l’estrès post vacacional!
Pla Alfa nivell 3 a mitja comarca del Baix Camp, muntanyes tancades a l’accés i gent que la consciència del perill, en general, la ténen, també, de vacances. S’ha d’anar pertot i fer el mateix de sempre peti qui peti, i nosaltres –els forestals- només volem tocar-los ens nassos, per a dir-ho amb llenguatge políticament correcte.
Encara que costi de creure, hem hagut d’aturar focs artificials a pobles de muntanya i focs d’esbarjo a diversos llocs, sense parlar de focs de crema de restes vegetals, etc. La cirereta del pastís, un incendi provocat pel llançament d’una burilla des d’un cotxe. Sort que encara se’l va agafar a temps i no va ser res, però l’ensurt ja hi era. I la negligència de la gent, evident.
Sembla que no serveix de res veure el què està passant a Grècia o el que va passar aquí mateix, als Ports, fa pocs dies. La gent no té consciència de que cal extremar les precaucions.
Avui, primer dia de descans després de treballar diversos dies seguits onze hores cadascun, sort que encara hem pogut dormir bé perquè a Arbolí la temperatura és cinc o sis graus més baixa, i al vespre s’hi està, literalment, de conya.
Amb tanta calor i tanta tèrmica també hi ha coses bones, però, una d’elles és que totes les àligues surten a aprofitar les tèrmiques, i és fàcil, aquests dies, veure planar perdiueres, marcenques o daurades, tot un espectacle de la natura.
Bé, del balanç final –de moment, és clar- no ens en podem queixar, ja que, pel que podia ser, no ha passat res. De tota manera, fins que no sigui al sac...encara no ha plogut. El dia que ho facim potser podrem donar per acabat tot aquest període, ja som a finals d’agost.

Ara m’adono que no he fet una veritable anàlisi –per damunt- del tema del viatge d’estiu, és a dir, què m’ha semblat, el Canadà, potser que ho faci ara.
D’entrada, podriem dir que el Canadà s’assembla una mica als Estats Units, però hi ha algunes diferències fonamentals:
1- Visualment, t’adones de seguida que la gent fa una vida molt més sana, hi ha molta més qualitat de vida. Per exemple, igual que a casa, els grassos o molt grassos es fan mirar, se’n veuen pocs. Totalment al contrari que als EE. UU. Que, quan veus algú esvelt, te’l mires dues vegades pensant de quin país ha vingut, perquè d’ací no és. També es veu perquè hi ha gent sempre, arreu, a totes hores i de totes les edats, fent esport.
2- La mentalitat de la gent, tot i que també són especials –tampoc no hi ha pis tretzè als edificis- és molt més oberta, tolerant. Pràcticament no hi ha delinqüència, i han demanat perdó no un, sinó diversos cops, del maltracte que van fer els colonitzadors als pobladors indígenes. I això que, segons diuen, no va ser ni molt menys com el que van fer els de més al sud, vull dir els espanyols a sudamèrica o els britànics als EE. UU. Dóna una mica la impressió que el canadenc és una persona que fa i deixa fer. No és excessivament amable, però no es posa amb ningú i, eatà clar, si el necessites, t’ajuda.
3- Els temes de civisme, atenció al minusvàlid o al que se surt de la norma són modèlics. Els transports públics funcionen de meravella i el trànsit de vehicles fa notar un respecte total a les normes. Fins i tot els pobres o marginats es mantenen ocupats i amb les necessitats primàries cobertes.
4- El País és immens –més que els EE. UU.- I està moltíssim menys poblat, això es nota de seguida en l’estat de la Natura en general.
En resum, un país que paga la pena visitar, sens dubte, sobretot si ets afeccionat a la Natura.