Reagrupament

Ahir, a l’auditori del Palau Bofarull, a Reus, es presentà Reagrupament, i, és clar, no hi vaig faltar.
Ja deia ahir que em trobo lligat a Reagrupament des del seu naixement. La seu social del grup és a casa d’un gran amic meu, a Valls, i alguns dels seus creadors, com ara en Joan Plana i l’Albert Pereira són també amics i companys, ara per ara, d’ERC. La primera reunió constitutiva va ser a Maspujols, i n’hi ha hagut d’altres a Almoster o a Valls. De la mateixa forma que vaig entrar a ERC per amistats –i, evidentment, per afinitat d’idees- quan vaig venir a viure a Reus, ara entro també a Reagrupament per amistats.
Però el naixement de Reagrupament no podia ser més oportú. A dia d’avui, com jo dic sempre, no hi ha cap vot útil independentista. Vull dir que si per a una persona determinada –votant- la prioritat política ara mateix és aconseguir la independència del seu País –Catalunya, és clar- no hi ha una referència clara, un partit que tingui com a primer punt del seu programari l’assoliment de l’Estat Català.
En el seu dia, aquest nínxol ecològic –perdoneu, sóc naturalista- l’ocupava Esquerra Republicana de Catalunya. Tot aquell que volia que algú defensés políticament i amb plena legalitat la seva aspiració nacional, tenia clar que calia votar ERC, eren, per dir-ho així, els independentistes oficials.
Hi havia altres opcions, com ara fundacions, entitats diverses...i la CUP, de la qual vaig ser regidor. Però tots aquests volien lluitar per la independència amb altres instruments, en algun cas fins i tot fent política, però no a nivell nacional o estatal, sinó sols a nivell local.
A dia d’avui, el votant independentista no té un partit referent, ERC ja no és ERC, sols és Esquerra –el republicanisme i Catalunya han desaparegut de les sigles- i han demostrat a bastament que la darrera cosa que els interessa és lluitar per la independència. A més a més, la darrera esperança, la CUP, ha decidit en assemblea no presentar-se a les eleccions al Parlament.
Quin partit s’ha de votar, doncs?
Com molt bé va dir en Joan Carretero, Catalunya ja recorda aquella pel·li, “La vida de Brian”, on els jueus es barallaven més entre ells, discutint si és millor el Front d’Alliberament de Judea que el Front Judaic d’alliberament, que contra els romans per a fer-los fora.
El primer que hem de fer és fer fora els romans, metafòricament, és clar, els que hem de marxar son nosaltres, d’Espanya. Un cop haguem fet això, ja discutirem si som més d’esquerres, de dretes o de centre.
Cal votar un partit que digui clar i català que, si assoleix prou representació política, proclamarà la independència de Catalunya, i aquest partit, esperem, a les properes eleccions serà Reagrupament.
Algú diu que Carretero és de dretes, algú altre que amb la independència no ens en sortirem...
Si Carretero és o no de dretes, a mi, particularment, no m’importa, de moment, el que tinc clar és que vol la independència. Un cop la tinguem, ja ens barallarem, però ara cal lluitar junts contra el nostre veritable problema. Fixem-nos amb els veïns: quan cal, PP i PSOE ho tenen clar i van tots a una, sobretot per a defensar l’indissoluble unitat d’Espanya. Primer que tot són espanyols, després, ja ho veurem.
Nosaltres igual, primer que tot hem de ser catalans, deprés, ja ho veurem.
I pel que fa a sortir-nos-en; primer, cada any ens prenen més de vint mil milions d’euros...no ens ajudaran una mica, a sortir-nos-en, aquests calerons?

I segon, Montenegro, des que és independent –poc més de dos anys- ha doblat la seva renda per càpita!
Així doncs, espero que tot vagi bé i Reagrupament es pugui presentar a les properes eleccions i tregui –traiem- molt bons resultats. M’agradaria deixar d’herència a la meva filla un País com cal, un País normal i sense dominacions externes.
Per cert, no ho havia dit, l’auditori era totalment ple, més de tres-centes persones de 0 a més de 80 anys.
Quants actes polítics s’omplen tant darrerament?

Visca Catalunya!