Ironies del destí.

És el que té el destí, que ens prepara ironies d’allò més curioses. Si fa encara no quatre dies vam penjar un post explicant el salvament d’un cabirol, concretament d’una femelleta jove. Ahir mateix vam haver de fotografiar-ne una altra en un estat una mica més lamentable.
De forma totalment legal i autoritzada, va morir aquesta femelleta de cabirol a les Muntanyes de Prades. Gairebé segur que no era la mateixa, ja que la distància entre un fet i un altre fa pensar que és gairebé impossible, però, malgrat tot, et fa reflexionar sobre si, de vegades, paga la pena la feina que fas.
Una altra imatge interessant ens ensenya una petita pausa entre dues etapes d’una tempesta a les Muntanyes de Prades: L’espai natural que, malgrat els seus valors innegables, té la mala sort d’ésser a Tarragona, província d’España que només mereix nuclears, petroquímiques, ral·lis i altres meravelles, però no que es protegeixi el seu patrimoni natural.
Així doncs, per molts anys, un dels Parcs naturals en potència més clars de tot el País –paraules de Ramon Folch l’any 1976- ho seguirà sent probablement per sempre.
Per cert, ja que parlem del ral·li: Ja el tornem a tenir aquí, podrem, tornar a gaudir de tot d'impresentables -no em refereixo als professionals, és clar- que, en plena crisi, es dediquen a malversar diners i combustible i a embrutar i posar en perill les nostres muntanyes. Tot això mentre els seus habitants no poden ni accedir a casa seva, en algun cas ni els nens poden anar a l’escola.
Sí senyor! Això és el progrés!
Per cert, ja no es veu ningú protestant pel tema...o potser és que jo no els sé veure.

Ben al contrari, sento al seu director per la tele que encara té la barra de dir que l’any vinent es plantegen fer trams de terra.
Sí, home, només li falta això, a les nostres muntanyes; Una mena de París-Dakar destrossant les pistes forestals i tots els seus habitants, vegetals o animals.
Sort que tenim un govern tripartit amb ecologistes de debò que ben segur que ho impediran.