Orella de Farena.

Vaja! He tingut l'ordinador malaltó uns dies i no he pogut fer res al bloc, com que tampoc tinc temps, aprofitaré que he traduït la darrera carta als veïns per a l'Orella de Farena, vet-la ací:

El Llargandaix comú.

Benvolguts veïns.

Ara estem al més fort de l’hivern, avui mateix sembla que comença a fer més fred i es preveu un cap de setmana terrorífic –això diuen.
Per tant, és molt poc probable, per no dir impossible, que em veieu o veieu cap dels meus, us haureu d’esperar al bon temps, possiblement quan esteu llegint la traducció d’aquesta carta que haurà fet el vostre company de la mateixa espècie.
Potser que em presenti: Sóc el Llargandaix comú, altrament dit Lluert a les comarques de Tarragona i Timon lepidus a tot el Món mundial.
Com tots sabeu, sóc un rèptil, és a dir, un animal poiquiloterm. Aquesta paraula rara només vol dir que no tinc temperatura pròpia constant, depenc de la temperatura ambiental. Això explica en gran part el que he dit abans, que no surti amb mal temps.
Els dies de sol, em podeu veure prenent-lo per a escalfar-me ben escalfadet. Quan agafo una temperatura correcta és quan estic més actiu i en bona forma.
Sóc, amb diferència, la sargantana més gran que podeu observar, puc arribar a amidar fins a 20 cm. Sense comptar la cua, i amb la cua n’hi ha alguns de nosaltres que depassem els 80 cm. De llargada.
El color és verd fosc bigarrat de marró i amb unes taques blaves rodones als costats molt característiques. Aquestes taques fan que en alguns idiomes ens anomenin ocel·lat, és a dir, que tenim cel·les.
Hi ha moltes llegendes urbanes sobre nosaltres, o potser hauríem de dir llegendes rurals.
Que si quan tanquem la boca per a mossegar ja no la tornem a obrir, que si som molt bons per a menjar...es diuen moltes rucades.
La veritat és que, com molts altres col·legues rèptils, el que sí que és cert és que tenim molta més força que altres animals de la mateixa mida. I algú que tingui contacte amb nosaltres per primer cop es pot sorprendre de la nostra mossegada tan forta. I si som bons per a menjar o no...potser que ho pregunteu als nostre principals predadors, les àligues –sobretot la marcenca i la perdiuera. En èpoques de gana, com després d’una de les vostres constants guerres, vosaltres mateixos us heu dedicat a capturar-nos per al consum, suposo que no devem ser tan dolents. En qualsevol cas, com podeu comprendre, no és el tema del qual m’agradi més de parlar.
A més, us he de recordar que estem totalment protegits per la llei, la nostra captura i mort és totalment prohibida.
Nosaltres mateixos som més aviat omnívors, és a dir, mengem de tot, des de fruita i baies fins a insectes, altres rèptils, insectes o fins i tot petits mamífers i ocells.
Som molt més àgils i ràpids del que sembla a simple vista, però, com que tenim el sistema de moviment dels rèptils, molt diferent del vostre, el dels mamífers, sorprenem molt i això ens val per a realitzar captures que poden semblar impossibles.
Si ens voleu veure, ens haureu de cercar a ambients més aviat secs i amb poca cobertura vegetal, els conreus de secà ens agraden molt, més encara si tenen bons marges de pedra i matolls, on ens amaguem.
Finalment m’agradaria fer-vos un comentari al respecte de la vostra organització social. Bé, més que m’agradaria hauria d’haver dit us he de fer, ja que em diuen que tots els altres animals ho fan i s’ha agafat com una norma en aquest epistolari.
De les converses que sento pels voltants del poble, darrerament n’agafo moltes sobre el tema de la in dependència del vostre País. Veig que és un tema que preocupa i és polèmic, la gent –els humans- us exciteu i fins i tot us altereu, quan parleu del tema.
Si voleu saber la meva modesta opinió, crec que ja esteu trigant, com més aviat millor us hauríeu de posar d’acord d’un cop i per sempre i declarar unilateralment la independència. Un País nom és res sense un estat, i l’estat propi és l’única eina per a començar a caminar amb una mica de dignitat i possibilitats de futur.
Sí, ja sé que no sóc ningú per a posar-me en els vostres assumptes, però jo sols us ho dic per a fer-vos un favor, crec sincerament que és el millor per a tots vosaltres.

Una mossegadeta fluixa.

Aquesta foto d'avui té una petita història.

havia observat un parell de cops com un llargandaix s'amagava en passar jo per la pista forestal sota un petit munt de runa que hi havia abocat.

Un dia, en passar, veig com s'amaga i ja venia preparat. Amb el teleobjectiu instal·lat a la càmera, fixada al vidre amb la pinça especial, em disposo a esperar dins del cotxe fins que torni a sortir.

Va trigar força, però jo ja ho havia previst, m'esperava en total silenci llegint i escrivint dins del cotxe, sense deixar de vigilar de tant en tant.

De cop, el llargandaix comença a treure el caparró. Començo a fer fotos poc a poc, d'una a una a mida que anava sortint, també molt a poc a poc i amb llargues aturades, com solen fer els rèptils.

Aquesta és la darrera, quan ja era del tot fora del seu cau. Aleshores en vaig fer un parell més i vaig arrencar, ja era l'hora de dinar!

Naturalment, tenia el vidre tapat amb una peça de roba i disparava la càmera amb el disparador a distància, mirant sols pel visor.