Valorant la manifestació.

Sembla ser que el País es comença a moure. La gran gentada del dissabte no es pot quedar sense resposta. Hi ha algun polític dels que encara en viuen, d'això -ben aviat a molts se'ls acaba la menjadora- que ja se n'adona que cal reaccionar. L'independentisme ja no és una idea utòpica de quatre adolescents eixelebrats. Dissabte hi havia moltíssimes més estelades que senyeres, el crit més escoltat era INDEPENDÈNCIA.
No en tenim prou amb un estatutet que ocupa ja ments pàgines que les instruccions d'una càmera compacta digital. Quina vergonya!
Volem la independència, i la volem ja!
La gent va respondre de forma exemplar. Hi havia moments que se'ns posava la carn de gallina. Hi havia famílies senceres, néts, pares, avis. Gent amb cadira de rodes, un senyor de noranta-tres anys destacava darrera la teòrica capçalera, però arreu n'hi havia com ell, gent que ja n'estem farts, ja en tenim prou.
Ara cal que a les properes ocasions que la democràcia ens deixi opinar ho fem de la mateixa manera: res de votar partits sucursalistes PSC-PSOE, ICV, Ciutadans, PP...tots són igual, res s'assembla més a un polític espanyol de dretes que un polític espanyol d'esquerres. Primer són espanyols, ells ho tenen clar.
Doncs nosaltres primer som catalans, ho hem de tenir clar.
Calen polítics nous, valents, decidits, que apostin de forma clara pel camí cap a la independència. No n'hi ha un altre possible. El que sí que és una utopia inviable és intentar de tirar endavant amb alguna mena de relació estreta amb España. Espanya no ens vol per a conviure amb ella, ens vol per a estar sota d'ella, oprimits, esmunyits però calladets...i si hem de dir alguna cosa, en cristiano, por supuesto!
No hem de demanar permís ni perdó, no som espanyols ni ho volem ser. No se'ns ha perdut res, a España. Hi havia una pancarta a la mani que recordava les paraules de Mossèn Xirinacs:
La independència no es demana, s'agafa!
Dissabte vaig estar orgullós de ser català. Més d'un milió de persones -encara que els linx ens veiessin només seixanta-quatre mil, els linxs ja no hi veuen com abans- ens vam manifestar en pau, amb ordre, amb civisme, per una causa cabdal, la independència d'un país. Així som els catalans.
Diumenge vaig estar orgullós de no ser espanyol. Uns centenars de milers de persones es van manifestar amb crits, amb violència, amb aldarulls, per una causa banal, un partit de futbol. Així son els espanyols.

Ara que això no quedi aquí, seguim lluitant i treballant. Els objectius que ens van fer mobilitzar fa trenta-tres anys s'han acomplert tots (llibertat, amnistia i estatut d'autonomia). Els que ens van fer mobilitzar s'han de fer realitat abans de trenta-tres anys més, així molts dels que hi hem estat podrem veure una Catalunya independent, un estat català.

A l'hora d'il·lustrar aquesta entrada, com que ahir ja vaig penjar una foto de la mani, m'he decidit a intentar de demostrar que no es poden valorar amb matemàtiques, els sentiments. No s'hi val a dir que de l'estatut "sols" se n'ha retallat l'x per cent.
Les paraules, la llengua, són molt importants. Fixem-nos en els detalls.
Aquest extintor, situat en un edifici ben català, a Barcelona, concretament, és d'una empresa suposadament catalana: Agbar, és a dir, Aigües de Barcelona.
Aigües de Barcelona?
No!
Aguas de Barcelona.
Si no, es diria Aigbar, no?
Per a més demostració, sols cal llegir les instruccions de l'aparell, en perfecte català, no?
Com correspon a una empresa ben catalana.