Sí, la Garriga, un poble del Vallès Oriental, un poble d’uns deu mil habitants que sovint passa força desapercebut.
Però aquests dies m’hi he fixat. Per què?
Doncs perquè sembla que a la Garriga hi ha gent que ha obert els ulls, una mica tard, però els han obert, i potser això sigui l’inici d’alguna cosa bona.
I és que diuen que a La Garriga, a les properes municipals, es volen presentar junts ERC, SI i RCat. És a dir, Esquerra Republicana, Solidaritat i Reagrupament. Suposo que al marge –o no- de Puigcercós, Laporta i Carretero, hi ha hagut gent que s’ha adonat que separats, els independentistes no anem enlloc. Certament, és tard, això s’hauria d’haver fet abans de les eleccions, però més val tard que mai, no?
Ara, amb tot el que ha passat, sols ens cal esperar que el nou govern, amb Convergència i Unió al davant, sigui molt més operatiu i eficaç que l’anterior. Si més no, que escombri una mica més cap a casa. Crec que no cal gaire esforç, per a superar el passat, però n’espero molt, d’esforç, perquè sí que en cal atenent a la situació actual, en la que la crisi s’utilitza com a excusa per a retallar qualsevol cosa, ja siguin aspiracions independentistes o sensibilitats ambientals.
Per cert, normalment no és del tot sant de la meva devoció, però l’altra dia –crec que era dilluns- no vaig poder estar més d’acord amb el que va comentar la Pilar Rahola sobre en Carod. Jo pensava gairebé exactament el mateix que ella quan escoltava l’entrevista que li va fer en Basté a Rac1. Quin cinisme i quina barra!
Ara es vol presentar com caigut del cel –és clar, si és Déu d’on ha de caure?- com si ell no hagués tingut absolutament res a veure amb la deriva d’ERC i el darrer govern. Ara es vol presentar com qui salvarà altre cop Esquerra i la durà a un nou èxit electoral i de rumb.
Ara es vol tornar a erigir com el salvador de la pàtria catalana?
Jo també vaig ser seduït per la capacitat d’oratòria i la clarividència d’idees del Sr. Carod d’abans dels tripartits. Però malgrat que l’home diuen que és l’únic animal que entrepussa –ensopega, en català normatiu- dos cops amb la mateixa pedra, jo no hi tornaré a caure.
El Carod candidat era genial, culte, clarivident, bon orador, empàtic, proper i, sobretot, humil. Però un cop va assolir un alt càrrec, es va girar com un mitjó. Ho sento, però jo no li concediré una segona oportunitat. Crec més en el discurs d’en Benach, ara cal una renovació total, hi ha més gent, molta gent vàlida, doneu-los una oportunitat, sisplau. I els que han fet el que han fet amb el partit i, de retruc, han malvaratat el bon moment de l’independentisme després de la mani del juliol, que se’n vagin a casa i es dediquin a altres tasques.
Avui es constitueix el nou Parlament, n’espero molt, d’aquest Parlament, n’espero molt, d’aquest Govern. Entre d’altres coses, espero que no em caigui una nova decepció.
La foto d'avui té un títol obvi. El 25 de desembre -i tots els dies de l'any- fum, fum, fum.
2 comentaris:
Discrepo totalment de tu. Jo crec que el Parlament que s'acaba de constituir és el pitjor que ha tingut Catalunya des del 1932.
És veritat, tampoc n'has dit res de bo. Me n'alegro que encara tinguis esperança, jo ni això.
Publica un comentari a l'entrada