Un gran amic, un polític honest.

Ahir, després de molt de temps, vaig tornar a visitar l’Hospital de Valls, el Pius. Els motius no eren, afortunadament, per malaltia, ja que, a més d’estar perfectament sa –i que duri- visc a Reus, i, si hagués d’anar a l’hospital, molt probablement aniria al nou de Reus, molt a la vora del meu lloc de treball.

El motiu era la bona notícia del naixement d’un altre nebot, sóc més tiet, ara.

Però amb la visita va néixer la reflexió. Fa anys, quan era regidor, vaig formar part de la junta d’aquest hospital, per raó del càrrec. Així, vaig assistir a algunes reunions. A més, òbviament, hi he anat diversos cops a visitar parents o amics temporalment ingressats.

Les nenes i els nens de Valls neixen al mateix poble des de fa molts anys mercès a l’existència d’aquest equipament. Ara sembla mentida pensar-ho, però abans no passava, això, abans els vallencs havien d’anar a néixer a Tarragona.

Suposo que la majoria de la gent ho sap, però no tothom, així és que ho escriuré, més que res perquè vull. Quina és la història, d’aquest hospital?

És evident que hi ha moltes més factors i la gestió del seu naixement és molt més complicada, però pel que fa al meu coneixement personal, jo ho resumiria d’una forma clara: El Pius hospital neix de l’obsessió d’un polític honest i treballador, un dels que ja no en queden. A més, tinc l’honor d’haver-me’n fet amic.

Així doncs, des d’ací el meu homenatge a l’Agustí Batet, amic i gran persona, que va ser regidor uns quants anys fins que va assolir la seva màxima fita: Que a Valls hi hagués l’imprescindible equipament per a una ciutat petita, un hospital. Quan va aconseguir aquesta fita, importantíssima, va plegar de la política i va tornar a la vida professional. Tota una lliçó per a qui vulgui aprofitar-la.

Com que el Món és molt petit, resulta que vaig tenir ocasió altra cop de gaudir de l’amistat de l’Agustí sense que ell ni ho sabés. I és que, per raons casuals diverses, vaig anar a viure un parell d’anys a Esterri d’Àneu, bonic poble del Pirineu. Doncs bé, arribat al poble, un poble, repeteixo, ben petit –uns cinc-cents habitants- vaig començar a conèixer gent. L’acollida dels seus habitants es preveia una mica freda, ja que jo pensava que em rebrien com un més de la rècula de barcelonins que van a pobles –el que ells diuen camacos. Però no, em van acollir de forma diferent, primer, perquè jo mateix també era de poble, no de Barcelona, i això em feia més proper. I, cosa més important, no era de qualsevol poble, no, era ni més ni menys que del mateix poble que l’Agustí Batet, persona que havia estat treballant a Esterri molts anys i hi havia deixat un record inesborrable de la seva vàlua personal i professional. Així és que jo em vaig aprofitar vilment i gratuïtament de ser del mateix poble que l’Agustí, cosa que ell sap que li deuré sempre.

Des d’ací, doncs, el meu agraïment, per l’Hospital, per l’acollida a Esterri, per l'amistat, per la lliçó d'honestedat, de treball i humilitat...per tot, vaja.