Cronobiologia.

Avui penjaré el darrer article que he fet per a l'Orella de Farena, aquest cop és sobre el Gamarús, i parla, aquest, sobre les vacances escolars, la setmana blanca famosa, primera i darrera.

La idea és que ara sembla que cal intentar de millorar el rendiment escolar, atès que s'ha observat que no és precisament òptim, al nostre país.

D'ací ve el títol, cronobiologia, sí, una parauleta d'aquestes rares, d'avui, però que es basa en una cosa de total sentit comú.

S'ha observat que el rendiment, la capacitat de treball i aprenentatge de les persones no és el mateix tot el dia, lògicament, ja que som animals, al cap i a la fi, i que ens marca és la Natura, el ritme del sol.

De la mateixa manera que un xoriguer i un gamarús no fan el mateix horari de treball, per tal i com la Natura, amb anys i anys d'evolució, els ha marcat per a adaptar-se a un o altre horari, les persones també tenim uns horaris òptims i uns de no tan bons.

A altres països, com ara al Canadà, ja estan aplicant aquests coneixement i fan l'entrada als instituts a la mateixa hora -els horaris de treball dels pares manen- però fan biblioteca, plàstica, etc. Temes que de menys cos. Les assignatures fortes, les més exigents i que tenen més pes als curricula les comencen a partir de quarts de dotze i a la tarda, que és l'hora de millor rendiment.

No els va tan malament, segons sembla, així és que potser d'ací a uns quants anys potser també ens n'adonarem ací i no farem rendir en matemàtiques als adolescents a les vuit del matí.

Vet ací l'article, dedicat especialment a qui no pugui gaudir de l'Orella sencera.

El Gamarús.

Benvolgut veïnatge.

S’acaba l’hivern i ja es comencen a notar els primers colors de la primavera, les darreres nits fredes es fan notar, encara, i hi ha neu a les congestes després de la darrera nevada, ja ho diuen:

Març, marçot, mata la vella, i la jove si pot.

Doncs bé, els que teniu la sort de tenir casa a Farena i quedar-vos a dormir, us haureu adonat que a les nits se sent un udoll molt característic a l’interior del bosc, és una mena de:

Houuuuh....ho,ho,ho,houuuuh

Remarco amb negreta quan el so és més fort. És un cant fort, com un plany, una mica tètric, i que se sent sobretot aquests primers mesos de l’any.

Per cert, que n’és de difícil intentar d’explicar en lletres impreses el cant d’un ocell!

Doncs això, segur que haureu escoltat algun cop aquest cant, és un dels nostres, un Gamarús, batejat pels científics com a Strix aluco.

Encara que, com som molt abundants, ens anomenen també Agaús, Gall carboner, Cabrota i molts altres noms.

El Senyor Albert Manent, un intel·lectual que té el mas a l’Aleixar, el Mas de Segimon, en va escriure un llibre, amb tots els noms populars que tenim els gamarussos, fixeu-vos si n’hi ha a tot el País.

El més corrent de tots, però, és el de Gall carboner, i es refereix a que quan hi havia gent que anava a fer carbó als alzinars, anys enrere, sentien en començar la feina, a la matinada, o en acabar-la, just abans de marxar cap a casa perquè es feia fosc, el nostre cant des de les seves carboneres.

Si m’he de fer un autoretrat diria que sóc un mussol, un doc, és a dir, un rapinyaire nocturn de mida mitjana, d’uns 40 cm de llarg i quasi un metre d’envergadura. Més o menys com la nostra parenta, l’Òliba, però nosaltres vivim sempre enmig del bosc, som molt freqüents, encara que costa molt que ens veieu.

La nostra alimentació us fa molt de favor, ja que quasi exclusivament mengem rates i ratolins, talpons, i altres animalons que us fan malbé les plantes que estimeu.

Deia que som molt corrents, de fet, devem ser dels rapinyaires més corrents a Catalunya, amb més de 12.000 parelles, i no sembla que les nostres poblacions pateixin, ben al contrari, potser cada dia en som més, probablement perquè cada cop hi ha més bosc, al nostre país, i també perquè la nostra competidora més directa, l’Òliba, cada dia és més escassa.

Bé, em demanen que opini sobre algun aspecte de la vostra vida, i ara em ve a tomb, perquè s’escau justament aquesta setmana, parlar-vos d’aquestes mini vacances que us heu muntat els educadors, els mestres, vaja. En dieu la setmana blanca.

No se ben bé perquè en dieu així, suposo que deu tenir relació amb la neu i l’esquí, però com que a Farena no hi ha pistes d’esquí, si més no de moment, doncs això, que no ho sé.

El que sí que és cert és que aquests dies ens vostres escolars, nenes i nens, no tenen classe, han d’anar a cases de colònies, cases dels avis, acampades, o on sigui, però no a classe.

Sembla ser –em diuen- que això no tornarà a passar més, que aquest és el primer i darrer any.

Bé, potser millor, perquè això és un veritable trasbals, un enrenou, vaja.

La idea és bona, escampar les vacances i que no estiguin tan concentrades a l’estiu va bé, però s’ha fet malament, no s’ha programat bé i no s’hi ha posat els mitjans que calen.

És evident, doncs, que cal millorar el calendari escolar, però s’ha de fer millor, molt millor.

També hi ha un altre factor, però; és que ens hem emmirallat en altres països europeus, com ara França, per exemple. Però Catalunya no és França, a Catalunya hi fa molta més calor, a l’estiu, potser ja va bé, que no tinguem massa feina a l’estiu.

I una idea, no seria millor, també, encaixar més els horaris amb els horaris biològics de la gent?

Vosaltres, encara que no ho vulgueu acceptar, també en sóu, d’animals. I teniu uns horaris preferents de funcionament.

Potser fer treballar adolescents a les vuit del matí no és el més adient, sobretot a l’hivern. Les noies i els nois són molt més productius i receptius a l’aprenentatge més tard, des del migdia cap a la tarda, no tan de matí.

Cal pensar-hi una mica més, no?

Bé, això us ho diu un que comença a funcionar quan es pon el sol, imagineu-vos el mal que ens faria que em fessin canviar l’horari i caçar de dia, amb aquests enormes ulls negres que tenim!

Un udol de salutació.

El Gall carboner.