Córrer o morir.

Com que aquests dies costa molt més de sortir a córrer, em llegeixo el llibre del Kilian, a veure si m'anima a seguir aguntant la calor i la suor.

És ben clar que no és un escriptor en el sentit estricte de la paraula. El llibre no està mal escrit, però tampoc és d'un professional de la literatura. Ara, ja era el que esperava, en Kilian és el millor del Món en córrer per la muntanya, demostrat en moltíssimes ocasions. Se li pot demanar més?

De fet, m'ha agradat molt, m'he sentit molt identificat. Jo pensava que aquest noi era una màquina infalible, una mena de ciclomotor a gambades. I, amb aquest llibre, t'adones que és una persona, una persona que parteix dolors igual que tothom, que també li costa de vegades aixecar-se del llit a la matinada als refugis per a començar a córrer.

És el millor, sí, però és humà. I, llegint llegint, crec que, a més, és molt bona persona, molt humil, generós i proper. El fet que ell mateix hagi escrit el llibre, sense recórrer a negres ja diu molt.

M'ha fet molta gràcia saber que s'adona que, malgrat a ell ja només el satisfà i l'emociona guanyar -no fa res més des de fa anys- s'adona de la satisfacció que sent un afeccionat qualsevol quan arriba a acabar, encara que sigui als darrers llocs, una d'aquestes curses que hi ha pel Món. Escriu que ha vist plorar de satisfacció gent que arriba a la meta quan altres ja s'han dutxat, esmorçat i xerren amb els companys tranquil·lament.

I és que cadascú té els seus reptes, cadascú corre contra ell mateix, contra les seves limitacions i contradiccions. Aquesta és la grandesa de l'esport.