És una broma, no?

Espero i desitjo que sigui una broma.

De debò, que no pensen dimitir?

Quina vergonya!

Mare de Déu, quina vergonya!

Si és una broma, no té cap mena de gràcia. Si més no, a mi no me'n fa gota. Atureu-la ja, si us plau.

M'hi he trobat alguns cops, a la feina, amb gent que prefereix reconèixer que ha comès una infracció, una falta o fins i tot un delicte abans d'haver de ser jutjat o expedientat.

Però sempre, en tots, absolutament tots els casos, els infractors, o fins i tot delinqüents confessos se'n van cua entre cames, no els tornes a veure en forat ni en finestra.

Però el cas d'aquests dos senyors per anomenar-los d'alguna forma, més que res, és el més gros que he vist mai.

Tan el que se'n va anar i ara milita ben ostensiblement en un altre lloc, com el que encara no se n'ha mogut i té els sants trons de continuar alliçonant.

I després els polítics es queixen que hi hagi desafecció.

Quina vergonya, Déu meu, quina vergonya...aliena, és clar.

És molt trist!
Perdoneu que trenqui l'habitual optimisme d'aquest bloc, però és que estic molt indignat.