Voltor aragonès al Montsant.

L'amic Pep Aguadé m'envia unes fotos que han fet amb el seu company d'excursions al Priorat  d'un voltor equipat amb motxilla de radioseguiment i marques alars.

Sembla ser que podria venir de l'Aragó, però encara no saben ben bé d'on, probablement de la zona de Morella.

El que diem, cada dia hi ha més rapinyaires biònics.

Fotos de minerals.

Una autèntica pedra sota un Trencapinyes, Loxia curvirostra.

En Joan Astor, soci de la SCFN segueix digitalitzant el seu arxiu de diapositives i preparant àlbums que tots podem veure a la seva llibreria d’Issuu. Els dos darrers àlbums contenen imatges de la classe IV (òxids i hidròxids); un total de 274 fotografies, 58 de les quals en 3D. Els podeu veure a l’esmentada llibreria o anar directament a:

http://www.issuu.com/joanastor/docs/_xids_1a_part/1?mode=embed&layout=http%3A%2F%2Fskin.issuu.com%2Fv%2Fdark%2Flayout.xml&showFlipBtn=true

i:

http://www.issuu.com/joanastor/docs/_xids_2a_part/1?mode=embed&layout=http%3A%2F%2Fskin.issuu.com%2Fv%2Fdark%2Flayout.xml&showFlipBtn=true

Es molt generós per la seva part compartir aquestes imatges tan belles i ben treballades.

Moltes gràcies, Joan.

Petjades a la neu.

Les ganes que tenim els naturalistes de neu no són solament un caprici per pura estètica. La neu és, a més a més, molt útil per a detectar presències que, d'altra forma, són molt difícils.

Aquesta petjada és de guineu, un dels mamífers més detectables, però podria haver estat d'una espècie tan fugissera i invisible com un gat fer.

La neu és un llenç on la natura hi dibuixa i qui hi està avesat llegeix moltes coses.

La Mola i Cunirri.

Més imatges de la nevada d'aquest cap de setmana, ara la imponent massa de la Mola de Colldejou, una muntanya que, malgrat no assolir els mil metres, té un aire magnífic de muntanya autèntica.

I, com que fa fred, un bon consell per a trobar un lloc per a menjar a la comarca i recuperar el que hem gastat caminant, mireu el que hi diuen altres, que escriuen molt millor que jo:

http://pontdenseula.blogspot.com.es/2013/02/restaurant-cunirri-en-clau-casolana.html

Però jo també hi he estat i puc dir que és tot ben veritat, s'hi menja molt bé i el tracte, excel·lent.

Albert Masó al Centre de Lectura.

Aquest dijous tindrem el luxe de gaudir de les explicacions i les imatges que ens oferiran l'Albert Masó i el Manuel Pijoan. 

Al Centre de Lectura de Reus, a les vuit del vespre.

Jo no m'ho perdria...és broma, òbviament jo no m'ho puc perdre.

Per cert, coincideix que l'Albert acaba d'inaugurar el seu nou lloc web, es molt maco i paga la pena de mirar-se'l amb detall:

www.albertmaso.com

Primera nevada de l'any.

Sí, no és la primera de l'hivern, però sí la primera d'enguany, i ha estat prou generosa. Una nevada així caldria dos o tres cops cada hivern.

Fantàstiques imatges que transformen totalment el paisatge al que estem acostumats.

Tres tombs de Reus.

Ja falta poc pels tres tombs de Reus, seran el primer cap de setmana de març.

Ah! I tots els pronòstics diuen que nevarà aquesta nit i/o demà, fins a poca alçada sobre el nivell del mar.

A veure si podem gaudir d'una mica de neu a les nostres muntanyes!

Gafarró.

El petit Gafarró, Serinus serinus, és de la mateixa família que la cadernera, i tan freqüent com ella. També viu als parcs i jardins urbans, cria sovint als arbres dels carrers i places.

Però el seu cant és molt menys agraït, el seu aspecte molt més discret i la seva mida més petita, així és que la gent no el coneix tant.

Un moixonet preciós que sempre tenim a prop.

Misteris a La Mussara?

Ahir sortia als diaris que hi ha una gran espectació en certs ambients -sobretot a internet- dels suposats fets sobrenaturals que succeeixen al poble abandonat de La Mussara, al terme de Vilaplana.

Jo ja m'havia assabentat d'això perquè en un d'aquests webs m'havien agafat una foto sense demanar-me permís ni citar-me com a autor. 

Per feina, excursió o naturalisme, he estat a La Mussara centenars de cops, moltíssims cops, i m'hi he passat hores.

Mai, repeteixo, mai, hi he observat cap fet sobrenatural. És més, hi torno sovint perquè els fets que hi observo sempre són del tot naturals, i molt interessants.

Crec que hi ha molta gent que tenen poca feina...i molta imaginació.

Oprhys fusca, per Pep Aguadé

Ja són aquí. Sí, malgrat que l'hivern encara és ben viu, les orquídies ja ens volen alegrar una mica els dies. Aquest exemplar d'Oprhys fusca lupercalis l'ha fotografiada l'amic Pep Aguadé aquest mateix cap de setmana a les muntanyes de Prades.

Moltes gràcies per compartir-ho, Pep!

Estornell.

Un altre ocell molt freqüent als hàbitats urbans és l'Estornell, com aquest estornell vulgar, Sturnus vulgaris, que forma enormes estols a l'hivern.

Corre la llegenda urbana que l'estornell va ser introduït per "l'Icona" fa anys. Quan, en realitat, la seva història és una mica similar a la de la tórtora turca, ha estat una expansió deguda a diversos factors, sobretot a l'adaptació a la vida prop de l'humà.

Garsa.

Entre els ocells que viuen prop o dins dels ambients humanitzats no podia faltar la Garsa, Pica pica, el còrvid més famós amb diferència.

El seu cas és molt similar al tudó, encara que molt més històric. Igual que el tudó fa poc, la Garsa va trobar ja fa anys als hàbitats  urbans el refugi que el protegeix dels seus nombrosos predadors als ambients més feréstecs.

Astors, Àligues i Falcons no són freqüents a les ciutats, i tots aquests rapinyaires cacen amb molta més facilitat garses que, per exemple, gaigs, que són molt més críptics. Així les garses poden mantenir poblacions més altes en aquestes zones que als boscos i muntayes, i es valen de la seva intel·ligència per a aprofitar-se dels recursos de menjar que troben amb facilitat.

Tudó.

Un altre ocell que tenim molt a prop de casa. Fa anys, per a veure'l, calia anar a zones boscanes, lluny de les ciutats. Una nota de camp de finals dels vuitanta remarca amb signe d'admiració un estol d'una dotzena de tudons a Figuerola, al Tossal Gros de Miramar.

A dia d'avui, el Tudó, Columba palumbus, és una espècie molt freqüent als parcs i jardins urbans, als voltants de Reus, per exemple, se'n poden veure a l'hivern estols que poden tenir fàcilment un parell de centenars.

Encara que és un colom, és un ocell força gran, amb més biomassa, per exemple, que una perdiu roja. La qual cosa el fa ser una presa molt preuada per molts rapinyaires. Deu ser per això que, des que ha descobert la protecció dels nuclis urbans, les seves poblacions han esclatat, mentre que als boscos, com sempre, els astors, els falcons i les àligues en mantenen un nivell més o menys com sempre.

Tórtora turca.

Seguint amb les espècies d'ocells que tenim prop de casa, avui portem un ocell exòtic, invasor, que va arribar per si mateix, sense ajut humà, a principis dels anys vuitanta del segle passat.

De primer, era una raresa, però ara és molt freqüent a tots els pobles i ciutats de Catalunya. De vegades, forma estols espectaculars on hi ha menjar disponible, i el seu èxit es deu, en part, a que cria tot l'any, fins a tres cops, i que sempre viu als hàbitats urbans, on no té predadors i ni tan sols les persones poden caçar perquè és zona de seguretat, a més de ser espècie protegida.

Estem parlant, òbviament, de la Tórtora turca, Streptopelia decaocto, que ha desplaçat la nostra Tórtora comuna autòctona, la Streptopelia turtur, que cada dia és més escassa.

Ja fa anys que es demana un canvi en la legalitat, ja que, paradoxalment, la tórtora turca és una espècie protegida mentre que la tórtora comuna es pot caçar.

Una curiositat: el nom científic de la turca -decaocto, que en llatí vol dir divuit- és una onomatopeia del cant, com passa amb la comuna.

Cadernera.

Em comenten que agrada que parli de moixons -ocells- que viuen entre nosaltres, els que tothom veu.

Doncs vet ací un dels moixonets més populars, de vegades per desgràcia seva. És la Cadernera, Carduelis carduelis, bonica, esvelta, petita i amb un cant preciós.

El seu nom ens diu que els agrada menjar la llavor del card, òbviament és veritat. Encara que en temps de cria elles, com molts altres fringíl·lids, mengen també insectes.

Una salvatjada mantenir-la en captivitat. A més a més, no cal, segur que si tenim una filera d'arbres davant de casa en tindrem un mascle cantant tota la primavera.

Aprenent.

Tenim ocasió d'apuntar-nos a més cursos de fotografia, de la mà del mestre Albert Masó, informació aquí:

http://albertmaso.com/w/?page_id=61

Un llibre de Cossetània.

Cossetània presenta un llibre a Sant Llorenç Savall. Si sou aprop o hi voleu fer un tomb, ja ho sabeu.

Gallinetes, 25 anys.

Enguany s'escau el vint-i-cinquè aniversari que vam organitzar la primera trobada de la família Domingo, els de Ca la Gallineta.

Un parent va investigar en arxius i va omplir l'arbre genealògic de la casa, arribant al segle XVII.

Enguany, gràcies en part a aquest bloc, hem descobert una nova branca d'aquest arbre, uns quants gallinetes més que han vingut a la calçotada que fem cada any.

I el més curiós de tot és que en aquesta branca també hi ha un Domingo historiador, que ha fet recerca i ha arribat a determinar, molt possiblement, l'origen del cognom.

Segons ell, el nostre cognom pot venir d'un primer parent, que al segle XVI va emigrar a Valls des de Mingot, un petit poble dels Hautes Pyrénées, a França, amb menys de cent habitants a dia d'avui.
Sembla ser que l'evolució de Josep de Mingot va donar com a resultat Josep Domingo.

És curiós que al cap dels anys haguem descobert abans l'origen del cognom que l'origen del renom. Perquè el motiu pel qual en Josep Domingo, que visqué al segle XVII l'anomenaven així -Gallineta- encara no el sabem.

Caldrà seguir investigant.

La Cotxa fumada.

En canvi, la Cotxa fumada, Phoenicurus ochruros, essent quasi tan corrent com el Pit-roig -si més no als ambient urbans- no és pas tan coneguda. També es deixa atansar prou i es fa molt detectable amb el seu característic cant, que hauria inspirat el títol del llibre "l'ocell que dóna corda al món" si en Murakami fos català 

Però la gent no el coneix pas tant.

Podria ser degut al seu aspecte molt més discret, o a que probablement la seva abundància és històricament més recent que la del Pit-roig. No ho sé, però el fet real és que poca gent sap identificar aquest simpàtic i eficaç insectívor, que podrem veure a quelsevol poble o ciutat catalana especialment a l'hivern.

El Pit-roig.

El Pit-roig, Erithacus rubecula, és un dels moixons més populars, ho demostra el fet que tingui molts noms; barba-roig, rupit, arrupit, pitarro, pitarret...a cada comarca i fins i tot a cada poble se l'anomena d'una forma diferent, de vegades.

El seu aspecte delicat i simpàtic ajuda molt, i el fet de ser un actívor devorador de tota mena d'insectes, també.

A l'hivern, ens sorpendrà deixant que ens hi atansem com poques altres espècies permeten. En canvi, a l'època de nidificació, si no en coneixem el cant, molt probablement pensarem que no n'hi ha, que és solament hivernal. 

Gavines capnegres.

Ja ha arribat la millor època per a observar els grups de Gavina capnegra, Larus melanocephalus al Baix Camp.

Un espectacle impressionant...i de franc, que amb els temps que corren no és fàcil de trobar.

Mico esquirol.

Malgrat la seva petita mida, ningú no pot negar que aquest Mico esquirol, Saimiri sciureus, s'assembla molt a un humà.

Cal recordar que tots els primats són protegits pel conveni internacional CITES,  i no es poden mantenir en captivitat.

Càmeres trampa.

Els amics Pep, Ricard, Carles, Jordi i Miguel han publicat una nova compilació de vídeos obtinguts amb càmera trampa. A la foto els podem veure en plena acció preparant el muntatge de càmeres, monitor, etc. per al niu artificial d'òliba.

Aquest recull és encara molt millor que l'anterior, si us agrada la fauna i la fotografia, no us la perdeu.

Al final surten els més perillosos, compte!

http://www.youtube.com/watch?v=TmD4TZ7XWjA

 

Flor de romaní.

Primer pla de la flor del Romaní, Rosmarinus officinalis. 

Sí, definitivament crec que ja estem preparats per a l'inici de la temporada d'orquídies, ja falta menys.

Vint-i-sis anys.

Sí, ja en fa vint-i-sis, d'anys, d'aquesta il·lustració a les notes de camp, és de gener de 1987. 

Amb aquesta pàgina s'expliquen algunes coses, com ara que no m'hi hagi dedicat, al dibuix -ho faig fatal- i que ens fem vells.

Ara, el que no ha decaigut és la meva admiració per aquestes bèsties, magnífiques voladores -quina enveja- i preciosos animals, que, com sabreu, ara tots els científics tenen clar que són dinosauris.

Repicatalons.

El Repicatalons, Emberiza schoeniclus, és un moixonet típic de les zones d'aiguamoll, i al Camp hi és hivernal. El que no és corrent, però, és veure'l a llocs a l'interior sense canyissar, com ara aquest, fotografiat al Parc Samà, a Cambrils.

Sorus.

Les falgueres, com aquesta Herba pigotera, Polipodium vulgare, són un dels vegetals més antics, des del punt de vista evolutiu. Existeixen des del Carbonífer i taxonòmicament pertanyen a un grup propi, és el   Pteridophyta. 
Es reprodueixen per espores, que s'agrupen en soredis o sorus, al revers de les fulles, que en realitat són frondes.

Només els podrem fotografiar amb una mica de garanties amb un equip de fotografia macro.