No són petites, són lluny!

De vegades fem fotografies que realment, i en sentit estrictament objectiu, no valen res. Són fotografies que qualsevol altra persona, quan les veu, no els dóna cap valor. Un bocí de muntanyes, un trocet de bosc...

Però algunes d'aquestes imatges, per a qui les ha fet, subjectivament, tenen un gran valor de record d'un instant d'observació naturalística especialment interessant.

Aquesta n'és clarement una.

Tothom que vegi aquesta foto dirà que és molt vulgar, no té valor. Un paisatge mal enquadrat, amb una llum molt neutra i que, probablement, sigui de les muntanyes de Prades, per la roca i la vegetació que s'hi veu.

Però per a mi, que la vaig fer, sempre em recordarà que furgant amb els binocles vaig arribar a  trobar la parella d'àguiles perdiueres, Aquila  fasciata, posada al petit turó de sota els cingles, destacant els seus ventres blancs entre el verd fosc de la vegetació.

Són aquests dos punts blancs que es veuen gairebé exactament al centre de la imatge pel que fa a la dimensió lateral i a la primera cinquena part del rectangle pel que fa a la vertical, just damunt del turonet, retallades contra els pins.

Costen de veure a la foto, sí, però sobre el terreny va ser una observació llarga i clara.