Calçotades!

Acabem d'arribar d'una magnífica calçotada, com a vallencs que som, hem de conservar aquesta tradició que ja ha traspassat les fronteres de la comarca i ara es practica a tot el Món...potser exagero?
Bé, el cas és que la d'avui ha estat una calçotada de manual, totalment autèntica; En un mas de Valls, amb amics i companys, bons amics i companys, molt de riure, molt de menjar, calçots amb una salsa boníssima, carn a la brasa i, repeteixo, la millor companyia, això és una calçotada! Gràcies Xavi, l'amfitrió...i tots els altres.
El resultat també ha estat autèntic, arribant a casa, de cap a la dutxa i tota la roba canviada. Quina pudor de fum!
Aquests dies han estat intensos; L'anellament, després de tres dies d'intents, d'una (sí, 1) gavina capnegra a Cambrils, enmig de premsa i molta atenció, l'Albert Cama, finalment, ha pogut respirar.
Boira i aligots a Arbolí, perdiueres fantasmes...de tot, en definitiva.
Quant a lectura, ara llegim un altre de la Maria Barbal: Carrer Bolívia, estem enmig, encara no podem opinar, però segueix la línia del que ja vam recomanar.
Bé, afegirem uns quants escrits publicats a "El Vallenc", on venim col·laborant des de fa temps.

Energia ecològica?

Avui, pel que fa a energia, és de moda una paraula: Eòlica.

L’energia eòlica, segons que ens diuen, és la panacea, és una energia realment ecològica. Obtinguda mitjançant un recurs veritablement renovable, el vent, i amb un impacte ecològic mínim.

Malauradament, hem de dir que, de la forma que s’està aplicant, això no és així, de cap manera. El concepte ecològic, aplicat a l’energia, no sols ha d’implicar que la matèria primera de la què s’obté aquesta sigui renovable. No, no n’hi ha prou. A més a més, s’ha d’obtenir amb instal·lacions petites, ben distribudes pel territori, de manera que no obliguin a construir grans infrastructures de transport, i que permetin la descentralització i evitar la dependència de les grans empreses. A més, l’impacte ecològic ha de ser realment molt menor que en altres tipus de centres de producció.

Tot això no és pas aplicable al procès d’implantació de l’energia eòlica que s’està fent al nostre País. Podem dir sens cap mena de dubte que s’ha prostituït el concepte d’energia ecològica. La font és, efectivament, renovable, però tota la resta de les característiques de les centrals eòliques que s’estan fent coincideix amb qualsevol altra mena de central: Grans infrastructures, amb molt d’impacte visual i sobre la fauna i flora, lluny dels centres de consum i, com sempre, a mans de sols grans empreses, les mateixes que ténen les altres centrals. A més...seguim tenint-les totes a Tarragona!

A l’Alt Camp no us penseu que ens en deslliurem: N’hi ha una projectada a la serra de la Voltorera, sí, la Voltorera, és una serra d’una importància enorme per a la migració dels grans ocells planadors a nivell del centre-oest d’Europa. La mortaldat que pot produir una central eòlica en aquesta serra, malgrat el que diguin els seus defensors -de les centrals eòliques, és clar- pot ser cada any de desenes i fins i tot centenars de grans rapinyaires, i estem parlant d’espècies que a tot el País, sols n’hi ha desenes de parelles. Ja sols ens queda preguntar-nos quan trigaran a desaparèixer del tot.
En resum, energia eòlica sí, és clar, però amb una implantació raonada i ben planificada.

Energia eòlica.

El tema de ser ecologista no és tan fàcil com sembla. Ens expliquem: Sembla clar que, a l’hora de produir electricitat, hem d’apostar per les energies alternatives, totes aquelles energies que utilitzin fonts renovables i que no suposin un greu impacte ecològic, un perill permanent o un granet de sorra més per a acabar d’adobar el canvi climàtic.
En aquest moment, podrem dir fàcilment que cal omplir tot el País de centrals eòliques, milers d’aerogeneradors ens poden deslliurar d’haver de dependre inexorablement de més i més centrals nuclears altres que consumeixin combustibles fòsils.
Però, com hem dit, no és tan fàcil...les centrals eòliques també tenen un gran impacte ambiental. Si comencem pel paisatgístic, malgrat que aquest és subjectiu, és clar que omplir les nostres carenes de torres de seixanta metres de color blanc no conserva gaire el paisatge tradicional. Però, a més, hi ha les rompudes, deforestacions, pistes forestals de gran impacte i, finalment, una cosa que semblava no tenir importància o ser unba simple hipòtesi però que, finalment, ha començat; És la mortandat d’ocells d’espècies en perill.
No és el moment d’omplir aquesta pàgina de xifres, però podem dir que, si s’instal·len totes els aerogeneradors que estan projectats al nostre País, en pocs anys –com a molt dos o tres- tindrem la mateixa probabilitat de veure un voltor o una àliga que de veure un llop o un ós. És a dir, cap ni una.
Què cal fer?
De primer, el que és clar és que cal esperar una mica a implantar a tort i a dret aquestes infraestructures. També cal que quedi clar que per moltes que en posem, no ens desdlliuraran del tot de les centrals nuclears, ni molt menys encara aconseguiran desmantellar les que hi ha.
Així doncs, les coses amb calma, cal establir un pla director, amb una moratòria previa que permeti esperar a saber els millors llocs per a posar-les i, a més, que la tècnica millori fins que les faci més inòqües.

Valls, 7 de maig de 2006.

Tradicions milenàries.

Darrerament, hem assistit amb una perplexitat creixent tot el tema de la legalització o no de la cacera amb barraca a les terres de l’Ebre.
Per a qui no li soni de res, explicaré que es tracta de la lluita que porten una gent –realment poca gent- de les terres de l’Ebre per tal que els permetin seguir amb els que ells diuen que és una tradició milenària: La cacera amb barraca. És a dir, capturar amb unes trampes espectacularment grans i molt ben parades ocells amb besc –una mena de cola on es queden enganxats- Principalment tords, però cauen molts d’espècies protegides. La seva mort és horrible, pateixen fins que se’ls remata amb el plomatge totalment malmès. La finalitat és per a menjar.
El nostre govern, funalment, obeïnt la comunitat europea no ho ha permès, amb un argument tant taxatiu com la directiva que prohibeix totalment cap mètode de cacera no selectiu.
Fa pocs dies fins i tot s’ha fet una manifestació a Camarles per a reclamar la legalització d’aquesta pràctica.
Nosaltres ens hauriem de sumar a aquesta mena de manifestacions, tot sigui per a recuperar tradicions ancestrals que no s’haurien de perdre mai...fins i tot anem més enllà; Proposo recuperar tradicions tan nostres i pròpies d’aquestes contrades, alhora que tan antigues com el garrot vil, el penjar gent –un capítol del Quixot destaca la gran quantitat de penjats que hi havia a Barcelona, no?- i, encara més, ¿per qùe no recuperar la tradició de llençar gent als lleons com es feia al circ romà? A més, això reduiria de forma notable el cost de manteniment dels lleons als parcs de fauna o als zoològics.
Sisplau! Anem molt amb compte quan defensem pràctiques totalment execrables amb l’única excusa que són tradicions. Com hem vist, hi ha tradicions que no sap gens de greu que es perdin per sempre més.

Valls, 12 de novembre de 2007.

El Francolí, 2a extinció.

Tothom s’ha adonat que la carretera de Tarragona a Valls està ja acabada i ben acabada…i amb això no volem dir sols que s’hagin acabat les obres, no. Volem dir que, quan fa poc temps que han acabat d’apriar-la, ja és totalment obsoleta. De la manera que està feta, si es vol anar a Les Gavarres –a Valls no hi ha cinema, recordeu?- paga més la pena anar-hi per Reus, passant per Alcover, que no pas per la N-240 de Tarragona.
Bé, per sort això ja sembla estar en vies de solució, ja que ben aviat es començaran les obres de la nova autovia Tarragona-Lleida.

Això hauria de ser una bona notícia: Finalment, els del Camp de Tarragona podrem tenir una bona via de comunicació entre la costa i l’interior, una carretera decent per anar a Tarragona i a Lleida des de Valls, per exemple.

Però, és clar, no es pot tenir content tothom, hi havia d’haver problemes. En aquest cas, el problema és l’impacte ambiental.
Efectivament, aquesta autovia serà, si es fa com està projectada, la segona extinció d’un Francolí al Camp de Tarragona; Fa tres segles, es va extingir l’ocell Francolí al nostre País. I ara, en ple segle XXI, extingirem també el riu Francolí.

L’Autovia creuarà el riu a l’alçada de La Masó, creant un impacte impressionant sobre un tram molt interessant de riu, que esdevindrà definitivament mort, un canal artificial sense cap possibilitat de vida.

Evidentment, l’alternativa més adient, des del punt de vista ambiental i des de molts altres punts de vista, hauria estat el desdoblament de l’actual N-240, això seria el més lògic, barat i normal. Però no, hem d’acabar d’esdevenir el nostre territori en una capa uniforme d’asfalt i/o ciment. A aquest pas, serà encara més absurda la moda de comprar més i més cotxes tot-terreny…per a què, si tot és asfalt?
No sabem si encara hi som a temps, més aviat creiem que no. Però, en tot cas, el que sí que podem fer és exigir mesures compensatòries d’aquest brutal impacte ambiental. Des d’ací en proposem una de viable i molt útil: la restauració integral del tram de Francolí que va des del Pont de Goi fins a La Plana, sens dubte el millor de la comarca i amb unes possibilitats immenses de millora de la biodiversitat…a qui s’ha d’anar a veure?

Torna el sol.

Bé, sembla que això s'ha acabat, torna a lluir el sol, la sequera no té encara fi.
Inclourem els darrers textos de les cartes dels nostres veïns de l'Orella de Farena.
El Voltor comú.

Benvolguts veïns.
Sóc el Voltor, els científics d’arreu del Món em diuen Gyps fulvus.
Quasi tots vosaltres, probablement, ja em coneixeu, heu sentit parlar de mi o, fins i tot, m’ha vist, encara que sigui en reportatges de la televisió, documentals o al “Cim de les àligues”, per exemple.
Però ara us preguntareu...a Farena, Voltor?
Doncs sí, alguns dels meus parents, i jo mateix, ens hem donat tombs per aquest bonic poble. En el meu cas, ho vaig fer l’any passat, em vaig atansar a sobrevolar de prop Farena, la paret blanca, la Roquerola, etc. Bé, jo no coneixia res de tot això, era aleshores un joves dispersiu que acabava de començar a volar a la meva colònia dels Ports –Parc Natural dels Ports-, no gaire lluny d’ací, a escala voltorera, és clar.
Doncs bé, deia que em vaig passar per ací i no coneixia res, aleshores, vaig veure venir tota ràpida una perdiuera, d’aquestes, a la meva colònia, també en veiem, són petites i emprenyadores; Molt de caràcter, ja se sap, llatines, mediterrànies i tal...però inofensives, petites!
Venia tota embalada per a fer-me fora del que devia ser el territori del seu niu, però quan va ser a prop i va veure les meves mides, em va rodejar diversos cops amb respecte i no em va dir res, em va deixar explorar el seu poble. Per cert. Molt maco, Felicitats! Conserveu-lo així molts anys.
Potsder que digui alguna cosa de mi, ja que algú potser no en sap gaire:
Sóc un carronyaire, és a dir, un rapinyaire que no caça, que menja carronya. Formo part, doncs, de la darrera baula de la cadena ecològica, la que retorna els cadàvers al cicle de la vida. En algunes religionsd de la Índia, ens dónen els cadàvers de les persones per tal que arribin més ràpidament al cel. En fi, no faig comentaris, ja que això ens beneficia molt.
Som ocells grans, molt grans, més de dos metres i mig d’envergadura i, posats, som com un galldindi. Impressionem. A més, amb un cop de bec podem estripar fàcilment la pell d’un bou, és a dir, una sabata, per exemple. Aquesta funció, primordial per a molts altres carronyaires, fa que tothom ens necessiti.
Si algun dia ens podeu veure, no ens confondreu pas, som ocells enormes que volen, habitualment, sense moure les ales, amb un immillorable aprofitament de les tèrmiques –corrents d’aire calent que puja-. Amb la cua i el cap petits, semblem na gran ala que es desplaça pel cel a gran velocitat.
En el vostre Món, el nostre nom és molt menyspreat, s’utilitza amb despreci per a referir-se a aquells que esperen fer llenya de l’arbre caigut. Aquells que esperen que l’enemic caigui per a fer-se forts i aprofitar-se’n.
En realitat, sí que ésuna mica aquesta la nostra missió. Nosaltres esperem la mort de les nostres preses per a poder-nos-les menjar. No som capaços de caçar.
Però val a dir que això no és pas una cosa menyspreable, la nostra feina és molt i molt necessària a la Natura, amb la nostra tacta evitem malalties i infeccions, i retornem ràpidament l’energia que es perdria al cicle de la vida. A més, nosaltres estem predestinats a això, genèticament, és la nostra funció per a la qual ens han preparat milers d’anys d’evolució. I, per si encara no n’hi hagués prou, de disculpa, val a dir que ens és imprescindible; és l’única forma que tenim de viure, necessitem cadàvers per a sobreviure.
Malgrat això, nosaltres no fem res per a que els altres morin, sols esperem que ho facin...tothom ho ha de fer, no?
En el vostre Món, en canvi, hi ha gent a la qual anomeneu Voltors que, en realitat, el que fan no és sols esperar que la seva presa, el seu competidor o el seu enemic caigui, sinó que fan tots els possibles per tal que ho faci com més aviat millor.
Ep! No s’hi val, això no ho fem, els veritables voltors, nosaltres sols esperem, sols això.
El Voltor comú, espècie a la qual pertanyo, té altres parents a Catalunya, però són tos molt més rars de veure a Farena. Concretament es tracta del voltor negre, més gran que jo, l’aufrany, interessant, però esquifit, i el trencalòs, súpreespecialitzat, elegant, distingit, li tinc una mica de ràbia, ja que totes les atencions van cap a ell, fins i tot crec que fa poc li heu dedicat un programa de TV.
En fi, farenencs i farenenques, especialment la perdiuera, podeu anar agunatant, que sols vindrem joves de tant en tant, ja que la vostra terra és molt bonica, sí, però no teniu res per a menjar; Ón es el bestiar gran?
Fins aviat.
Una encaixada planejant.
El Voltor comú.

L’Eriçó.

Benvolguts veïns.

Sóc l’Eriçó, jo, concretament, sóc un Eriçó dels que vosaltres anomeneu Eriçó clar (Atelerix algirus), però també viu per aquestes muntanyes el meu parent, l’Eriçó fosc (Erinaceus europaeus). A diferència d’ell, sóc una mica més petit, quasi mai passo dels ¾ de Kg, i sóc més blanc, amb el ventre més net i les potes més llargues.
De tota manera, totes dues espècies passem molt desapercebudes, així és que no té massa interès que ens arribeu a distingir, encara gràcies si n’arribeu a veure un dels nostres. Això de gràcies ho dic per a vosaltres, no pas per a nosaltres, que ja ho fem expressament, l’amagar-nos de seguit quan pensem que sou a prop. I és que els humans sou realment perillosos, no us en podeu amagar.
La trista realitat és que la majoria dels nostres moren aixafats per aquests ginys enormes i ràpids que us porten i que en dieu cotxes. Nosaltres en diem La Mort, la mort corre per les carreteres i ara, fins i tot, per les pistes forestals i els camins.
El nostre Món és més tranquil, més lent i menys estressant, no fugim corrent perquè no podem córrer massa; Quan veiem un perill, l’únic refugi que se’ns acut és el que ens ha donat la mare Natura a trevés de l’evolució: Les nostres punxes. Fan molt de mal si és que algun predador intenta de menjar-nos. Molts cops, una Guineu o una fagina s’han enfadat tant quan ens amaguem en forma de bola que no se’n van sense pixar-se damunt nostre, dèuen pensar: Ja que no et puc menjar, et pixo!
Sí, fa molta ràbia, però pots seguir perpetuant la teva raça.
Ah! Però amb vosaltres no, amb vosaltres això no val, ens convertim en una perillosa bola de punxes esmolades i vosaltres…xaf!, ens passeu per damunt amb els vostres més de 1000 kg i ens deixeu pitjor que els segells de correus. Ep! Creiem que això no cal, la nostra lentitud i el sistema de defensa, inmobilitzant-nos, fa que sigui força fàcil esquivar-nos. Els veieu de lluny, reduiu una miqueta i ens passeu pel costat, no cal ni que us pareu, si és que porteu pressa i no voleu observar-nos de prop. Tingueu especial cura al setembre, que és quan més accidents es produeixen.
Creiem que no demanem massa, un petit esforç, mínim, diria jo, si teniu en compte el gran ajut que suposem, ja que som veritables insectívors moklt eficaços i sempre afamats. Si fóssim molts, no us caldria de gastar tants diners en productes contra les plagues dels conreus, nosaltres us deslliurariem d’aquells animalons que us malmeten les collites, i de franc!
Nosaltres, com molts altres animals que coneixeu, venim del nord d’Àfrica, d’una terra càlida i plena d’insectes tot l’any. Per a acostumar-nos a la vostra terra, bastant més freda, ens hem hagut d'’daptar i hem agafat l'habitud d’hivernar. Bé, de fet és un hàbit variable, no ho fem tots els anys igual, fins i tot algun any no ens cal, ja que els nostres hiverns no són cada any igual de durs, sobretot sembla que, darrerament no ho són tant. No sé si vosaltres i la vostra superpoblació hi teniu alguna cosa a veure, com algú diu, però el fet és que cada cop fa menys fred, cada dia aquest país vostre s’assembla més al nostre d’origen. Fins i tot pel que fa a vegetació, en això sí que hi teniu molt a veure, sembla força clar, si bé aquí, a Farena, de moment no es nota massa. Bé, no m’estenc sobre aquest tema perquè em sembla que el Rei del bosc, l’Astor, ja s’hi va esbargir prou.
A mi, el que m’agrada més són els conreus, els horts i la vegetació baixa, el que vosaltres anomeneu brolles. Però no tinc gaires manies, visc molt bé a les rouredes i alzinars i, fins i tot, als camps d’ordi, tan corrents a la zona, encara. Darrerament, hi ha la mania per part vostra de transformar-ho tot en vinya, tan bonics que són els camps d’ordi, i tan isolats. L’ordi no cal treballar-lo gaire, vosaltres sols hi sóu uns pocs dies l’any i, la resta, tot és tranquil·litat. En canvi, la vinya és tota una altra història, sempre hi ha gent, i molta gent; Quan no esporgueu, podeu, quan no, colliu o arrangeu marges, elimineu herba…sempre hi ha algú, no s’hi pot viure tranquil.
De fet, tinc un dubte: No es controlava, això de plantar vinya? Creia que pel fet d’entrar a Europa, això suposava unes limitacions en aquest aspecte, és a dir, que no se’n podia plantar, però veig que és tot al contrari, de cada dia n’hi ha més, això sembla abans de la fil·loxera, o pitjor!A més, cada dia utilitzeu més i més productes, herbicides, adobs químics, en fi, porqueries de tota mena…¿és que no us n’adoneu que vosaltres mateixos també sou animals? Vosaltres també us aneu contaminant cada dia més.
Una punxadeta.

El Turó.

Benvolguts veïns.

Sóc el Turó, els científics d’arreu del Món em diuen Mustela putorius. Molt possiblement ningú de vosaltres hagi vist mai un dels nostres, però, en canvi. Segurament haureu vist una fura, sí, una fura de les domèstiques...aquells animalons que són com musteles però més grans, o com llúdrigues però més petits. La gent els té a casa domesticats, i els utilitzen per a caçar conills. Concretament, els posen dins els caus per a treure’n els conills i, aleshores, agafar-los vius amb una xarxa o matar-los amb l’escopeta.
Aquests animalons de què us parlo, doncs, són parents molt propers a nosaltres, ens hi assemblem molt i, a nivell general, puc dir-vos que som quasi iguals. Fem uns 50 cm de llargada, amb la cua i tot, i rarament pesem més d’un Kg. Encara que els mascles som més grans que les femelles, és clar.
Som, doncs, petits i discrets, els turons. Fins i tot, pels nostres hàbits nocturns i el nostre olfacte finíssim, som molt difícils d’observar, ja que ben aviat desapareixem, molt abans que vosaltres pogueu adonar-vos que existim.
Malgrat això, vam ser nomenats fa pocs anys el mamífer de l’any a Europa. I això perquè? Us preguntareu.
Doncs molt senzill, perquè en quedem pocs, molt pocs, fins i tot es pot dir que estem en perill de desaparèixer.
Les causes són diverses. En primer lloc, com les llúdrigues, som animals totalment lligats als rius, als rius vivim, criem i mengem. D’ells en treiem tot el que ens cal i, és clar, necessitem que estiguin ben consevats, amb aigua neta i tot això. I això, avui dia, com sabeu, cada cop és més difícil.
En segon lloc, la introducció d’espècies exòtiques, com el visó americà ens porta molts problemes, més que res per competència. Aquerst animal, però, no ha arribat al Brugent encara.
Mengem una mica de tot, però, està clar, ens n’aprofitem molt dels crancs de riu on n’hi ha, és un menjar tan bo i tan fàcil d’agafar!
No vivim molt amunt a la muntanya, rarament pugem més amunt dels 1000 m, per la qual cosa es pot considerar que som animals mediterranis, com vosaltres, vaja.
Criem en forats, ben a prop de l’aigua, tenim entre tres i vuit cries cada temporada, i hi ha una gran mortandat de jovenets, que provoca que la nostra espècie no s’escampi massa fàcilment.
Al riu Brugent hi som i hi hem estat sempre, és un riu que ens agrada, és net, tranquil i ple de menjar. El nostre problema, però, és que des de fa una colla d’anys ha desaparegut el nostre rebost més preuat. El que us he dit abans, el cranc de riu, que abans no calia agafar-lo, et venia a les mans, ara no hi és. Tenim notícies que vosaltres vau intriduïr un parent seu, el cranc de riu americà, que va portar una malaltia que els va matar tots...no en queda ni un!
No vull estendre’m en el tema, em diu el conill que ja us en va perlar ell, de les introduccions d’animals.
Fa poc, en vam començar a veure altre cop; Quina alegria ens vam portar! Però va durar poc, ben aviat es van començar a morir altre cop, potser de la mateixa malaltia, potser no, però el cert és que va desaparèixer un altre cop.
És una veritable desgràcia, sense crancs és molt més complicat tot plegat, trobar menjar suposa molt d’esforç, i el nostre metabolisme ens exigeix molta activitat, és a dir, molt de consum d’energia. En fi, menjar molt.
Anem fent, com podem, però encara sobrevivim al Brugent. Crec que vosaltres podrieu fer alguna cosa per a ajudar-nos, no sé ben bé què, però alguna cosa podeu fer, vosaltres que teniu poder, mitjans...però, és clar, no ens coneixeu, ni tan sols ens heu vist mai.
Finalment, potser he de comentar alguna cosa vostra, em diuen, doncs us parlaré d’un tema que està ara mateix molt de moda, a risc de que ja no ho estigui quan llegiu això, d’Europa.
Aquests dies se’n parla molt, més concretament, de la Constitució Europea. Però sembla que és una idea etèria, que ens toca lluny.
Per la meva part, i dins la meva lògica ignorància, us he de dir que no ho és pas, una idea llunyana. Fins i tot des del Brugent, des de Farena, Europa hi és, és important.
Com us he dit abans, a nosaltres ens van nomenar un any mamífer de l’any. I això no ha estat cap rucada, ni cap cosa etèria, no; Ha servit per a fomentar programes d’investigació sobre la nostra espècie i de millora dels nostres hàbitats, és a dir, dels rius.
Cada dia és més clar que les lleis que es discuteixen i s’aproven a Europa ténen conseqüències directes sobre la vida quotidiana a casa nostra. Moltes de les accions que possibiliten millores ambientals o fins i tot, simplement, que vosaltres pogueu mantenir un paisatge d’una determinada forma, tenen sentit perquè hi ha un programa LIFE, o qualsevol altre mena d’ajut econòmic que ve directament d’Europa.
Nosltres, com que no tenim el llenguatge diferenciat dels signes que teniu vosaltres, ho tenim clar. Els turons de tot Europa són tots parents nostres, pertanyem a la mateixa espècie i ens ajunten moltes més coses que no pas ens separen...ho teniu clar, això, vosaltres?

Fins aviat.
Una encaixada humida i ràpida.

De moment, aquest és el darrer, publicat enguany mateix.

El Pardal.

Benvolguts veïns.

Qui us parla és un animal ben humil, ben conegut –fins a cert punt, per això- i ben proper a vosaltres. Nosaltres sí que som veritables veïns, i molt propers. De fet, vivim amb vosaltres, en els vostres mateixos pobles, masies i ciutats. I, si un poble dels vostres deixa de ser habitat per persones, també deixa de ser habitat per pardals...us hi heu fixat. Sí, aneu a La Mussara, a Gallicant, a Fontscaldetes o a qualsevol altre poble dels vostres on ja no hi visqui ningú, no hi trobareu pas cap pardal. I ara no vull fer un acudit fàcil amb el que vol dir pardal a altres zones on també es parla català. Vull dir al País Valencià o a Mallorca, on pardal es refereix al membre masculí –al penis, vaja-. Dos pardals en una espiga fan mala lliga, diu un refrany, però n’hi ha d’altres, com el de Val més un pardal a la mà que una perdiu volant. Queda clar que els meus són ben presents al vostre llenguatge i a la vostra cultura popular, com no podia ser d’una altra manera si comptem amb els anys i anys que som veïns.
Hores d’ara teniu clar que sóc un pardal, Passer domesticus, o pardal comú, teuladí, teulader o gorrió. Hi ha altres pardals, com en xarrec, Passer montanus, o el roquer, Petronia petronia. Però aquests no els coneixeu tant, perquè no viuen tan a prop.
Com he dit, nosaltres som modestos, no volem a gran alçada, no som espectaculars ni tenim un plomatge vistós, ni tan sols cantem bé...però alguna cosa devem fer bé, per a tenir tant èxit. Jo penso que el que millor hem sabut fer és apropar-nos a vosaltres per a aprofitar-nos de la vostra protecció i del vostre malbaratament de menjar. Ho teniu tot tan ben apriat: Menjar abundant emmagatzemat o llençat, llocs perfectes per a amagar els nostres nius, eliminació dels nostres predadors, etc. En fi, que paga la pena estar a la vostra vora, sempre i quan tinguis clar que cal mantenir-se a una certa distància.
Curiosament, i per ser tant petits, vivim força anys, la màxima registrada quant a longevitat és un cas a Dinamarca de 19 anys i 9 mesos. Això és molt per a un moixó tan petit, i que el seu cor batega tan ràpid. Perseu que hi ha molt pocs ocells que visquin tants anys, i la majoria són grans, tipus àligues o ocells marins de gran talla, com l’albatros...sí, l’ocell aquell del PP que tothom es pensa que és una gavina.
Això em fa reflexionar pel que fa a la longevitat. Crec que a vosaltres us augmenta any rere any, fins a uns nivells que eren impensables històricament. Cadascun de vosaltres té una esperança de vida de 75 anys o més. Això si viviu en el que dieu 1r. Món, és a dir, a Europa, Nord-Amèrica, Japó o altres països d’aquest estil. Ja que si teniu la mala sort de néixer en un país pobre –en diuen en desenvolupament, eufemísticament- sols viureu com a l’edat mitjana, és a dir, uns 30 o 35 anys.
Però jo, observant-vos, em plantejo un dubte: Paga realment la pena? Gaudiu de debò d’aquests anys?
És evident, en alguns casos, que sí, que en gaudiu. Però la majoria de vosaltres viviu immersos en una situació de preses, nervis i mal humor que fa que sembli que potser valdria més viure menys any però millor. No sé, cadascú ho ha de valorar, però crec que heu de començar a pensar en la gestió correcta d’aquests anys de regal que us aneu guanyant cada cop més mercès a l’avanç de la medicina, de les tècniques i màquines que faciliten les feines, etc.
Tot això ve a tomb perquè nosaltres també en sortim, de retruc, beneficiats –o no- Ja que els animals que vivim amb vosaltres també vivim cada cop més, és evident que un animal salvatge té una esperança de vida molt inferior a un d’engabiat. Però, ara sí que ho veureu més clar: ¿Qui gaudeix més de la vida, Un senglar, que de mitjana viu en llibertat uns 3 anys, o un que sobreviu fins a 20 anys en una assoll fastigosa en captivitat?
Els vostres casos no són tan exagerats, potser, però hi ha un cert paral·lelisme.
Bon Nadal i per molts anys!

Una revoladeta rasant.
El pardal.

I plou!

Molt bé! Ja fa tres dies seguits que plou. No plou gaire, com diria aquell:
Plou, però plou poc, però, pel poc que plou, ja plou prou.
És a dir, de moment, no fa gran cosa, però el sol fet que no faci vent, la temperatura no pugi massa, i plogui una mica, ja és alguna cosa. A veure si dura i ens posem una mica més optimistes de cara a aquest estiu tan dur que es preveu.
Avui i ahir dies també tancat de reunions a la feina, això no ha impedit de veure algun rapinyaire, un parell de xoriguers entre Reus i Montblanc, per exemple.
De tota manera, l'era de la informació fa que t'assabentis de moltes coses, fins i tot massa, de vegades.
Per a omplir una mica, i per a seguir polemitzant, ja que sembla que així potser animaré a algú a a que contesti i faci algun comentari, aniré afegint alguna carta més, de primer, aquesta que la motivà la deriva que ha protagonitzat darrerament un grup que vàrem fundar, amb alguns amics. Adjuntem l'acta fundacional, que és, evidentment, pública i serveix per a comprovar algunes coses del que diem després.

ICRA, un misteri innecessari.
Entre sorprès i espantat, llegeixo un article a “El Punt” del dia 11.06.04, on es parla dels projectes i activitats de l’ICRA. Es poden llegir coses com que hi ha acords importants a punt de signar-se amb el Departament de Medi Ambient de la Generalitat, amb la Fundació Territori i Paisatge, amb la Federació de Caça i, fins i tot, amb empreses privades, com Àlvaro palacios i Fecsa-Endesa.
Molt preocupat, cerco a núm. Anteriors del diari i hi trobo encara més sorpreses, com ara que tenim un President, que algú ens ha representat en vistes orals a jutjats, i que s’han fet censos i estudis d’impacte sobre diverses espècies.
Així doncs, crec que he d’aclarir algunes coses:
L’ICRA és una associació sense ànim de lucre que es funda, legalment, amb acta del dia 18 de gener de 1997, al Vendrell, amb sis socis fundadors, l’associació s’anomena, exactament: Associació Institut Català per a la Conservació dels Rapinyaires “ICRA”
En el Registre General d’Entitats Jurídiques i de Dret, del Departament De Justícia de la Generalitat de Catalunya s’aprova l’acta de constitució i els estatuts el 10 d’octubre de 1997. A dia d’avui, no hi ha Junta Directiva, ni càrrecs, no s’ha celebrat cap assemblea, com a mínim, en els darrers cinc anys, i no existeix llibre d’actes, ni d’inventari de béns, ni de comptabilitat, incomplint així la Llei marc: 7/1997, de 18 de juny, d’associacions en el seu article 24.
La propera Assemblea General de Socis, òrgan suprem de l’Associació ha de tenir lloc, segons els estatuts, durant el primer trimestre de l’any 2005, si no ho sol·licita abans un mínim del 25% dels socis, és a dir, dos. Per a que sigui vàlida, cal convocar-la per escrit individualment amb un mínim de 15 dies d’antel·lació i hi ha d’assistir més del 50% dels socis, és a dir, quatre.
Sóc un dels sis socis fundadors, he consultat a un altre dels socis, el qual m’ha fet saber que ell mateix, com jo, s’ha assabentat de tot això per la premsa...Si us plau:
Que cap soci prengui acords ni suscrigui contractes de serveis ni convenis amb tercers sense que ho sabem TOTS els socis o que es constitueixi una Junta Directiva legítima i vàlida.
Màrius Domingo.
Reus, 2 de novembre de 2004.

Cap de setmana intens...en tots els aspectes.

Vaja, quin cap de setmana!

I tot, o gairebé tot, positiu.

De primer, calçotada amb la família, gairebé tots els de ca la Gallineta junts menjant calçots, rient i explicant anècdotes, llàstima que en faltava algun. Això s'hauria de fer més sovint.

Visita fugaç al Delta de l'Ebre, amb la moto, mai havia vist tants agrons blancs junts, al garxal, uns 25-30, quin espectacle. El que no entenc és per què estava tan buit d'aigua. També moltes arpelles, i un moixó que feia anys que no veia: la mallerenga de bigotis.

Per si no n'hi hagués prou, els de Kosovo ens dónen una lliçó i ens aixequem el dilluns amb un estat nou a Europa...per a quan un estat català? Als nostres polítics els falta una mica de valor.

I, encara més, finalment, PLOU! Això s'ha d'escriure en majúscules, a veure si dura.

Se m'ha acudit que seria interessant publicar un escrit que vaig fer el 2005, on s'explica l'embaràs i el part del GEPEC.

El GEPEC és avui dia un grup de referència, amb centenars de socis i una presència mediàtica indiscutible, el que molta gent no sap és que va néixer amb cinc persones reunides en una orxateria. Ara publiquem, en exclusiva, la prehistòria i la història dels primers cinc anys del GEPEC, per diverses raons, que ja compendreu llegint aquest text...si teniu paciència, sabreu perquè s'acaba als cinc anys. Adjuntarem l'acta fundacional, com a curiositat per a poder veure com un grupet de cinc persones pot arribar a ser, amb els anys, molt més del que nosaltres mateixos podiem pensar.

Aquí va:

El GEPEC,

prehistòria i primers passos.

Introducció.

El 2005 es compliren els 20 anys de l’existència del Grup d’Estudis i Protecció dels Ecosistemes del Camp (GEPEC, a partir d’ara). Concretament, el 20 de juliol farà anys que es va fer la reunió fundacional a Valls, amb l’assistència de cinc persones de fet i set de dret, ja que dues no van poder assitir a la primera reunió.

Aquesta data suposa, com es pot observar fàcilment, l’accés a la majoria d’edat, la superació d’un període de temps que ha servit per a formar i consolidar un grup que actualment té un pes i una capacitat d’influència decisiva en l’àmbit del medi ambient a la comarca del Camp de Tarragona. Un grup respectat, seriós, que crea opinió i que mobilitza centenars de persones.

És possible que a ningú li importi el més mínim com va néixer i com va començar a caminar aquest grup, però no hi ha dubte que la seva eclosió i posterior desenvolupament és un reflex de la situació global en què s’ubica la lluita ecologista i el naixement de la consciència ambiental a tot el país, i pot ser, si més no, útil per a comprendre alguns aspectes i per a pensar seriosament en com cal afrontar el futur.

Amb aquesta intenció, i amb la de què no es perdi en la obscuritat dels calaixos foscos i polsegosos detalls importants dels primers passos del grup ecologista més important de les comarques meridionals –no cal ser falsament modestos, el GEPEC compta actualment amb més de 300 socis, i la seva ratio d’aparició als mitjans de comunicació és aclaparadora- he cregut important d’escriure aquest treball i deixar, per un breu període de temps, els estudis naturalístics i centrar-me en l’àmbit històric.

A banda dels errors lògics deguts al fet que la memòria és subjectiva i fugissera, es podrà observar també que és escrit en primera persona, del singular o del plural. Està clar que, per un cop i sense que serveixi de precedent, hauré de fer una petita concessió malgrat el risc de semblar pedant. No és de cap manera la intenció, la primera persona és obligada, no s’ha d’oblidar, com es veurà més endavant, que el GEPEC neix d’un impuls de joventut, d’un impuls, òbviament, personal. En cada cas adoptarem la forma que s’escaigui per a reflectir quan les intencions o els actes van ser covats i duts a terme per una sola persona o per diverses. Val a dir que, com s’observarà, aquest treball serà una mica barreja de transcripció de fets i d’autobiografia, per tal i com com les històries del GEPEC i la meva personal van força lligades, sobretot en els primers anys.

Esperem que aquest relat d’una mica més de cinc anys de la història del grup pugui resultar útil a algú, si més no, a les sòcies i socis del GEPEC, als que ho són i als que ho han estat, i que pugui fer una mica de justícia i reconeixent els mèrits a persones que han treballat de debò i a qui el GEPEC deu molt, molts cops sense que ningú no ho sàpiga encara avui.

LES BECEROLES.

Per a poder entendre el naixement del GEPEC, com he dit abans, ens hem de barrejar una mica amb la biografia de diverses persones. Ens remuntarem a l’origen primer, on va gestar-se la llavor.

Ens situarem a Valls, cap a l’any 1978, concretament a l’Institut de Batxillerat “Narcís Oller”, on quatre alumnes de 2n de BUP –el que ara seria 3r d’ESO- teníem una gran inquietud pels temes naturals. Concretament, el Joan Guasch, amb una gran sensibilitat i uns coneixements botànics i entomològics no gens corrents per a la seva edat, el Manel Concernau, enamorat de la geologia i dels ocells i amb una increïble capacitat per al dibuix i la il·lustració, el Miquel A. Cañas i jo mateix, que sols aportàvem entusiasme, a manca de cap altra qualitat.

Amb el suport, de vegades atònit, d’alguns professors, especialment del Jesús Guiral, un home d’una gran cultura i educació, vàrem ocupar el laboratori de biologia de l’Institut, el vàrem condicionar a la nostra manera i el vàrem omplir d’aquaris i terraris, amb bagres, quisquilles, llissones i hàmsters, com a llogaters de franc.

Els experiments que hi dúiem a terme varen ser, de ben segur, de nul·la utilitat per al desenvolupament de la ciència biològica i de qualsevol altre ciència, però varen formar decisivament els nostres caràcters i varen omplir de coneixements el nostre cervell, altrament ocupat, per raons evidents d’edat, en afers més mundans, per bé que també relacionats amb la biologia, sobretot en la reproductiva dels primats.

No n’hi va haver prou a omplir de bèsties el laboratori, a més, vàrem fundar el nostre primer grup, amb el pretenciós nom de Organització Antidegradació de la Natura (OAN), fins i tot vam aconseguir fer els nostres primers articles, alguns de tanta categoria científica com un estudi de l’alimentació de l’Òliba que es va presentar a la revista Ardeola, de la SEO, la qual no ens la va publicar perquè en rebia centenars com aquell cada any, però el va acceptar l’Institut d’Estudis Vallencs, per als Quaderns de Vilaniu, esdevenint, doncs, la nostra primera publicació científica. Malgrat tot, el primer de tots, veritablement, va ser una sèrie d’articles divulgatius sobre rapinyaires que va incloure a les seves pàgines la revista “Rodamón”. Més tard vam publicar treballs sobre el Glorieta i altres temes naturals, vam editar adhesius, vam fer excursions, xerrades, cursets, etc.

Evidentment, després de 2n va venir 3r, després COU i tots vam marxar de l’Institut, alguns a estudiar biologia, altres geologia, i altres a treballar –o tot alhora- La desvinculació de l’Institut es feia imminent i inevitable, i nosaltres no sols no ens resignàvem a perdre la cohesió com a grup, sinó que havíem emprés el nostre més gran projecte, la publicació d’un llibre d’ocells comarcal.

Es van provar tres sortides més, amb cadascun dels altres tres membres de l’OAN al davant, respectivament, però totes tres van fer fallida, i, finalment, la que va reeixir i ens va permetre de donar un gran pas endavant va ser la vinculació amb l’Institut d’Estudis Vallencs. Concretament vaig ser jo mateix el que hi va entrar com a representant a la Junta.

Es va crear la Comissió de Natura i jo en vaig ser el primer president. Evidentment, amb l’entusiasme de la joventut que aportava i la novetat d’un projecte aleshores tan original per a l’IEV –d’àmbit eminentment històric- com ho va ser un llibre d’ocells, tot va anar sobre rodes. Aquí cal esmentar la figura del Joaquim Torres, ell va ser qui em va empényer i em va fer creure que tots aquells projectes eren possibles. M’estic referint al llibre, és clar, però també a cursets, excursions, Concurs de Treballs de Natura, publicacions als Quaderns, etc. Fins i tot em va convèncer que presentés un treball que havia fet per al COU sobre rapinyaires als Jocs Florals de la Candela 1981, amb el resultat que vaig guanyar el premi especial de Natura.

Dins la Comissió de Natura tot va anar força bé, érem els mateixos quatre, amb el mateix entusiasme i amb cada cop més coneixements -això ens crèiem aleshores-

i, a més, el llibre “Els Ocells a l’Alt Camp” va ser un èxit total quant a acceptació de la gent, es va exhaurir en menys d’un any, i en divulgació del grup. Però el llibre, juntament amb altres factors de què ara en parlaré, va ser, alhora, el principi de la fi de la Comissió de Natura.

Efectivament, el llibre va néixer com un projecte col·lectiu, la idea primigènia potser va ser del Manel i meva, però el treball s’havia de fer de forma completament coordinada i col·lectiva, i el llibre es signaria amb el nom de la Comissió o amb el quatre noms, si més no, aquesta era la idea que hi havia a l’ambient sense que ningú no n’hagués concretat res.

A l’hora de la veritat, però, els terminis d’execució de les diferents parts no s’anaven complint, les aportacions al cos del llibre dels diferents membres del grup eren, també, molt diferents. El text el vaig acabar redactant jo tot sol, amb l’excepció de la magnífica introducció del Joan Guasch, i els dibuixos els va anar fent el Manel Concernau amb molt d’encert i prou celeritat. El temps anava passant i, per tal de no fer esperar més l’IEV, que podria haver perdut l’interès en la publicació, vaig prendre la decisió de presentar la feina que hi havia feta, però, és clar, amb els crèdits que vaig considerar justos; El Manel i jo com a coautors i el Joan com a introductor i autor dels mapes de vegetació.

No hi va haver cap problema entre les tres persones esmentades, però el fet de deixar-ne fora una altra va crear mal ambient, aquest ambient es va anar enrarint i va enterbolir el bon funcionament del grup –estem parlant d’un grup de sols quatre persones-. Si això ho barregem amb el fet que tres se’n van anar a viure fora, en un mateix pis on afegim històries més personals, ja tenim un còctel difícil de digerir.

Per acabar d’adobar-ho, dins la Comissió de Natura de l’IEV hi vàrem començar a trobar una certa manca de llibertat, m’explico: La Comissió era això, una comissió, dins d’un grup més gran amb diferents comissions i afinitats amb institucions. Es a dir, pel que fa a treballs i estudis de Natura, no hi havia d’haver cap problema, però quan arribàvem a la lluita ecològica, hi havia una certa autocensura per tal de no comprometre l’IEV en postures excessivament radicals en aquest sentit. De fet, mai no hi va haver cap enfrontament directe amb cap tema, però molts cops ens vàrem autolimitar o vàrem trobar a faltar una major autonomia.

A nivell més personal, a més, jo trobava que l’àmbit geogràfic de la Comissió, malgrat que ja teníem clar que no era sols vallenc, sinó absolutament comarcal, era insuficient. La veritable comarca natural on estem inscrits és el Camp de Tarragona, i és una mica absurd mantenir un grup ecologista amb un àmbit geogràfic estrictament polític, no pas natural, com ho és l’Alt Camp.

De la mateixa manera, vaig empendre jo sol, aquest cop –amb l’experiència del primer-, la redacció d’un llibre sobre els ocells del Camp de Tarragona, llibre que va estar enllestit el 1984, malgrat que no vaig aconseguir publicar-lo fins el 1988.

En aquell temps, a més, vaig tenir força relació amb el Jordi Sargatal, aleshores president de la IAEDEN, que lluitava per a crear el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, i amb el Col·lectiu ecologista “Flors i Violes”, de Reus, format bàsicament pel Jaume Morrón, el Jaume Galzeran i el Víctor Feliu, que lluitava contra les nuclears, aquests coneixements em va fer veure clar que ens calia un grup gran, independent i d’àmbit geogràfic més ampli, si volíem assolir algun èxit en la lluita ecològica.

Així doncs, ja tenim els tres elements primigenis que, en ajuntar-se, creen la llavor del GEPEC: Fracàs de la Comissió de Natura de l’IEV –personal i de lluita ecològica-

Necessitat d’un grup independent i especialitzat en Natura i Ubicació en un àmbit geogràfic natural, el Camp de Tarragona.

Així va néixer, en el meu cap, la idea de crear un grup ecologista nou, la idea, en definitiva, de l’actual GEPEC.

Ara faltava concretar el projecte, cercar la gent adient i legalitzar el grup, com més ràpid millor, per tal que comenci a caminar.

La Josepa Berenguer es va ocupar de tota la qüestió legal, és a dir, assabentar-se de tot el que calia per a crear i legalitzar un grup i fer tots aquests passos realment. Mitjançant el Departament de Justícia de la Generalitat a Tarragona, va conèixer tots el requisits i els passos a fer, i ens vàrem disposar a complir-los.

Calia, per lògica, gent de les tres comarques administrativament reconegudes, per imperatiu legal, gent major d’edat, una seu social, i una reunió-assemblea fundacional, amb un acta que designés els càrrecs, estatuts, etc.

Pel que fa al Baix Camp, el Col·lectiu Flors i Violes estava ja força disgregat i inactiu, però, mitjançant la Tina Fuentes jo havia conegut feia temps al Víctor Feliu, persona de grans inquietuds culturals i naturals i enamorat del Montsant, amb qui vaig viatjar pel Montsant i pels Ports, i, sobretot, amb qui col·laborava en un programa de ràdio a Ràdio Reus (SER) i amb una revista del col·lectiu que es deia “I Romaní”.

Vaig anar a veure’l directament a casa seva, a Reus, però es mostrà poc disposat, per una sèrie de qüestions personals, no era el moment de crear un grup, per a ell, ni tampoc la resta del col·lectiu Flors i Violes podia fornir de personal el futur GEPEC, ja que més aviat anava cap a la seva disolució. Però em va donar la pista definitiva on trobar la gent adient; Coneixia un grupet de joves de Reus que es movien en aquest sentit i que fins i tot havien creat un grup que es deia l’Arpella.

Vaig anar a veure aquelles persones, eren el Carmel i el Ricard Expósito i el Xavier Jiménez, amb tres ja n’hi havia prou, efectivament, encara que no eren tots majors d’edat, però equilibrarien l’excessiu pes de l’Alt Camp.

Al Tarragonès, comptava amb el suport del Joan Brulles, del Catllar, suport que havia concretat ja amb el seu ajut a la realització del meu segon llibre “Els Ocells al Camp de Tarragona”. El Joan, malgrat que no podia venir a l’assemblea fundacional, podia aportar una cosa imprescindible des del punt de vista legal, una seu social que no fos la casa de cap dels nostres pares. Era una casa de la seva àvia al Catllar. Aquesta seu social no va ser mai usada, però és la primera que consta legalment.

A l’Alt Camp, la Josepa Berenguer –la meva parella aleshores-, el Jaume Solé, i, és clar, el Manel Concernau, sens dubte, el meu millor amic de tota la vida, amb qui sempre he comptat i sempre compto encara.

Bé, érem quatre persones de l’Alt Camp, tres del Baix Camp i un del Tarragonès, legalment, ja podíem constituir el grup. Malgrat que, el dia de la reunió constitutiva, no va venir el Jaume, en va quedar exclòs.

Ara calia no caure en l’error de l’altre grup, l’OAN, no fer cap excés de protagonisme per tal de no crear ambients hostils que poguessin desintegrar el grup, l’estratègia era clara i fàcil, no acaparar cap càrrec important. Cercaria un dia i un lloc, i, a l’assemblea constitutiva es decidiria en nom, els estatuts i els càrrecs, cap dels quals volia agafar jo. Finalment, per una lògica manca de gent, vaig haver d’agafar el que menys llu i el que menys m’agrada, tresorer.

Tot va anar tal i com ho havía planejat, la reunió la vam fer a una orxateria de Valls, a la del Passeig dels caputxins, quin lloc millor per a celebrar una reunió una tarda d’estiu!

Com que els objectius eren clars i comuns –lluitar per conservar i estudiar la Natura al Camp de Tarragona- i no hi havia conflictes, la discussió més gran va ser per al nom.

Hi havia dos fronts; els que volien el nom d’un animal o planta, que simbolitzés el grup –tipus L’Arpella- i els que voliem sigles, -tipus OAN- més farragoses i menys poètiques, però més pràctiques a la llarga. Es va fer una simple votació i van guanyar, per tres a dos, les sigles.

La feinada va ser nostra, aleshores, per a trobar les sigles concretes, es va fer una pluja d’idees, llarga i abundosa i, quan tots ja estàvem ben mullats, crec que va ser el Carmel qui va dir el nom que ara tenim: GEPEC. Vam acabar de quadrar entre tots cada sigla amb una paraula coherent i explícita, i llestos, ja teníem grup!

Aquí cal dir que el Manel, a més de ser naturalista, és dissenyador gràfic i il·lustrador i que, com tothom, va treballar gratuïtament en fer el primer logo i els primers fulletons del GEPEC. Al camp d’un temps, quan es va decidir de canviar-lo, crec que molt injustament, no es va comptar amb ell, i el resultat va ser el logo d’avui, pràcticament calcat del de DEPANA.

ELS PRIMERS PASSOS.

Els primers temps, sens dubte, van ser durs, encara que nosaltres no els vam viure així; Erem molts pocs socis –recordem-ho, en un principi, set- i tot es feia voluntàriament, altruïstament. Això va ser així ben bé fins a la contractació d’una persona per a les tasques administratives, molts anys més tard. A més, no teníem local, que també es va aconseguir anys més tard, i no hi havia subvencions, ni esponsoritzacions, ni cap altra entrada de diners.

Les convocatòries es fèien amb màquina d’escriure, i ni tan sols elèctrica i s’ensobraven una a una a ma, enganxant els segells amb la llengua –ecs, quin mal gust!- Els diners anàven tan justos, que la major despesa que ens permetiem era, precisament aquesta, la convocatòria d’una assemblea per escrit.

No cal dir que la tasca més important en aquests primers mesos, la legalització de forma correcta, es va fer de forma diligent i eficaç. Val a dir que això va ser una feina grisa i desagraïda, pesada, però que era imprescindible per a poder caminar amb seguretat, com, de fet, hem anat fent des d’aleshores. S’havien de fer estatuts, llibre d’actes, llibre de comptes, etc. I portar-ho tot al dia a la Generalitat.

Ben aviat van començar a augmentar els socis –no a engreixar-nos, sinó a haver-n’hi més-. En aquest punt val a dir que els primers que van arribar amb total entusiasme varen ser el Ramon Ferré i el Jaume Solé, a ells, encara que no siguin a l’acta fundacional, el GEPEC els deu tant o més com els que sí que hi figurem, és just i necessari reconèixer-ho. A més, la història ha fet justícia, i avui tothom reconeix la insubstituïble tasca del Ramon Ferré, per exemple, a Torredembarra.

El grup anava creixent, doncs, amb força voluntarisme i a empentes i rodolons. Ben aviat, però, es van anar formant dos sectors per a fer-se amb el poder: El de Valls, amb l’Eudald Ferré, el Jordi Queralt, el Jaume Solé, el Jordi Cartanyà, el Quim Royes, La Josepa, etc. I el de Reus, amb el Carmel i el Ricard Expósito, el Xavier Jiménez, l’Anton Aymamí, l’Àlvar, la Coia Dols, la Tina Fuentes, etc. Tots dos anaven fent diverses i variades accions, que aconseguien fer més popular el grup i guanyar socis. El sector de Valls feia accions més de tipus naturalístic, mentre que el de Reus era més centrat en l’educació ambiental.

Com a pista, veiem que amb la publicació de “Els ocells al Camp de Tarragona” el grup ja tenia 60 socis, el 1988.

Aquí és obligat esmentar una aportació decissiva, la consecució del primer local. En aquest punt, que encara és vigent, ja que és el mateix local que el GEPEC ocupa ara a Reus, s’ha de dir que absolutament tot el mèrit és de la coia Dols –la meva dona- i de la Tina Fuentes, que van fer totes les gestions oportunes amb l’Ajuntament per a aconseguir-ne la cessió. És molt evident que tenir un local propi és de la màxima importància per a qualsevol societat.

Per la meva part, sense voler acaparar mai el protagonisme del grup, anava fent també tasques sobretot en el Món dels ocells; Censos de gavines i xatracs hivernals, prospeccions d’ocells petrolejats, censos d’oreneta cuablanca, publicacions diverses, cursets d’ocells, colocació de nius artificials, participacions a congressos internacionals –com del d’Èvora, a Portugal, al qual hi vàrem anar cinc persones-, excursions guiades i treballs d’investigació i conservació -com el foment del Falcó mostatxut amb l’ajut econòmic de la Diputació-. Sempre intentant d’involucrar com més gent millor i fent tasques educatives i participatives. Potser el més significatiu és la publicació del llibre d’ocells esmentat.

Des del GEPEC, per exemple, vam fundar i començar molts altres projectes, com la Coordinadora per a la protecció de les Muntanyes de Prades i el Montsant, juntament amb la Puri Canals, de DEPANA, i la gent del GEVEN, amb el Toni Borau al front. També l’ICRA, amb gent del GEVEN i el propi GEPEC, per a lluitar contra l’excessiva manipulació i destrob que infligeixen els biòlegs professionals a l’àliga perdiuera, per exemple. Fins i tot vam crear una escola de natura, a Rocallaura, que no va tenir massa èxit pèr excés d’ambició econòmica de l’empresari.

Però, definitivament, al meu entendre, és clar, l’impuls més important per a la popularitat i, per què no dir-ho, per a l’economia del grup, va ser la participació al concurs televisiu de TV3 “Dit i Fet”. Cal recordar que el premi va ser de mig milió de pessetes –de fa més de 20 anys-, per a un grup d’una cinquantena de socis que sols es nodria de les quotes.

Molta gent va conèixer el grup mercès a aquest concurs, i molts se’n van fer socis des d’aleshores. Va ser un concurs molt participatiu i amb força audiència, però pocs saben com va fer cap al GEPEC.

Aquí troben un altre lligam amb la prehistòria del grup. El concurs no era, en realitat, d’un grup que s’enfrontava a un altre, sinó d’una ciutat –o poble- que s’enfrontava a un altre. En aquest cas concret, era Figueres, representada per la IAEDEN, que havia aconseguit portar a casa el programa, per a guanyar popularitat i diners. Però, és clar, exigències de la pròpia mecànica del concurs fèien que s’hagués d’enfrontar amb una ciutat de similar dimensions i característiques. Com que el tema a Figueres el portava el Jordi Sargatal, vell amic, aquest em va trucar oferint-me la possibilitat que la Comissió de Natura de l’IEV, o la Colla Vella dels Xiquets de Valls, o qualsevol altre grup que jo volgués de Valls participés amb Figueres al programa.

En aquells dies, cercava arreu oportuniutats per a donar a conèixer i fer gran el GEPEC i, a més, ens calien diners...oli en un llum! De seguida vaig pensar en fer-ho amb el GEPEC, valent-me de la mitja trampa que estava, evidentment, afincat a Valls, també.

No cal dir que es va comptar amb la col·laboració de moltíssima gent, seria difícil de destacar-ne algú. Va semblar que sols es va treballar el dia del concurs, però, per a fer-vos una idea de tots plegat, puc dir que va costar tant preparar aquell dia com preparar un casament, el programa va ser un èxit, va servir per a cohesionar, crear ambient...i per a ser el principi de la meva fi dins el grup.

La història es repetia, malgrat les precaucions que jo creia que havia pres, els projectes comuns començaven a crear recels, la divisió entre el subgrup de Reus i el de Valls es va anar fent gran, i jo, segons sembla, era el cap visible de Valls.

Els de Reus, per raons evidents demogràfiques, es van anar fent més grans i el Xavier Jiménez, capitanejant un grupet molt cohesionat de nouvinguts afins a ell –l’Anton Aymamí, l’Àlvar, el Xavier i les seves parelles, que amb el temps han demostrat la seva gran aportació al grup-, va aconseguir que el GEPEC m’expulsés, el 25 de gener de 1990, amb l’excusa que la Josepa jo ens haviem apropiat dels diners del Dit i Fet, i que treballavem sols per a aconseguir diners utilitzant el nom del grup, per exemple de la Diputació amb l’afer del mostatxut. A tall d’exemple, en la llista de motius per a l’expulsió definitiva s’esmenta una subvenció de 100.000 Pta. De l’Ajuntament de Reus que jo no en tenia ni idea que s’havia concedit.

Afortunadament, totes aquestes sospites es van desfer en poc temps, els diners del programa, simplement, encara no havien arribat –a la televisió et diuen que has guanyat 500.000 Pta. però això no vol dir que te’n vagis a casa amb elles- i els de la Diputació, també va quedar clar que no me’n van donar ni la quarta part del que m’havia gastat, a més, n’havia de justificar el doble amb rebuts i comprovants.

Es va fer justícia i, en una altra assemblea, el sector de Valls va aconseguir que fos novament acceptat com a soci. Però, és clar, gat escaldat de l’aigua freda en fuig, i jo ja no he tornat a ser mai soci actiu del grup.

Amb el pas dels anys, hom pot adonar-se perfectament que els veritables motius no eren els suposats fraus. En primer lloc, una questió de lògica: Per què sols se’m va expulsar a mi i no també a la Josepa, si tots dos érem responsables dels fets?

I, en segon lloc, un cop aclarits tots els temes, per què la persona que ho va començar tot, el Xavier Jiménez, no es va disculpar? Encara no ho ha fet a data d’avui.

La resposta és clara, els motius eren estrictament d’aconseguir el control del grup. Barrejats, suposo, amb altres de caire més personal. Avui encara no sé què té el Xavi contra mi, perquè per molt que hi penso, jo no li he fet res, però el fet és que va aconseguir la meva expulsió del GEPEC, va aconseguir, més tard, que l’ICRA m’apartés també del grup i, enguany mateix, ha aconseguit que jo deixi de col·laborar amb la Fundació Territori i Paisatge, a base de fer-m’hi la vida impossible, malgrat que jo hi col·laboro desinteressadament des d’abans que existís –recordem que el director és el Jordi Sargatal, amic meu des de l’any 1980-.

El que és clar és que per a ell tot va sortir perfecte, ja que a data d’avui el Xavier encara mou els fils del GEPEC, n’he tingut proves ben recentment.

EL DESENVOLUPAMENT.

A partir d’ací, crec que ja és més just que la història del GEPEC la escrigui algú altre que hi hagi seguit vinculat de forma continuada, o bé que l’escriguin diferents persones que hagin estat al davant en cada etapa. Però, és clar, això serà la història recent i contemporània, la prehistòria està escrita, i no creiem just que se la vulgui ocultar o cambiar.

Ah! És clar, olidava el més important...això han estat sols els primers 20 anys, a partir d’ara, encara queda molt per a fer!

Muntanyans.

Avui ens hem passat pels Muntanyans, a Torredembarra. Feia que no hi anàvem...des de la darrera vegada. Ara de debó, feia dos anys que no ens hi passavem una estona veient moixons.
Un munt de fotges, polles, coll-verds, cabussets, un bernat preciós i algunes sorpreses exòtiques, com un cigne negre i un estol de cotorres fent el que s'escau al seu nom.
M'ha sorprès força la quantitat d'aigua, hauré d'esbrinar com és que amb la sequera que hi ha, hi ha tanta aigua, suposo que deu ser salada.
Quant a llibres; Finalment, he acabat "Senyoria" de Jaume Cabré. M'ha costat una mica, però no crec que sigui perquè es fa pesat, sinó per circumstàncies personals meves. El llibre és bo, ben recomanable.
Per cert, no hem recomanat cap pel·lícula -ara n'hi diuen flims, no?- Per començar, i tal com hem comentat avui amb un amic, que m'ha convidat a dinar -Gràcies, Andreu!- Una pel·li de riure molt vella, però que potser encara no s'ha superat: LA VIDA DE BRIAN, la poso en majúscules, perquè s'ho mereix. Si és veritat que riure fa salut, els Monty Python han fet molt més per la salut de la gent que tot el sistema sanitari gratuït del nostre país. Si la podeu pillar, no us la perdeu. Millor en versió original subtitulada, és clar!
Ara seguirem penjant uns quants articles de l'Orella de Farena. Més ben dit, de les cartes dels Veïns, perquè encara queden uns quants articles publicats a aquesta mateixa revista que no són de la sèrie.

La Granota verda.

Benvolguts veïns:
Hola veïns, a diferència del que veig que us diuen la resta d’animals, jo no sé ben bé si tinc el goig d’escriure-us o una mena “d’obligació” certament desagradable.
Bé, potser sí, ja que, de fet, ho faig des d’una posició molt còmoda. M’explico; Jo no ting gairebé res a veure amb vosaltres, els humans, i això, avui, és realment un goig.
Les granotes som vertebrats –tenim esquelet- com vosaltres, però aquí s’acaben les coincidències, no som mamífers, sinó hèrptils, més concretament, amfibis. Les granotes verdes som Rana perezi, lúnica espècie d’amfibi que no és protegit, una prova més de la vostra hipocresia, ja que som les úniques que tenim un interès per a vosaltres i, per tant, les úniques que patim la vostra cacera.
Malgrat tot, farem les coses ben fetes, de primer, us parlaré una mica de mi i la meva família, després ja us tranametré les meves sensacions i emocions.
Les granotes verdes, com molts de vosaltres sabeu, comencem la nostra vida en forma d’arreplec d’ous, uns ous immersos en una massa gelatinosa, dels quals surten unes culleretes o capgrossos, petitons. Aquestes culleretes, que tots els nens han agafat alguna vegada, són de vida totalment aqüàtica, i s’alimenten de la vegetació que s’enganxa a les parets de les basses o tolls on viuen.
En una metamorfosi tan fascinant com coneguda, ens van sortint potes, primer darrere i després davant, fins que, finalment, sortim de l’aigua i només hi tornem per a amagar-nos de vosaltres i altres enemics.
Desgraciadament, no sols patim la crueldat innocent i ignorant de la canalla; els adults, que no són tan ignorants –se suposa- i que saben que patim, també ens torturen a les facultats de biologia, fent-nos una tortura que es diu “vivisecció”, que no és altra que obrir-nos de viu en viu per a veure com funcionem. Dieu que això ho feu per aprendre, i tots els biòlegs que corren pel terra ho ha fet algun cop, però ¿Realment cal haver estat torturador per a conèixer el funcionament d’un ésser viu? Perdoneu-me, però no ho crec.
Una altra forma de tortura és, certament, una mica més justificable, però sols una mica; acostumeu a menjar-nos, però no totes, sols les potes. Un altre cop: ¿És justificable que ens empaiteu i ens mateu sols per a menjar-nos una part tant petita com les nostres potes?
¿Tanta gana patiu?
Bé, això em porta altre cop a l’inici de la carta.
Són dies tristos per a la vostra raça...¿Per a què han servit milers d’anys d’evolució?
¿Per a que acabeu essent com sou?
Doncs us he de dir una cosa: Me n’alegro molt que les granotes no haguem evolucionat tant!
Encara que vivim tranquil·lament, caçant mosques en els nostres tolls, no us penseu que no ens assabentem del que passa al Món.
Heu començat una guerra on un grup d’aquests que vosaltres en dieu “País” està anihilant un altre País, sense cap mena de necessitat ni solta ni volta. La situació, segons entenc, és com si un nen de sisè d’ESO –dels més grans de l’escola- apallissés brutalment un nen de P3 perquè sembla que el petitó es vanta de ser més fort que els altres. I, per si de cas, cal destrossar-lo del tot abans que sigui realment perillós i pugui fer mal a algú.
Bé, això de que pugui ser perillós sembla que és l’excusa, el que passa realment és que el nen de primer vol quedar-se amb totes les joguines i l’esmorzar del petit, encara que ell ja en té més del que es pot menjar.
Tot plegat és molt trist i vergonyós, un país ric, una “superpotència” que dieu vosaltres, està matant homes innocents, dones i nens sols pel control d’una font d’energia i per a demostrar al Món que són els més forts.
I, per acabar de fer-ho més deplorable, fan com en aquella pel·lícula de Chaplin, on ell anava trencant vidres i després s’oferia com a professional per a apriar-los. Els del primer Món, primer tiren bombes i ho destrossen tot, i després hi van les empreses a reconstruir-ho, a canvi de diners, és clar.
Humans, de debó, aquests dies no són els millors per a ser humà, estic molt i molt orgullosa de ser granota, les granotes sols matem insectes i sols per estricta necessitat, per supervivència, no per envoltar-nos de més i més luxe. Replantegeu-vos la evolució, agafeu un millor camí, no pot ser que en ple segle XXI els vostres encara us seguiu matant i matant perquè sí, com a l’edat mitjana –o pitjor, perquè ara les guerres te les porten a casa, no cal que hi vagis-
¿No sabeu fer alguna cosa millor?
Si aquesta gent que en dieu polítics, als que pagueu per a què s’entenguin, no s’entenen
¿no en podeu trobar uns altres de millors?
Penseu-hi, si seguiu així, la Terra, en una acció totalment justa, se us traurà del damunt com el que sou, un vulgar càncer per a la Natura.

Malgrat tot una encaixada humida.
La Granota verda.

El Corriol pit-roig.

Benvolguts veïns:
Abans que res, és clar, presentar-me. I, en el meu cas, potser em farà molta més falta que a altres, ja que, probablement, la majoria de vosaltres ni m’heu vist mai ni tan sols, probablement, sabeu que existeixo.
Jo sóc el Corriol pit-roig, Eudromias morinellus, que em diuen els ornitòlegs. Ho he de reconèixer, sóc una veritable rara avis, és a dir, un moixó molt estrany. I això ens molts aspectes i des de molt punts de vista; De Primer, val a dir que sóc l’únic representant de la meva família que viu a les muntanyes. Sí, jo sóc un limícol, i els limícols som ocells d’aiguamoll, molts de vosaltres haureu sentit parlar de la Xivita, la Gamba roja, el Camesllargues o el Bec d’alena. Tots aquests són limícols típics, amb cua, bec i coll largs, molts esvelts...i que viuen als aiguamolls, els podre trobar al delta de l’Ebre, per exemple.
Però jo, ja us ho he dit, són l’ovella negra de la família. Vès, jo m’he tirat a la muntanya. De fet, és aci, al vostre país, que m’he tirat a la muntanya, ja que jo d’on sóc típic és de les zones nórdiques d’europa, de la Tundra. Però és que aquí, a Catalunya, hi fa tanta calor...Que a l’únic lloc que puc criar és a l’alta muntanya, al cor del Pirineu. I Aquí mateix, a les Muntanyes de Prades, sols aguanto a l’hivern més estricte, quan fa un temps més o menys suportable. Així doncs, sols em veureu a l’hivern o en migració, tot i que escassament, és clar.
Ja ho veieu, en aquest aspecte també sóc rar, quan ningú està bé, jo apareixo, m’agrada el temps dur!
No sé si paga la pena que em descrigui gaire, és molt probable que no em veieu mai, i si ho feu, sens dubte, no em podeu confondre amb ningú. Generalment, veureu sortir volant ràpidament, d’una zona despejada –carretera, clariana del bosc- un ocell de la mida d’una perdiu però amb un vol molt ràpid, com de colom, amb les ales punxegudes i de coloració grisa. En dies molt freds. Sóc realment inconfusible.
Em diuen els altres animals que us he de comentar alguna cosa de les meves impressions al voltant de vosaltres, ja sigui de la relació dels nostres amb els vostres, o, directament, del que en pensem de vosaltres.
Bé, pel que fa a relacions, no puc dir massa cosa, ja que som, com ja he dit, molt i molt escassos, i vosaltres no sabeu ni que existim. He de dir, però, que alguns dels pocs de nosaltres que hem vingut per aquí hem acabat morts per les vostres escopetes, costum que més al nord, on som més abundants, no es dóna. Però us he de perdonar, estic segur que els que ens mateu, ho feu per pur desconeixement, potser penseu que som guatlles, o algun altre animal que es pot caçar legalment, i que utilitzeu per a menjar.
Així doncs, parlaré d’una cosa directament vostra, que he pogut observar amb el poc temps que he estat ací. I és que, amb poc temps, un se n’adona depressa d’un dels vostres principals defectes: Sou molt corruptes o, si més no, corruptibles.
Sí, no us enfadeu, és la veritat. Al Nord d’Europa, aquesta Europa a la que vosaltres us vanteu de pertànyer, la gent és molt més íntegra, no fan servir les influències per a aconseguir avantatges davant d’un altre, ni per a deslliurar-se de sancions merescudes, ni per passar damunt d’un altre i pendre-li alguna cosa que li pertoca.
Els mediterranis, i els catalans no en sou una excepció, per diners, vendríeu la vostra mare. Ho he vist amb els meus propis ulls, sacrifiqueu la terra que us ha vist nèixer, la casa que us ha acollit, o, fins i tot la fidelitat a la vostra família o amics, encara que sols sigui per un grapat de diners. I, el que és més greu, la majoria de cops sense que realment us calgui.
Sols així s’expliquen casos com els de les especulacions immobiliàries que hi ha darrerament, o que hagi tornat a guanyar el PP a Muxia, o, a més petita escala, les espectaculars baralles que teniu les famílies per un trosset de terra heretat. Bé, hi hauria tants exemples que no acabaríem mai.
Jo puc entendre que algú que no té res per a menjar furti unes quantes coses d’un supermencat, ha de sobreviure. Però no puc entendre de cap manera que algú pugui traïr la seva família o la seva terra sols per a poder-se comprar un cotxe més luxós. No m’hi cap al cap...deu ser que els corriols pit-rojos tenim el cap petitó.
En fi, penseu una mica el que humilment us dic, de vegades, val més menjar poc i païr bé. O, el que és el mateix, de vegades val més tenir sols el que realment ens cal, però dormir cada dia amb la consciència ben tranquil·la, sabent que no hem fet mal a ningú, si més no, intencionadament.
Us ho diu un que sap viure amb les condicions més dures i, creieu-me, sempre ben feliç!

Una encaixada molt humil.

El Corriol pit-roig.

El Falcó pelegrí.

Benvolguts veïns.

Sóc el Falcó, concretament, el Falcó pelegrí.
Estic molt content que em doneu la ocasió d’explicar-vos les meves coses, és una oportunitat única, i que espero no desaprofitar.
Però, de primer, ni que només sigui per cortesia, em presentaré una mica:
Els falcons som ocells rapinyaires, falconiformes, donem nom al grup. Els meus cosins són el xoriguers, esmerles i falcons mostatxuts, parents més llunyans són les àligues i els astors. Nosaltres, doncs, som els més grans de tots els falcons del país, els pelegrins, les femelles ariibem a amidar 50 cm de llargada i 1,15 d’envergadura (de punta a punta de les ales). Els mascles són una mica més petits, però, de tota manera, i ja que les xifres de vegades són fredes i difícils d’assimilar, diré que qualsevol mascle és molt més gran que un tudó i que una femella pot semblar un aligot posada, sobretot per l’amplada d’espatlles que ens fa tenir un aspecte atlètic, força corpulent.
Un detall força característic nostre és la velocitat del vol, diuen que som els vertebrats més ràpids de la terra, i és veritat, volem en picat a més de 250 Km/h, i en vol recte a més de la meitat. Altre cop, les xifres són fredes, però un dia, si podeu, agafeu una moto i poseu-vos a 250 per hora –en un circuit o en una autopista alemanya, és clar- i penseu per un moment que nosaltres podem anar a aquesta velocitat sense cap ajut, a pèl!
És clar que les nostres preses, todons, gralles, garses, cornelles, gaijos i altres ocells se n’adonen que existim massa tard, molt sovint ja són morts, perquè els donem un cop a l’aire, moren desclatellats i els recollim abans que caiguin a terra.
Bé, ara toca seguir amb la tradició de comentar algun aspecte de la vostra vida, més ben dit, del que nosaltres sabem de la vostra vida, que deu ser molt poc comparat amb el que vosaltres sabeu de la nostra. En aquest cas, com que tenim una relació molt antiga, parlaré de tots dos alhora.
Com a membre d’una nissaga antiquíssima de falcons, conec bé el vostre costum d’agafar membres de la nostra espècie, i d’altres rapinyaires, per a fer-nos “col·laborar” en la cacera de diferents animals. A la zona mediterrània, des de molt antic, s’agafen falcons i astors, sobretot, per a caçar perdius, garses, ànecs o altres preses més grans. En dieu, precisament, falconeria, o també; cetreria. Només amb el nom ja es pot veure que nosaltres, els falcons, som els més importants. Però no els més grans, a Mongòlia s’agafen àligues daurades per a caçar guineus, cabirols i fins i tot llops! Les àligues daurades són predadors molt potents, és clar.
Avui mateix, abans d’escriure aquestes línies, m’he exhibit davant del nostre traductor foragitant ferotgement una parella d’aquestes àligues...Què s’han cregut!? Que sols per ser els rapinyaires més grans poden passar quan vulguin per damunt del meu niu? I ara! Elles poden ser més grans, però nosaltres som més ràpids.
Però nosaltres som, potser, més espectaculars, amb el nostre vol rapidíssim ens remuntem molt i molt, i tot de cop ens deixem caure a velocitats de vertigen per a matar sense contemplacions, i quasi sense que se n’adoni, un tudó o una perdiu.
Per la seva part, els astors són els de “baix vol”, cacen sobretot mamífers; llebres, conills i altres, perseguint-los en vol baix, quasi a ran de terra.
Aquesta pràctica, considerada per a molts un art, es perfecciona des de fa moltíssims anys, el mateix Ramon Llull, conegut escriptor medieval, era falconer, i tots els reis i nobles tenien falcons i astors.
Avui, és una mica en davallada, i sols es fa servir com a mètode molt eficaç per a foragitar ocells dels aeroports i per a uns pocs afeccionats. En canvi, als països àrabs, on encara hi ha un sistema feudal similar al que hi havia aquí a l’edat mitjana, i hi ha molts nobles rics, encara hi ha moltíssima tradició i pràctica, i aquests senyors rics paguen sous astronòmics a falconers i veterinaris especialitzats, fins i tot es produeixen fitxatges internacionals de personal especialitzat europeu o americà.
Ningú no ens ha preguntat mai si nosaltres estem d’acord amb aquest tema, però és clar que mentre es faci amb sistemes respectuosos, és a dir, utilitzant sols animals criats en captivitat, és una pràctica prou respectuosa amb l’ocell en particular i amb la Natura en general. El mal es fa quan s’intenta d’agafar falcons i astors de nius de parelles salvatges, de primer, perquè no sempre es fa del tot bé, i de vegades es produeixen morts i accidents desgraciats. I de segon, encara que no menys important, perquè la vida que esperava a aquests pollets capturats del niu era, molt probablement, més lliure i feliç que la de “col·laborar” amb un humà.
De tota manera, repeteixo, hi ha tota una nissaga de congèneres que ja fa moltes i moltes generacions que viuen en captivitat, ho podem comparar una mica amb altres animals domèstics, com ara gossos i gats, de segur que la majoria són ben feliços, sobretot els que cauen en mans d’un bon amo.
Val a dir que es tracta d’una pràctica regulada a catalunya i que cal una autorització expressa i nominal per a cada falconer de l’administració, amb permís nominal, també, de cada rapinyaire.
Una encaixada ràpidíssima.
El Falcó pelegrí.

La Llúdriga.

Benvolguts veïns.

Sóc la Llúdriga, més coneguda arreu del Món com a Lutra lutra.
Al darrer núm de la vostra bonica revista vaig veure que us escrivia el meu parent, el Turó, us parlava d’Europa, i feia referència a nosaltres, les Llúdrigues, així és que, una mica per al·lusions, avui us escric jo.
Possiblement, nosaltres som molt més conegudes que els turons, encara que tenim moltes coses en comú, la nostra mida, molt més gran –passem d’un metre- i fins i tot la nostra major abundància, fa que tothom n’hagi sentit a parlar, de les llúdrigues, fins i tot hi ha molts indrets que duen el nostre nom; La font de la Llúdriga, el Barranc de la Llúdriga, etc. I és que, malgrat que ara siguem molt escasses, antigament els meus avantpassats s’escampaven per tot el país, exactament igual que passa ara en altres països com ara Irlanda i Escòcia. Fins i tot sortim als vostres mitjans de comunicació, tinc entès que hi ha una tal Lluenta que és l’estrella d’un joc per a nens que es diu SúperRius, i que surt en llibres, revistes i fins i tot a la tele.
De fet, estem veient que, mercès a alguns de vosaltres, que us heu decidit a millorar la qualitat de l’aigua dels vostres rius i rierols, sobretot a base de fer depuradores, cada dia tenim més llocs on poder viure, i sembla que el nostre futur és molt millor que el nostre passat proper.
Les llúdrigues, mal m’està en dir-ho, som molt espectaculars, de segur que qui de vosaltres n’hagi pogut veure alguna comprovarà que caiem bé, som juganeres, àgils, ràpides i amb un aspecte força simpàtic. La facilitat amb què ens movem sota l’aigua, i el temps que podem aguantar sense sortir-ne fa quedar parat més d’un. Tinc parents al Pont de suert, al centre de cria en captivitat, que m’expliquen que els vostres cadells –en dieu canalla, no?- es queden bocabadats hores i hores mirent-nos com juguem amb les truites –vives- que ens dónen per a menjar. Aquests nens vostres diuen que fem exactament igual que els gats, però dins l’aigua.
Bé, evidentment, jo no podia menys que parlar-vos de l’aigua, sí, de l’aigua.
Ara mateix, encara no us n’adoneu, però l’aigua és molt més important per a la vida que qualsevol altra cosa, vosaltres la necessiteu tant com nosaltres, d’ací a pocs anys, totes les guerres que tindreu –encara ho feu, no, això?- seran per l’aigua, per aconseguir l’accés a aigua potable, és a dir, que es pot beure.
Heu de cuidar l’aigua i no malversar-la, gasteu-ne la que us calgui, però sense llençar-la. Per exemple: ?A què vé, ara, aquesta mania de fer camps de golf a tot arreu, fins i tot a Països de clima mediterrani sec? ¿ës que no us n’adoneu, que els camps de golf es van inventar a Escòcia, lloc on la gespa creix totalment de forma espontània, sense que ningú la regui?
Si realment el que voleu és jugar a golf ho podeu fer sense gespa, no? El que importa de veritat és que la bola entri al forat, no que hi hagi una magnífica gespa que costa milers i milers de litres d’aigua cada any.
I, encara més, mireu de no contaminar-la. Hi ha molts productes que vosaltres llenceu a les clavegueres o a la brossa general, sense reciclar, que contaminen millons de litres d’aigua si hi arriben. Això pot semblar una cosa estranya, però una sola pila de les que useu per als petits aparells pot contaminar una quantitat d’aigua increïble durant moltíssims anys; Recicleu les piles, si us plau!
De la mateixa manera, l’oli usat del menjar, llençat a l’aigüera, contamina tant que no us ho podeu arribar a imaginar. També es pot reciclar, però si us queda lluny, el podeu usar per coure menjar per als gosos, o anar-lo guardant, i portar-lo a una deixalleria cada molt de temps.
Tot això de l’aigua sembla que us ho digui per egoïsme, però no és així, creieu-me, us interessa tan a vosaltres com a mi.
Per cert, si teniu algun moment, no us perdeu una visita al centre de llúdrigues del Pont de suert de què us he parlat, no us en penedireu, sobretot si sou pares.
Fins un dia d’aquests.

Una encaixada sincera.
La Llúdriga.

Bé, ara ja queden molt poquets, fins la propera.