Avui ens hem passat pels Muntanyans, a Torredembarra. Feia que no hi anàvem...des de la darrera vegada. Ara de debó, feia dos anys que no ens hi passavem una estona veient moixons.
Un munt de fotges, polles, coll-verds, cabussets, un bernat preciós i algunes sorpreses exòtiques, com un cigne negre i un estol de cotorres fent el que s'escau al seu nom.
M'ha sorprès força la quantitat d'aigua, hauré d'esbrinar com és que amb la sequera que hi ha, hi ha tanta aigua, suposo que deu ser salada.
Quant a llibres; Finalment, he acabat "Senyoria" de Jaume Cabré. M'ha costat una mica, però no crec que sigui perquè es fa pesat, sinó per circumstàncies personals meves. El llibre és bo, ben recomanable.
Per cert, no hem recomanat cap pel·lícula -ara n'hi diuen flims, no?- Per començar, i tal com hem comentat avui amb un amic, que m'ha convidat a dinar -Gràcies, Andreu!- Una pel·li de riure molt vella, però que potser encara no s'ha superat: LA VIDA DE BRIAN, la poso en majúscules, perquè s'ho mereix. Si és veritat que riure fa salut, els Monty Python han fet molt més per la salut de la gent que tot el sistema sanitari gratuït del nostre país. Si la podeu pillar, no us la perdeu. Millor en versió original subtitulada, és clar!
Ara seguirem penjant uns quants articles de l'Orella de Farena. Més ben dit, de les cartes dels Veïns, perquè encara queden uns quants articles publicats a aquesta mateixa revista que no són de la sèrie.
La Granota verda.
Benvolguts veïns:
Hola veïns, a diferència del que veig que us diuen la resta d’animals, jo no sé ben bé si tinc el goig d’escriure-us o una mena “d’obligació” certament desagradable.
Bé, potser sí, ja que, de fet, ho faig des d’una posició molt còmoda. M’explico; Jo no ting gairebé res a veure amb vosaltres, els humans, i això, avui, és realment un goig.
Les granotes som vertebrats –tenim esquelet- com vosaltres, però aquí s’acaben les coincidències, no som mamífers, sinó hèrptils, més concretament, amfibis. Les granotes verdes som Rana perezi, lúnica espècie d’amfibi que no és protegit, una prova més de la vostra hipocresia, ja que som les úniques que tenim un interès per a vosaltres i, per tant, les úniques que patim la vostra cacera.
Malgrat tot, farem les coses ben fetes, de primer, us parlaré una mica de mi i la meva família, després ja us tranametré les meves sensacions i emocions.
Les granotes verdes, com molts de vosaltres sabeu, comencem la nostra vida en forma d’arreplec d’ous, uns ous immersos en una massa gelatinosa, dels quals surten unes culleretes o capgrossos, petitons. Aquestes culleretes, que tots els nens han agafat alguna vegada, són de vida totalment aqüàtica, i s’alimenten de la vegetació que s’enganxa a les parets de les basses o tolls on viuen.
En una metamorfosi tan fascinant com coneguda, ens van sortint potes, primer darrere i després davant, fins que, finalment, sortim de l’aigua i només hi tornem per a amagar-nos de vosaltres i altres enemics.
Desgraciadament, no sols patim la crueldat innocent i ignorant de la canalla; els adults, que no són tan ignorants –se suposa- i que saben que patim, també ens torturen a les facultats de biologia, fent-nos una tortura que es diu “vivisecció”, que no és altra que obrir-nos de viu en viu per a veure com funcionem. Dieu que això ho feu per aprendre, i tots els biòlegs que corren pel terra ho ha fet algun cop, però ¿Realment cal haver estat torturador per a conèixer el funcionament d’un ésser viu? Perdoneu-me, però no ho crec.
Una altra forma de tortura és, certament, una mica més justificable, però sols una mica; acostumeu a menjar-nos, però no totes, sols les potes. Un altre cop: ¿És justificable que ens empaiteu i ens mateu sols per a menjar-nos una part tant petita com les nostres potes?
¿Tanta gana patiu?
Bé, això em porta altre cop a l’inici de la carta.
Són dies tristos per a la vostra raça...¿Per a què han servit milers d’anys d’evolució?
¿Per a que acabeu essent com sou?
Doncs us he de dir una cosa: Me n’alegro molt que les granotes no haguem evolucionat tant!
Encara que vivim tranquil·lament, caçant mosques en els nostres tolls, no us penseu que no ens assabentem del que passa al Món.
Heu començat una guerra on un grup d’aquests que vosaltres en dieu “País” està anihilant un altre País, sense cap mena de necessitat ni solta ni volta. La situació, segons entenc, és com si un nen de sisè d’ESO –dels més grans de l’escola- apallissés brutalment un nen de P3 perquè sembla que el petitó es vanta de ser més fort que els altres. I, per si de cas, cal destrossar-lo del tot abans que sigui realment perillós i pugui fer mal a algú.
Bé, això de que pugui ser perillós sembla que és l’excusa, el que passa realment és que el nen de primer vol quedar-se amb totes les joguines i l’esmorzar del petit, encara que ell ja en té més del que es pot menjar.
Tot plegat és molt trist i vergonyós, un país ric, una “superpotència” que dieu vosaltres, està matant homes innocents, dones i nens sols pel control d’una font d’energia i per a demostrar al Món que són els més forts.
I, per acabar de fer-ho més deplorable, fan com en aquella pel·lícula de Chaplin, on ell anava trencant vidres i després s’oferia com a professional per a apriar-los. Els del primer Món, primer tiren bombes i ho destrossen tot, i després hi van les empreses a reconstruir-ho, a canvi de diners, és clar.
Humans, de debó, aquests dies no són els millors per a ser humà, estic molt i molt orgullosa de ser granota, les granotes sols matem insectes i sols per estricta necessitat, per supervivència, no per envoltar-nos de més i més luxe. Replantegeu-vos la evolució, agafeu un millor camí, no pot ser que en ple segle XXI els vostres encara us seguiu matant i matant perquè sí, com a l’edat mitjana –o pitjor, perquè ara les guerres te les porten a casa, no cal que hi vagis-
¿No sabeu fer alguna cosa millor?
Si aquesta gent que en dieu polítics, als que pagueu per a què s’entenguin, no s’entenen
¿no en podeu trobar uns altres de millors?
Penseu-hi, si seguiu així, la Terra, en una acció totalment justa, se us traurà del damunt com el que sou, un vulgar càncer per a la Natura.
Malgrat tot una encaixada humida.
La Granota verda.
El Corriol pit-roig.
Benvolguts veïns:
Abans que res, és clar, presentar-me. I, en el meu cas, potser em farà molta més falta que a altres, ja que, probablement, la majoria de vosaltres ni m’heu vist mai ni tan sols, probablement, sabeu que existeixo.
Jo sóc el Corriol pit-roig, Eudromias morinellus, que em diuen els ornitòlegs. Ho he de reconèixer, sóc una veritable rara avis, és a dir, un moixó molt estrany. I això ens molts aspectes i des de molt punts de vista; De Primer, val a dir que sóc l’únic representant de la meva família que viu a les muntanyes. Sí, jo sóc un limícol, i els limícols som ocells d’aiguamoll, molts de vosaltres haureu sentit parlar de la Xivita, la Gamba roja, el Camesllargues o el Bec d’alena. Tots aquests són limícols típics, amb cua, bec i coll largs, molts esvelts...i que viuen als aiguamolls, els podre trobar al delta de l’Ebre, per exemple.
Però jo, ja us ho he dit, són l’ovella negra de la família. Vès, jo m’he tirat a la muntanya. De fet, és aci, al vostre país, que m’he tirat a la muntanya, ja que jo d’on sóc típic és de les zones nórdiques d’europa, de la Tundra. Però és que aquí, a Catalunya, hi fa tanta calor...Que a l’únic lloc que puc criar és a l’alta muntanya, al cor del Pirineu. I Aquí mateix, a les Muntanyes de Prades, sols aguanto a l’hivern més estricte, quan fa un temps més o menys suportable. Així doncs, sols em veureu a l’hivern o en migració, tot i que escassament, és clar.
Ja ho veieu, en aquest aspecte també sóc rar, quan ningú està bé, jo apareixo, m’agrada el temps dur!
No sé si paga la pena que em descrigui gaire, és molt probable que no em veieu mai, i si ho feu, sens dubte, no em podeu confondre amb ningú. Generalment, veureu sortir volant ràpidament, d’una zona despejada –carretera, clariana del bosc- un ocell de la mida d’una perdiu però amb un vol molt ràpid, com de colom, amb les ales punxegudes i de coloració grisa. En dies molt freds. Sóc realment inconfusible.
Em diuen els altres animals que us he de comentar alguna cosa de les meves impressions al voltant de vosaltres, ja sigui de la relació dels nostres amb els vostres, o, directament, del que en pensem de vosaltres.
Bé, pel que fa a relacions, no puc dir massa cosa, ja que som, com ja he dit, molt i molt escassos, i vosaltres no sabeu ni que existim. He de dir, però, que alguns dels pocs de nosaltres que hem vingut per aquí hem acabat morts per les vostres escopetes, costum que més al nord, on som més abundants, no es dóna. Però us he de perdonar, estic segur que els que ens mateu, ho feu per pur desconeixement, potser penseu que som guatlles, o algun altre animal que es pot caçar legalment, i que utilitzeu per a menjar.
Així doncs, parlaré d’una cosa directament vostra, que he pogut observar amb el poc temps que he estat ací. I és que, amb poc temps, un se n’adona depressa d’un dels vostres principals defectes: Sou molt corruptes o, si més no, corruptibles.
Sí, no us enfadeu, és la veritat. Al Nord d’Europa, aquesta Europa a la que vosaltres us vanteu de pertànyer, la gent és molt més íntegra, no fan servir les influències per a aconseguir avantatges davant d’un altre, ni per a deslliurar-se de sancions merescudes, ni per passar damunt d’un altre i pendre-li alguna cosa que li pertoca.
Els mediterranis, i els catalans no en sou una excepció, per diners, vendríeu la vostra mare. Ho he vist amb els meus propis ulls, sacrifiqueu la terra que us ha vist nèixer, la casa que us ha acollit, o, fins i tot la fidelitat a la vostra família o amics, encara que sols sigui per un grapat de diners. I, el que és més greu, la majoria de cops sense que realment us calgui.
Sols així s’expliquen casos com els de les especulacions immobiliàries que hi ha darrerament, o que hagi tornat a guanyar el PP a Muxia, o, a més petita escala, les espectaculars baralles que teniu les famílies per un trosset de terra heretat. Bé, hi hauria tants exemples que no acabaríem mai.
Jo puc entendre que algú que no té res per a menjar furti unes quantes coses d’un supermencat, ha de sobreviure. Però no puc entendre de cap manera que algú pugui traïr la seva família o la seva terra sols per a poder-se comprar un cotxe més luxós. No m’hi cap al cap...deu ser que els corriols pit-rojos tenim el cap petitó.
En fi, penseu una mica el que humilment us dic, de vegades, val més menjar poc i païr bé. O, el que és el mateix, de vegades val més tenir sols el que realment ens cal, però dormir cada dia amb la consciència ben tranquil·la, sabent que no hem fet mal a ningú, si més no, intencionadament.
Us ho diu un que sap viure amb les condicions més dures i, creieu-me, sempre ben feliç!
Una encaixada molt humil.
El Corriol pit-roig.
El Falcó pelegrí.
Benvolguts veïns.
Sóc el Falcó, concretament, el Falcó pelegrí.
Estic molt content que em doneu la ocasió d’explicar-vos les meves coses, és una oportunitat única, i que espero no desaprofitar.
Però, de primer, ni que només sigui per cortesia, em presentaré una mica:
Els falcons som ocells rapinyaires, falconiformes, donem nom al grup. Els meus cosins són el xoriguers, esmerles i falcons mostatxuts, parents més llunyans són les àligues i els astors. Nosaltres, doncs, som els més grans de tots els falcons del país, els pelegrins, les femelles ariibem a amidar 50 cm de llargada i 1,15 d’envergadura (de punta a punta de les ales). Els mascles són una mica més petits, però, de tota manera, i ja que les xifres de vegades són fredes i difícils d’assimilar, diré que qualsevol mascle és molt més gran que un tudó i que una femella pot semblar un aligot posada, sobretot per l’amplada d’espatlles que ens fa tenir un aspecte atlètic, força corpulent.
Un detall força característic nostre és la velocitat del vol, diuen que som els vertebrats més ràpids de la terra, i és veritat, volem en picat a més de 250 Km/h, i en vol recte a més de la meitat. Altre cop, les xifres són fredes, però un dia, si podeu, agafeu una moto i poseu-vos a 250 per hora –en un circuit o en una autopista alemanya, és clar- i penseu per un moment que nosaltres podem anar a aquesta velocitat sense cap ajut, a pèl!
És clar que les nostres preses, todons, gralles, garses, cornelles, gaijos i altres ocells se n’adonen que existim massa tard, molt sovint ja són morts, perquè els donem un cop a l’aire, moren desclatellats i els recollim abans que caiguin a terra.
Bé, ara toca seguir amb la tradició de comentar algun aspecte de la vostra vida, més ben dit, del que nosaltres sabem de la vostra vida, que deu ser molt poc comparat amb el que vosaltres sabeu de la nostra. En aquest cas, com que tenim una relació molt antiga, parlaré de tots dos alhora.
Com a membre d’una nissaga antiquíssima de falcons, conec bé el vostre costum d’agafar membres de la nostra espècie, i d’altres rapinyaires, per a fer-nos “col·laborar” en la cacera de diferents animals. A la zona mediterrània, des de molt antic, s’agafen falcons i astors, sobretot, per a caçar perdius, garses, ànecs o altres preses més grans. En dieu, precisament, falconeria, o també; cetreria. Només amb el nom ja es pot veure que nosaltres, els falcons, som els més importants. Però no els més grans, a Mongòlia s’agafen àligues daurades per a caçar guineus, cabirols i fins i tot llops! Les àligues daurades són predadors molt potents, és clar.
Avui mateix, abans d’escriure aquestes línies, m’he exhibit davant del nostre traductor foragitant ferotgement una parella d’aquestes àligues...Què s’han cregut!? Que sols per ser els rapinyaires més grans poden passar quan vulguin per damunt del meu niu? I ara! Elles poden ser més grans, però nosaltres som més ràpids.
Però nosaltres som, potser, més espectaculars, amb el nostre vol rapidíssim ens remuntem molt i molt, i tot de cop ens deixem caure a velocitats de vertigen per a matar sense contemplacions, i quasi sense que se n’adoni, un tudó o una perdiu.
Per la seva part, els astors són els de “baix vol”, cacen sobretot mamífers; llebres, conills i altres, perseguint-los en vol baix, quasi a ran de terra.
Aquesta pràctica, considerada per a molts un art, es perfecciona des de fa moltíssims anys, el mateix Ramon Llull, conegut escriptor medieval, era falconer, i tots els reis i nobles tenien falcons i astors.
Avui, és una mica en davallada, i sols es fa servir com a mètode molt eficaç per a foragitar ocells dels aeroports i per a uns pocs afeccionats. En canvi, als països àrabs, on encara hi ha un sistema feudal similar al que hi havia aquí a l’edat mitjana, i hi ha molts nobles rics, encara hi ha moltíssima tradició i pràctica, i aquests senyors rics paguen sous astronòmics a falconers i veterinaris especialitzats, fins i tot es produeixen fitxatges internacionals de personal especialitzat europeu o americà.
Ningú no ens ha preguntat mai si nosaltres estem d’acord amb aquest tema, però és clar que mentre es faci amb sistemes respectuosos, és a dir, utilitzant sols animals criats en captivitat, és una pràctica prou respectuosa amb l’ocell en particular i amb la Natura en general. El mal es fa quan s’intenta d’agafar falcons i astors de nius de parelles salvatges, de primer, perquè no sempre es fa del tot bé, i de vegades es produeixen morts i accidents desgraciats. I de segon, encara que no menys important, perquè la vida que esperava a aquests pollets capturats del niu era, molt probablement, més lliure i feliç que la de “col·laborar” amb un humà.
De tota manera, repeteixo, hi ha tota una nissaga de congèneres que ja fa moltes i moltes generacions que viuen en captivitat, ho podem comparar una mica amb altres animals domèstics, com ara gossos i gats, de segur que la majoria són ben feliços, sobretot els que cauen en mans d’un bon amo.
Val a dir que es tracta d’una pràctica regulada a catalunya i que cal una autorització expressa i nominal per a cada falconer de l’administració, amb permís nominal, també, de cada rapinyaire.
Una encaixada ràpidíssima.
El Falcó pelegrí.
La Llúdriga.
Benvolguts veïns.
Sóc la Llúdriga, més coneguda arreu del Món com a Lutra lutra.
Al darrer núm de la vostra bonica revista vaig veure que us escrivia el meu parent, el Turó, us parlava d’Europa, i feia referència a nosaltres, les Llúdrigues, així és que, una mica per al·lusions, avui us escric jo.
Possiblement, nosaltres som molt més conegudes que els turons, encara que tenim moltes coses en comú, la nostra mida, molt més gran –passem d’un metre- i fins i tot la nostra major abundància, fa que tothom n’hagi sentit a parlar, de les llúdrigues, fins i tot hi ha molts indrets que duen el nostre nom; La font de la Llúdriga, el Barranc de la Llúdriga, etc. I és que, malgrat que ara siguem molt escasses, antigament els meus avantpassats s’escampaven per tot el país, exactament igual que passa ara en altres països com ara Irlanda i Escòcia. Fins i tot sortim als vostres mitjans de comunicació, tinc entès que hi ha una tal Lluenta que és l’estrella d’un joc per a nens que es diu SúperRius, i que surt en llibres, revistes i fins i tot a la tele.
De fet, estem veient que, mercès a alguns de vosaltres, que us heu decidit a millorar la qualitat de l’aigua dels vostres rius i rierols, sobretot a base de fer depuradores, cada dia tenim més llocs on poder viure, i sembla que el nostre futur és molt millor que el nostre passat proper.
Les llúdrigues, mal m’està en dir-ho, som molt espectaculars, de segur que qui de vosaltres n’hagi pogut veure alguna comprovarà que caiem bé, som juganeres, àgils, ràpides i amb un aspecte força simpàtic. La facilitat amb què ens movem sota l’aigua, i el temps que podem aguantar sense sortir-ne fa quedar parat més d’un. Tinc parents al Pont de suert, al centre de cria en captivitat, que m’expliquen que els vostres cadells –en dieu canalla, no?- es queden bocabadats hores i hores mirent-nos com juguem amb les truites –vives- que ens dónen per a menjar. Aquests nens vostres diuen que fem exactament igual que els gats, però dins l’aigua.
Bé, evidentment, jo no podia menys que parlar-vos de l’aigua, sí, de l’aigua.
Ara mateix, encara no us n’adoneu, però l’aigua és molt més important per a la vida que qualsevol altra cosa, vosaltres la necessiteu tant com nosaltres, d’ací a pocs anys, totes les guerres que tindreu –encara ho feu, no, això?- seran per l’aigua, per aconseguir l’accés a aigua potable, és a dir, que es pot beure.
Heu de cuidar l’aigua i no malversar-la, gasteu-ne la que us calgui, però sense llençar-la. Per exemple: ?A què vé, ara, aquesta mania de fer camps de golf a tot arreu, fins i tot a Països de clima mediterrani sec? ¿ës que no us n’adoneu, que els camps de golf es van inventar a Escòcia, lloc on la gespa creix totalment de forma espontània, sense que ningú la regui?
Si realment el que voleu és jugar a golf ho podeu fer sense gespa, no? El que importa de veritat és que la bola entri al forat, no que hi hagi una magnífica gespa que costa milers i milers de litres d’aigua cada any.
I, encara més, mireu de no contaminar-la. Hi ha molts productes que vosaltres llenceu a les clavegueres o a la brossa general, sense reciclar, que contaminen millons de litres d’aigua si hi arriben. Això pot semblar una cosa estranya, però una sola pila de les que useu per als petits aparells pot contaminar una quantitat d’aigua increïble durant moltíssims anys; Recicleu les piles, si us plau!
De la mateixa manera, l’oli usat del menjar, llençat a l’aigüera, contamina tant que no us ho podeu arribar a imaginar. També es pot reciclar, però si us queda lluny, el podeu usar per coure menjar per als gosos, o anar-lo guardant, i portar-lo a una deixalleria cada molt de temps.
Tot això de l’aigua sembla que us ho digui per egoïsme, però no és així, creieu-me, us interessa tan a vosaltres com a mi.
Per cert, si teniu algun moment, no us perdeu una visita al centre de llúdrigues del Pont de suert de què us he parlat, no us en penedireu, sobretot si sou pares.
Fins un dia d’aquests.
Una encaixada sincera.
La Llúdriga.
Bé, ara ja queden molt poquets, fins la propera.
Un munt de fotges, polles, coll-verds, cabussets, un bernat preciós i algunes sorpreses exòtiques, com un cigne negre i un estol de cotorres fent el que s'escau al seu nom.
M'ha sorprès força la quantitat d'aigua, hauré d'esbrinar com és que amb la sequera que hi ha, hi ha tanta aigua, suposo que deu ser salada.
Quant a llibres; Finalment, he acabat "Senyoria" de Jaume Cabré. M'ha costat una mica, però no crec que sigui perquè es fa pesat, sinó per circumstàncies personals meves. El llibre és bo, ben recomanable.
Per cert, no hem recomanat cap pel·lícula -ara n'hi diuen flims, no?- Per començar, i tal com hem comentat avui amb un amic, que m'ha convidat a dinar -Gràcies, Andreu!- Una pel·li de riure molt vella, però que potser encara no s'ha superat: LA VIDA DE BRIAN, la poso en majúscules, perquè s'ho mereix. Si és veritat que riure fa salut, els Monty Python han fet molt més per la salut de la gent que tot el sistema sanitari gratuït del nostre país. Si la podeu pillar, no us la perdeu. Millor en versió original subtitulada, és clar!
Ara seguirem penjant uns quants articles de l'Orella de Farena. Més ben dit, de les cartes dels Veïns, perquè encara queden uns quants articles publicats a aquesta mateixa revista que no són de la sèrie.
La Granota verda.
Benvolguts veïns:
Hola veïns, a diferència del que veig que us diuen la resta d’animals, jo no sé ben bé si tinc el goig d’escriure-us o una mena “d’obligació” certament desagradable.
Bé, potser sí, ja que, de fet, ho faig des d’una posició molt còmoda. M’explico; Jo no ting gairebé res a veure amb vosaltres, els humans, i això, avui, és realment un goig.
Les granotes som vertebrats –tenim esquelet- com vosaltres, però aquí s’acaben les coincidències, no som mamífers, sinó hèrptils, més concretament, amfibis. Les granotes verdes som Rana perezi, lúnica espècie d’amfibi que no és protegit, una prova més de la vostra hipocresia, ja que som les úniques que tenim un interès per a vosaltres i, per tant, les úniques que patim la vostra cacera.
Malgrat tot, farem les coses ben fetes, de primer, us parlaré una mica de mi i la meva família, després ja us tranametré les meves sensacions i emocions.
Les granotes verdes, com molts de vosaltres sabeu, comencem la nostra vida en forma d’arreplec d’ous, uns ous immersos en una massa gelatinosa, dels quals surten unes culleretes o capgrossos, petitons. Aquestes culleretes, que tots els nens han agafat alguna vegada, són de vida totalment aqüàtica, i s’alimenten de la vegetació que s’enganxa a les parets de les basses o tolls on viuen.
En una metamorfosi tan fascinant com coneguda, ens van sortint potes, primer darrere i després davant, fins que, finalment, sortim de l’aigua i només hi tornem per a amagar-nos de vosaltres i altres enemics.
Desgraciadament, no sols patim la crueldat innocent i ignorant de la canalla; els adults, que no són tan ignorants –se suposa- i que saben que patim, també ens torturen a les facultats de biologia, fent-nos una tortura que es diu “vivisecció”, que no és altra que obrir-nos de viu en viu per a veure com funcionem. Dieu que això ho feu per aprendre, i tots els biòlegs que corren pel terra ho ha fet algun cop, però ¿Realment cal haver estat torturador per a conèixer el funcionament d’un ésser viu? Perdoneu-me, però no ho crec.
Una altra forma de tortura és, certament, una mica més justificable, però sols una mica; acostumeu a menjar-nos, però no totes, sols les potes. Un altre cop: ¿És justificable que ens empaiteu i ens mateu sols per a menjar-nos una part tant petita com les nostres potes?
¿Tanta gana patiu?
Bé, això em porta altre cop a l’inici de la carta.
Són dies tristos per a la vostra raça...¿Per a què han servit milers d’anys d’evolució?
¿Per a que acabeu essent com sou?
Doncs us he de dir una cosa: Me n’alegro molt que les granotes no haguem evolucionat tant!
Encara que vivim tranquil·lament, caçant mosques en els nostres tolls, no us penseu que no ens assabentem del que passa al Món.
Heu començat una guerra on un grup d’aquests que vosaltres en dieu “País” està anihilant un altre País, sense cap mena de necessitat ni solta ni volta. La situació, segons entenc, és com si un nen de sisè d’ESO –dels més grans de l’escola- apallissés brutalment un nen de P3 perquè sembla que el petitó es vanta de ser més fort que els altres. I, per si de cas, cal destrossar-lo del tot abans que sigui realment perillós i pugui fer mal a algú.
Bé, això de que pugui ser perillós sembla que és l’excusa, el que passa realment és que el nen de primer vol quedar-se amb totes les joguines i l’esmorzar del petit, encara que ell ja en té més del que es pot menjar.
Tot plegat és molt trist i vergonyós, un país ric, una “superpotència” que dieu vosaltres, està matant homes innocents, dones i nens sols pel control d’una font d’energia i per a demostrar al Món que són els més forts.
I, per acabar de fer-ho més deplorable, fan com en aquella pel·lícula de Chaplin, on ell anava trencant vidres i després s’oferia com a professional per a apriar-los. Els del primer Món, primer tiren bombes i ho destrossen tot, i després hi van les empreses a reconstruir-ho, a canvi de diners, és clar.
Humans, de debó, aquests dies no són els millors per a ser humà, estic molt i molt orgullosa de ser granota, les granotes sols matem insectes i sols per estricta necessitat, per supervivència, no per envoltar-nos de més i més luxe. Replantegeu-vos la evolució, agafeu un millor camí, no pot ser que en ple segle XXI els vostres encara us seguiu matant i matant perquè sí, com a l’edat mitjana –o pitjor, perquè ara les guerres te les porten a casa, no cal que hi vagis-
¿No sabeu fer alguna cosa millor?
Si aquesta gent que en dieu polítics, als que pagueu per a què s’entenguin, no s’entenen
¿no en podeu trobar uns altres de millors?
Penseu-hi, si seguiu així, la Terra, en una acció totalment justa, se us traurà del damunt com el que sou, un vulgar càncer per a la Natura.
Malgrat tot una encaixada humida.
La Granota verda.
El Corriol pit-roig.
Benvolguts veïns:
Abans que res, és clar, presentar-me. I, en el meu cas, potser em farà molta més falta que a altres, ja que, probablement, la majoria de vosaltres ni m’heu vist mai ni tan sols, probablement, sabeu que existeixo.
Jo sóc el Corriol pit-roig, Eudromias morinellus, que em diuen els ornitòlegs. Ho he de reconèixer, sóc una veritable rara avis, és a dir, un moixó molt estrany. I això ens molts aspectes i des de molt punts de vista; De Primer, val a dir que sóc l’únic representant de la meva família que viu a les muntanyes. Sí, jo sóc un limícol, i els limícols som ocells d’aiguamoll, molts de vosaltres haureu sentit parlar de la Xivita, la Gamba roja, el Camesllargues o el Bec d’alena. Tots aquests són limícols típics, amb cua, bec i coll largs, molts esvelts...i que viuen als aiguamolls, els podre trobar al delta de l’Ebre, per exemple.
Però jo, ja us ho he dit, són l’ovella negra de la família. Vès, jo m’he tirat a la muntanya. De fet, és aci, al vostre país, que m’he tirat a la muntanya, ja que jo d’on sóc típic és de les zones nórdiques d’europa, de la Tundra. Però és que aquí, a Catalunya, hi fa tanta calor...Que a l’únic lloc que puc criar és a l’alta muntanya, al cor del Pirineu. I Aquí mateix, a les Muntanyes de Prades, sols aguanto a l’hivern més estricte, quan fa un temps més o menys suportable. Així doncs, sols em veureu a l’hivern o en migració, tot i que escassament, és clar.
Ja ho veieu, en aquest aspecte també sóc rar, quan ningú està bé, jo apareixo, m’agrada el temps dur!
No sé si paga la pena que em descrigui gaire, és molt probable que no em veieu mai, i si ho feu, sens dubte, no em podeu confondre amb ningú. Generalment, veureu sortir volant ràpidament, d’una zona despejada –carretera, clariana del bosc- un ocell de la mida d’una perdiu però amb un vol molt ràpid, com de colom, amb les ales punxegudes i de coloració grisa. En dies molt freds. Sóc realment inconfusible.
Em diuen els altres animals que us he de comentar alguna cosa de les meves impressions al voltant de vosaltres, ja sigui de la relació dels nostres amb els vostres, o, directament, del que en pensem de vosaltres.
Bé, pel que fa a relacions, no puc dir massa cosa, ja que som, com ja he dit, molt i molt escassos, i vosaltres no sabeu ni que existim. He de dir, però, que alguns dels pocs de nosaltres que hem vingut per aquí hem acabat morts per les vostres escopetes, costum que més al nord, on som més abundants, no es dóna. Però us he de perdonar, estic segur que els que ens mateu, ho feu per pur desconeixement, potser penseu que som guatlles, o algun altre animal que es pot caçar legalment, i que utilitzeu per a menjar.
Així doncs, parlaré d’una cosa directament vostra, que he pogut observar amb el poc temps que he estat ací. I és que, amb poc temps, un se n’adona depressa d’un dels vostres principals defectes: Sou molt corruptes o, si més no, corruptibles.
Sí, no us enfadeu, és la veritat. Al Nord d’Europa, aquesta Europa a la que vosaltres us vanteu de pertànyer, la gent és molt més íntegra, no fan servir les influències per a aconseguir avantatges davant d’un altre, ni per a deslliurar-se de sancions merescudes, ni per passar damunt d’un altre i pendre-li alguna cosa que li pertoca.
Els mediterranis, i els catalans no en sou una excepció, per diners, vendríeu la vostra mare. Ho he vist amb els meus propis ulls, sacrifiqueu la terra que us ha vist nèixer, la casa que us ha acollit, o, fins i tot la fidelitat a la vostra família o amics, encara que sols sigui per un grapat de diners. I, el que és més greu, la majoria de cops sense que realment us calgui.
Sols així s’expliquen casos com els de les especulacions immobiliàries que hi ha darrerament, o que hagi tornat a guanyar el PP a Muxia, o, a més petita escala, les espectaculars baralles que teniu les famílies per un trosset de terra heretat. Bé, hi hauria tants exemples que no acabaríem mai.
Jo puc entendre que algú que no té res per a menjar furti unes quantes coses d’un supermencat, ha de sobreviure. Però no puc entendre de cap manera que algú pugui traïr la seva família o la seva terra sols per a poder-se comprar un cotxe més luxós. No m’hi cap al cap...deu ser que els corriols pit-rojos tenim el cap petitó.
En fi, penseu una mica el que humilment us dic, de vegades, val més menjar poc i païr bé. O, el que és el mateix, de vegades val més tenir sols el que realment ens cal, però dormir cada dia amb la consciència ben tranquil·la, sabent que no hem fet mal a ningú, si més no, intencionadament.
Us ho diu un que sap viure amb les condicions més dures i, creieu-me, sempre ben feliç!
Una encaixada molt humil.
El Corriol pit-roig.
El Falcó pelegrí.
Benvolguts veïns.
Sóc el Falcó, concretament, el Falcó pelegrí.
Estic molt content que em doneu la ocasió d’explicar-vos les meves coses, és una oportunitat única, i que espero no desaprofitar.
Però, de primer, ni que només sigui per cortesia, em presentaré una mica:
Els falcons som ocells rapinyaires, falconiformes, donem nom al grup. Els meus cosins són el xoriguers, esmerles i falcons mostatxuts, parents més llunyans són les àligues i els astors. Nosaltres, doncs, som els més grans de tots els falcons del país, els pelegrins, les femelles ariibem a amidar 50 cm de llargada i 1,15 d’envergadura (de punta a punta de les ales). Els mascles són una mica més petits, però, de tota manera, i ja que les xifres de vegades són fredes i difícils d’assimilar, diré que qualsevol mascle és molt més gran que un tudó i que una femella pot semblar un aligot posada, sobretot per l’amplada d’espatlles que ens fa tenir un aspecte atlètic, força corpulent.
Un detall força característic nostre és la velocitat del vol, diuen que som els vertebrats més ràpids de la terra, i és veritat, volem en picat a més de 250 Km/h, i en vol recte a més de la meitat. Altre cop, les xifres són fredes, però un dia, si podeu, agafeu una moto i poseu-vos a 250 per hora –en un circuit o en una autopista alemanya, és clar- i penseu per un moment que nosaltres podem anar a aquesta velocitat sense cap ajut, a pèl!
És clar que les nostres preses, todons, gralles, garses, cornelles, gaijos i altres ocells se n’adonen que existim massa tard, molt sovint ja són morts, perquè els donem un cop a l’aire, moren desclatellats i els recollim abans que caiguin a terra.
Bé, ara toca seguir amb la tradició de comentar algun aspecte de la vostra vida, més ben dit, del que nosaltres sabem de la vostra vida, que deu ser molt poc comparat amb el que vosaltres sabeu de la nostra. En aquest cas, com que tenim una relació molt antiga, parlaré de tots dos alhora.
Com a membre d’una nissaga antiquíssima de falcons, conec bé el vostre costum d’agafar membres de la nostra espècie, i d’altres rapinyaires, per a fer-nos “col·laborar” en la cacera de diferents animals. A la zona mediterrània, des de molt antic, s’agafen falcons i astors, sobretot, per a caçar perdius, garses, ànecs o altres preses més grans. En dieu, precisament, falconeria, o també; cetreria. Només amb el nom ja es pot veure que nosaltres, els falcons, som els més importants. Però no els més grans, a Mongòlia s’agafen àligues daurades per a caçar guineus, cabirols i fins i tot llops! Les àligues daurades són predadors molt potents, és clar.
Avui mateix, abans d’escriure aquestes línies, m’he exhibit davant del nostre traductor foragitant ferotgement una parella d’aquestes àligues...Què s’han cregut!? Que sols per ser els rapinyaires més grans poden passar quan vulguin per damunt del meu niu? I ara! Elles poden ser més grans, però nosaltres som més ràpids.
Però nosaltres som, potser, més espectaculars, amb el nostre vol rapidíssim ens remuntem molt i molt, i tot de cop ens deixem caure a velocitats de vertigen per a matar sense contemplacions, i quasi sense que se n’adoni, un tudó o una perdiu.
Per la seva part, els astors són els de “baix vol”, cacen sobretot mamífers; llebres, conills i altres, perseguint-los en vol baix, quasi a ran de terra.
Aquesta pràctica, considerada per a molts un art, es perfecciona des de fa moltíssims anys, el mateix Ramon Llull, conegut escriptor medieval, era falconer, i tots els reis i nobles tenien falcons i astors.
Avui, és una mica en davallada, i sols es fa servir com a mètode molt eficaç per a foragitar ocells dels aeroports i per a uns pocs afeccionats. En canvi, als països àrabs, on encara hi ha un sistema feudal similar al que hi havia aquí a l’edat mitjana, i hi ha molts nobles rics, encara hi ha moltíssima tradició i pràctica, i aquests senyors rics paguen sous astronòmics a falconers i veterinaris especialitzats, fins i tot es produeixen fitxatges internacionals de personal especialitzat europeu o americà.
Ningú no ens ha preguntat mai si nosaltres estem d’acord amb aquest tema, però és clar que mentre es faci amb sistemes respectuosos, és a dir, utilitzant sols animals criats en captivitat, és una pràctica prou respectuosa amb l’ocell en particular i amb la Natura en general. El mal es fa quan s’intenta d’agafar falcons i astors de nius de parelles salvatges, de primer, perquè no sempre es fa del tot bé, i de vegades es produeixen morts i accidents desgraciats. I de segon, encara que no menys important, perquè la vida que esperava a aquests pollets capturats del niu era, molt probablement, més lliure i feliç que la de “col·laborar” amb un humà.
De tota manera, repeteixo, hi ha tota una nissaga de congèneres que ja fa moltes i moltes generacions que viuen en captivitat, ho podem comparar una mica amb altres animals domèstics, com ara gossos i gats, de segur que la majoria són ben feliços, sobretot els que cauen en mans d’un bon amo.
Val a dir que es tracta d’una pràctica regulada a catalunya i que cal una autorització expressa i nominal per a cada falconer de l’administració, amb permís nominal, també, de cada rapinyaire.
Una encaixada ràpidíssima.
El Falcó pelegrí.
La Llúdriga.
Benvolguts veïns.
Sóc la Llúdriga, més coneguda arreu del Món com a Lutra lutra.
Al darrer núm de la vostra bonica revista vaig veure que us escrivia el meu parent, el Turó, us parlava d’Europa, i feia referència a nosaltres, les Llúdrigues, així és que, una mica per al·lusions, avui us escric jo.
Possiblement, nosaltres som molt més conegudes que els turons, encara que tenim moltes coses en comú, la nostra mida, molt més gran –passem d’un metre- i fins i tot la nostra major abundància, fa que tothom n’hagi sentit a parlar, de les llúdrigues, fins i tot hi ha molts indrets que duen el nostre nom; La font de la Llúdriga, el Barranc de la Llúdriga, etc. I és que, malgrat que ara siguem molt escasses, antigament els meus avantpassats s’escampaven per tot el país, exactament igual que passa ara en altres països com ara Irlanda i Escòcia. Fins i tot sortim als vostres mitjans de comunicació, tinc entès que hi ha una tal Lluenta que és l’estrella d’un joc per a nens que es diu SúperRius, i que surt en llibres, revistes i fins i tot a la tele.
De fet, estem veient que, mercès a alguns de vosaltres, que us heu decidit a millorar la qualitat de l’aigua dels vostres rius i rierols, sobretot a base de fer depuradores, cada dia tenim més llocs on poder viure, i sembla que el nostre futur és molt millor que el nostre passat proper.
Les llúdrigues, mal m’està en dir-ho, som molt espectaculars, de segur que qui de vosaltres n’hagi pogut veure alguna comprovarà que caiem bé, som juganeres, àgils, ràpides i amb un aspecte força simpàtic. La facilitat amb què ens movem sota l’aigua, i el temps que podem aguantar sense sortir-ne fa quedar parat més d’un. Tinc parents al Pont de suert, al centre de cria en captivitat, que m’expliquen que els vostres cadells –en dieu canalla, no?- es queden bocabadats hores i hores mirent-nos com juguem amb les truites –vives- que ens dónen per a menjar. Aquests nens vostres diuen que fem exactament igual que els gats, però dins l’aigua.
Bé, evidentment, jo no podia menys que parlar-vos de l’aigua, sí, de l’aigua.
Ara mateix, encara no us n’adoneu, però l’aigua és molt més important per a la vida que qualsevol altra cosa, vosaltres la necessiteu tant com nosaltres, d’ací a pocs anys, totes les guerres que tindreu –encara ho feu, no, això?- seran per l’aigua, per aconseguir l’accés a aigua potable, és a dir, que es pot beure.
Heu de cuidar l’aigua i no malversar-la, gasteu-ne la que us calgui, però sense llençar-la. Per exemple: ?A què vé, ara, aquesta mania de fer camps de golf a tot arreu, fins i tot a Països de clima mediterrani sec? ¿ës que no us n’adoneu, que els camps de golf es van inventar a Escòcia, lloc on la gespa creix totalment de forma espontània, sense que ningú la regui?
Si realment el que voleu és jugar a golf ho podeu fer sense gespa, no? El que importa de veritat és que la bola entri al forat, no que hi hagi una magnífica gespa que costa milers i milers de litres d’aigua cada any.
I, encara més, mireu de no contaminar-la. Hi ha molts productes que vosaltres llenceu a les clavegueres o a la brossa general, sense reciclar, que contaminen millons de litres d’aigua si hi arriben. Això pot semblar una cosa estranya, però una sola pila de les que useu per als petits aparells pot contaminar una quantitat d’aigua increïble durant moltíssims anys; Recicleu les piles, si us plau!
De la mateixa manera, l’oli usat del menjar, llençat a l’aigüera, contamina tant que no us ho podeu arribar a imaginar. També es pot reciclar, però si us queda lluny, el podeu usar per coure menjar per als gosos, o anar-lo guardant, i portar-lo a una deixalleria cada molt de temps.
Tot això de l’aigua sembla que us ho digui per egoïsme, però no és així, creieu-me, us interessa tan a vosaltres com a mi.
Per cert, si teniu algun moment, no us perdeu una visita al centre de llúdrigues del Pont de suert de què us he parlat, no us en penedireu, sobretot si sou pares.
Fins un dia d’aquests.
Una encaixada sincera.
La Llúdriga.
Bé, ara ja queden molt poquets, fins la propera.
.JPG)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada