Cap de setmana intens...en tots els aspectes.

Vaja, quin cap de setmana!

I tot, o gairebé tot, positiu.

De primer, calçotada amb la família, gairebé tots els de ca la Gallineta junts menjant calçots, rient i explicant anècdotes, llàstima que en faltava algun. Això s'hauria de fer més sovint.

Visita fugaç al Delta de l'Ebre, amb la moto, mai havia vist tants agrons blancs junts, al garxal, uns 25-30, quin espectacle. El que no entenc és per què estava tan buit d'aigua. També moltes arpelles, i un moixó que feia anys que no veia: la mallerenga de bigotis.

Per si no n'hi hagués prou, els de Kosovo ens dónen una lliçó i ens aixequem el dilluns amb un estat nou a Europa...per a quan un estat català? Als nostres polítics els falta una mica de valor.

I, encara més, finalment, PLOU! Això s'ha d'escriure en majúscules, a veure si dura.

Se m'ha acudit que seria interessant publicar un escrit que vaig fer el 2005, on s'explica l'embaràs i el part del GEPEC.

El GEPEC és avui dia un grup de referència, amb centenars de socis i una presència mediàtica indiscutible, el que molta gent no sap és que va néixer amb cinc persones reunides en una orxateria. Ara publiquem, en exclusiva, la prehistòria i la història dels primers cinc anys del GEPEC, per diverses raons, que ja compendreu llegint aquest text...si teniu paciència, sabreu perquè s'acaba als cinc anys. Adjuntarem l'acta fundacional, com a curiositat per a poder veure com un grupet de cinc persones pot arribar a ser, amb els anys, molt més del que nosaltres mateixos podiem pensar.

Aquí va:

El GEPEC,

prehistòria i primers passos.

Introducció.

El 2005 es compliren els 20 anys de l’existència del Grup d’Estudis i Protecció dels Ecosistemes del Camp (GEPEC, a partir d’ara). Concretament, el 20 de juliol farà anys que es va fer la reunió fundacional a Valls, amb l’assistència de cinc persones de fet i set de dret, ja que dues no van poder assitir a la primera reunió.

Aquesta data suposa, com es pot observar fàcilment, l’accés a la majoria d’edat, la superació d’un període de temps que ha servit per a formar i consolidar un grup que actualment té un pes i una capacitat d’influència decisiva en l’àmbit del medi ambient a la comarca del Camp de Tarragona. Un grup respectat, seriós, que crea opinió i que mobilitza centenars de persones.

És possible que a ningú li importi el més mínim com va néixer i com va començar a caminar aquest grup, però no hi ha dubte que la seva eclosió i posterior desenvolupament és un reflex de la situació global en què s’ubica la lluita ecologista i el naixement de la consciència ambiental a tot el país, i pot ser, si més no, útil per a comprendre alguns aspectes i per a pensar seriosament en com cal afrontar el futur.

Amb aquesta intenció, i amb la de què no es perdi en la obscuritat dels calaixos foscos i polsegosos detalls importants dels primers passos del grup ecologista més important de les comarques meridionals –no cal ser falsament modestos, el GEPEC compta actualment amb més de 300 socis, i la seva ratio d’aparició als mitjans de comunicació és aclaparadora- he cregut important d’escriure aquest treball i deixar, per un breu període de temps, els estudis naturalístics i centrar-me en l’àmbit històric.

A banda dels errors lògics deguts al fet que la memòria és subjectiva i fugissera, es podrà observar també que és escrit en primera persona, del singular o del plural. Està clar que, per un cop i sense que serveixi de precedent, hauré de fer una petita concessió malgrat el risc de semblar pedant. No és de cap manera la intenció, la primera persona és obligada, no s’ha d’oblidar, com es veurà més endavant, que el GEPEC neix d’un impuls de joventut, d’un impuls, òbviament, personal. En cada cas adoptarem la forma que s’escaigui per a reflectir quan les intencions o els actes van ser covats i duts a terme per una sola persona o per diverses. Val a dir que, com s’observarà, aquest treball serà una mica barreja de transcripció de fets i d’autobiografia, per tal i com com les històries del GEPEC i la meva personal van força lligades, sobretot en els primers anys.

Esperem que aquest relat d’una mica més de cinc anys de la història del grup pugui resultar útil a algú, si més no, a les sòcies i socis del GEPEC, als que ho són i als que ho han estat, i que pugui fer una mica de justícia i reconeixent els mèrits a persones que han treballat de debò i a qui el GEPEC deu molt, molts cops sense que ningú no ho sàpiga encara avui.

LES BECEROLES.

Per a poder entendre el naixement del GEPEC, com he dit abans, ens hem de barrejar una mica amb la biografia de diverses persones. Ens remuntarem a l’origen primer, on va gestar-se la llavor.

Ens situarem a Valls, cap a l’any 1978, concretament a l’Institut de Batxillerat “Narcís Oller”, on quatre alumnes de 2n de BUP –el que ara seria 3r d’ESO- teníem una gran inquietud pels temes naturals. Concretament, el Joan Guasch, amb una gran sensibilitat i uns coneixements botànics i entomològics no gens corrents per a la seva edat, el Manel Concernau, enamorat de la geologia i dels ocells i amb una increïble capacitat per al dibuix i la il·lustració, el Miquel A. Cañas i jo mateix, que sols aportàvem entusiasme, a manca de cap altra qualitat.

Amb el suport, de vegades atònit, d’alguns professors, especialment del Jesús Guiral, un home d’una gran cultura i educació, vàrem ocupar el laboratori de biologia de l’Institut, el vàrem condicionar a la nostra manera i el vàrem omplir d’aquaris i terraris, amb bagres, quisquilles, llissones i hàmsters, com a llogaters de franc.

Els experiments que hi dúiem a terme varen ser, de ben segur, de nul·la utilitat per al desenvolupament de la ciència biològica i de qualsevol altre ciència, però varen formar decisivament els nostres caràcters i varen omplir de coneixements el nostre cervell, altrament ocupat, per raons evidents d’edat, en afers més mundans, per bé que també relacionats amb la biologia, sobretot en la reproductiva dels primats.

No n’hi va haver prou a omplir de bèsties el laboratori, a més, vàrem fundar el nostre primer grup, amb el pretenciós nom de Organització Antidegradació de la Natura (OAN), fins i tot vam aconseguir fer els nostres primers articles, alguns de tanta categoria científica com un estudi de l’alimentació de l’Òliba que es va presentar a la revista Ardeola, de la SEO, la qual no ens la va publicar perquè en rebia centenars com aquell cada any, però el va acceptar l’Institut d’Estudis Vallencs, per als Quaderns de Vilaniu, esdevenint, doncs, la nostra primera publicació científica. Malgrat tot, el primer de tots, veritablement, va ser una sèrie d’articles divulgatius sobre rapinyaires que va incloure a les seves pàgines la revista “Rodamón”. Més tard vam publicar treballs sobre el Glorieta i altres temes naturals, vam editar adhesius, vam fer excursions, xerrades, cursets, etc.

Evidentment, després de 2n va venir 3r, després COU i tots vam marxar de l’Institut, alguns a estudiar biologia, altres geologia, i altres a treballar –o tot alhora- La desvinculació de l’Institut es feia imminent i inevitable, i nosaltres no sols no ens resignàvem a perdre la cohesió com a grup, sinó que havíem emprés el nostre més gran projecte, la publicació d’un llibre d’ocells comarcal.

Es van provar tres sortides més, amb cadascun dels altres tres membres de l’OAN al davant, respectivament, però totes tres van fer fallida, i, finalment, la que va reeixir i ens va permetre de donar un gran pas endavant va ser la vinculació amb l’Institut d’Estudis Vallencs. Concretament vaig ser jo mateix el que hi va entrar com a representant a la Junta.

Es va crear la Comissió de Natura i jo en vaig ser el primer president. Evidentment, amb l’entusiasme de la joventut que aportava i la novetat d’un projecte aleshores tan original per a l’IEV –d’àmbit eminentment històric- com ho va ser un llibre d’ocells, tot va anar sobre rodes. Aquí cal esmentar la figura del Joaquim Torres, ell va ser qui em va empényer i em va fer creure que tots aquells projectes eren possibles. M’estic referint al llibre, és clar, però també a cursets, excursions, Concurs de Treballs de Natura, publicacions als Quaderns, etc. Fins i tot em va convèncer que presentés un treball que havia fet per al COU sobre rapinyaires als Jocs Florals de la Candela 1981, amb el resultat que vaig guanyar el premi especial de Natura.

Dins la Comissió de Natura tot va anar força bé, érem els mateixos quatre, amb el mateix entusiasme i amb cada cop més coneixements -això ens crèiem aleshores-

i, a més, el llibre “Els Ocells a l’Alt Camp” va ser un èxit total quant a acceptació de la gent, es va exhaurir en menys d’un any, i en divulgació del grup. Però el llibre, juntament amb altres factors de què ara en parlaré, va ser, alhora, el principi de la fi de la Comissió de Natura.

Efectivament, el llibre va néixer com un projecte col·lectiu, la idea primigènia potser va ser del Manel i meva, però el treball s’havia de fer de forma completament coordinada i col·lectiva, i el llibre es signaria amb el nom de la Comissió o amb el quatre noms, si més no, aquesta era la idea que hi havia a l’ambient sense que ningú no n’hagués concretat res.

A l’hora de la veritat, però, els terminis d’execució de les diferents parts no s’anaven complint, les aportacions al cos del llibre dels diferents membres del grup eren, també, molt diferents. El text el vaig acabar redactant jo tot sol, amb l’excepció de la magnífica introducció del Joan Guasch, i els dibuixos els va anar fent el Manel Concernau amb molt d’encert i prou celeritat. El temps anava passant i, per tal de no fer esperar més l’IEV, que podria haver perdut l’interès en la publicació, vaig prendre la decisió de presentar la feina que hi havia feta, però, és clar, amb els crèdits que vaig considerar justos; El Manel i jo com a coautors i el Joan com a introductor i autor dels mapes de vegetació.

No hi va haver cap problema entre les tres persones esmentades, però el fet de deixar-ne fora una altra va crear mal ambient, aquest ambient es va anar enrarint i va enterbolir el bon funcionament del grup –estem parlant d’un grup de sols quatre persones-. Si això ho barregem amb el fet que tres se’n van anar a viure fora, en un mateix pis on afegim històries més personals, ja tenim un còctel difícil de digerir.

Per acabar d’adobar-ho, dins la Comissió de Natura de l’IEV hi vàrem començar a trobar una certa manca de llibertat, m’explico: La Comissió era això, una comissió, dins d’un grup més gran amb diferents comissions i afinitats amb institucions. Es a dir, pel que fa a treballs i estudis de Natura, no hi havia d’haver cap problema, però quan arribàvem a la lluita ecològica, hi havia una certa autocensura per tal de no comprometre l’IEV en postures excessivament radicals en aquest sentit. De fet, mai no hi va haver cap enfrontament directe amb cap tema, però molts cops ens vàrem autolimitar o vàrem trobar a faltar una major autonomia.

A nivell més personal, a més, jo trobava que l’àmbit geogràfic de la Comissió, malgrat que ja teníem clar que no era sols vallenc, sinó absolutament comarcal, era insuficient. La veritable comarca natural on estem inscrits és el Camp de Tarragona, i és una mica absurd mantenir un grup ecologista amb un àmbit geogràfic estrictament polític, no pas natural, com ho és l’Alt Camp.

De la mateixa manera, vaig empendre jo sol, aquest cop –amb l’experiència del primer-, la redacció d’un llibre sobre els ocells del Camp de Tarragona, llibre que va estar enllestit el 1984, malgrat que no vaig aconseguir publicar-lo fins el 1988.

En aquell temps, a més, vaig tenir força relació amb el Jordi Sargatal, aleshores president de la IAEDEN, que lluitava per a crear el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, i amb el Col·lectiu ecologista “Flors i Violes”, de Reus, format bàsicament pel Jaume Morrón, el Jaume Galzeran i el Víctor Feliu, que lluitava contra les nuclears, aquests coneixements em va fer veure clar que ens calia un grup gran, independent i d’àmbit geogràfic més ampli, si volíem assolir algun èxit en la lluita ecològica.

Així doncs, ja tenim els tres elements primigenis que, en ajuntar-se, creen la llavor del GEPEC: Fracàs de la Comissió de Natura de l’IEV –personal i de lluita ecològica-

Necessitat d’un grup independent i especialitzat en Natura i Ubicació en un àmbit geogràfic natural, el Camp de Tarragona.

Així va néixer, en el meu cap, la idea de crear un grup ecologista nou, la idea, en definitiva, de l’actual GEPEC.

Ara faltava concretar el projecte, cercar la gent adient i legalitzar el grup, com més ràpid millor, per tal que comenci a caminar.

La Josepa Berenguer es va ocupar de tota la qüestió legal, és a dir, assabentar-se de tot el que calia per a crear i legalitzar un grup i fer tots aquests passos realment. Mitjançant el Departament de Justícia de la Generalitat a Tarragona, va conèixer tots el requisits i els passos a fer, i ens vàrem disposar a complir-los.

Calia, per lògica, gent de les tres comarques administrativament reconegudes, per imperatiu legal, gent major d’edat, una seu social, i una reunió-assemblea fundacional, amb un acta que designés els càrrecs, estatuts, etc.

Pel que fa al Baix Camp, el Col·lectiu Flors i Violes estava ja força disgregat i inactiu, però, mitjançant la Tina Fuentes jo havia conegut feia temps al Víctor Feliu, persona de grans inquietuds culturals i naturals i enamorat del Montsant, amb qui vaig viatjar pel Montsant i pels Ports, i, sobretot, amb qui col·laborava en un programa de ràdio a Ràdio Reus (SER) i amb una revista del col·lectiu que es deia “I Romaní”.

Vaig anar a veure’l directament a casa seva, a Reus, però es mostrà poc disposat, per una sèrie de qüestions personals, no era el moment de crear un grup, per a ell, ni tampoc la resta del col·lectiu Flors i Violes podia fornir de personal el futur GEPEC, ja que més aviat anava cap a la seva disolució. Però em va donar la pista definitiva on trobar la gent adient; Coneixia un grupet de joves de Reus que es movien en aquest sentit i que fins i tot havien creat un grup que es deia l’Arpella.

Vaig anar a veure aquelles persones, eren el Carmel i el Ricard Expósito i el Xavier Jiménez, amb tres ja n’hi havia prou, efectivament, encara que no eren tots majors d’edat, però equilibrarien l’excessiu pes de l’Alt Camp.

Al Tarragonès, comptava amb el suport del Joan Brulles, del Catllar, suport que havia concretat ja amb el seu ajut a la realització del meu segon llibre “Els Ocells al Camp de Tarragona”. El Joan, malgrat que no podia venir a l’assemblea fundacional, podia aportar una cosa imprescindible des del punt de vista legal, una seu social que no fos la casa de cap dels nostres pares. Era una casa de la seva àvia al Catllar. Aquesta seu social no va ser mai usada, però és la primera que consta legalment.

A l’Alt Camp, la Josepa Berenguer –la meva parella aleshores-, el Jaume Solé, i, és clar, el Manel Concernau, sens dubte, el meu millor amic de tota la vida, amb qui sempre he comptat i sempre compto encara.

Bé, érem quatre persones de l’Alt Camp, tres del Baix Camp i un del Tarragonès, legalment, ja podíem constituir el grup. Malgrat que, el dia de la reunió constitutiva, no va venir el Jaume, en va quedar exclòs.

Ara calia no caure en l’error de l’altre grup, l’OAN, no fer cap excés de protagonisme per tal de no crear ambients hostils que poguessin desintegrar el grup, l’estratègia era clara i fàcil, no acaparar cap càrrec important. Cercaria un dia i un lloc, i, a l’assemblea constitutiva es decidiria en nom, els estatuts i els càrrecs, cap dels quals volia agafar jo. Finalment, per una lògica manca de gent, vaig haver d’agafar el que menys llu i el que menys m’agrada, tresorer.

Tot va anar tal i com ho havía planejat, la reunió la vam fer a una orxateria de Valls, a la del Passeig dels caputxins, quin lloc millor per a celebrar una reunió una tarda d’estiu!

Com que els objectius eren clars i comuns –lluitar per conservar i estudiar la Natura al Camp de Tarragona- i no hi havia conflictes, la discussió més gran va ser per al nom.

Hi havia dos fronts; els que volien el nom d’un animal o planta, que simbolitzés el grup –tipus L’Arpella- i els que voliem sigles, -tipus OAN- més farragoses i menys poètiques, però més pràctiques a la llarga. Es va fer una simple votació i van guanyar, per tres a dos, les sigles.

La feinada va ser nostra, aleshores, per a trobar les sigles concretes, es va fer una pluja d’idees, llarga i abundosa i, quan tots ja estàvem ben mullats, crec que va ser el Carmel qui va dir el nom que ara tenim: GEPEC. Vam acabar de quadrar entre tots cada sigla amb una paraula coherent i explícita, i llestos, ja teníem grup!

Aquí cal dir que el Manel, a més de ser naturalista, és dissenyador gràfic i il·lustrador i que, com tothom, va treballar gratuïtament en fer el primer logo i els primers fulletons del GEPEC. Al camp d’un temps, quan es va decidir de canviar-lo, crec que molt injustament, no es va comptar amb ell, i el resultat va ser el logo d’avui, pràcticament calcat del de DEPANA.

ELS PRIMERS PASSOS.

Els primers temps, sens dubte, van ser durs, encara que nosaltres no els vam viure així; Erem molts pocs socis –recordem-ho, en un principi, set- i tot es feia voluntàriament, altruïstament. Això va ser així ben bé fins a la contractació d’una persona per a les tasques administratives, molts anys més tard. A més, no teníem local, que també es va aconseguir anys més tard, i no hi havia subvencions, ni esponsoritzacions, ni cap altra entrada de diners.

Les convocatòries es fèien amb màquina d’escriure, i ni tan sols elèctrica i s’ensobraven una a una a ma, enganxant els segells amb la llengua –ecs, quin mal gust!- Els diners anàven tan justos, que la major despesa que ens permetiem era, precisament aquesta, la convocatòria d’una assemblea per escrit.

No cal dir que la tasca més important en aquests primers mesos, la legalització de forma correcta, es va fer de forma diligent i eficaç. Val a dir que això va ser una feina grisa i desagraïda, pesada, però que era imprescindible per a poder caminar amb seguretat, com, de fet, hem anat fent des d’aleshores. S’havien de fer estatuts, llibre d’actes, llibre de comptes, etc. I portar-ho tot al dia a la Generalitat.

Ben aviat van començar a augmentar els socis –no a engreixar-nos, sinó a haver-n’hi més-. En aquest punt val a dir que els primers que van arribar amb total entusiasme varen ser el Ramon Ferré i el Jaume Solé, a ells, encara que no siguin a l’acta fundacional, el GEPEC els deu tant o més com els que sí que hi figurem, és just i necessari reconèixer-ho. A més, la història ha fet justícia, i avui tothom reconeix la insubstituïble tasca del Ramon Ferré, per exemple, a Torredembarra.

El grup anava creixent, doncs, amb força voluntarisme i a empentes i rodolons. Ben aviat, però, es van anar formant dos sectors per a fer-se amb el poder: El de Valls, amb l’Eudald Ferré, el Jordi Queralt, el Jaume Solé, el Jordi Cartanyà, el Quim Royes, La Josepa, etc. I el de Reus, amb el Carmel i el Ricard Expósito, el Xavier Jiménez, l’Anton Aymamí, l’Àlvar, la Coia Dols, la Tina Fuentes, etc. Tots dos anaven fent diverses i variades accions, que aconseguien fer més popular el grup i guanyar socis. El sector de Valls feia accions més de tipus naturalístic, mentre que el de Reus era més centrat en l’educació ambiental.

Com a pista, veiem que amb la publicació de “Els ocells al Camp de Tarragona” el grup ja tenia 60 socis, el 1988.

Aquí és obligat esmentar una aportació decissiva, la consecució del primer local. En aquest punt, que encara és vigent, ja que és el mateix local que el GEPEC ocupa ara a Reus, s’ha de dir que absolutament tot el mèrit és de la coia Dols –la meva dona- i de la Tina Fuentes, que van fer totes les gestions oportunes amb l’Ajuntament per a aconseguir-ne la cessió. És molt evident que tenir un local propi és de la màxima importància per a qualsevol societat.

Per la meva part, sense voler acaparar mai el protagonisme del grup, anava fent també tasques sobretot en el Món dels ocells; Censos de gavines i xatracs hivernals, prospeccions d’ocells petrolejats, censos d’oreneta cuablanca, publicacions diverses, cursets d’ocells, colocació de nius artificials, participacions a congressos internacionals –com del d’Èvora, a Portugal, al qual hi vàrem anar cinc persones-, excursions guiades i treballs d’investigació i conservació -com el foment del Falcó mostatxut amb l’ajut econòmic de la Diputació-. Sempre intentant d’involucrar com més gent millor i fent tasques educatives i participatives. Potser el més significatiu és la publicació del llibre d’ocells esmentat.

Des del GEPEC, per exemple, vam fundar i començar molts altres projectes, com la Coordinadora per a la protecció de les Muntanyes de Prades i el Montsant, juntament amb la Puri Canals, de DEPANA, i la gent del GEVEN, amb el Toni Borau al front. També l’ICRA, amb gent del GEVEN i el propi GEPEC, per a lluitar contra l’excessiva manipulació i destrob que infligeixen els biòlegs professionals a l’àliga perdiuera, per exemple. Fins i tot vam crear una escola de natura, a Rocallaura, que no va tenir massa èxit pèr excés d’ambició econòmica de l’empresari.

Però, definitivament, al meu entendre, és clar, l’impuls més important per a la popularitat i, per què no dir-ho, per a l’economia del grup, va ser la participació al concurs televisiu de TV3 “Dit i Fet”. Cal recordar que el premi va ser de mig milió de pessetes –de fa més de 20 anys-, per a un grup d’una cinquantena de socis que sols es nodria de les quotes.

Molta gent va conèixer el grup mercès a aquest concurs, i molts se’n van fer socis des d’aleshores. Va ser un concurs molt participatiu i amb força audiència, però pocs saben com va fer cap al GEPEC.

Aquí troben un altre lligam amb la prehistòria del grup. El concurs no era, en realitat, d’un grup que s’enfrontava a un altre, sinó d’una ciutat –o poble- que s’enfrontava a un altre. En aquest cas concret, era Figueres, representada per la IAEDEN, que havia aconseguit portar a casa el programa, per a guanyar popularitat i diners. Però, és clar, exigències de la pròpia mecànica del concurs fèien que s’hagués d’enfrontar amb una ciutat de similar dimensions i característiques. Com que el tema a Figueres el portava el Jordi Sargatal, vell amic, aquest em va trucar oferint-me la possibilitat que la Comissió de Natura de l’IEV, o la Colla Vella dels Xiquets de Valls, o qualsevol altre grup que jo volgués de Valls participés amb Figueres al programa.

En aquells dies, cercava arreu oportuniutats per a donar a conèixer i fer gran el GEPEC i, a més, ens calien diners...oli en un llum! De seguida vaig pensar en fer-ho amb el GEPEC, valent-me de la mitja trampa que estava, evidentment, afincat a Valls, també.

No cal dir que es va comptar amb la col·laboració de moltíssima gent, seria difícil de destacar-ne algú. Va semblar que sols es va treballar el dia del concurs, però, per a fer-vos una idea de tots plegat, puc dir que va costar tant preparar aquell dia com preparar un casament, el programa va ser un èxit, va servir per a cohesionar, crear ambient...i per a ser el principi de la meva fi dins el grup.

La història es repetia, malgrat les precaucions que jo creia que havia pres, els projectes comuns començaven a crear recels, la divisió entre el subgrup de Reus i el de Valls es va anar fent gran, i jo, segons sembla, era el cap visible de Valls.

Els de Reus, per raons evidents demogràfiques, es van anar fent més grans i el Xavier Jiménez, capitanejant un grupet molt cohesionat de nouvinguts afins a ell –l’Anton Aymamí, l’Àlvar, el Xavier i les seves parelles, que amb el temps han demostrat la seva gran aportació al grup-, va aconseguir que el GEPEC m’expulsés, el 25 de gener de 1990, amb l’excusa que la Josepa jo ens haviem apropiat dels diners del Dit i Fet, i que treballavem sols per a aconseguir diners utilitzant el nom del grup, per exemple de la Diputació amb l’afer del mostatxut. A tall d’exemple, en la llista de motius per a l’expulsió definitiva s’esmenta una subvenció de 100.000 Pta. De l’Ajuntament de Reus que jo no en tenia ni idea que s’havia concedit.

Afortunadament, totes aquestes sospites es van desfer en poc temps, els diners del programa, simplement, encara no havien arribat –a la televisió et diuen que has guanyat 500.000 Pta. però això no vol dir que te’n vagis a casa amb elles- i els de la Diputació, també va quedar clar que no me’n van donar ni la quarta part del que m’havia gastat, a més, n’havia de justificar el doble amb rebuts i comprovants.

Es va fer justícia i, en una altra assemblea, el sector de Valls va aconseguir que fos novament acceptat com a soci. Però, és clar, gat escaldat de l’aigua freda en fuig, i jo ja no he tornat a ser mai soci actiu del grup.

Amb el pas dels anys, hom pot adonar-se perfectament que els veritables motius no eren els suposats fraus. En primer lloc, una questió de lògica: Per què sols se’m va expulsar a mi i no també a la Josepa, si tots dos érem responsables dels fets?

I, en segon lloc, un cop aclarits tots els temes, per què la persona que ho va començar tot, el Xavier Jiménez, no es va disculpar? Encara no ho ha fet a data d’avui.

La resposta és clara, els motius eren estrictament d’aconseguir el control del grup. Barrejats, suposo, amb altres de caire més personal. Avui encara no sé què té el Xavi contra mi, perquè per molt que hi penso, jo no li he fet res, però el fet és que va aconseguir la meva expulsió del GEPEC, va aconseguir, més tard, que l’ICRA m’apartés també del grup i, enguany mateix, ha aconseguit que jo deixi de col·laborar amb la Fundació Territori i Paisatge, a base de fer-m’hi la vida impossible, malgrat que jo hi col·laboro desinteressadament des d’abans que existís –recordem que el director és el Jordi Sargatal, amic meu des de l’any 1980-.

El que és clar és que per a ell tot va sortir perfecte, ja que a data d’avui el Xavier encara mou els fils del GEPEC, n’he tingut proves ben recentment.

EL DESENVOLUPAMENT.

A partir d’ací, crec que ja és més just que la història del GEPEC la escrigui algú altre que hi hagi seguit vinculat de forma continuada, o bé que l’escriguin diferents persones que hagin estat al davant en cada etapa. Però, és clar, això serà la història recent i contemporània, la prehistòria està escrita, i no creiem just que se la vulgui ocultar o cambiar.

Ah! És clar, olidava el més important...això han estat sols els primers 20 anys, a partir d’ara, encara queda molt per a fer!