Dia primaveral, sí que ha fet fresca a la nit, però ara fa sol, sembla que, definitivament, arriba la primavera.
Mentre s'està gestant la primera calçotada de fotògrafs de natura catalans, inclourem uns quants més dels articles de l'Orella de Farena, les cartes dels veïns.
Ho anirem fent per ordre cronològic, el darrer va ser l'esquirol, així és que ara toca el gat fer, que a les Muntanyes de Prades es diu Gat fagí.
Mentre s'està gestant la primera calçotada de fotògrafs de natura catalans, inclourem uns quants més dels articles de l'Orella de Farena, les cartes dels veïns.
Ho anirem fent per ordre cronològic, el darrer va ser l'esquirol, així és que ara toca el gat fer, que a les Muntanyes de Prades es diu Gat fagí.
El Gat fagí.
Benvolguts veïns:
Jo sóc el Gat fagí, si més no és així com sempre m’anomeneu la vostra gent, els humans que viuen en aquestes muntanyes, prop nostre. Si bé els que diuen que hi entenen en animals em diuen Felis silvestris, i el meu nom “oficial” en català és Gat fer o gat salvatge, o això és el que m’han dit parents meus d’altres zones.
Com sabreu, i si no ho podeu deduir del meu primer nom, sóc parent dels escanyolits Gats domèstics, els que viuen amb vosaltres, que crec que els científics nomenen Felis catus. De fet, poca cosa tenim a veure amb aquesta colla de poca-traces subdesenvolupats, sí, és cert que en alguns casos ens hem hibridat amb ells, ja que hi ha alguna femelleta que no acaba d’estar malament del tot, fins i tot té un color molt semblant a les autèntiques del bosc, i, a més, són tan fines...Però, en general, aquesta mena d’animals, que de nosaltres ja sols conserven el nom ens serveixen més com a menjar, gairebé com a aperitiu, que com a parella.
Si voleu conèixer més detalls del nostre aspecte o de la nostra biologia, molt em temo que haureu de recòrresr a articles de revistes o a llibres, ja que serà difícil que em pogueu veure en llibertat. De entrada, som pocs, molt pocs, i us tenim por, més ben dit, pànic, per la qual cosa fugim de vosaltres com del dimoni. I ja sabeu que els nostres sentits són molt delicats, sobretot la vista, la oïda i l’olfacte, sabem que hi sou abans que vosaltres ni tan sols hagueu posat el peu dins del bosc.
Quant a requeriments, som animals senzills, no tenim gaires miraments, qualsevol tipus de vegetació i de paisatge ens agrada, sempre que no sigui massa alt, cosa que no pot passar aquí, i que no hi hagi massa gent, que tampoc és el cas. Això sí, necessitem una bona àrea, generalment més de 300 Ha i molts petits mamífers, tipus ratolins, talpons, mussaranyes, etc. Que és el que ens agrada més de menjar.
Criem a la primavera, generalment a l’abril, ja que el zel ha estat al gener, sí, com els nostres “parents” domèstics, i tenim dos o tres gatets. Al nostre país, hi ha el projecte de cria en captivitat i repoblació amb reforçament de poblacions febles, per la qual cosa n’hi ha alguns de nosaltres en captivitat. Com podeu compendre, els gats fagins no som animals amants de la captivitat, son realment els majors carnívors que actualment poblen aquestes terres, si més no, fins que no es produeixi la imminent arribada del Llop, i mentre no es demostri de manera fefaent que hi ha Llop cerver (Linx). I som molt àgils, necessitem molta activitat física.
D’altra banda, el problema més gran a què ens enfrontem és la hibridació, de la qual ja us he parlat; vosaltres, els homes, cada cop us escampeu més, ja no hi ha cap racó on no hi sigueu, i amb vosaltres porteu els vostres animals domèstics, gossos, gallines, coloms...i gats, és clar.
Per a una gata de les nostres, no hi ha color, on estigui un bon mascle fagí que pot arribar a fer 8 Kg de pès, que marxin cap a gratar cortines tota aquesta patuleia de siamesos. Però per a un mascle, com us he comentat és tota una altra cosa, si hi ha una gata en zel, encara que sigui domèstica...En fi, si us plau, eviteu que els vostres gats domèstics es puguin escapar i assilvestrar, no sols ens fan mal a nosaltres, també fan mal a moltíssimes espècies d’ocellets, per exemple, que poden ser protegits. O de micromamífers, que poden ser molt interessants en ser insectívors.
El que he dit abans de la captivitat em porta a una altra reflexió. Els gats som veritables atletes, sí, està malament que ho digui jo, però és que de vegades em feu riure, els humans, amb la vostra arrogància. Sou trossos de fusta, no teniu agilitat, ni força, ni res, si no fos pel vostre cervell, no cal dir que ja haurieu desaparegut de sota la capa del Sol.
Nosaltres sí que som àgils, i ràpids, i forts, però tot això no és ben bé un mèrit; és fruit d’una necessitat, cal ser extraordinàriament àgil, ràpid i fort per a poder caçar una rata, un conill o una llebre. A la Natura, no hi ha caritat, hi ha selecció, els millors sobreviuen, els no tan bons, senzillament, desapareixen sense deixar rastre genètic, sense que les seves qualitats es perpetuin, i això fa que siguem com som, res és gratuït.
Per cert, això de què res és gratuït us ho heu de pendre amb tot el sentit de la paraula, la nostra magnífica forma física no es crea en dos dies, ni es fa sola, cal mantenir-la cada dia i perfeccionar-la. Vosaltres us creien molt savis perquè heu “descobert” l’entrenament, els estiraments, el ioga i altres tècniques que us permetes perfeccionar els vostres assoliments esportius, fins i tot n’escriviu llibres. Dincs bé, heu de saber que tot això nosaltres, com quasi tots els animals, ja ho sabem de sempre. ¿heu vist mai un gat, fins i tot d’aquests vostres, domèstics, aixecar-se de dormir i començar a córrer o saltar de cop? No, mai! Els gats, els gossos, i tots els animals, fem exercicis d’estirament abans de començar qualsevol activitat física, fins i tot ens estirem de forma ordenada, cada extremitat per separat i el temps que calgui.
Quant a l’entrenament, igual, els gats cacem de vegades sols per a practicar, preses que no ens aporten cap energia, massa petites o fins i tot que no arribem a matar. També entrenem jugant entre nosaltres o, per exemple, les nostre companyes, les àligues, fan vols d’exhibició i de marcar el territori per a entrenar els vols de cacera.
També el ioga, la meditació, la migdiada, el reposar després de menjar, les herbes medicinals i remeieres...en fi, no heu inventat res. Qualsevol animal de la natura sap quines herbes ha de menjar per a fer-se passar aquella digestió difícil, o per a provocar el vòmit i treure el pèl que se’ns acumula.
Una àgil encaixada.
El Gat fagí.
Més tard li dediquem a un animal que no desperta gaires simpaties entre la gent, però que té el mateix dret que un altre a viure, no?
L’Escurçó.
Benvolguts i perillosos veïns:
Ja sé de bon començament que molts de vosaltres haureu pensat immediatament “ecs!” o bé alguna cosa molt pitjor i impronunciable. Però al cap i a la fi jo sóc un animal més de la nostra terra, ben autòcton, i crec que, per tant, tinc dret a viure-hi i a compartir els veranys amb vosaltres.
Aquí, a a Farena mateix, existeix el Serret dels Escurçons, així és que queda ben clar que vosaltres sabeu des de fa molts anys de la nostra existència.
De entrada, cal que em presenti, és clar, jo sóc l’Escurçó ibèric, Vipera latastei, i se’m coneix fàcilment i se’m distingueix dels meus col·legues pirinencs, Vipera aspis, per la meva coloració més uniformement fosca, la mida més petita i, sobretot, pel morret arremangat, molt característic i diagnòstic. Valgui això per a que quedi ben clar que aquí, a les Muntanyes de Prades, sols hi sóm nosaltres, els ibèrics, malgrat el que sol pensar molta gent i fins i tot es pot trobar escrit en alguns plans de gestió forestal que corren per ací.
Els escurçons som serps més aviat petites, quan som adultes amidem uns 40 cm, un company de 60 cm es pot considerar excepcionalment gran. Però per la llargada que tenim, som compactes... sí, bé, gruixuts, d’acord...però no grassos.
Si voleu tenir ben clar que som escurçons i no serps petites –colobres- us haureu de fixar en la forma, a nosaltres se’ns nota força la cua, és a dir, hi ha un clar estretament a l’alçada de l’anus que fa que es noti força inequivocament el que és cos i el que és cua. A més, tenim el cap triangular i cobert de petites escates, igual que la resta del cos, mentre que les colobres ténen el cap arrodonit i el cap cobert de grans plaques.
Un altre tret distintiu són els ulls; Mentre que les colobres els ténen semblants al vostres, això vol dir que ténen pupil·les –ninetes- rodones i foaques sobre fons més o menys clar. Nosaltres els tenim quasi del mateis color del cos i amb una nineta vertical molt especial, totalment inconfusible. Val a dir que això fa que hi veiem ben malament, a desgrat nostre.
En aquest punt, aprofitaré per dir-vos que una altra particularitat dels escurçons és que som quasi vivípars, és a dir, no ponem ous sinó que els nostres fillets neixen igual que els vostres, directament de part cap a fora del ventre.
De tota manera, és ben evident que tots aquests indicis que us he donat, si no sou força avesats a observar fauna, us obligaran a mirar-nos força de prop per a poder estar ben segurs que som el que som. Si voleu un consell de veritat, si no heu de fer alguna cosa en concret, quan veieu una serp, més val que no us hi atanseu:
Si és una de les nostres, cas que ens molesteu massa i/o volent o sense voler, ens agafeu o trepitgeu, teniu bastants números que us mosseguem, més endavant parlaré de la nostra mossegada.
Si és una colobra, sigui quina sigui, es tracta d’una espècie protegida, així és que no la podeu agafar viva ni morta, ni destorbar la seva reproducció o migració. En fi, que no la podeu manipular si no és amb un permís especial.
Per cert, això em porta al cap que us hem d’agrair que decidíssiu que nosaltres no siguem espècies protegides...molt bons veïns, vosaltres, els humans, Homo sapiens, resulta que tots, absolutament tots els rèptils són protegits, excepte nosaltres.
¿És que nosaltres no mengem rates i ratolins?
¿És que no som tan beneficiosos per a vosaltres com qualsevol altra serp o llargandaix?
¿És que no estem en perill d’extinció?
Ah! No!...És que som perillosos!
Perdoneu, però aquí l’únic animal veritablement perillós sou vosaltres, la nostra mossegada sols pot matar en casos molt excepcionals a alguna persona especialment delicada, un nen molt petit, una dóna molt gran, o un malalt. I. A més, mosseguem sols com a defensa pròpia, en cas d’extrema necessitat, a nosaltres tampoc ens agrada mossegar i gastar verí en debades, ja que el necessitem per a capturar les nostres preses, cosa molt més important.
Està estadísticament demostrat que cada any moren a Europa moltíssims més humans per picades d’abella que per mossegades d’escurçó.
En canvi, vosaltres, d’una sola tecada i sense ni tan sols veure’ls, podeu matar milers de companys amb un esforç mínim, i sense cap mena d’excusa de defensa pròpia.
Aquests dies he pogut sentir alguns dels vostres que parlàven d’uns fets que han tingut lloc als Estats Units, pel que he pogut sentir, aquesta ha estat una de les proves més clares del que ja dèia el Sr. Konrad Lorenz, premi Nobel i gran estudiós de la conducta animal. Aquest senyor dèia que el gran problema dels vostres és que heu desenvolupat molt més ràpidament els mètodes de matar que els sistemes d’inhibició de l’agressió, m’explicaré una mica.
Per entendre’ns, el el Món animal hi ha un progressiu desenvolupament dels mecanismes d’agressió, que es van perfecccionant per a aconseguir una millor eficàcia en els predadors –modèstia a part, nosaltres en som una prova- i una millor possibilitat de defensar territoris i evitar competència. Però aquesta perfecció en els sistemes, per dir-hi així, de matar, ha anat acompanyada d’una perfecció cada vegada més fina dels sistemesihnhibidors de la pròpia agressió. Per exemple, un predador ben perillós, com ho pot ser un gran felí –lleó, tigre, etc.- resta totalment immòbil i incapaç de rematar la feina quan, en una baralla amb una col·lega aquest es posa de costat mostrant-li el coll de manera servil. El guanyador té clar que ha vençut, el perdedor sap que la única cosa que pot fer és mostrar-se vençut i marxar. De la mateixa forma actúen els llops i tots el predadors potents.
En canvi, fixeu-vos com una gallina de granja, un animal en principi gens perillós, ´res molt més fàcil que piqui sense parar al clatell d’una altra gallina fins a matar-la. Com que no ha perfeccionat les armes en el curs de l’evolució, tampoc ha establert uns principis inhibidors tan clars, i la submisió del vençut no supòsa quasi mai els cessament de l’atac.
Dons bé, tornem a vosaltres, els únics primats mediterranis. És evident que heu perfeccionat de forma increïble les vostres armes, teniu sistemes, fins i tot, de destrucció massiva. Són ben lluny en el temps les guerres que suposaven un cos a cos, una lluita de forces físiques, ara mateu prement un botó o manejant uns simples comandaments. Però no heu perfeccionat els comportaments inhibidors de les agressiona, encara els teniu com el que sóu biològicament, uns predadors oportunistes i generalistes, amb poc poder de fer mal de veritat.
El que dèia abans, podeu matar qualsevol animal o planta, milers i milers d’animals, fins i tot de la vostra espècie, sense ni tan sols veure’ls. I, encara que els veieu, sou ben capaços de deixar de reaccionar frenant l’atac en cas de submissió i petició de clemència.
Em sembla que ara fa molts anys, hi va haver una guerra entre vosaltres que es va acabar quan uns dels vostres, des de dos avions i solament prement sengles botonets, vàrem matar-ne milions amb una cosa que es va dir bombes atòmiques, si no m’erro. No crec que hi hagi cap altre animal capaç de fer alguna cosa semblant.
En fi...repeteixo, els únics animals realment perillosos sóu vosaltres. Com a anècdota, us explicaré que en una ocasió vaig sentir un humà, que volta molt per la muntanya com parlava amb un altre que no feia gaire aspecte de sortir de la gran ciutat massa sovint. El de la ciutat li preguntava a l’altre:
-I no et fa por, anar tot sol per la muntanya, amb les bèsties, els perills físics, etc.?
L’altre li va contestar:
-A mi no em fa cap por la muntanya ni les bèsties, sols em fan por les persones, són els únics animals perillosos de la nostra fauna, i aquí n’hi ha molts menys que a la ciutat.
Bé, apliqueu-vos la moral d’aqueta carta, i si no...vosaltres mateixos.
Una càlida envoltada afectuosa, malgrat tot.
L’Escurçó.
Seguidament, l'animal més gran de la nostra fauna, si descomptem alguns dels nostres propis parents primats.
El Senglar.
Benvolguts i lleugers veïns:
Potser ja era hora que em decidís a escriure-us, he trigat una mica, però ho heu de comprendre, vosaltres sou, actualment el nostre únic enemic i la nostra única possible competència. Actualment som l’animal més gran de les Muntanyes de Prades, sí, més gran fins i tot que molts de vosaltres, els senglars mascles adults pesem fàcilment més de 180 Kg. I les femelles també passen fàcilment del 130, i això pel que fa a aquestes terres mediterrànies, ja que tinc parents als càrpats que superen amb escreix els 300 Kg.
Perdò, ja m’ho diuen, que sóc una mica maleducat; Nosaltres som els Senglars que ens dieu de moltes maneres, des de “cabalins”, porcs, senglars, porcs senglars, porcs fers, porcs salvatges... gent del carrer fins a Sus scrofa, els científics d’arreu del Món. Aquesta és una de les proves que ens coneixeu bé, si més no, això és el que us penseu.
Així doncs, un cop presentats, anem al tema, el que jo volia fer, en nom de tots els meus parents, és trametre-us, a trevés d’aquesta oportunitat única que tenim a Farena, un agraïment molt sincer.
Sí, pot semblar estrany, però els senglars d’aquest país us devem tot el que som ara, vosaltres, els humans, Homo sapiens, crec, heu eliminat absolutament tots els nostres enemics, els més perillosos per als nostres fills, com el llop cerver i el gat salvatge i els més atrevits, que fins i tot ens mataven companys ja adults, el llop i l’ós, tot i que cal dir que aquest darrer ho feia de forma excepcional.
A canvi d’aquest gran favor, que ens ha permès d’augmentar la nostra població de forma sols comparable pel que fa a grans animals a la vostra, sols us hem de pagar el minso peatge de què vosaltres nateixos, de forma molt matussera i maldestre, permeteume que us ho digui, en mateu algun dels nostres de tant en tant. Efectivament, això ha comportat que nosaltres siguem ara per ara, sens dubte, els reis d’aquestes muntanyes, l’espècie animal més gran i potent, sense pràcticament enemics ni problemes. Ho repeteixo, en nom de tots, gràcies, moltes gràcies.
Dot això, us puc explicar algun detall de la nostra forma de viure que us pot interessar, sempre detalls que no us ajudin encara més a empaitar-nos amb eficàcia, és clar. Volem ser amics vostres, però de rucs –amb perdò dels asínids- no en tenim res.
Nosaltres, mal mèstà en dir-ho, som animals adaptables i intel·ligents, la nostra vida social és força complexa i estructurada, hi ha diferents tipus de grups, el més general és el de femelles i cries amb exemplars joves d’ambdós sexes, liderat per una femella –sí, som matriarcals, com vosaltres, crec- Però també hi ha grups de mascles joves sols i els mascles adults, que anem sols quasi tot l’any menys quan comença l’època de zel.
Bé, pel que fa a la reproducció, ja ho sabeu, som molt prolífics, les femelles poden anar criant tot l’any, si no els falta menjar, i cada truja cria 4 o 5 garrinets, sempre i quan es tracti d’una truja de raça pura, no una d’aquestes a les que vosaltres heu embrutat la sang amb aquestes “barbies” domèstiques. Si hi ha barreja genètica de porc domèstic, les garrinades són encara més grans. Heu de recordar que els porcs domèstics fa més de 8000 anys que s’han separat de l’espècie original, nosaltres.
Pel que fa al menjar, ja ho sabeu, som igual que vosaltres –en aquest i en molts aspectes- mengem de tot, el que hi hagi, com més fàcil sigui d’agafar, millor. Molta gent pensa que el que més ens agrada són els fruits secs, com ara aglans o avellanes, el que passa en realitat és que aquest és el menjar més abundant en aquestes terres. Això no vol dir que no tinguem paladar, ben al contrari, fins i tot podem treballar molt furgant el terreny si el que s’hi pot asonseguir paga la pena, és un menjar bo i de categoria, com passa amb les tòfones. Nosaltres les trobem tots sols, i millor que els vostres companys de quatre potes, els gossos.
Un altre detall que potser no sabeu és que no som nocturs per gust, perquè ens agradi més la nit que el dia, ens hi hem tornat per a evitar-vos a vosaltres, això ho podreu comprovar fàcilment si visiteu algun indret on no s’hi practiqui mai la caça. Hi ha al Món el què en dieu Parcs Nacionals, on ens podeu veure tranquil·lament de dia. Aquesta història és vàlida per a molts altres mamífers de la nostra regió, encara que no per a tots.
Finalment, us parlaré una mica de la nostra distribució a Catalunya, hi som gairebé arreu, però gairebé, no del tot, ja que encara ens queda algun petit racó on som excepcionals...per ara. Ja sabeu que estem en expansió i que som molt forts, fisn i tot, no sé si us vàreu assabentar, ara fa poc un vaixell en va pescar un dels nostres nedant a diversos Km mar endins! En fi, som com aquestes màquines vostres que en dieu buldózzers, peron passem, es nota, No més us cal seguir els carrers que fem al mig dels boscos i matollars per a comprovar-ho.
Em diuen els companys d’altres espècies que ells us solen fer algun apunt de consells o reflexions per al vostre Món. Què voleu que us digui? Nosaltres, els senglars som senzills, gent feliç que sols volem anar fent, sense fer mal a ningú.
Ah! Una cosa sí que us voldria dir, ja que ens afecta tant a vosaltres com a nosaltres, que crec que ja sóu més de 5.000.000.000!
¿No penseu que això no pot ser? ¿Que la Terra, la nostra boleta blava enmig del gran Univers, tot i que és bastant gran, no és infinita? ¿Qué algun dia s’acabarà la capacitat de produir els elements necessaris per a què tots plegats poguem viure, com ara l’aigua o el menjar, fins i tot l’espai?
Vés, això sí que em fa pensar, potser, tot plegat, era millor que hi haguéssin llops i linxs...bé, ja tinc mal de cap, me’n vaig a veure si menjo unes quantes tofonetes, que ja se’n fan.
M’acomiada de vosaltres, sense fer cap referència a la utilització incorrecta i abusiva que en féu del nostre nom, ho sé, i ho faig expressament. Sols us demano una cosa, si us plau, no seguiu escampant porcs domèstics per la muntanya, no ens captureu per a criar-nos en captivitat i hobridar-nos amb aquestes bledes rosades, volem seguir existint com a raça pura i salvatge.
Pel que fa a la resta, el que dèia, moltes i grosses gràcies. I fins la propera, en què espero que no hagueu millorat gens la vostra pèssima punteria.
Una forta encaixada.
El senglar.
Un animal mític que va desaparèixer ja fa molt temps, però que qualsevol dia pot tornar, encara que tampoc desperta moltes passions positives entre els humans.
El Llop.
Benvolguts veïns:
Jo sóc el Llop, sí, el llop, la fera terrible a qui tots vosaltres teniu mania i fins i tot la inculqueu als vostres petits des que poden començar a entendre alguna cosa. Els pitjors contes, les més terribles llegendes i els més alliçonadors dels vostres refranys i frases fetes ens descriuen com a animals ferotges i sense pietat, que matem pel plaer de matar i destrossem tot allò que trobem per pur plaer de destrossar.
Res més lluny de la realitat, pel que fa a matar, crec que el meu amiguet, el pit-roig ja us en va parlar, aquí –a la Terra- els únics animals que mateu per pur plaer i sense cap mena de justificació sou vosaltres, els Homo sapiens –suposadament-, nosaltres, els Canis lupus, com qualsevol altre animal, dels que vosaltres anomeneu irracional, sols matem per a menjar i en defensa pròpia.
Bé, no vull insistir en un tema que ja ha tocat un altre animal, però és que dir això era quasi inevitable, donat que nosaltres som els que sempre ens enduem la pitjor fama, mentre que vosaltres sou els que cardeu la llana. En realitat, aquest odi crec, modestament, que és fonamentat en una situació ancestral ben diferent de la d’ara. Una situació de fa molts i molts anys, quan vosaltres encara no havíeu assolit el perfeccionament tècnic d’ara, en aquell temps, nosaltres eren competidors seriosos. Ben dotats físicament –mal m’està en dir-ho- i psicològicament, organitzats en grups estratègics, abundants i ben distribuïts...No sols us preníem les vostres preses, sinó que fins i tot ens atrevíem a atacar-vos a vosaltres mateixos si no hi havia més remei.
Heu de reconèixer, però, que això amb el temps ha canviat enormement, ara no som pas ni una simple distracció per a vosaltres, us tenim més por que a la pròpia mort i en tenim motius, sou uns competidors a anys llum de nosaltres, no sols no ens atrevim a tocar res vostre –ha de ser un cas de vida o mort- sinó que fins i tot procurem que no sapigueu ni que
existim. En fi, tot ha canviat, com és ben evident.
Aquest fet que comentava abans, aquest odi ancestral ha portat a la situació en què ens trobem ara mateix; Nosaltres, els llops som extingits a Catalunya.
És curiós, i alhora reflecteix el vostre grau absolut d’hipocresia, ens heu dut a la total extinció, i, en canvi, constem a totes les vostres lleis com a espècies protegides, si fa no fa com l’ós bru, encara que sembla que aquest company no ha desaparegut del tot, malgrat que els exemplars que queden es poden considerar fòssils vivents, sense cap viabilitat de futur. Tenim l’honor, doncs, de ser l’única espècie animal protegida i inexistent. Bé, inexistent a Catalunya, que no a la resta de la Península Ibèrica, potser ara m’embolico una mica i me’n vaig per carreranys perduts, però ¿Això no vol dir, alhora, que som els únics emigrats protegits del Món?
És a dir, si a un company procedent de les poblacions de la resta de la Península se li acut intentar d’instal·lar-se als Ports, la serralada catalana més candidata ara mateix a ser conquerida per algun llop, resulta que serà un animal protegit per la llei. És fantàstic, tenim més drets que qualsevol humà procedent del nord d’Àfrica que arribi sense papers. Ja veig que en el fons no tenim dret a queixar-nos.
Encara que ja hi tornem, amb la vostra hipocresia, tot això és sobre el paper, a la realitat és molt probable que qualsevol dels vostres ens etzibaria un tret tan aviat com en tingués la ocasió, amb la qual cosa tornaríem a ser políticament correctes, protegits i inexistents.
En fi, el que deia, resulta que les poblacions de la Península sembla que gaudeixen de bona salut, encara que no tanta com sembla, i això és bàsicament degut a la vostra deixadesa pel que fa ala Natura, vosaltres viviu cada cop més allunyats del vostre medi, un n’heu creat un de propi, crec que en dieu urbà, i sols necessiteu el Natural molt de tant en tant, per a fer una “escapada” o, fins i tot, en teniu ben bé prou amb que algun dels vostres us el porti a casa en forma d’imatge, so, les dues coses juntes o bocinets vius o morts. Aquest allunyament ha dut a la Natura a un estat d’abandó general, els conreus cada cop són més intensius i reduïts a unes zones concretes, deixant créixer lliurement la vegetació a la resta de les zones.
És clar que a nosaltres ens beneficia això, i us ho agraïm molt, fa possible que, si més no, la nostra mort anunciada no sigui tan imminent. En general, a la majoria dels animals els beneficia, ja que augmenta la biodiversitat i la tranquil·litat als espais naturals. Als únics que no us agrada, en realitat, és a vosaltres mateixos, que sou tan curts de mires que no sabeu entendre la bellesa natural fora del concepte “Alpí”, d’uns boscos monoespecífics, amb tot d’arbres de la mateixa mida i gespa a terra. O bé a conreus “ben” cuidats i sense cap mena de “mala herba”.
Quanta incultura! La bellesa natural és a qualsevol racó que mereixi aquest adjectiu, natural; És, evidentment, en un prat alpí del Pirineu amb una avetosa regular a la vora, però també és en un carrascar mediterrani punxós i polsegós, en un alzinar impenetrable, en un torrent ple de tamarius i freixes. En una fageda, és clar, però també en una platja amb dunes, en una timoneda o en una tartera de pedra calcària.
A qualsevol indret ben conservat i harmoniós, fins i tot en un gran arbre mort al mig d’un bosc, arbre que ningú no ha retirat perquè és massa lluny o perquè “no val res” com dieu vosaltres, referint-vos, com sempre, al valor monetari.
Ah! Sóc una mica desconsiderat, no m’he presenta com cal, és clar, sóc una bèstia ferotge
–Je,je!
És broma, la realitat és que crec que vosaltres, en general, ja ens coneixeu bastant físicament, i una mica quant a personalitat, amb els lògics errors deguts a les llegendes i històries de què parlàvem abans.
Ja sabeu com som, una espècie de gossos grans, molt semblants als gossos que usen els inuit per a estirar els trineus, molt grans –fins a més de 85 Kg- amb sentits ben desenvolupats –vista, oïda i olfacte, sobretot- i físicament molt àgils i resistents. Ens organitzem de forma molt semblant a la vostra, amb clans o grups familiars, amb una jerarquia bastant complexa, que possibilita un aprofitament idoni del territori, facilitat també per l’omnivorisme i la longevitat molt gran. En fi, una mica com vosaltres, però amb un aspecte molt més semblant als nostres descendents que vosaltres vàreu adoptar com a companys fa segles, els gossos.
Molts de vosaltres sabeu com pot ser de bon company, un gos, doncs igual nosaltres, en el fons, un gos no és més que un llop una mica “adulterat”.
Bé, deixem-ho per ara, una braçada ben cordial, de debò, amb l’esperança que algun dia puguem tornar a trobar-nos i viure junts, amb harmonia.
El Llop.
Potser ja n'hi ha prou, de moment.
Benvolguts veïns:
Jo sóc el Gat fagí, si més no és així com sempre m’anomeneu la vostra gent, els humans que viuen en aquestes muntanyes, prop nostre. Si bé els que diuen que hi entenen en animals em diuen Felis silvestris, i el meu nom “oficial” en català és Gat fer o gat salvatge, o això és el que m’han dit parents meus d’altres zones.
Com sabreu, i si no ho podeu deduir del meu primer nom, sóc parent dels escanyolits Gats domèstics, els que viuen amb vosaltres, que crec que els científics nomenen Felis catus. De fet, poca cosa tenim a veure amb aquesta colla de poca-traces subdesenvolupats, sí, és cert que en alguns casos ens hem hibridat amb ells, ja que hi ha alguna femelleta que no acaba d’estar malament del tot, fins i tot té un color molt semblant a les autèntiques del bosc, i, a més, són tan fines...Però, en general, aquesta mena d’animals, que de nosaltres ja sols conserven el nom ens serveixen més com a menjar, gairebé com a aperitiu, que com a parella.
Si voleu conèixer més detalls del nostre aspecte o de la nostra biologia, molt em temo que haureu de recòrresr a articles de revistes o a llibres, ja que serà difícil que em pogueu veure en llibertat. De entrada, som pocs, molt pocs, i us tenim por, més ben dit, pànic, per la qual cosa fugim de vosaltres com del dimoni. I ja sabeu que els nostres sentits són molt delicats, sobretot la vista, la oïda i l’olfacte, sabem que hi sou abans que vosaltres ni tan sols hagueu posat el peu dins del bosc.
Quant a requeriments, som animals senzills, no tenim gaires miraments, qualsevol tipus de vegetació i de paisatge ens agrada, sempre que no sigui massa alt, cosa que no pot passar aquí, i que no hi hagi massa gent, que tampoc és el cas. Això sí, necessitem una bona àrea, generalment més de 300 Ha i molts petits mamífers, tipus ratolins, talpons, mussaranyes, etc. Que és el que ens agrada més de menjar.
Criem a la primavera, generalment a l’abril, ja que el zel ha estat al gener, sí, com els nostres “parents” domèstics, i tenim dos o tres gatets. Al nostre país, hi ha el projecte de cria en captivitat i repoblació amb reforçament de poblacions febles, per la qual cosa n’hi ha alguns de nosaltres en captivitat. Com podeu compendre, els gats fagins no som animals amants de la captivitat, son realment els majors carnívors que actualment poblen aquestes terres, si més no, fins que no es produeixi la imminent arribada del Llop, i mentre no es demostri de manera fefaent que hi ha Llop cerver (Linx). I som molt àgils, necessitem molta activitat física.
D’altra banda, el problema més gran a què ens enfrontem és la hibridació, de la qual ja us he parlat; vosaltres, els homes, cada cop us escampeu més, ja no hi ha cap racó on no hi sigueu, i amb vosaltres porteu els vostres animals domèstics, gossos, gallines, coloms...i gats, és clar.
Per a una gata de les nostres, no hi ha color, on estigui un bon mascle fagí que pot arribar a fer 8 Kg de pès, que marxin cap a gratar cortines tota aquesta patuleia de siamesos. Però per a un mascle, com us he comentat és tota una altra cosa, si hi ha una gata en zel, encara que sigui domèstica...En fi, si us plau, eviteu que els vostres gats domèstics es puguin escapar i assilvestrar, no sols ens fan mal a nosaltres, també fan mal a moltíssimes espècies d’ocellets, per exemple, que poden ser protegits. O de micromamífers, que poden ser molt interessants en ser insectívors.
El que he dit abans de la captivitat em porta a una altra reflexió. Els gats som veritables atletes, sí, està malament que ho digui jo, però és que de vegades em feu riure, els humans, amb la vostra arrogància. Sou trossos de fusta, no teniu agilitat, ni força, ni res, si no fos pel vostre cervell, no cal dir que ja haurieu desaparegut de sota la capa del Sol.
Nosaltres sí que som àgils, i ràpids, i forts, però tot això no és ben bé un mèrit; és fruit d’una necessitat, cal ser extraordinàriament àgil, ràpid i fort per a poder caçar una rata, un conill o una llebre. A la Natura, no hi ha caritat, hi ha selecció, els millors sobreviuen, els no tan bons, senzillament, desapareixen sense deixar rastre genètic, sense que les seves qualitats es perpetuin, i això fa que siguem com som, res és gratuït.
Per cert, això de què res és gratuït us ho heu de pendre amb tot el sentit de la paraula, la nostra magnífica forma física no es crea en dos dies, ni es fa sola, cal mantenir-la cada dia i perfeccionar-la. Vosaltres us creien molt savis perquè heu “descobert” l’entrenament, els estiraments, el ioga i altres tècniques que us permetes perfeccionar els vostres assoliments esportius, fins i tot n’escriviu llibres. Dincs bé, heu de saber que tot això nosaltres, com quasi tots els animals, ja ho sabem de sempre. ¿heu vist mai un gat, fins i tot d’aquests vostres, domèstics, aixecar-se de dormir i començar a córrer o saltar de cop? No, mai! Els gats, els gossos, i tots els animals, fem exercicis d’estirament abans de començar qualsevol activitat física, fins i tot ens estirem de forma ordenada, cada extremitat per separat i el temps que calgui.
Quant a l’entrenament, igual, els gats cacem de vegades sols per a practicar, preses que no ens aporten cap energia, massa petites o fins i tot que no arribem a matar. També entrenem jugant entre nosaltres o, per exemple, les nostre companyes, les àligues, fan vols d’exhibició i de marcar el territori per a entrenar els vols de cacera.
També el ioga, la meditació, la migdiada, el reposar després de menjar, les herbes medicinals i remeieres...en fi, no heu inventat res. Qualsevol animal de la natura sap quines herbes ha de menjar per a fer-se passar aquella digestió difícil, o per a provocar el vòmit i treure el pèl que se’ns acumula.
Una àgil encaixada.
El Gat fagí.
Més tard li dediquem a un animal que no desperta gaires simpaties entre la gent, però que té el mateix dret que un altre a viure, no?
L’Escurçó.
Benvolguts i perillosos veïns:
Ja sé de bon començament que molts de vosaltres haureu pensat immediatament “ecs!” o bé alguna cosa molt pitjor i impronunciable. Però al cap i a la fi jo sóc un animal més de la nostra terra, ben autòcton, i crec que, per tant, tinc dret a viure-hi i a compartir els veranys amb vosaltres.
Aquí, a a Farena mateix, existeix el Serret dels Escurçons, així és que queda ben clar que vosaltres sabeu des de fa molts anys de la nostra existència.
De entrada, cal que em presenti, és clar, jo sóc l’Escurçó ibèric, Vipera latastei, i se’m coneix fàcilment i se’m distingueix dels meus col·legues pirinencs, Vipera aspis, per la meva coloració més uniformement fosca, la mida més petita i, sobretot, pel morret arremangat, molt característic i diagnòstic. Valgui això per a que quedi ben clar que aquí, a les Muntanyes de Prades, sols hi sóm nosaltres, els ibèrics, malgrat el que sol pensar molta gent i fins i tot es pot trobar escrit en alguns plans de gestió forestal que corren per ací.
Els escurçons som serps més aviat petites, quan som adultes amidem uns 40 cm, un company de 60 cm es pot considerar excepcionalment gran. Però per la llargada que tenim, som compactes... sí, bé, gruixuts, d’acord...però no grassos.
Si voleu tenir ben clar que som escurçons i no serps petites –colobres- us haureu de fixar en la forma, a nosaltres se’ns nota força la cua, és a dir, hi ha un clar estretament a l’alçada de l’anus que fa que es noti força inequivocament el que és cos i el que és cua. A més, tenim el cap triangular i cobert de petites escates, igual que la resta del cos, mentre que les colobres ténen el cap arrodonit i el cap cobert de grans plaques.
Un altre tret distintiu són els ulls; Mentre que les colobres els ténen semblants al vostres, això vol dir que ténen pupil·les –ninetes- rodones i foaques sobre fons més o menys clar. Nosaltres els tenim quasi del mateis color del cos i amb una nineta vertical molt especial, totalment inconfusible. Val a dir que això fa que hi veiem ben malament, a desgrat nostre.
En aquest punt, aprofitaré per dir-vos que una altra particularitat dels escurçons és que som quasi vivípars, és a dir, no ponem ous sinó que els nostres fillets neixen igual que els vostres, directament de part cap a fora del ventre.
De tota manera, és ben evident que tots aquests indicis que us he donat, si no sou força avesats a observar fauna, us obligaran a mirar-nos força de prop per a poder estar ben segurs que som el que som. Si voleu un consell de veritat, si no heu de fer alguna cosa en concret, quan veieu una serp, més val que no us hi atanseu:
Si és una de les nostres, cas que ens molesteu massa i/o volent o sense voler, ens agafeu o trepitgeu, teniu bastants números que us mosseguem, més endavant parlaré de la nostra mossegada.
Si és una colobra, sigui quina sigui, es tracta d’una espècie protegida, així és que no la podeu agafar viva ni morta, ni destorbar la seva reproducció o migració. En fi, que no la podeu manipular si no és amb un permís especial.
Per cert, això em porta al cap que us hem d’agrair que decidíssiu que nosaltres no siguem espècies protegides...molt bons veïns, vosaltres, els humans, Homo sapiens, resulta que tots, absolutament tots els rèptils són protegits, excepte nosaltres.
¿És que nosaltres no mengem rates i ratolins?
¿És que no som tan beneficiosos per a vosaltres com qualsevol altra serp o llargandaix?
¿És que no estem en perill d’extinció?
Ah! No!...És que som perillosos!
Perdoneu, però aquí l’únic animal veritablement perillós sou vosaltres, la nostra mossegada sols pot matar en casos molt excepcionals a alguna persona especialment delicada, un nen molt petit, una dóna molt gran, o un malalt. I. A més, mosseguem sols com a defensa pròpia, en cas d’extrema necessitat, a nosaltres tampoc ens agrada mossegar i gastar verí en debades, ja que el necessitem per a capturar les nostres preses, cosa molt més important.
Està estadísticament demostrat que cada any moren a Europa moltíssims més humans per picades d’abella que per mossegades d’escurçó.
En canvi, vosaltres, d’una sola tecada i sense ni tan sols veure’ls, podeu matar milers de companys amb un esforç mínim, i sense cap mena d’excusa de defensa pròpia.
Aquests dies he pogut sentir alguns dels vostres que parlàven d’uns fets que han tingut lloc als Estats Units, pel que he pogut sentir, aquesta ha estat una de les proves més clares del que ja dèia el Sr. Konrad Lorenz, premi Nobel i gran estudiós de la conducta animal. Aquest senyor dèia que el gran problema dels vostres és que heu desenvolupat molt més ràpidament els mètodes de matar que els sistemes d’inhibició de l’agressió, m’explicaré una mica.
Per entendre’ns, el el Món animal hi ha un progressiu desenvolupament dels mecanismes d’agressió, que es van perfecccionant per a aconseguir una millor eficàcia en els predadors –modèstia a part, nosaltres en som una prova- i una millor possibilitat de defensar territoris i evitar competència. Però aquesta perfecció en els sistemes, per dir-hi així, de matar, ha anat acompanyada d’una perfecció cada vegada més fina dels sistemesihnhibidors de la pròpia agressió. Per exemple, un predador ben perillós, com ho pot ser un gran felí –lleó, tigre, etc.- resta totalment immòbil i incapaç de rematar la feina quan, en una baralla amb una col·lega aquest es posa de costat mostrant-li el coll de manera servil. El guanyador té clar que ha vençut, el perdedor sap que la única cosa que pot fer és mostrar-se vençut i marxar. De la mateixa forma actúen els llops i tots el predadors potents.
En canvi, fixeu-vos com una gallina de granja, un animal en principi gens perillós, ´res molt més fàcil que piqui sense parar al clatell d’una altra gallina fins a matar-la. Com que no ha perfeccionat les armes en el curs de l’evolució, tampoc ha establert uns principis inhibidors tan clars, i la submisió del vençut no supòsa quasi mai els cessament de l’atac.
Dons bé, tornem a vosaltres, els únics primats mediterranis. És evident que heu perfeccionat de forma increïble les vostres armes, teniu sistemes, fins i tot, de destrucció massiva. Són ben lluny en el temps les guerres que suposaven un cos a cos, una lluita de forces físiques, ara mateu prement un botó o manejant uns simples comandaments. Però no heu perfeccionat els comportaments inhibidors de les agressiona, encara els teniu com el que sóu biològicament, uns predadors oportunistes i generalistes, amb poc poder de fer mal de veritat.
El que dèia abans, podeu matar qualsevol animal o planta, milers i milers d’animals, fins i tot de la vostra espècie, sense ni tan sols veure’ls. I, encara que els veieu, sou ben capaços de deixar de reaccionar frenant l’atac en cas de submissió i petició de clemència.
Em sembla que ara fa molts anys, hi va haver una guerra entre vosaltres que es va acabar quan uns dels vostres, des de dos avions i solament prement sengles botonets, vàrem matar-ne milions amb una cosa que es va dir bombes atòmiques, si no m’erro. No crec que hi hagi cap altre animal capaç de fer alguna cosa semblant.
En fi...repeteixo, els únics animals realment perillosos sóu vosaltres. Com a anècdota, us explicaré que en una ocasió vaig sentir un humà, que volta molt per la muntanya com parlava amb un altre que no feia gaire aspecte de sortir de la gran ciutat massa sovint. El de la ciutat li preguntava a l’altre:
-I no et fa por, anar tot sol per la muntanya, amb les bèsties, els perills físics, etc.?
L’altre li va contestar:
-A mi no em fa cap por la muntanya ni les bèsties, sols em fan por les persones, són els únics animals perillosos de la nostra fauna, i aquí n’hi ha molts menys que a la ciutat.
Bé, apliqueu-vos la moral d’aqueta carta, i si no...vosaltres mateixos.
Una càlida envoltada afectuosa, malgrat tot.
L’Escurçó.
Seguidament, l'animal més gran de la nostra fauna, si descomptem alguns dels nostres propis parents primats.
El Senglar.
Benvolguts i lleugers veïns:
Potser ja era hora que em decidís a escriure-us, he trigat una mica, però ho heu de comprendre, vosaltres sou, actualment el nostre únic enemic i la nostra única possible competència. Actualment som l’animal més gran de les Muntanyes de Prades, sí, més gran fins i tot que molts de vosaltres, els senglars mascles adults pesem fàcilment més de 180 Kg. I les femelles també passen fàcilment del 130, i això pel que fa a aquestes terres mediterrànies, ja que tinc parents als càrpats que superen amb escreix els 300 Kg.
Perdò, ja m’ho diuen, que sóc una mica maleducat; Nosaltres som els Senglars que ens dieu de moltes maneres, des de “cabalins”, porcs, senglars, porcs senglars, porcs fers, porcs salvatges... gent del carrer fins a Sus scrofa, els científics d’arreu del Món. Aquesta és una de les proves que ens coneixeu bé, si més no, això és el que us penseu.
Així doncs, un cop presentats, anem al tema, el que jo volia fer, en nom de tots els meus parents, és trametre-us, a trevés d’aquesta oportunitat única que tenim a Farena, un agraïment molt sincer.
Sí, pot semblar estrany, però els senglars d’aquest país us devem tot el que som ara, vosaltres, els humans, Homo sapiens, crec, heu eliminat absolutament tots els nostres enemics, els més perillosos per als nostres fills, com el llop cerver i el gat salvatge i els més atrevits, que fins i tot ens mataven companys ja adults, el llop i l’ós, tot i que cal dir que aquest darrer ho feia de forma excepcional.
A canvi d’aquest gran favor, que ens ha permès d’augmentar la nostra població de forma sols comparable pel que fa a grans animals a la vostra, sols us hem de pagar el minso peatge de què vosaltres nateixos, de forma molt matussera i maldestre, permeteume que us ho digui, en mateu algun dels nostres de tant en tant. Efectivament, això ha comportat que nosaltres siguem ara per ara, sens dubte, els reis d’aquestes muntanyes, l’espècie animal més gran i potent, sense pràcticament enemics ni problemes. Ho repeteixo, en nom de tots, gràcies, moltes gràcies.
Dot això, us puc explicar algun detall de la nostra forma de viure que us pot interessar, sempre detalls que no us ajudin encara més a empaitar-nos amb eficàcia, és clar. Volem ser amics vostres, però de rucs –amb perdò dels asínids- no en tenim res.
Nosaltres, mal mèstà en dir-ho, som animals adaptables i intel·ligents, la nostra vida social és força complexa i estructurada, hi ha diferents tipus de grups, el més general és el de femelles i cries amb exemplars joves d’ambdós sexes, liderat per una femella –sí, som matriarcals, com vosaltres, crec- Però també hi ha grups de mascles joves sols i els mascles adults, que anem sols quasi tot l’any menys quan comença l’època de zel.
Bé, pel que fa a la reproducció, ja ho sabeu, som molt prolífics, les femelles poden anar criant tot l’any, si no els falta menjar, i cada truja cria 4 o 5 garrinets, sempre i quan es tracti d’una truja de raça pura, no una d’aquestes a les que vosaltres heu embrutat la sang amb aquestes “barbies” domèstiques. Si hi ha barreja genètica de porc domèstic, les garrinades són encara més grans. Heu de recordar que els porcs domèstics fa més de 8000 anys que s’han separat de l’espècie original, nosaltres.
Pel que fa al menjar, ja ho sabeu, som igual que vosaltres –en aquest i en molts aspectes- mengem de tot, el que hi hagi, com més fàcil sigui d’agafar, millor. Molta gent pensa que el que més ens agrada són els fruits secs, com ara aglans o avellanes, el que passa en realitat és que aquest és el menjar més abundant en aquestes terres. Això no vol dir que no tinguem paladar, ben al contrari, fins i tot podem treballar molt furgant el terreny si el que s’hi pot asonseguir paga la pena, és un menjar bo i de categoria, com passa amb les tòfones. Nosaltres les trobem tots sols, i millor que els vostres companys de quatre potes, els gossos.
Un altre detall que potser no sabeu és que no som nocturs per gust, perquè ens agradi més la nit que el dia, ens hi hem tornat per a evitar-vos a vosaltres, això ho podreu comprovar fàcilment si visiteu algun indret on no s’hi practiqui mai la caça. Hi ha al Món el què en dieu Parcs Nacionals, on ens podeu veure tranquil·lament de dia. Aquesta història és vàlida per a molts altres mamífers de la nostra regió, encara que no per a tots.
Finalment, us parlaré una mica de la nostra distribució a Catalunya, hi som gairebé arreu, però gairebé, no del tot, ja que encara ens queda algun petit racó on som excepcionals...per ara. Ja sabeu que estem en expansió i que som molt forts, fisn i tot, no sé si us vàreu assabentar, ara fa poc un vaixell en va pescar un dels nostres nedant a diversos Km mar endins! En fi, som com aquestes màquines vostres que en dieu buldózzers, peron passem, es nota, No més us cal seguir els carrers que fem al mig dels boscos i matollars per a comprovar-ho.
Em diuen els companys d’altres espècies que ells us solen fer algun apunt de consells o reflexions per al vostre Món. Què voleu que us digui? Nosaltres, els senglars som senzills, gent feliç que sols volem anar fent, sense fer mal a ningú.
Ah! Una cosa sí que us voldria dir, ja que ens afecta tant a vosaltres com a nosaltres, que crec que ja sóu més de 5.000.000.000!
¿No penseu que això no pot ser? ¿Que la Terra, la nostra boleta blava enmig del gran Univers, tot i que és bastant gran, no és infinita? ¿Qué algun dia s’acabarà la capacitat de produir els elements necessaris per a què tots plegats poguem viure, com ara l’aigua o el menjar, fins i tot l’espai?
Vés, això sí que em fa pensar, potser, tot plegat, era millor que hi haguéssin llops i linxs...bé, ja tinc mal de cap, me’n vaig a veure si menjo unes quantes tofonetes, que ja se’n fan.
M’acomiada de vosaltres, sense fer cap referència a la utilització incorrecta i abusiva que en féu del nostre nom, ho sé, i ho faig expressament. Sols us demano una cosa, si us plau, no seguiu escampant porcs domèstics per la muntanya, no ens captureu per a criar-nos en captivitat i hobridar-nos amb aquestes bledes rosades, volem seguir existint com a raça pura i salvatge.
Pel que fa a la resta, el que dèia, moltes i grosses gràcies. I fins la propera, en què espero que no hagueu millorat gens la vostra pèssima punteria.
Una forta encaixada.
El senglar.
Un animal mític que va desaparèixer ja fa molt temps, però que qualsevol dia pot tornar, encara que tampoc desperta moltes passions positives entre els humans.
El Llop.
Benvolguts veïns:
Jo sóc el Llop, sí, el llop, la fera terrible a qui tots vosaltres teniu mania i fins i tot la inculqueu als vostres petits des que poden començar a entendre alguna cosa. Els pitjors contes, les més terribles llegendes i els més alliçonadors dels vostres refranys i frases fetes ens descriuen com a animals ferotges i sense pietat, que matem pel plaer de matar i destrossem tot allò que trobem per pur plaer de destrossar.
Res més lluny de la realitat, pel que fa a matar, crec que el meu amiguet, el pit-roig ja us en va parlar, aquí –a la Terra- els únics animals que mateu per pur plaer i sense cap mena de justificació sou vosaltres, els Homo sapiens –suposadament-, nosaltres, els Canis lupus, com qualsevol altre animal, dels que vosaltres anomeneu irracional, sols matem per a menjar i en defensa pròpia.
Bé, no vull insistir en un tema que ja ha tocat un altre animal, però és que dir això era quasi inevitable, donat que nosaltres som els que sempre ens enduem la pitjor fama, mentre que vosaltres sou els que cardeu la llana. En realitat, aquest odi crec, modestament, que és fonamentat en una situació ancestral ben diferent de la d’ara. Una situació de fa molts i molts anys, quan vosaltres encara no havíeu assolit el perfeccionament tècnic d’ara, en aquell temps, nosaltres eren competidors seriosos. Ben dotats físicament –mal m’està en dir-ho- i psicològicament, organitzats en grups estratègics, abundants i ben distribuïts...No sols us preníem les vostres preses, sinó que fins i tot ens atrevíem a atacar-vos a vosaltres mateixos si no hi havia més remei.
Heu de reconèixer, però, que això amb el temps ha canviat enormement, ara no som pas ni una simple distracció per a vosaltres, us tenim més por que a la pròpia mort i en tenim motius, sou uns competidors a anys llum de nosaltres, no sols no ens atrevim a tocar res vostre –ha de ser un cas de vida o mort- sinó que fins i tot procurem que no sapigueu ni que
existim. En fi, tot ha canviat, com és ben evident.
Aquest fet que comentava abans, aquest odi ancestral ha portat a la situació en què ens trobem ara mateix; Nosaltres, els llops som extingits a Catalunya.
És curiós, i alhora reflecteix el vostre grau absolut d’hipocresia, ens heu dut a la total extinció, i, en canvi, constem a totes les vostres lleis com a espècies protegides, si fa no fa com l’ós bru, encara que sembla que aquest company no ha desaparegut del tot, malgrat que els exemplars que queden es poden considerar fòssils vivents, sense cap viabilitat de futur. Tenim l’honor, doncs, de ser l’única espècie animal protegida i inexistent. Bé, inexistent a Catalunya, que no a la resta de la Península Ibèrica, potser ara m’embolico una mica i me’n vaig per carreranys perduts, però ¿Això no vol dir, alhora, que som els únics emigrats protegits del Món?
És a dir, si a un company procedent de les poblacions de la resta de la Península se li acut intentar d’instal·lar-se als Ports, la serralada catalana més candidata ara mateix a ser conquerida per algun llop, resulta que serà un animal protegit per la llei. És fantàstic, tenim més drets que qualsevol humà procedent del nord d’Àfrica que arribi sense papers. Ja veig que en el fons no tenim dret a queixar-nos.
Encara que ja hi tornem, amb la vostra hipocresia, tot això és sobre el paper, a la realitat és molt probable que qualsevol dels vostres ens etzibaria un tret tan aviat com en tingués la ocasió, amb la qual cosa tornaríem a ser políticament correctes, protegits i inexistents.
En fi, el que deia, resulta que les poblacions de la Península sembla que gaudeixen de bona salut, encara que no tanta com sembla, i això és bàsicament degut a la vostra deixadesa pel que fa ala Natura, vosaltres viviu cada cop més allunyats del vostre medi, un n’heu creat un de propi, crec que en dieu urbà, i sols necessiteu el Natural molt de tant en tant, per a fer una “escapada” o, fins i tot, en teniu ben bé prou amb que algun dels vostres us el porti a casa en forma d’imatge, so, les dues coses juntes o bocinets vius o morts. Aquest allunyament ha dut a la Natura a un estat d’abandó general, els conreus cada cop són més intensius i reduïts a unes zones concretes, deixant créixer lliurement la vegetació a la resta de les zones.
És clar que a nosaltres ens beneficia això, i us ho agraïm molt, fa possible que, si més no, la nostra mort anunciada no sigui tan imminent. En general, a la majoria dels animals els beneficia, ja que augmenta la biodiversitat i la tranquil·litat als espais naturals. Als únics que no us agrada, en realitat, és a vosaltres mateixos, que sou tan curts de mires que no sabeu entendre la bellesa natural fora del concepte “Alpí”, d’uns boscos monoespecífics, amb tot d’arbres de la mateixa mida i gespa a terra. O bé a conreus “ben” cuidats i sense cap mena de “mala herba”.
Quanta incultura! La bellesa natural és a qualsevol racó que mereixi aquest adjectiu, natural; És, evidentment, en un prat alpí del Pirineu amb una avetosa regular a la vora, però també és en un carrascar mediterrani punxós i polsegós, en un alzinar impenetrable, en un torrent ple de tamarius i freixes. En una fageda, és clar, però també en una platja amb dunes, en una timoneda o en una tartera de pedra calcària.
A qualsevol indret ben conservat i harmoniós, fins i tot en un gran arbre mort al mig d’un bosc, arbre que ningú no ha retirat perquè és massa lluny o perquè “no val res” com dieu vosaltres, referint-vos, com sempre, al valor monetari.
Ah! Sóc una mica desconsiderat, no m’he presenta com cal, és clar, sóc una bèstia ferotge
–Je,je!
És broma, la realitat és que crec que vosaltres, en general, ja ens coneixeu bastant físicament, i una mica quant a personalitat, amb els lògics errors deguts a les llegendes i històries de què parlàvem abans.
Ja sabeu com som, una espècie de gossos grans, molt semblants als gossos que usen els inuit per a estirar els trineus, molt grans –fins a més de 85 Kg- amb sentits ben desenvolupats –vista, oïda i olfacte, sobretot- i físicament molt àgils i resistents. Ens organitzem de forma molt semblant a la vostra, amb clans o grups familiars, amb una jerarquia bastant complexa, que possibilita un aprofitament idoni del territori, facilitat també per l’omnivorisme i la longevitat molt gran. En fi, una mica com vosaltres, però amb un aspecte molt més semblant als nostres descendents que vosaltres vàreu adoptar com a companys fa segles, els gossos.
Molts de vosaltres sabeu com pot ser de bon company, un gos, doncs igual nosaltres, en el fons, un gos no és més que un llop una mica “adulterat”.
Bé, deixem-ho per ara, una braçada ben cordial, de debò, amb l’esperança que algun dia puguem tornar a trobar-nos i viure junts, amb harmonia.
El Llop.
Potser ja n'hi ha prou, de moment.
.JPG)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada