Avui, dia total d'oficina...la nostra feina cada dia es torna més i més burocràtica...què hi farem! Però hem aconseguit de sortir encara que sols sigui per a dinar amb els companys a Riudecanyes i donar suport a la seva tasca, si és que alguna cosa podem fer.
Bé, continuarem la tasca de publicar articles:
Bé, continuarem la tasca de publicar articles:
La Mallerenga blava.
Benvolguts veïns:
De primer, les presentacions, és clar, jo sóc un moixonet ben petitó que viu ben a la vora vostra, fins i tot dins matreix de les vostres cases i els vostres horts. Els meus fills neixen en nius que poden ser a llocs tan inversemblants com una bústia de les que fem servir per a enviar-vos aquestes cartes o l’interior del motor d’un cotxe, però habitualment, si podem triar, aprofitem un arbre vell buit de dins, on entremper qualsevol petit forat, o l’interior d’un mur de pedra, on hi arribem per qualsevol esquerda.
Ep! ja me n’anava per les branques, és clar, sóc un moixó molt forestal, m’agraden molt els arbres, sobretot els vells, jo sóc la mallerenga blava, els ornitòlegs de tot el Món em diuen Parus caeruleus, i formo part d’una gran família, la de les mallerengues o primaveres, moixonets petits i acolorits que omplim boscos i camps de cant i color, aquí, a Farena, convisc amb els meus cosins, les Mallerengues carbonera, emplomallada, petita i cuallarga, i a tot Catalunya podreu trobar també la de bigotis i la d’aigua.
Amb 12 cm. de llargada som de les més corrents, ens podreu trobar gairebé a qualsevol lloc, sempre que hi hagi arbres, encara que siguin de conreu, ens agrada molt d’aprofitar aquests nius artificials de fusta tan curiosos que ens poseu per a què criem, des d’aquí us agraeixo molt i molt de part de totes les meves parentes aquesta acció tan desinteressada que dueu a terme any rere any.
Aquesta mostra tan gran de generositat per part vostra ens deixaperplexes, sí, no entenem com, d’una banda, sou tan generosos de proporcionar-nos cases de franc, pagant vosaltres el material i les hores de treball, i, en canvi, no ho féu molt més fàcil deixant els arbres del bosc que es facin vells, la qual cosa ens donaria cases totalment de franc, sense que ens csti res ni a vosaltres ni a nosaltres. En fi, nosaltres sols som petits moixonets, i el nostre petit cervell no ens permet entendre les complicades trames del vostre pensament.
Com deia, som petits, de color groc i blau, amb la cara blanca amb una franja negra, i mengem, com tots vosaltres sabeu, insectes de tota mena, bé, no sols insectes, sinó també aranyes, opilions, etc. També ens agraden força els cucs de la processionària, que pocs altres ocells que no siguin mallerengues mengen.
Si no estem en peril és perquè som prolífics, fem dues llocades de sis a dotze pollets, i és per això que som molt actius a l’estiu i a la primavera, podreu sentir els nostres cants i observar l’anar i venir constant dels peixaments al niu amb facilitat.
Bé, com a bons veïns, crec que és la meva obligació fer un comentari com han fet tots els meus colegues, animals “salvatges” que dieu vosaltres. de fet, és ben clar que nosaltres, les mallerengues en tenim ben pocs d’animals salvatges, som delicats moixonets que amb un simple copet morim destrossats, no fem mal ni a una mosca...bé, a les mosques sí, però perquè no en tenin més remei, que consti.
Ara mateix, i després d’haver parlat llargament amb la majoria dels altres animals que ja us han escrit, no se m’acut cap comentari negatiu sobre la vostra vida ni sobre vosaltres mateixos, si més no un que encara no s’hagi dit. de manera que em permetré el luxe de fer-vos un comentari agradable, encara que sols sigui per a demostrar-vos la nostra gratitud pel que ja he dit abans de les caixes-niu.
Ara no em prengueu per “pilota”, ho diré amb tota sinceritat...m’encanten les vostres, de cases, sí, m’agraden moltíssim de forma individual i pel conjunt que formen. Les mallerengues som espècies sedentàries, això vol dir que no hem sortit mai de l’àrea on hem nascut, no és que no tinguem capacitat de vol, no us penseu. És que ens estimem molt la nostra terra, ens agrada el bocí de bosc o el jardinet on hem nascut i ens hi volem quedar per sempre, fins que morim. Si ho pensem bés, la nostra vida és curta, molt curta, un parell de desenes d’anys, amb sort. Si has nascut en un lloc bonic ¿perquè te n’has d’anar a un altre, que hi ha moltes probabilitats que sigui pitjor?
A més, som prou espabilades per a trobar menjar tot l’any en el nostre ambient, sí, a l’hivern costa una mica més, però també ens en sortim, algun dels vostres ens ajuda de tant en tant, malgrat que molts cops ho fa a canvi de popder-nos fotografiar, és un preu petit que hem de pagar, ho fem de gust.
Tornem on érem, us hem de lloar el gust, les vostres cases ens encanten, són precioses per dins i per fora, i podeu estar ben segurs que les coneixem, fins i tot coneixem racons on vosaltres ni heu somiat mai poder mirar. I el conjunt del poble, el poble de Farena...
Com us ho podria explicar, és el racó més bonic que hom pugui somiar sota la capa del sol:
Un petit conjunt de cases i casetes de pedra, harmònicament conjuntades amb el turonet de pedra natural, que s’alça enmig d’una de les més magnífiques valls que cap riu hagi pogut obrir mai al cor de les més meravelloses i amables muntanyes que la geodinàmica hagi pogut mai costruir.
Tinc entès que alguns de vosaltres creieu que va existir un senyor que ho va crear tot, un que en dieu Déu, nosaltres no hi creiem en aquestes coses, però teniu per ben segur que, si la llegenda fos certa, i Déu hagués tingut un fill que va néixer i morir a la Terra, no ho hagués fet en un llogarret al mig d’un desert, tal i com diu la història. Déu hagués triat l’indret més bell, més harmoniós, petit i senzill que existeix, i aquest és Farena. És per això, entre altres coses, que no hi creiem, en aquesta llegenda, té un forat considerable, no pot ser cert que Jesús hagi existit, ja que si així fos, seria fill de Farena, i hores d’ara encara vetllaria des d’allà dalt, en aquest lloc que vosaltres dieu Cel, perquè aquest indret segueixi tenint el mateix aspecte pels segles dels segles.
Però, és clar, nosaltres som bèsties, animals irracionals –segons vosaltres- i toquem de peus a terra, Déu no existeix, no ha tingut cap fill i ningú vetlla perquè Farena segueixi essent per sempre tan bella, la qual cosa ens porta a pensar que aquesta tasca l’hem feta entre tots, els humans i els animals, ens agradaria que ho seguíssim fent molts i molts anys, us torno a recordar que nosaltres som sedentaris, naixem, vivim i morim sempre, tot l’any i tota la vida al mateix lloc, i ens agrada molt com és, no l’espatlleu!
Ah! I si ens poseu encara més caixetes niu d’aquestes us ho agrairem molt, nosaltres i molts altres moixonets insectívors com nosaltres.
La mallerenga blava.
L’Abellerol.
Benvolguts veïns:
Hola veïns. estic molt content de que, finalment, pugui ser jo qui us escrigui, abans que res, és clar, em presentaré: Sóc l’abellerol, Merops apiaster per als ornitòlegs i altres afeccionats a la natura d’aquí i de tot arreu. Encara que la gent de per aquí em diu sovint Bellerola, pel que sento.
El nostre aspecte és prou exòtic, som ocells mitjans-petits, de gairebé 30 cm de llargada, però que semblem més grans per la nostra forma de volar, amb planeigs i picats com els dels rapinyaires. La coloració és realment espectacular, més pròpia d’espècies tropicals que d’un ocell mediterrani. Amb vermell, blau, verd i groc, ulls vermells lluents i dues plomes centrals negres a la cua que sobresurten. Realment, no pasem desapercebuts.
Un altre aspecte que sol interessar molt als ornitòlegs és la nostra forma de criar, en llargs forats que excavem als cingles i parets argiloses, o directament a terra. A més d’un metre de l’entrada, hi ha la cambra, on treiem endavant els nostres pollets.
En la mateixa família hi ha els meus parents, el gaig blau, Coracias garrulus, l’apuput, Upupa epops, i el blauet, Alcedo atthis. Com veieu, pertanyo a una família prou acolorida i, mal m’està en dir-ho, elegant.
Malgrat tot, el nostre aspecte, que sentim que vosaltres qualifiqueu sovint de molt bell, no ens deslliura, de fet, del nostre nom, que ens porta una mica de desgràcia, ja que fa referència a les abelles, que són una de les menges que ens agrada d’aprofitar. Però, amb aquest nom, la gent es pensa que sols mengem abelles, cosa que és totalment falsa, els abellerols mengem tota mena d’insectes, himenòpters –és a dir, abelles, però també vespes-, hemípters –bernats pudents-, coleòpters, ortòpters –saltamartins-, lepidòpters –papallones-, i fins i tot aràcnids i altres invertebrats que no són insectes.
De manera que, en aquest aspecte de l’alimentació no som tan dolents com la majoria de la gent es pensa, i per cada abella domèstica que mengem us deslliurem de molts altres insectes que us són perjudicials o, si més no, molestos. Si us ho pareu a pensar, nosaltres no tenim tota la culpa que ens poseu a la nostra disposició “supermercats” ben farcidets de menjar exquisit com ho són les bateries d’abellars que scampeu pel bosc.
És clar que, en aquest cas, com en molts d’altres, no hauríem de caure tots plegats en la solució fàcil, que és reclamar la mort dels meus parents, potser seria molt més fàcil ilògic estudiar algun sistema foragitador, que ens mantingui allunyats de les arnes i els seus habitants, sense haver-nos de matar.
Com podeu deduir del nostre aspecte i de la nostra dieta, nosaltres som ocells que sols podem ocupar la vostra terra a la primavera i a l’estiu, les nostres necessitats es veuen frustrades quan vé el fred, i el menjar costa molt més de trobar. aleshores marxem cap a l’Àfrica, on hi ha tot l’any bon clima i menjar a cor que vols. Ara mateis, quan llegiu aquesta carta, probablement ja estem de viatge o, fins i tot, ja haurem arribat a la zona d’hivernada.
Per cert, aquí aprofito per a demanar-vos un favor, la mallerenga blava em va comentar que en la seva carta faria referència a que el vostre poble és molt bell i molt especial, i que li agradaria molt que restés com és molts més anys. Doncs bés, aquests dies he sentit converses entre exemplars diversos de la vostra espècie, que parlen de fer una ampliació al poble. Espero que quan torni de l’Àfrica no em trobi que he d’anar a un altre lloc.
Nosaltres, la nostra família en concret –heu de saber que som colonials, com vosaltres, i que vivim en grups- varem triar Farena fa anys perquè és un dels darrers pobles del vostre País que es conserva tal i com era fa molts i molts anys, cap “urbanització”, com vosaltres en dieu, o construcció discordant l’ha desfigurada. Realment, us ho puc dir jo, que viatjo molt, costa moltíssim de tribar un poble que hagi sabut conservar tan bé el seu aspecte original, el seu nucli antic tan ben tancat i abellit.
El que no podem entendre a la nostra colònia, és que s’hagi podut conservar aquesta meravella al llarg dels terribles anys 60, quan ho destrossàveu tot a base de construir cases de les vostres pertot i sense cap control ni mesura, i ara, que semblava que havíeu après una mica a apreciar l’harmonia i la bellesa de les coses senzilles i petites, esteu a punt de destrossar-ho de forma irreversible.
Penseu-s’ho bé, escolteu la gent, de fet, ens ha semblat entendre que la majoria de vosaltres hi esteu en contra, no mateu la gallina dels ous d’or, Farena atrau perquè és única, perquè és com és, perquè està perfectament conservada, si l’amplieu, serà un poble més, com tots els altres, amb un nucli antic bonic i ben conservat...però llàstima del que s’ha fet després!
Potser el nostre clan haurà de començar a pensar a cercar un altre lloc que sí que es conservi com cal...però, n’hi ha algun altre al nostre País?
Us saluda ben cordialment un que ha nascut a Farena, encara que cada any se’n vagi amb tota la família a cercar menjar durant l’hivern, si bé per força.
L’abellerol.
La Salamandra.
Benvolguts veïns:
Hola veïns, tinc el goig d’escriure-us finalment, ja en tenia ganes des de fa força temps, però ara sembla que ja toca, sobretot aprofitant l’ocasió que heu arranjat la font Fresca.
I ara direu:
-Què té a veure l’arranjament d’una font amb mi?
Doncs molt, de debó, ja ho veureu.
De primer, potser que em presenti. Jo sóc la Salamandra, els naturalistes em diuen Salamandra salamandra, pel que sembla, el nom científic aquest cop no és ni rar ni original, si tots fóssin així, seria molt menys complicat llegir articles sobre plantes o animals.
En fi, comentaris sobre el nom a banda, he de dir que pertanyo a una família de vertebrats –els que tenim ossos, com vosaltres- de la qual en som pocs representants, pocs en general i poquíssims a les nostres muntanyes, les Muntanyes de Prades. Tan pocs, que som nosaltres soles, les salamandres, si més no fins que s’acabi de demostrar si hi ha o no tritons, cosa que dubto, personalment.
Aquesta família és la dels urodels, parents dels anurs, ara sí que tenim noms rars, no?
Bé, no n’hi ha per tant, en el fons és fàcil, els urodels som els amfibis –els que vivim a terra i a l’aigua- que tenim cua, i els anurs són els que no en ténen, com la granota o el gripau, possiblement molt més coneguts que nosaltres.
Tenim un aspecte, des del punt de vista vostre, és clar, molt espectacular i una mica primitiu, com un petit dinosaure llefiscós i vistosament tacat de groc lluent sobre un cos molt i molt negre. Els nostres moviments, també d’estil primitiu, lents i parsimoniosos, ens porten alguns problemes amb la nostra relació amb vosaltres, ja que ens és molt difícil de fugir, i molts acabem aixafats pels vostres artefactes mòbils –en dieu cotxes, motos, etc.- o fins i tot assassinats cuelment a les mans d’alguns exemplars de la vostra espècie que no ténen cap sensibilitat. Per sort, no tots sou dolents, jo mateixa ho he pogut comprovar.
Els amfibis que vivim amb vosaltres som tots protegits...tots? No! Hi ha una única excepció, és la granota verda, la més corrent, que no ho és perquè alguns dels vostres parents tenen el sa costum de menjar-ne les cuixes. En fi, el que dèiem.
Som, deia, protegits, perquè us som beneficiosos, en menjar moltíssims insectes i altres invertebrats que us fan nosa, o fins i tot mal, i perquè som escassos, cada cop més escassos, i ara us explicaré quines són les principals causes.
En realitat, la causa principal no és la persecució directa ni la mort provocada per vehicles, de la qual n’hem parlat. La causa principal és la eliminació dels punts útils per a la nostra reproducció, una cosa tan senzilla com aquesta. I aquí lligo amb el que començava la carta, un punt d’aigua, per petit que sigui, que compti amb aigua permanent i on no hi hagi peixos que es mengin els nostres ous i les nostres larves ens és imprescindible per a viure.
Això, que sembla tan fàcil, no ho és tant, i cada cop menys. Els punts d’aigua que costruïu i manteniu són la majoria de les vegades inútils per a nosaltres, ja que s’assequen temporalment, o es glacen sovint per manca de vegetació, o hi poseu peixos predadors que no són ni autòctons –peix vermell, blacK-bass, etc.- o, fins i tot, perquè les parets són totalment verticals i metàl·liques, inaccessibles per a uns animals i trampes mortals per a altres –moren àligues a les basses que construiu per a lluitar contra els incendis-.
Doncs bé, el simple fet d’arranjar una petita font, si a la vora té un petit tollet sempre amb aigua, és vital per a la nostra família, i parlo també de les granotes i els gripaus. Us ho agraeixo de debó, de tot cor, i m’agradaria que sabéssiu els favor que ens feu.
En general, voldria que tinguéssiu en compte que, amb un petit esforç, podeu ajudar a la fauna que viu amb vosaltres, als vostres veïns, en definitiva, i, de retruc, us feu un favor a vosaltres mateixos, ja que la majoria dels animals als que podeu ajudar som insectívors o eliminem altres animals que us molesten.
És ben fàcil, per exemple, podeu colocar els famosos nius artificials per a ocellets a la vostra terra, o fins i tot al vostre jardinet, vindran mallerengues i cotxes –cotxa fumada, per exemple-, encara que és molt més fàcil gestionar el bosc per a facilitar que els nius es facin de forma natural, deixant arbres que es facin grans i, sobretot, protegint els planifolis –aurons, blades, roures, alzines...- cosa que, de pas, us evitarà molt el greu perill dels incendis.
Podeu posar menjar a l’hivern, quan manca més, sobretot si neva, ja que la majoria dels moixons ténen problemes per a trobar-ne sota la neu. Hi haurà un munt d’ocellets –i algun ocellot- agraïts, als que ajudareu a superar l’etapa més difícil de la seva vida al llarg de l’any. A l’estiu, en canvi, podeu facilitar aigua, encara que a Farena no hi ha massa problema en aquest sentit. L’aigua també pot ser útil facilitar-la a l’hivern si glaça, ja que aleshores pot costar de trobar-la líquida. Feu atenció si poseu una menjadora prop del poble o d’un mas, que no sigui accessible als gats, perillosos animals per a la majoria de la fauna autòctona, és ben fàcil, cal colocar-los alts i penjats, que calgui anar-hi volant.
I, finalment, nosaltres, ja us ho he dit, facilitar que hi hagi punts d’aigua permanents i sense peixos devoradors, amb vores adaptades. Un simple cossiol semiensorrat que el mantingueu sempre ple d’aigua us servirà per a comprovar el nostre cicle vital, la nostra interessant metamorfosi, que ha meravellat nens de totes les edats des de fa milers d’anys.
Si em voleu veure, ens trobarem al mig d’un senderó un dia que plogui, em podeu agafar i mirar, no sóc gens perillós ni tan sols molest, no creieu cap història estranya que us expliquin de mi, sóc un simple animaló curiós i simpàtic, que es deixa agafar i no fa mal a ningú.
Una llefiscosa encaixada.
La Salamandra.
El Cabirol.
Benvolguts veïns:
M’he de presentar, és clar, com tothom, perquè tots sabeu que existeixo, i fins i tot molts teniu una lleugera idea de qui sóc i de com sóc, ja que la meva arribada recent ha estat molt comentada.
Jo sóc el Cabirol, Capreolus capreolus, que em diuen els naturalistes. Malgrat la meva petita mida, ja que rarament arribo als 80 cm d’alçada i als 30 Kg de pès, sóc un cèrvid, és a dir, de la mateixa família que el cèrvol. Ep! Que el cèrvol és el “cosí de zumosol”, ja que els mascles arriben a pesar 200 Kg!
Però jo sóc molt popular, com ja sabreu, jo havia existit fa molts anys a la vostra terra, però ens vàrem extingir, per causa de la vostra persecució i la quasi desaparició del que per a nosaltres és imprescindible, el bosc. Però recentment, des de fa pocs anys, menys de deu, ens han reintroduït, amb exemplars que s’han capturat vius a zones on som molt abundants, com als boscos de les Landes, a França.
Val a dir que ens heu portat amb la “lloable” intenció de gaudir amb la nostra cacera, ja que qui ens ha tornat aquí han estat els caçadors, però vaja, què hi farem...
Ara ja comencem a ser abundants, ja començo a trobar-me companys meus molt més sovint, als meus recorreguts habituals per l’interior dels boscos, però compte! No us penseu encara que en som prou perquè ens comenceu a caçar, encara n’hem de ser molts més, si preteneu que durem una mica. Si us plau, tingueu paciència, el bon menjar fa de bon esperar...Vaja, ara he fet humor negre amb mi mateix!
Realment som difícils de veure, però qualsevol de cosaltres es pot adonar que existim si apreneu a conèixer els nostres rastres i a escoltar la nostra característica veu, molt semblant al bosdar dels gossos. Ens sentireu en temps de zel, a l’estiu, sobretot quan es fa fosc. I veureu les nostres petjades al fang i a la neu, fins i tot podreu reconèixer les nostres dejeccions, que ténen una forma inconfusible.
Si us he d’explicar alguna característica molt especial nostra aquesta é ben bé la “implantació retardada”. I ara direu, Què és això? Dons és uns forma d’adaptar-nos millor a les condicions de l’ambient tot fent una gestació més llarga que la d’un ruc –no és broma-. Com he dit abans, el zel és a l’estiu, de manera que les còpules es produeixen al juny i juliol, per exemple. Mentre que el part es produeix cap a l’abril o el maig de l’any següent, és a dir, deu mesos! Mentrestant, l’òvul fecundat es queda latent a l’úter quatre o cinc mesos, després, cinc mesos més de gestació, i el part. Com podeu veure, és un sistema molt lògic i coherent, que permet fer el zel quan estem en millor forma, a ple estiu, i tenir els petitons a la millor època, la primavera, evitant així l’hivern, que podria ser massa dur per als recent nascuts.
Bé, ara representa que he de dir alguna cosa de vosaltres o de la nostra relació, però ho tinc una mica difícil, perquè tots els temes que m’afecten directament, han estat tractats; la cacera, el teixó, l’esquirol i la garsa. L’extinció, l’ós. La gestió forestal, l’astor. I fins i tot la introducció d’animals, de la que en va parlar el conill, encara que el meu cas no és una introducció, sinó una reintroducció, que no té res a veure, perquè es tracta de restablir un equilibri que ja hi era.
Bé, pel que fa a relacions, no puc dir massa cosa, ja que som molt difícils de veure, i vosaltres sols sabeu que existim perquè n’heu sentit a parlar. De tota manera, deixeu-me queixar d’una cosa; Darrerament he sentit en alguns llocs que nosaltres som coneguts com “els bombers del bosc”. M’agradaria saber on i quan, això és totalment inventat, mai ningú de la meva família havia sentit una bajanada així, nosaltres som cabirols, en tot cas cervolets o cabretes per als més ignorants. Però bombers? Si us plau, una mica de seriositat!
Sí, per cert, hi ha un tema que crec que no s’ha tocat i ens afecta molt directament. Es tracta de l’activitat dels científics i, més concretament, dels biòlegs.
Cada cop que n’allibereu uns quants de nosaltres ho féu marcant-nos amb uns collarets ràdio-transmissors. Un incòmode artilugi que permet que ens tingueu en tot moment localitzats. En el nostre cas, és una mica justificable, perquè es tracta d’una reintroducció i heu de saber si va tenint èxit o no. A més, ja vé d’una intervenció molt més forta que heu fet abans, que és agafar-nos i traslladar-nos.
Però en molts altres casos es fa, això...en massa casos, bé, gairebé sempre. Sí, sembla que agafar animals salvatges, manipular-los i instal·lar-los un aparell electrònic emissor sigui l’única eina d’estudi per als biòlegs. I si es tracta d’espècies escassíssimes i en perill d’extinció, millor.
Voleu dir que no us esteu passant? No hi ha res més?
Potser manca d’imaginació, potser mecanització de la feina o potser, incompetència pura i dura. És el métode més fàcil, proporciona més dades matemàtiques, més pressupost, més eines, sembla que treballin més. Però no parem a meditar que els animals salvatges pateixen molt, que els estem desnaturalitzant. Si veiem reportatges sobre vida salvatge, ja costa veure un animal que no dugui anelles, marques alars, aparells electrònics, xips...
Els binocles, el telescopi i les hores i hores d’observació al camp sembla que s’estan perdent, sembla que no serveixin per a res, però he de dir que són, realment, molt més productius, a la llarga, i, a més, fan molt menys impacte. En molts casos, cap.
Sí, costa més d’arribar a alguna conclusió, hi intervé molt més l’atzar, però quan arribem a alguna cosa és molt més satisfactòri, ja que sabem del cert que no hem fet cap mal, no hem molestat l’animal...però, és clar, per a mols biòlegs els animals són sols dades, xifres, el mateix que visos i claus allen per a un mecànic. Si n’hem de sacrificar uns quants no passa res, tot sigui per a la ciència.
¿Què pensariem si uns extraterrestres s’enduguéssin la nostra família per a experimentar, o fins i tot la capturéssin amb trampes, de mort, és clar, sols per a aconseguir dades biomètriques? No ens sabria greu, potser, ja que no vé d’uns quants humans, al cap i a la fi, n’hi ha més de cinc-mil milions, una superpoblació que, si hem de ser lògics, cal aturar.
Bé, reflexioneu una mica, potser millorareu les vostres relacions amb els altres animals que us acompanyem en el nostre viatge per l’univers.
Una encaixada molt amagadissa.
El Cabirol.
Bé, no patiu, que ja en queden pocs.
Benvolguts veïns:
De primer, les presentacions, és clar, jo sóc un moixonet ben petitó que viu ben a la vora vostra, fins i tot dins matreix de les vostres cases i els vostres horts. Els meus fills neixen en nius que poden ser a llocs tan inversemblants com una bústia de les que fem servir per a enviar-vos aquestes cartes o l’interior del motor d’un cotxe, però habitualment, si podem triar, aprofitem un arbre vell buit de dins, on entremper qualsevol petit forat, o l’interior d’un mur de pedra, on hi arribem per qualsevol esquerda.
Ep! ja me n’anava per les branques, és clar, sóc un moixó molt forestal, m’agraden molt els arbres, sobretot els vells, jo sóc la mallerenga blava, els ornitòlegs de tot el Món em diuen Parus caeruleus, i formo part d’una gran família, la de les mallerengues o primaveres, moixonets petits i acolorits que omplim boscos i camps de cant i color, aquí, a Farena, convisc amb els meus cosins, les Mallerengues carbonera, emplomallada, petita i cuallarga, i a tot Catalunya podreu trobar també la de bigotis i la d’aigua.
Amb 12 cm. de llargada som de les més corrents, ens podreu trobar gairebé a qualsevol lloc, sempre que hi hagi arbres, encara que siguin de conreu, ens agrada molt d’aprofitar aquests nius artificials de fusta tan curiosos que ens poseu per a què criem, des d’aquí us agraeixo molt i molt de part de totes les meves parentes aquesta acció tan desinteressada que dueu a terme any rere any.
Aquesta mostra tan gran de generositat per part vostra ens deixaperplexes, sí, no entenem com, d’una banda, sou tan generosos de proporcionar-nos cases de franc, pagant vosaltres el material i les hores de treball, i, en canvi, no ho féu molt més fàcil deixant els arbres del bosc que es facin vells, la qual cosa ens donaria cases totalment de franc, sense que ens csti res ni a vosaltres ni a nosaltres. En fi, nosaltres sols som petits moixonets, i el nostre petit cervell no ens permet entendre les complicades trames del vostre pensament.
Com deia, som petits, de color groc i blau, amb la cara blanca amb una franja negra, i mengem, com tots vosaltres sabeu, insectes de tota mena, bé, no sols insectes, sinó també aranyes, opilions, etc. També ens agraden força els cucs de la processionària, que pocs altres ocells que no siguin mallerengues mengen.
Si no estem en peril és perquè som prolífics, fem dues llocades de sis a dotze pollets, i és per això que som molt actius a l’estiu i a la primavera, podreu sentir els nostres cants i observar l’anar i venir constant dels peixaments al niu amb facilitat.
Bé, com a bons veïns, crec que és la meva obligació fer un comentari com han fet tots els meus colegues, animals “salvatges” que dieu vosaltres. de fet, és ben clar que nosaltres, les mallerengues en tenim ben pocs d’animals salvatges, som delicats moixonets que amb un simple copet morim destrossats, no fem mal ni a una mosca...bé, a les mosques sí, però perquè no en tenin més remei, que consti.
Ara mateix, i després d’haver parlat llargament amb la majoria dels altres animals que ja us han escrit, no se m’acut cap comentari negatiu sobre la vostra vida ni sobre vosaltres mateixos, si més no un que encara no s’hagi dit. de manera que em permetré el luxe de fer-vos un comentari agradable, encara que sols sigui per a demostrar-vos la nostra gratitud pel que ja he dit abans de les caixes-niu.
Ara no em prengueu per “pilota”, ho diré amb tota sinceritat...m’encanten les vostres, de cases, sí, m’agraden moltíssim de forma individual i pel conjunt que formen. Les mallerengues som espècies sedentàries, això vol dir que no hem sortit mai de l’àrea on hem nascut, no és que no tinguem capacitat de vol, no us penseu. És que ens estimem molt la nostra terra, ens agrada el bocí de bosc o el jardinet on hem nascut i ens hi volem quedar per sempre, fins que morim. Si ho pensem bés, la nostra vida és curta, molt curta, un parell de desenes d’anys, amb sort. Si has nascut en un lloc bonic ¿perquè te n’has d’anar a un altre, que hi ha moltes probabilitats que sigui pitjor?
A més, som prou espabilades per a trobar menjar tot l’any en el nostre ambient, sí, a l’hivern costa una mica més, però també ens en sortim, algun dels vostres ens ajuda de tant en tant, malgrat que molts cops ho fa a canvi de popder-nos fotografiar, és un preu petit que hem de pagar, ho fem de gust.
Tornem on érem, us hem de lloar el gust, les vostres cases ens encanten, són precioses per dins i per fora, i podeu estar ben segurs que les coneixem, fins i tot coneixem racons on vosaltres ni heu somiat mai poder mirar. I el conjunt del poble, el poble de Farena...
Com us ho podria explicar, és el racó més bonic que hom pugui somiar sota la capa del sol:
Un petit conjunt de cases i casetes de pedra, harmònicament conjuntades amb el turonet de pedra natural, que s’alça enmig d’una de les més magnífiques valls que cap riu hagi pogut obrir mai al cor de les més meravelloses i amables muntanyes que la geodinàmica hagi pogut mai costruir.
Tinc entès que alguns de vosaltres creieu que va existir un senyor que ho va crear tot, un que en dieu Déu, nosaltres no hi creiem en aquestes coses, però teniu per ben segur que, si la llegenda fos certa, i Déu hagués tingut un fill que va néixer i morir a la Terra, no ho hagués fet en un llogarret al mig d’un desert, tal i com diu la història. Déu hagués triat l’indret més bell, més harmoniós, petit i senzill que existeix, i aquest és Farena. És per això, entre altres coses, que no hi creiem, en aquesta llegenda, té un forat considerable, no pot ser cert que Jesús hagi existit, ja que si així fos, seria fill de Farena, i hores d’ara encara vetllaria des d’allà dalt, en aquest lloc que vosaltres dieu Cel, perquè aquest indret segueixi tenint el mateix aspecte pels segles dels segles.
Però, és clar, nosaltres som bèsties, animals irracionals –segons vosaltres- i toquem de peus a terra, Déu no existeix, no ha tingut cap fill i ningú vetlla perquè Farena segueixi essent per sempre tan bella, la qual cosa ens porta a pensar que aquesta tasca l’hem feta entre tots, els humans i els animals, ens agradaria que ho seguíssim fent molts i molts anys, us torno a recordar que nosaltres som sedentaris, naixem, vivim i morim sempre, tot l’any i tota la vida al mateix lloc, i ens agrada molt com és, no l’espatlleu!
Ah! I si ens poseu encara més caixetes niu d’aquestes us ho agrairem molt, nosaltres i molts altres moixonets insectívors com nosaltres.
La mallerenga blava.
L’Abellerol.
Benvolguts veïns:
Hola veïns. estic molt content de que, finalment, pugui ser jo qui us escrigui, abans que res, és clar, em presentaré: Sóc l’abellerol, Merops apiaster per als ornitòlegs i altres afeccionats a la natura d’aquí i de tot arreu. Encara que la gent de per aquí em diu sovint Bellerola, pel que sento.
El nostre aspecte és prou exòtic, som ocells mitjans-petits, de gairebé 30 cm de llargada, però que semblem més grans per la nostra forma de volar, amb planeigs i picats com els dels rapinyaires. La coloració és realment espectacular, més pròpia d’espècies tropicals que d’un ocell mediterrani. Amb vermell, blau, verd i groc, ulls vermells lluents i dues plomes centrals negres a la cua que sobresurten. Realment, no pasem desapercebuts.
Un altre aspecte que sol interessar molt als ornitòlegs és la nostra forma de criar, en llargs forats que excavem als cingles i parets argiloses, o directament a terra. A més d’un metre de l’entrada, hi ha la cambra, on treiem endavant els nostres pollets.
En la mateixa família hi ha els meus parents, el gaig blau, Coracias garrulus, l’apuput, Upupa epops, i el blauet, Alcedo atthis. Com veieu, pertanyo a una família prou acolorida i, mal m’està en dir-ho, elegant.
Malgrat tot, el nostre aspecte, que sentim que vosaltres qualifiqueu sovint de molt bell, no ens deslliura, de fet, del nostre nom, que ens porta una mica de desgràcia, ja que fa referència a les abelles, que són una de les menges que ens agrada d’aprofitar. Però, amb aquest nom, la gent es pensa que sols mengem abelles, cosa que és totalment falsa, els abellerols mengem tota mena d’insectes, himenòpters –és a dir, abelles, però també vespes-, hemípters –bernats pudents-, coleòpters, ortòpters –saltamartins-, lepidòpters –papallones-, i fins i tot aràcnids i altres invertebrats que no són insectes.
De manera que, en aquest aspecte de l’alimentació no som tan dolents com la majoria de la gent es pensa, i per cada abella domèstica que mengem us deslliurem de molts altres insectes que us són perjudicials o, si més no, molestos. Si us ho pareu a pensar, nosaltres no tenim tota la culpa que ens poseu a la nostra disposició “supermercats” ben farcidets de menjar exquisit com ho són les bateries d’abellars que scampeu pel bosc.
És clar que, en aquest cas, com en molts d’altres, no hauríem de caure tots plegats en la solució fàcil, que és reclamar la mort dels meus parents, potser seria molt més fàcil ilògic estudiar algun sistema foragitador, que ens mantingui allunyats de les arnes i els seus habitants, sense haver-nos de matar.
Com podeu deduir del nostre aspecte i de la nostra dieta, nosaltres som ocells que sols podem ocupar la vostra terra a la primavera i a l’estiu, les nostres necessitats es veuen frustrades quan vé el fred, i el menjar costa molt més de trobar. aleshores marxem cap a l’Àfrica, on hi ha tot l’any bon clima i menjar a cor que vols. Ara mateis, quan llegiu aquesta carta, probablement ja estem de viatge o, fins i tot, ja haurem arribat a la zona d’hivernada.
Per cert, aquí aprofito per a demanar-vos un favor, la mallerenga blava em va comentar que en la seva carta faria referència a que el vostre poble és molt bell i molt especial, i que li agradaria molt que restés com és molts més anys. Doncs bés, aquests dies he sentit converses entre exemplars diversos de la vostra espècie, que parlen de fer una ampliació al poble. Espero que quan torni de l’Àfrica no em trobi que he d’anar a un altre lloc.
Nosaltres, la nostra família en concret –heu de saber que som colonials, com vosaltres, i que vivim en grups- varem triar Farena fa anys perquè és un dels darrers pobles del vostre País que es conserva tal i com era fa molts i molts anys, cap “urbanització”, com vosaltres en dieu, o construcció discordant l’ha desfigurada. Realment, us ho puc dir jo, que viatjo molt, costa moltíssim de tribar un poble que hagi sabut conservar tan bé el seu aspecte original, el seu nucli antic tan ben tancat i abellit.
El que no podem entendre a la nostra colònia, és que s’hagi podut conservar aquesta meravella al llarg dels terribles anys 60, quan ho destrossàveu tot a base de construir cases de les vostres pertot i sense cap control ni mesura, i ara, que semblava que havíeu après una mica a apreciar l’harmonia i la bellesa de les coses senzilles i petites, esteu a punt de destrossar-ho de forma irreversible.
Penseu-s’ho bé, escolteu la gent, de fet, ens ha semblat entendre que la majoria de vosaltres hi esteu en contra, no mateu la gallina dels ous d’or, Farena atrau perquè és única, perquè és com és, perquè està perfectament conservada, si l’amplieu, serà un poble més, com tots els altres, amb un nucli antic bonic i ben conservat...però llàstima del que s’ha fet després!
Potser el nostre clan haurà de començar a pensar a cercar un altre lloc que sí que es conservi com cal...però, n’hi ha algun altre al nostre País?
Us saluda ben cordialment un que ha nascut a Farena, encara que cada any se’n vagi amb tota la família a cercar menjar durant l’hivern, si bé per força.
L’abellerol.
La Salamandra.
Benvolguts veïns:
Hola veïns, tinc el goig d’escriure-us finalment, ja en tenia ganes des de fa força temps, però ara sembla que ja toca, sobretot aprofitant l’ocasió que heu arranjat la font Fresca.
I ara direu:
-Què té a veure l’arranjament d’una font amb mi?
Doncs molt, de debó, ja ho veureu.
De primer, potser que em presenti. Jo sóc la Salamandra, els naturalistes em diuen Salamandra salamandra, pel que sembla, el nom científic aquest cop no és ni rar ni original, si tots fóssin així, seria molt menys complicat llegir articles sobre plantes o animals.
En fi, comentaris sobre el nom a banda, he de dir que pertanyo a una família de vertebrats –els que tenim ossos, com vosaltres- de la qual en som pocs representants, pocs en general i poquíssims a les nostres muntanyes, les Muntanyes de Prades. Tan pocs, que som nosaltres soles, les salamandres, si més no fins que s’acabi de demostrar si hi ha o no tritons, cosa que dubto, personalment.
Aquesta família és la dels urodels, parents dels anurs, ara sí que tenim noms rars, no?
Bé, no n’hi ha per tant, en el fons és fàcil, els urodels som els amfibis –els que vivim a terra i a l’aigua- que tenim cua, i els anurs són els que no en ténen, com la granota o el gripau, possiblement molt més coneguts que nosaltres.
Tenim un aspecte, des del punt de vista vostre, és clar, molt espectacular i una mica primitiu, com un petit dinosaure llefiscós i vistosament tacat de groc lluent sobre un cos molt i molt negre. Els nostres moviments, també d’estil primitiu, lents i parsimoniosos, ens porten alguns problemes amb la nostra relació amb vosaltres, ja que ens és molt difícil de fugir, i molts acabem aixafats pels vostres artefactes mòbils –en dieu cotxes, motos, etc.- o fins i tot assassinats cuelment a les mans d’alguns exemplars de la vostra espècie que no ténen cap sensibilitat. Per sort, no tots sou dolents, jo mateixa ho he pogut comprovar.
Els amfibis que vivim amb vosaltres som tots protegits...tots? No! Hi ha una única excepció, és la granota verda, la més corrent, que no ho és perquè alguns dels vostres parents tenen el sa costum de menjar-ne les cuixes. En fi, el que dèiem.
Som, deia, protegits, perquè us som beneficiosos, en menjar moltíssims insectes i altres invertebrats que us fan nosa, o fins i tot mal, i perquè som escassos, cada cop més escassos, i ara us explicaré quines són les principals causes.
En realitat, la causa principal no és la persecució directa ni la mort provocada per vehicles, de la qual n’hem parlat. La causa principal és la eliminació dels punts útils per a la nostra reproducció, una cosa tan senzilla com aquesta. I aquí lligo amb el que començava la carta, un punt d’aigua, per petit que sigui, que compti amb aigua permanent i on no hi hagi peixos que es mengin els nostres ous i les nostres larves ens és imprescindible per a viure.
Això, que sembla tan fàcil, no ho és tant, i cada cop menys. Els punts d’aigua que costruïu i manteniu són la majoria de les vegades inútils per a nosaltres, ja que s’assequen temporalment, o es glacen sovint per manca de vegetació, o hi poseu peixos predadors que no són ni autòctons –peix vermell, blacK-bass, etc.- o, fins i tot, perquè les parets són totalment verticals i metàl·liques, inaccessibles per a uns animals i trampes mortals per a altres –moren àligues a les basses que construiu per a lluitar contra els incendis-.
Doncs bé, el simple fet d’arranjar una petita font, si a la vora té un petit tollet sempre amb aigua, és vital per a la nostra família, i parlo també de les granotes i els gripaus. Us ho agraeixo de debó, de tot cor, i m’agradaria que sabéssiu els favor que ens feu.
En general, voldria que tinguéssiu en compte que, amb un petit esforç, podeu ajudar a la fauna que viu amb vosaltres, als vostres veïns, en definitiva, i, de retruc, us feu un favor a vosaltres mateixos, ja que la majoria dels animals als que podeu ajudar som insectívors o eliminem altres animals que us molesten.
És ben fàcil, per exemple, podeu colocar els famosos nius artificials per a ocellets a la vostra terra, o fins i tot al vostre jardinet, vindran mallerengues i cotxes –cotxa fumada, per exemple-, encara que és molt més fàcil gestionar el bosc per a facilitar que els nius es facin de forma natural, deixant arbres que es facin grans i, sobretot, protegint els planifolis –aurons, blades, roures, alzines...- cosa que, de pas, us evitarà molt el greu perill dels incendis.
Podeu posar menjar a l’hivern, quan manca més, sobretot si neva, ja que la majoria dels moixons ténen problemes per a trobar-ne sota la neu. Hi haurà un munt d’ocellets –i algun ocellot- agraïts, als que ajudareu a superar l’etapa més difícil de la seva vida al llarg de l’any. A l’estiu, en canvi, podeu facilitar aigua, encara que a Farena no hi ha massa problema en aquest sentit. L’aigua també pot ser útil facilitar-la a l’hivern si glaça, ja que aleshores pot costar de trobar-la líquida. Feu atenció si poseu una menjadora prop del poble o d’un mas, que no sigui accessible als gats, perillosos animals per a la majoria de la fauna autòctona, és ben fàcil, cal colocar-los alts i penjats, que calgui anar-hi volant.
I, finalment, nosaltres, ja us ho he dit, facilitar que hi hagi punts d’aigua permanents i sense peixos devoradors, amb vores adaptades. Un simple cossiol semiensorrat que el mantingueu sempre ple d’aigua us servirà per a comprovar el nostre cicle vital, la nostra interessant metamorfosi, que ha meravellat nens de totes les edats des de fa milers d’anys.
Si em voleu veure, ens trobarem al mig d’un senderó un dia que plogui, em podeu agafar i mirar, no sóc gens perillós ni tan sols molest, no creieu cap història estranya que us expliquin de mi, sóc un simple animaló curiós i simpàtic, que es deixa agafar i no fa mal a ningú.
Una llefiscosa encaixada.
La Salamandra.
El Cabirol.
Benvolguts veïns:
M’he de presentar, és clar, com tothom, perquè tots sabeu que existeixo, i fins i tot molts teniu una lleugera idea de qui sóc i de com sóc, ja que la meva arribada recent ha estat molt comentada.
Jo sóc el Cabirol, Capreolus capreolus, que em diuen els naturalistes. Malgrat la meva petita mida, ja que rarament arribo als 80 cm d’alçada i als 30 Kg de pès, sóc un cèrvid, és a dir, de la mateixa família que el cèrvol. Ep! Que el cèrvol és el “cosí de zumosol”, ja que els mascles arriben a pesar 200 Kg!
Però jo sóc molt popular, com ja sabreu, jo havia existit fa molts anys a la vostra terra, però ens vàrem extingir, per causa de la vostra persecució i la quasi desaparició del que per a nosaltres és imprescindible, el bosc. Però recentment, des de fa pocs anys, menys de deu, ens han reintroduït, amb exemplars que s’han capturat vius a zones on som molt abundants, com als boscos de les Landes, a França.
Val a dir que ens heu portat amb la “lloable” intenció de gaudir amb la nostra cacera, ja que qui ens ha tornat aquí han estat els caçadors, però vaja, què hi farem...
Ara ja comencem a ser abundants, ja començo a trobar-me companys meus molt més sovint, als meus recorreguts habituals per l’interior dels boscos, però compte! No us penseu encara que en som prou perquè ens comenceu a caçar, encara n’hem de ser molts més, si preteneu que durem una mica. Si us plau, tingueu paciència, el bon menjar fa de bon esperar...Vaja, ara he fet humor negre amb mi mateix!
Realment som difícils de veure, però qualsevol de cosaltres es pot adonar que existim si apreneu a conèixer els nostres rastres i a escoltar la nostra característica veu, molt semblant al bosdar dels gossos. Ens sentireu en temps de zel, a l’estiu, sobretot quan es fa fosc. I veureu les nostres petjades al fang i a la neu, fins i tot podreu reconèixer les nostres dejeccions, que ténen una forma inconfusible.
Si us he d’explicar alguna característica molt especial nostra aquesta é ben bé la “implantació retardada”. I ara direu, Què és això? Dons és uns forma d’adaptar-nos millor a les condicions de l’ambient tot fent una gestació més llarga que la d’un ruc –no és broma-. Com he dit abans, el zel és a l’estiu, de manera que les còpules es produeixen al juny i juliol, per exemple. Mentre que el part es produeix cap a l’abril o el maig de l’any següent, és a dir, deu mesos! Mentrestant, l’òvul fecundat es queda latent a l’úter quatre o cinc mesos, després, cinc mesos més de gestació, i el part. Com podeu veure, és un sistema molt lògic i coherent, que permet fer el zel quan estem en millor forma, a ple estiu, i tenir els petitons a la millor època, la primavera, evitant així l’hivern, que podria ser massa dur per als recent nascuts.
Bé, ara representa que he de dir alguna cosa de vosaltres o de la nostra relació, però ho tinc una mica difícil, perquè tots els temes que m’afecten directament, han estat tractats; la cacera, el teixó, l’esquirol i la garsa. L’extinció, l’ós. La gestió forestal, l’astor. I fins i tot la introducció d’animals, de la que en va parlar el conill, encara que el meu cas no és una introducció, sinó una reintroducció, que no té res a veure, perquè es tracta de restablir un equilibri que ja hi era.
Bé, pel que fa a relacions, no puc dir massa cosa, ja que som molt difícils de veure, i vosaltres sols sabeu que existim perquè n’heu sentit a parlar. De tota manera, deixeu-me queixar d’una cosa; Darrerament he sentit en alguns llocs que nosaltres som coneguts com “els bombers del bosc”. M’agradaria saber on i quan, això és totalment inventat, mai ningú de la meva família havia sentit una bajanada així, nosaltres som cabirols, en tot cas cervolets o cabretes per als més ignorants. Però bombers? Si us plau, una mica de seriositat!
Sí, per cert, hi ha un tema que crec que no s’ha tocat i ens afecta molt directament. Es tracta de l’activitat dels científics i, més concretament, dels biòlegs.
Cada cop que n’allibereu uns quants de nosaltres ho féu marcant-nos amb uns collarets ràdio-transmissors. Un incòmode artilugi que permet que ens tingueu en tot moment localitzats. En el nostre cas, és una mica justificable, perquè es tracta d’una reintroducció i heu de saber si va tenint èxit o no. A més, ja vé d’una intervenció molt més forta que heu fet abans, que és agafar-nos i traslladar-nos.
Però en molts altres casos es fa, això...en massa casos, bé, gairebé sempre. Sí, sembla que agafar animals salvatges, manipular-los i instal·lar-los un aparell electrònic emissor sigui l’única eina d’estudi per als biòlegs. I si es tracta d’espècies escassíssimes i en perill d’extinció, millor.
Voleu dir que no us esteu passant? No hi ha res més?
Potser manca d’imaginació, potser mecanització de la feina o potser, incompetència pura i dura. És el métode més fàcil, proporciona més dades matemàtiques, més pressupost, més eines, sembla que treballin més. Però no parem a meditar que els animals salvatges pateixen molt, que els estem desnaturalitzant. Si veiem reportatges sobre vida salvatge, ja costa veure un animal que no dugui anelles, marques alars, aparells electrònics, xips...
Els binocles, el telescopi i les hores i hores d’observació al camp sembla que s’estan perdent, sembla que no serveixin per a res, però he de dir que són, realment, molt més productius, a la llarga, i, a més, fan molt menys impacte. En molts casos, cap.
Sí, costa més d’arribar a alguna conclusió, hi intervé molt més l’atzar, però quan arribem a alguna cosa és molt més satisfactòri, ja que sabem del cert que no hem fet cap mal, no hem molestat l’animal...però, és clar, per a mols biòlegs els animals són sols dades, xifres, el mateix que visos i claus allen per a un mecànic. Si n’hem de sacrificar uns quants no passa res, tot sigui per a la ciència.
¿Què pensariem si uns extraterrestres s’enduguéssin la nostra família per a experimentar, o fins i tot la capturéssin amb trampes, de mort, és clar, sols per a aconseguir dades biomètriques? No ens sabria greu, potser, ja que no vé d’uns quants humans, al cap i a la fi, n’hi ha més de cinc-mil milions, una superpoblació que, si hem de ser lògics, cal aturar.
Bé, reflexioneu una mica, potser millorareu les vostres relacions amb els altres animals que us acompanyem en el nostre viatge per l’univers.
Una encaixada molt amagadissa.
El Cabirol.
Bé, no patiu, que ja en queden pocs.
.JPG)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada