Ja hi tornem, vent i més vent. El Serè, o Mestral, del Camp de Tarragona, torna a atacar. I nosaltres tots amb el culet estret pel perill d'incendis.
En fi, ahir vam poder veure com una àliga daurada lluitava contra aquest vent com ja ens té acostumats aquesta espècie, com una valenta.
Dóna la impressió que cada dia hi ha més daurades i menys perdiueres, deu ser perquè a la daurada no la molesten tant, per aquestes latituds. O potser no, potser és perquè les daurades són més grans, més adaptables i, en resum, destinades a tenir més èxit reproductiu.
Bé, estem enmig de la bogeria de la campanya electoral del país veí...i a nosaltres que se'ns ha perdut a Espanya, personalment l'única cosa que volem saber és quan ens n'independitzarem d'un cop!
Com que no ens interessa gens qui serà el proper presi dels nostres veïns de l'E, ens dedicarem a afegir més articles, aquests també han estat publicats a l'Orella de Farena, però no pertanyen a la sèrie de les cartes dels veïns.
Vida al Brugent.
Al Brugent, aigües amunt de Farena, a la vora de Capafonts, hi ha la Font de la Llúdriga, dins el Barranc de l’Horta.
Ens poden venir al cap dues preguntes, en el millor dels casos:
Perquè es diu de la Llúdriga?
I en el pitjor:
Què és una llúdriga?
Afortunadament, podem contestar-les totes dues, la primera, la més fàcil, és òbvia, es diu així perquè hi havia llúdrigues. És a dir, cal suposar que, antigament, era fàcil de veure-les en aquest indret, malgrat que això era possible a tot el riu.
Aquest fet, el posar noms d’animals a indrets passa sovint a la nostra geografia, i, de vegades, es tracta d’animals ja desapareguts (Clot del llop, Cova de l’òs...) de vegades animals que encara, afortunadament, viuen en aquests indrets (Cingle Falconer, Punta de l’Àliga...)
Ep! Ara no em vingueu amb allò de la paret dels lloros o la roca monera...és clar que ambdós són altres temes; El primer, li han posat recentment els escaladors –sempre se n’ha dit la Punta Alta- i el segon, en realitat, és la Roca Molnera.
Tornem a la llúdriga, aquesta, desgraciadament, fa força anys que es va extingir –possiblement a mitjans segle passat: 1950-1970-
I és realment una llàstima, sí, perquè la Llúdriga no és sols l’animal més magnífic, emblemàtic i graciós de tots els vertebrats que poblen els nostres rius, és també un bioindicador molt interessant.
Això vol dir tant com una “denominació d’origen” Els rius que gaudeixen amb la presència de poblacions estables de llúdriga es poden vantar de ser rius nets, rius sans, rius, en definitiva, de primera qualitat: Rius vius de debó.
Ara acabem de respondre la segona pregunta:
La llúdriga és un mamífer carnívor allargat, que pot arribar a més d’un metre, cobert d’un pèl espès i hidrófug que ha estat la causa antiga del seu declivi. És, per tant, el mustèlid més gran –tret del teixó, que és un mustèlid “especial”- de les nostres terres. Però la llúdriga té molts altres punts particulars, sobretot, el fet de ser aqüàtic, viu del riu i dins el riu, neda com els peixos i, en canvi, a terra, és molt més maldestre que els altres carnívors que ens podem trobar.
Aquí em permetreu una nota personal.
Fa quasi trenta anys que em dedico a observar i estudiar la Natura, em fascina, m’embadaleixo dins seu...i un dels somnis que més se’m repeteixen –despert, és clar- quan estic mirant un tram del nostre estimat Brugent, és veure-hi la única cosa que lifalta per a ser ja perfecte:
En el toll tranquil, on la truita ocupa el remolí més fons, on acabo de veure pasar una merla d’aigua portant menjar per a peixar els pollets al niu, els pollancres i les sargues es mouen amb l’aire, l’aigua fa el soroll que ha donat nom al riu, i una família de llúdrigues juga amb els peixos que acaben de capturar, com fa anys i anys que havia anat passant ininterrompudament...
Ara, encara que sembli difícil de creure-ho, aquest somni pot ser realitat, si tot va bé, si es compleixen una sèrie de condicions, si fem la feina ben feta, si tenim sort, si totes i tots hi col·laborem...les llúdrigues poden tornar al Brugent.
Un programa LIFE, finançarà el Projecte de restauració mediambiental i sòciocultural de la conca del riu Francolí que du a terme Mediterrània, Centre d’Iniciatives Ecològiques. Si combinem això amb el pla de gestió de la Reserva del Bosc de Vilalta a Farena, de la Fundació Territori i Paisatge, que contempla l’estudi de viabilitat de la reintroducció de la llúdriga, tenim que: S’endegarà l’estudi de viabilitat i, si aquest surt positiu, i si el Departament de Medi Ambient de la Generalitat hi dóna suport...
la llúdriga podrà tornar a nedar pel nostre estimat Brugent!
De moment, és clar, això és encara un somni, però ara ja no és tan lluny, no sembla tan impossible. A més, tenim un exemple que ha funcionat perfectament bé: la reintroducció a l’Empordà.
Ens agradaria molt que aquest projecte no fos sols de quatre naturalistes aixalabrats, des d’aquí demano l’ajut de tothom, el suport de qualsevol forma possible, des d’una sencilla, però encoratjadora, nota o carta a qualsevol mitjà escrit. Fins a suport real, físic: Voluntariat, informació actual o antiga...tot serà agraït i la que se n’ha de beneficiar més és la nostra estimada, la llúdriga i la seva casa, el Brugent.
Cingles i més cingles.
Un dels elements que fa que farena sigui un indret de gran bellesa, a banda dels boscos i el riu, són els cingles. Sí, els cingles, de color vermell, taronja, groc, blanc...
Segons la seva antiguitat, la roca que els forma, l’hora del dia i la llum corresponent...
Els cingles dónen discontinuitat a les grans masses forestals i eviten que esdevinguin monótones, li infereixen caràcter, plàstica...
I no sols això, representen ecotons, contacte entre ecosistemes, refugis de fauna, augment de la biodiversitat...
Però ara en tenim de nous, sí, de nous. Si us hi fixeu bé, n’hi ha un parell que es veuen com si fos sota l’església de Mont-ral quan anem del Pinetell a Farena. Ja fa temps, que es veu, però ara creixen, i creixen, i creixen!
Ara mateix, ja són enormes, es poden veure a simple vista malgrat la distància; Imagineu-vos con són vistos des de dins!
¿Es tracta d’una nova acció de l’administració per a fomentar la bellesa del paisatge?
Podria ser, però no, definitivament, no. Aquests són molt més lletjos, es nota d’una hora lluny que són artificials, i més aviat fereixen la vista.
És tot al contrari, una brutal agressió que s’està duent a terme de forma accelerada i exagerada a les nostres muntanyes, a l’Espai d’Interès Natural de les Muntanyes de Prades.
Són les pedreres, les mal anomenades pedreres de “Pedra d’Alcover” que ara treballen a n ritme mai vist.
Ep! Que no sigui que, com que el soroll de fons que un dia les Muntanyes de Prades han de ser Parc Natural –il·lusos!- fa que les empreses aprofitin els darrers dies per a destrossar-ho tot sense pietat, ja se sap, la vella política de terra cremada.
No, és clar, no deu ser això, el que passa és que el veí preocupat és, alhora, un veí malpensat.
El veí preocupat.
Radioseguiment de l’àliga perdiuera.
D’una forma totalment premonitòria, a la carta del Cabirol del darrer núm. De l’Orella, aquest ens parlava de la seva opinió sobre el radioseguiment –popularment anomenat radiotracking- Potser és que els animals que m’envien les cartes saben molt més que jo mateix, o potser hi ha alguna cosa estranya, esotèrica i tal, però és ben cer que jo no en sabia res del que ara us explicaré.
És possible que algú se n’assabenti que l’ICRA i la Fundació Territori i Paisatge han decidit de capturar l’àliga perdiuera de Farena, equiparla amb un transmissor i fer-ne radioseguiment. Ara potser no entendreu res, creureu que he canviat d’opinió 180 graus respecte al que deia a l’escrit del Cabirol.
Dons bé, he d’aclarir que no, que res més lluny de la realitat. Malgrat que sóc soci fundador de l’ICRA i col·laboro amb la Fundació Territori i Paisatge des del seu naixement –alguns sabreu que el Bosc de Vilalta el van comprar per les meves gestions-, em vaig assabentar d’aquest projecte totalment de casualitat. Immediatament, vaig posar-me en contacte amb tothom i vaig donar la meva opinió que és, bàsicament, que estic totalment en contra.
No crec necessari infligir en aquesta àliga una molèstia i un perill totalment innecessari si considerem que és una de les tres parelles que més coneixem, des de fa més de vint anys, i en sabem perfectament les causes de mortandat i de baixa productivitat.
La nostra postura va ser demanar l’aturada del projecte fins a corregir una sèrie de punts, un cop revisats aquests punts, si la parella continuava amb dificultats per a criar bé, aleshores col·laboraria amb la captura i radioseguiment. Això es podria fer perfectament en una sola temporada de cria.
La resposta de l’ICRA i de la Fundació ha estat totalment negativa, creuen que és imprescindible i que cal capturar-la enguany mateix. Així és que jo he trencat la meva relació de col·laboració amb la Fundació i he demanat la revisió de la política de l’ICRA que, originàriament, vam crear fa quasi deu anys precisament per a lluitar contra pràctiques d’aquesta mena.
En fi, m’agrada de deixar les coses clares, que ningú no es pensi allò que no és.
En fi, ahir vam poder veure com una àliga daurada lluitava contra aquest vent com ja ens té acostumats aquesta espècie, com una valenta.
Dóna la impressió que cada dia hi ha més daurades i menys perdiueres, deu ser perquè a la daurada no la molesten tant, per aquestes latituds. O potser no, potser és perquè les daurades són més grans, més adaptables i, en resum, destinades a tenir més èxit reproductiu.
Bé, estem enmig de la bogeria de la campanya electoral del país veí...i a nosaltres que se'ns ha perdut a Espanya, personalment l'única cosa que volem saber és quan ens n'independitzarem d'un cop!
Com que no ens interessa gens qui serà el proper presi dels nostres veïns de l'E, ens dedicarem a afegir més articles, aquests també han estat publicats a l'Orella de Farena, però no pertanyen a la sèrie de les cartes dels veïns.
Vida al Brugent.
Al Brugent, aigües amunt de Farena, a la vora de Capafonts, hi ha la Font de la Llúdriga, dins el Barranc de l’Horta.
Ens poden venir al cap dues preguntes, en el millor dels casos:
Perquè es diu de la Llúdriga?
I en el pitjor:
Què és una llúdriga?
Afortunadament, podem contestar-les totes dues, la primera, la més fàcil, és òbvia, es diu així perquè hi havia llúdrigues. És a dir, cal suposar que, antigament, era fàcil de veure-les en aquest indret, malgrat que això era possible a tot el riu.
Aquest fet, el posar noms d’animals a indrets passa sovint a la nostra geografia, i, de vegades, es tracta d’animals ja desapareguts (Clot del llop, Cova de l’òs...) de vegades animals que encara, afortunadament, viuen en aquests indrets (Cingle Falconer, Punta de l’Àliga...)
Ep! Ara no em vingueu amb allò de la paret dels lloros o la roca monera...és clar que ambdós són altres temes; El primer, li han posat recentment els escaladors –sempre se n’ha dit la Punta Alta- i el segon, en realitat, és la Roca Molnera.
Tornem a la llúdriga, aquesta, desgraciadament, fa força anys que es va extingir –possiblement a mitjans segle passat: 1950-1970-
I és realment una llàstima, sí, perquè la Llúdriga no és sols l’animal més magnífic, emblemàtic i graciós de tots els vertebrats que poblen els nostres rius, és també un bioindicador molt interessant.
Això vol dir tant com una “denominació d’origen” Els rius que gaudeixen amb la presència de poblacions estables de llúdriga es poden vantar de ser rius nets, rius sans, rius, en definitiva, de primera qualitat: Rius vius de debó.
Ara acabem de respondre la segona pregunta:
La llúdriga és un mamífer carnívor allargat, que pot arribar a més d’un metre, cobert d’un pèl espès i hidrófug que ha estat la causa antiga del seu declivi. És, per tant, el mustèlid més gran –tret del teixó, que és un mustèlid “especial”- de les nostres terres. Però la llúdriga té molts altres punts particulars, sobretot, el fet de ser aqüàtic, viu del riu i dins el riu, neda com els peixos i, en canvi, a terra, és molt més maldestre que els altres carnívors que ens podem trobar.
Aquí em permetreu una nota personal.
Fa quasi trenta anys que em dedico a observar i estudiar la Natura, em fascina, m’embadaleixo dins seu...i un dels somnis que més se’m repeteixen –despert, és clar- quan estic mirant un tram del nostre estimat Brugent, és veure-hi la única cosa que lifalta per a ser ja perfecte:
En el toll tranquil, on la truita ocupa el remolí més fons, on acabo de veure pasar una merla d’aigua portant menjar per a peixar els pollets al niu, els pollancres i les sargues es mouen amb l’aire, l’aigua fa el soroll que ha donat nom al riu, i una família de llúdrigues juga amb els peixos que acaben de capturar, com fa anys i anys que havia anat passant ininterrompudament...
Ara, encara que sembli difícil de creure-ho, aquest somni pot ser realitat, si tot va bé, si es compleixen una sèrie de condicions, si fem la feina ben feta, si tenim sort, si totes i tots hi col·laborem...les llúdrigues poden tornar al Brugent.
Un programa LIFE, finançarà el Projecte de restauració mediambiental i sòciocultural de la conca del riu Francolí que du a terme Mediterrània, Centre d’Iniciatives Ecològiques. Si combinem això amb el pla de gestió de la Reserva del Bosc de Vilalta a Farena, de la Fundació Territori i Paisatge, que contempla l’estudi de viabilitat de la reintroducció de la llúdriga, tenim que: S’endegarà l’estudi de viabilitat i, si aquest surt positiu, i si el Departament de Medi Ambient de la Generalitat hi dóna suport...
la llúdriga podrà tornar a nedar pel nostre estimat Brugent!
De moment, és clar, això és encara un somni, però ara ja no és tan lluny, no sembla tan impossible. A més, tenim un exemple que ha funcionat perfectament bé: la reintroducció a l’Empordà.
Ens agradaria molt que aquest projecte no fos sols de quatre naturalistes aixalabrats, des d’aquí demano l’ajut de tothom, el suport de qualsevol forma possible, des d’una sencilla, però encoratjadora, nota o carta a qualsevol mitjà escrit. Fins a suport real, físic: Voluntariat, informació actual o antiga...tot serà agraït i la que se n’ha de beneficiar més és la nostra estimada, la llúdriga i la seva casa, el Brugent.
Cingles i més cingles.
Un dels elements que fa que farena sigui un indret de gran bellesa, a banda dels boscos i el riu, són els cingles. Sí, els cingles, de color vermell, taronja, groc, blanc...
Segons la seva antiguitat, la roca que els forma, l’hora del dia i la llum corresponent...
Els cingles dónen discontinuitat a les grans masses forestals i eviten que esdevinguin monótones, li infereixen caràcter, plàstica...
I no sols això, representen ecotons, contacte entre ecosistemes, refugis de fauna, augment de la biodiversitat...
Però ara en tenim de nous, sí, de nous. Si us hi fixeu bé, n’hi ha un parell que es veuen com si fos sota l’església de Mont-ral quan anem del Pinetell a Farena. Ja fa temps, que es veu, però ara creixen, i creixen, i creixen!
Ara mateix, ja són enormes, es poden veure a simple vista malgrat la distància; Imagineu-vos con són vistos des de dins!
¿Es tracta d’una nova acció de l’administració per a fomentar la bellesa del paisatge?
Podria ser, però no, definitivament, no. Aquests són molt més lletjos, es nota d’una hora lluny que són artificials, i més aviat fereixen la vista.
És tot al contrari, una brutal agressió que s’està duent a terme de forma accelerada i exagerada a les nostres muntanyes, a l’Espai d’Interès Natural de les Muntanyes de Prades.
Són les pedreres, les mal anomenades pedreres de “Pedra d’Alcover” que ara treballen a n ritme mai vist.
Ep! Que no sigui que, com que el soroll de fons que un dia les Muntanyes de Prades han de ser Parc Natural –il·lusos!- fa que les empreses aprofitin els darrers dies per a destrossar-ho tot sense pietat, ja se sap, la vella política de terra cremada.
No, és clar, no deu ser això, el que passa és que el veí preocupat és, alhora, un veí malpensat.
El veí preocupat.
Radioseguiment de l’àliga perdiuera.
D’una forma totalment premonitòria, a la carta del Cabirol del darrer núm. De l’Orella, aquest ens parlava de la seva opinió sobre el radioseguiment –popularment anomenat radiotracking- Potser és que els animals que m’envien les cartes saben molt més que jo mateix, o potser hi ha alguna cosa estranya, esotèrica i tal, però és ben cer que jo no en sabia res del que ara us explicaré.
És possible que algú se n’assabenti que l’ICRA i la Fundació Territori i Paisatge han decidit de capturar l’àliga perdiuera de Farena, equiparla amb un transmissor i fer-ne radioseguiment. Ara potser no entendreu res, creureu que he canviat d’opinió 180 graus respecte al que deia a l’escrit del Cabirol.
Dons bé, he d’aclarir que no, que res més lluny de la realitat. Malgrat que sóc soci fundador de l’ICRA i col·laboro amb la Fundació Territori i Paisatge des del seu naixement –alguns sabreu que el Bosc de Vilalta el van comprar per les meves gestions-, em vaig assabentar d’aquest projecte totalment de casualitat. Immediatament, vaig posar-me en contacte amb tothom i vaig donar la meva opinió que és, bàsicament, que estic totalment en contra.
No crec necessari infligir en aquesta àliga una molèstia i un perill totalment innecessari si considerem que és una de les tres parelles que més coneixem, des de fa més de vint anys, i en sabem perfectament les causes de mortandat i de baixa productivitat.
La nostra postura va ser demanar l’aturada del projecte fins a corregir una sèrie de punts, un cop revisats aquests punts, si la parella continuava amb dificultats per a criar bé, aleshores col·laboraria amb la captura i radioseguiment. Això es podria fer perfectament en una sola temporada de cria.
La resposta de l’ICRA i de la Fundació ha estat totalment negativa, creuen que és imprescindible i que cal capturar-la enguany mateix. Així és que jo he trencat la meva relació de col·laboració amb la Fundació i he demanat la revisió de la política de l’ICRA que, originàriament, vam crear fa quasi deu anys precisament per a lluitar contra pràctiques d’aquesta mena.
En fi, m’agrada de deixar les coses clares, que ningú no es pensi allò que no és.
.JPG)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada