Volta amb l'autocaravana.

Avui, com que el vent s'ha aturat una mica, anem a Montblanc, a que ens facin l'estafa legal de cada any a l'autocaravana...ehemm!
Un xorigueret ens comiada de Reus i comencem el viatge, que es produeix gaudint d'una d'aquelles visibilitats excepcionals i de les obres de la carretera, és clar.
Ara inclourem tots aquells textos que hem publicat a El Vallenc dins la sèrie Amb mà esquerra, hi ha de tota mena de textos, ja que, normalment, ens els demanen "per ahir".

Aquí van:

Canvi climàtic?

Cada cop hi ha més i més conscienciació sobre el canvi climàtic, ara sembla que tot és a conseqüència d’aquest escalfament progressiu, aparentment provocat per l’home. Tothom hi creu, fins i tot els nord-americans, vull dir els dels EE. UU. Perquè sembla que al Canadà ja fa molt més temps que s’ho creuen.
És curiós, els EE. UU. El país que ara mateix es pot dir que domina el Món, amb permís dels xinesos, és clar. Aquest mateix país, on ara el seu ex-quasi-president n’és el principal divulgador, no va signar cap dels protocols que es van fer en convencions com la de Rio o la de Kyoto, per a reduir les emissions que produeixen l’efecte hivernacle...Què ha passat?
No sé, ara mateix tinc la mosca voltant-me pel nas, ves, no me’n refio. Fa pocs anys els ecologistes, aquells pollosos que ja dèiem tot això, érem qualificats de sonats, bojos o, en el millor dels casos, ignorants amb bones intencions.
Com és, doncs, que ara ja tenim raó?
Quan multinacionals, grans empreses energètiques i fins i tot bancs, caixes o les seves obres socials que en depenen ens donen la raó, jo començo a sospitar.
Digueu-me susceptible, desconfiat o el que vulgueu, però jo trobo que és molta casualitat que quan hi ha un sector del Món ecologista que comença a aixecar la veu contra aquest devessall exagerat de projectes de centrals eòliques, avisant que destrossen el paisatge o que maten grans rapinyaires en perill d’extinció, resulta que cal fer alguna cosa, urgentment, per a aturar el canvi climàtic a base de potenciar les energies que ells anomenen netes.
En fi, possiblement m’estic tornant un vell xaruc que es queixa de tot, perdoneu-me, però és que ara ja ni tenim al Llach que ens defensi...snif!
Valls, 8 de juny de 2007.

Jugar amb foc.

Si teniu un moment, doneu-vos un tomb per Mont-ral, tot el poble paga la pena, però ara recomano especialment un tomb pels voltants de l’església.
No, no us espanteu, no hi ha hagut cap incendi. Sí, es veu tot cremat, càdecs, coscolls, altres matolls que potser tenien la meva edat –jo ja en tinc una, d’edat- i fins i tot arbres han estat incinerats potser amb algun niu de tallarol amb els ous inclosos –el foc es va fer al març.
Però no ha estat un incendi, no, ha estat una crema prescrita, és a dir, s’ha cremat intencionadament. La teoria és que s’utilitza el foc per a prevenir incendis (!?).
D’entrada, ja es veu que la idea no és gaire bona, fins i tot per al menys expert. Ni que només sigui per a poder predicar amb l’exemple i així tenir autoritat moral per a prohibir fer foc a altres col·lectius, ja n’hi ha prou per no fer-ho.
Però, a més, com a persona una mica entesa en el tema, crec que puc afirmar que això no serveix absolutament per a res, bé, sí, per a malmetre els ecosistemes i els paisatges greument. I això suposant que mai se’ls escapi i provoquin un incendi, cosa que ja ha succeït alguna vegada com s’ha reconegut, per exemple, fa dies al Penedès.
Repeteixo, es fa fins i tot en plena època de cria, i en espais d’interès natural, fins i tot dins del PNIN, s’ha fet.
En la meva ingenuïtat, sols espero que el dia que passi una veritable desgràcia, vull dir que se’ls escapi el foc i provoquin un incendi forestal gran, per exemple, de més de 1.000 Ha, ho deixaran de fer. Com sempre, en aquest País, sols rectifiquem quan el mal ja està fet.
Valls, 7 de maig de 2006.

Sequera!

En una altra ocasió, ja vam parlar de que si canvi climàtic si, o no, o depèn...és un tema molt discutit i sobre el qual encara queda molt per discutir. Però una qüestió que hi va íntimament relacionada i sobre la qual ningú dubta que serà el gran problema del futur és l’aigua, la sequera.
Si bé actualment la majoria de les guerres es fan pel petroli, de ben segur que en un futur no massa llunyà les disputes territorials, entre països i fins i tot entre la gent d’un mateix país seran per l’aigua. De fet, ja n’hem tingut algun exemple actualment, en països africans i alguna disputa sense sang –de moment- a casa nostra. Cal recordar tota la lluita contra el transvassament de l’Ebre.
L’aigua dolça és escassa i cada dia ho serà més. I, davant d’això, l’home com sempre, demostrant la seva intel·ligència superior, en gasta més i més cada dia i per als usos més absurds.
Llegim astorats i esparverats –tots dos rapinyaires del gènere Accipiter- que volen fer una mena de Las Vegas enmig dels Monegros, amb hotels, casinos, camps de golf (!?). ¿Algú s’ha adonat que els Monegros són un semidesert?
¿Algú amb tot l’ús de raó d’una persona adulta i responsable em pot explicar per què cal jugar a golf als països de l’àrea Mediterrània? O, més encara: ¿Per què cal gespa sempre fresca i verda per a jugar a golf?
De la mateixa manera, i ja posats: ¿La mateixa persona em podria explicar per què cal que cada família tingui un jardí ple d’espècies vegetals exòtiques a les quals els cal un munt d’aigua...ah! I, és clar, una piscina, que la pública del poble és per als pobres?
La solució per al problema de l’aigua no és anar a cercar-ne més i més cada cop més lluny. La solució és minimitzar-ne el malversament, amb recs racionals per a l’agricultura, jardins amb espècies autòctones menys higròfiles, restricció de piscines per a particulars, res de golf on calgui regar gespa...i moltes altres mesures que cal implantar, si cal, per força, amb la llei a la mà.Valls, 16 de desembre de 2008.

Esperança relativa.

La religió cristiana diu en algun lloc que els darrers seran els primers...en el regne dels cels (crec).
Si això és cert, els catalans d’aquesta part del país, vull dir del Camp de Tarragona, serem els primeríssims, en el regne dels cels, m’explico;
Si és cert que l’estat espanyol és a la cua en benestar d’Europa.
Si és cert que Catalunya és la darrera en repartiment de riquesa, proporcionalment, a l’Estat espanyol.
També és cert que, quan a les comarques gironines es queixen perquè els volen posar una línia d’alta tensió...nosaltres en tenim incomptables, mercès a tres magnífiques centrals nuclears, més una de desmantellada.
També és cert que, mentre a les comarques del nord es queixen perquè no es gestiona del tot bé el tema industrial...nosaltres tenim la més perillosa i contaminant indústria química del país.
Igualment, mentre a Barcelona o a Girona, l’estació del TGV estarà al centre de la ciutat...aquí ens l’han posada a la quinta forca.
L’aeroport de Reus sempre és la ventafocs dels aeroports del País, per davant, és clar, el Prat i Girona.
Les carreteres, sols cal que les trepitgeu, a més, quan es rescata algun peatge, sempre es deixen els de Tarragona.
Els espais naturals protegits són, majoritàriament a la catalunya humida i al Pirineu...aquí tenim quatre parcs naturals, i amb un pressupost que ni en parlem.
A l’Empordà posaran algun aerogenerador per a fer energia neta, aquí ben aviat n’hi haurà centenars, i ja han començat a morir grans rapinyaires i a transformar el paisatge.
I no parlem se seguretat, tema de moda actualment...on es desplegaran, pressumptament, els mossos la setmana dels tres dijous?
Als nascuts al Camp de Tarragona sols ens queda pensar que, al regne dels cels, els de la Catalunya meridional viurem en un autèntic paradís...
Llàstima que jo no sigui creient!
Valls, 31 de gener de 2007.

Carta als reis?

Uff! D’ací a quatre dies ja és Nadal, sen’s acumula la feina, dinars pantagruèlics en família, sobretaules inacabables, festes protocolàries i...és clar, els Reis!
Bé, potser ens podriem posar a preparar la carta als reis. Podem aprofitar l’avinantesa per a demanar un somni que fa anys que ens obsessiona, tan dormits com desperts. Una il·lusió que ens esperona des de fa anys a fer passos i més passos per a aconseguir-ho, però, ells, com que són màgics, potser ens ho aconseguiran: El Parc Natural de les Muntanyes de Prades.
Però, que estem dient? Si nosaltres som republicans, i independentistes!
Bé, doncs demanarem aquest desig, enlloc de als tres reis mags als tres partits del govern. Al cap i a la fi, si ens posem a recordar, l’actual president del parlament és l’Ernest Benach, la mateixa persona que, essent el 1997 president de la comissió d’agricultura va presentar al Parlament una moció, que es va aprovar, que és el pas més important que s’ha donat des del punt de vista polític en aquest sentit.
Amb aquesta moció, ERC va aconseguir que s’acordés que, immediatament després de la finalització del Parc del Cap de Creus, s’iniciarien els treballs per a declarar les Muntanyes de Prades.
Però, és clar, en aquell temps hi havia un govern d’un sol color, que no era el mateix color que ara, i ens van passar al davant els Ports, el Montsant i l’Alt Pirineu, és a dir, tots els altres projectes que hi havia.
Però ara potser sí, ara és la nostra ocasió, l’ocasió de compensar una mica el Camp de Tarragona pel fet que des de fa anys se’l tracta com la rebotiga del País.
Valors n’hi ha amb escreix, l’únic bosc de roure reboll, una fauna variadíssima i rica, cingleres i roquissars espectaculars, rius ben conservats...aquests dies, una part d’aquesta meravella ha rebut l’atenció merescuda a les primeres Jornades sobre el Bosc de Poblet.
A més, si no ens afanyem, potser li haurem de dir el Gruière Natural de les Muntanyes de Prades, els forats que s’hi fan de cada cop són més i més grans!Ja s’ha dit molt, però cada dia que passa és més veritat, és l’ara o mai. Si de veritat volem que els nostres descendents coneguin com era el Camp de Tarragona de debó, cal que declarem, aquesta mateixa legislatura, el Parc Natural de les Muntanyes de Prades.

Un somni meravellós.

Fa pocs dies vaig tenir un somni.

En aquest somni, els nostres presidents, Benach i Maragall, després de tenir una llarga i agradable conversa amb el Rei d’España, cap de l’exèrcit espanyol (diuen que és molt campetxà) tornen a Catalunya i, amb un acte solemne que em recordà els fets del 31, proclamen des del balcó de la Generalitat, a la plaça de Sant Jaume, l’Estat Català independent, amb la Infanta Cristina, la que viu a Barcelona, com a reina de Catalunya i legítima successora de la Dinastia Reial Catalana.

Evidentment, el Rei d’España, orgullós i content que la seva filla heretés un tron i els seus nèts en fóssin successors, beneïa tots els fets, i amb ell, els seus súbdits, la resta d’espanyols.

Era un somni meravellós, però impossible, suposo.

Aleshores, m’he anat despertant –aquestes migdiades!- i sento a la ràdio com el nostre govern està negociant amb el de Madrid per tal que no ens retallin el projecte d’Estatut aprovat pel 90 % dels nostres representants.
Bé, si més no, comprovo que jo sols somio quan dormo, n’hi ha que ho fan fins i tot desperts.

Transport públic.

Quan escric això, és la setmana de la mobilitat sostenible...(?)

A banda de reflexionar com estem omplint el nostre llenguatge d’eufemismes i paraules cada cop més difícils d’entendre, vaig al fons de la qüestió.

Es pot dir que m’assabento de tot això de la setmana i tal i tal -ja ho he escrit abans- per la premsa, perquè, sincerament, no es nota en absolutament res més. Això deu ser l’evolució d’allò tan graciós que es feia fins fa poc que era el dia sense cotxes, no? Sí, aquell dia en què tota la premsa s’omplia d’aquesta expressió, mentre que els embussos eren els de sempre, amb els mateixos cotxes, és clar.

Bé, ara de debó; Hem d’apostar, i fort, pel transport públic, però de veritat, des de tots els àmbits.
Un exemple. I perdoneu que em prengui jo mateix, però és un cas força clar, i freqüent, crec. Jo ja en tinc, de voluntat, ja, d’utilitzar els transports públics, però visc a Reus i treballo a Valls...em podeu dir com m’ho he de fer?

És del tot impossible anar de Reus a Valls a treballar i viceversa si vols arribar a l’hora i no et vols passar tot el dia innecessàriament fora de casa. Crec que entre Tarragona i Valls està una mica millor, però no ho sé segur.

¿Com pot ser que entre Valls i Reus, o entre Valls i Tarragona, ciutats que formen el segon nucli més poblat del país, no hi hagi tren, tramvia, o, si més no, una línia d’autobús realment eficaç i resolutiva?
Mentrestant, a fer servir cada dia el cotxe o la moto i malbaratar combustible, però per força, és clar. Perquè a peu o en bicicleta hi passaria massa temps o arribaria completament suat. Potser hauriem d’establir una xarxa de compartir cotxe? S’accepten suggeriments.