Perdiueres.

Aquests dos dies han estat intensíssims pel que fa a la feina. Els companys i jo ens hem tret una espina que teníem clavada des de feia quasi cinc anys!

Ha estat la culminació d'una tasca que ens havia ocupat hores i hores de treball i de rumiar. Però, sobretot, ens minava la moral de forma molt seriosa, ja que se'ns feia molt costa amunt no poder acabar-nos-ho d'una vegada. Ara estarem una mica més tranquils, encara que no sabem ben bé com s'acabarà tot plegat. Si més no, ara no es podrà dir que no hem fet la nostra feina, i ben feta.

Pel que fa a fauna, una mica d'alegria per a conpensar la xafogor. Si feia poc havia vist marcenques i daurades, ara, per acabar de posar la cirereta al tema àligues, una parella de perdiueres m'ha obsequiat amb la seva meravellosa capacitat de dominar el cel.

Malgrat que fa molts anys ja -trenta, concretament- que el vol de les perdiueres és una de les imatges que m'acompanya en les meves sortides al camp, no deixa d'encisar-me i meravellar-me. Realment, et quedes mirant amb els binocles fins ben bé quan ja han marxat i no les pots veure més.

Encara que la foto no sigui massa bona, perquè ha estat feta a mà alçada, la parella rodejada d'orenetes il·lustrarà aquesta nota.

Per cert, que em va trucar el Joan, i resulta que, finalment, i a la vista que no els tornaven l'import dels bitllets d'avió...van decidir anar igualment a l'Ararat. Amb el guia, van anar atançant-se a la muntanya mig d'amagat, i van fer cim sense problemes. Felicitats, companys!