Migració i mestral.

Avui dia de força migració. He tombat molt per la comarca i he pogut gaudir d'una visibilitat magnífica mercès a que ha entrat ja una mestralada prou forta. A més, les temperatures han baixat força, a Arbolí, a tres quarts de vui, marcava vuit graus, la qual cosa no està mal per anar en màniga curta.

Unes quantes marcenques, un esparver i una calçada...Ah! I potser el més curiós, dos martinets rossos joves a l'Estany Gelat de Mont-roig, pescant a les restes del toll. Han criat?

Possiblement no, com ràpidament m'apunten el José Luís Copete i el Ricard Gutiérrez responent a la meva nota a auscat, però no deixa de ser interessant.

Ha sortit publicat el nou núm. de l'Orella de Farena, amb portada en color i tot. Adjunto el meu article, bé, l'article del picot garser.

El Picot garser gros.

Benvolguts veïns.

Avui us parla un petit moixó, humil i discret, difícil de veure però fàcil de sentir. Sóc el picot garser, oficialment, el picot garser gros, Dendrocopos major, encara que el nom oficial me’l posen per a distingir-me dels meus parents, els picots garsers petit i mitjà. No pas perquè sigui un ocell realment gros. Realment faig sols 25 cm. De llarg, és a dir, més petit que el meu cosí, el picot verd, i, per entendre’ns, de la mida d’un oriol o una griva.
Els meus crits estridents i el meu costum de repicar amb el bec als arbres vells del bosc, de forma que ressona espectacularment, fa que sigui fàcil de sentir-me, de fet, els repics dels meus parents són un so que us acompanya sovint en les vostres excursions primaverals als boscos, sobretot als boscos de planifolis i, més encara, als de ribera.
En canvi, us serà una mica més difícil de veure’ns. No és impossible, però és difícil, ja que som molt tímids, i sempre intentem de xisclar o repicar des d’un lloc amagat. De tota manera, si ho voleu aconseguir, atanseu-vos de forma discreta als grups de grans arbres de ribera, sobretot ens agraden els àlbers, freixes o oms. Probablement veureu les entrades dels nostres nius, uns foradets perfectament rodons d’uns cinc centímetres de diàmetre.
En aquells arbres és on ens podreu veure, aleshores us sorprendreu amb un ocell fugisser, petit i amb un contrastat color blanc i negre, amb dues característiques taques vermelles, sota la cua i al clatell. Comprendreu aleshores el nostre nom, garser, ja que el nostre plomatge recorda una mica el de la garsa, que suposo que coneixeu prou bé.
Curiosament, i m’atreviria a dir que excepcionalment, quasi, nosaltres som cada cop més abundants entre vosaltres. Bé, no massa entre vosaltres, ja que vivim en ambients on vosaltres no en sou pas, de freqüents. Vull dir que, a diferència de la majoria de les altres espècies animals, els picots garsers grossos, cada dia som més abundants. Hi ha més llocs on ens podeu observar en temps de cria i, per tant, on podeu escoltar el nostre característic repicar.
Potser això té relació amb el major abandonament dels boscos. Cada dia és menys i menys rendible aprofitar els productes forestals, i el preu de la fusta que ve de lluny és cada dia més barat, de manera que les tallades són any rere any més rares, i els boscos tornen a fer-se vells i, per tant, millors per a la fauna –qui digui que els boscos si no els gestiones es perden és que no en té ni la més mínima idea del que és un bosc.
Per cert, abans ja n’he esmentat alguns, tinc uns altres parents, molt semblants a mi. El picot garser petit, un nouvingut a les nostres comarques, és un picot de la mida d’un pardal, i que ara comença a poder-se veure als boscos humits de les Muntanyes de Prades.
El picot verd, anys enrere el més freqüent, és d’uns colors molt diferents, gairebé semblant a una femella d’oriol, d’un verd preciós amb tons vermells, viu sobretot a conreus de secà, sobretot ametllers i oliveres, però cada dia és menys abundant.
També hi ha el colltort, totalment diferent, i el picot negre, un espectacular i enorme picot totalment negre que viu als boscos vells del Pirineu, no s’hi troba, a aquests boscos meridionals.
Sí, ja ho sé...voleu dir que també hi ha el woodpecker, el picot del parc temàtic de Salou. La brometa ja me la sé de memòria...
De fet, aquest personatge de dibuixos animats és inspirat en un parent meu d’Amèrica, un picot que existeix de veritat i que va despertar la imaginació d’un dibuixant qui, probablement fixant-se en la curiosa forma com ens movem pel bosc, va rebatejar-nos com a ocell boig. Simpàtic, l’home, no?
Bé, si més no tota aquesta història ha servit perquè tothom sàpiga que existeix la meva família, els picots.
Per cert, ara que m’ho ha fet venir al cap...
¿Què us atrau tant, dels parcs temàtics?
Els humans sou molt curiosos; alabeu sempre la vida tranquil·la i retirada, propera a la Natura i sense sorolls ni estridències artificioses, provocats per l’activitat de grans concentracions de la vostra espècie.
I, en canvi, així que podeu, moguts per una estranya pseudo-obligació aneu gairebé tots alhora a concentrar-vos a Salou, Paris o on sigui al mega-super parc xxxx. On tot és artificial, sorollós i exageradament tumultuós.
No entenc res!
Fins i tot de vegades us trobeu un parell o uns pocs de vosaltres i us feu la pregunta: ¿Encara no hi has estat al parc xxxx? Amb un to sorneguera com si l’interrogat hagués infringit una llei importantíssima, de forma que mereix la vergonya pública o una pena molt gran.
A mi, francament, si m’ho pregunteu, us diré, simplement:
-No, i què?
Amics i veïns, espero que ens pugem veure a una xopera del Brugent ben aviat, que ara ve l’estiu i Farena s’omple dels vostres.

Una renillada divertida.

El picot garser gros.

La foto serà de l'Estany Gelat, és clar.