Caiguda de bava.

Sí, ja sé que no està massa bé i que potser no interessarà ningú, però aquest bloc és bàsicament meu, no? Al cap i a la fi és inútil per a gairebé tothom, menys per a mi, sobretot.

El que vull dir és que no puc resistir-me de comentar un tema totalment personal, i és que ahir em vaig haver de posar el pitet per a controlar la caiguda de bava sols comparable amb les darreres pluges. I és que la nostra filla, la Cèlia, va actuar ni més ni menys que al Fortuny, un magnífic teatre de Reus que, a més, estava completament ple...fonamentalment de pares, avis, germans i mestres, és clar.

Hi va haver el concert familiar de l'escola Puigcerver, un concert anual que serveix per a demostrar el treball que fan en música els alumnes de l'escola.

Com a pare no vaig poder resistir la temptació de gravar tota l'actuació càmera en mà, com cal, aquí penjo un fotograma extret de l'arxiu de video.

Ahir deia que sóc un dibuixant frustrat, i és ben veritat, però també sóc, i encara més, un músic frustrat, m'agrada molt la música, la bona música en general, i particularment la clàssica, però sols serveixo per a escoltar-la. Si intentés ni tan sols emetre un parell de notes amb qualsevol instrument -inclosa la veu- automàticament Catalunya podria convertir-se en una mena d'Amazònia, per la quantitat de pluja que començaria a caure.

Així és que comprovar com jo no, però la meva filla sí que pot arribar a emetre sons agradables a l'oïda és tota una satisfacció. A banda, és clar, del que suposa de disciplina, treball, etc. per a una nena de dotze anys.

En fi, que, a més d'assitir fa uns anys a un concert del meu gran amic Marc Moncusí, autèntic i enorme director d'orquestra, el d'ahir va ser el més emotiu de tots els concerts als que he estat mai a la vida, sens dubte.