Atles d'hivern i noms

Fa pocs dies he vsicut la segona anècdota curiosa provocada pel fet que, a Tarragona, hi viu una persona que es diu igual que jo pel que fa al nom i al primer cognom. És a dir, es diu Màrius Domingo, de segon cognom, Urbaneja –jo, de Pedro.
Això em porta a un parell de reflexions.
Primer, cal estar agraït per ser mediterrani, és a dir, perquè al meu país conservem els dos cognoms, no com als països anglosaxons –i a la majoria del Món- on es perd el cognom de la mare. D’entrada, no m’agradaria gens perdre el cognom de la meva mare. I, a més, aquest cognom em permet, encara, de distingir-me de gent homònima amb nom i primer cognom. Cosa que, de vegades, legalment és força útil i estalvia tràmits.
De tota manera, si bé al principi pot portar algun inconvenient, això de tenir homònims. A la llarga és fins i tot interessant.
D’una banda, és una lliçó d’humilitat. Sí, sempre he sabut que n’hi ha molta, de gent, que en sap més que jo de dibuixar, de fer fotos, d’ocells, de submarinisme i fins i tot de la meva feina. Però saber que, a més, no sóc l’únic que porto aquest nom i cognom i que, a més, l’altra el porta amb més honor, et fa pensar –com ha de ser- que realment no som res, sols som un granet de sorra a una platja enorme, gegantina.
A més, en el meu cas, tinc la sort que el meu homònim viu a la part del Camp que jo toco menys, al Tarragonès, i que toca una mena de cultura que jo no toco. Ell viu i treballa una cultura que viu als núvols, alta cultura, escriu sobre gent que escriu, sobre gent que fa fotos, pintures escultures i tota mena de cultura. És com una meta-cultura, de molt alta volada.
Ho podeu comprovar al seu bloc, tota una delícia:

http://www.mariusdomingo.com/altacapa/
Jo, en canvi, parlo una cultura que toca de peus a terra, de molt més baix vol. Jo explico coses de l’ocell que em sobrevola, la salamandra que es mou per les aigües dels nostres torrents, de la mostela que caça rates enmig de les vinyes. O bé explico com he fet un tomb amb BTT, amb moto o a peu. O Com faig els fideus a la cassola que em va ensenyar la meva mare.
Ens complementem força bé, el Màrius de Tarragona i jo, és una sort que existeixi, honora el nostre nom. Des d’ací el saludo altre cop.

Canviant de tema: Increïble la ventada d'aquests dies. Fins i tot els del Camp, que n'estem acostumats, l'hem trobat exagerada. Arbres per terra, sense llum...en fi, avui calma absoluta i bon temps, aprofito per a acabar de treballar l'Atles d'hivernals, que ja s'acaba el treball de camp.

I, finalment, un altre tema, ja molt tocat, però aquest punt de vista m'ha semblat força interessant:

http://video.google.es/videoplay?docid=-2011145422329313707&hl=es

No es pot generalitzar, fins i tot als Estats Units hi ha gent que hi veu clar.