Humilitat i amics.

Fotos baixades de llocs web diversos.

Ara fa dies que no segueixo un tema que vaig començar i vaig deixar fa temps. Volia parlar d’amics, una de les poques coses que sí que he sabut fer a la vida. Bé, això és el que jo crec, potser vaig totalment errat i ells consideren que sóc un plom. O potser ha estat sols qüestió de sort.
Doncs avui volia seguir, ja que, anant a córrer, com quasi cada dia, he tornat a pensar en un d’ells. I pensar en ell m’ha fet reflexionar sobre quina és la qualitat que jo més aprecio, en una persona. I és que l’amic de qui vull parlar avui, si va sobrat d’alguna qualitat és, precisament, d’aquesta que jo valoro tant.
La qualitat és, com haureu pogut deduir del títol, la humilitat, la modèstia veritable. Una persona pot ser bona, no tan bona o excepcionalment bona en algun –o en molts- camps de la vida. Però, per a mi, tan se val com sigui, d’intel·ligent, fort/a, àgil, simpàtic/a o treballador/a, per exemple. Per a mi el més important és que sigui humil.
En la meva modesta experiència vital, m’adono que la majoria de les persones que realment valen molt per a alguna cosa, són les més modestes. Potser és precisament aquesta humilitat el que les fa ser més i més bones cada dia. El creure’s poca cosa i saber que et queda molt de camí, indubtablement, t’ha d’esperonar al perfeccionament.
Aquest és el cas de l’amic d’avui, el Francesc Soler, el “Quico”.
El Quico no és mancat de moltes qualitats, atleta excepcional, ha guanyat totes les edicions de la cursa de pujar a l’Aneto des de Benasque. L’any passat encara va quedar segon a la cursa Saldes-Pedraforca –sols el va guanyar un vallenc, Just Sociats. Escalador de nivell, ha escalat el Mont-blanc per la Brenva i un vuit-mil –el Cho-oyu. Només per a dir algunes cosetes del seu currículum impressionant.
http://www.barrabes.com/revista/articulo_ant.asp?idArticulo=857
http://194.30.32.95/revista/articulo_ant.asp?idArticulo=419
Però el més excepcional del Quico no és el seu extraordinari fons físic –realment increïble- sinó la seva qualitat humana. És un gran amic, sempre content, sempre optimista i, sobretot, molt, molt humil. Estar al seu costat et fa créixer com a persona, et fa sentir gran. Tant, que després d’haver estat amb ell –convivint al mateix edifici- tot el procés d’incorporació al Cos d’Agents Rurals, amb molts dies de sortir a córrer i fer altres menes d’exercicis físics junts –nedar, arts marcials, gimnàs- em vaig haver d’assabentar que havia guanyat la pujada a l’Aneto quan ho vaig veure a TV3!
El Quico és d’aquestes persones de les quals te n’enorgulleixes tant que siguis en el seu cercle pròxim. I n’estic molt content que les nostres vides s’hagin creuat durant un temps, encara que ara ens veiem poc.
Des d’ací una encaixada ben forta, i amunt, Quico!