La Gritella.

Ahir, dia magnífic, excursió llarga d'investigació de nous recorreguts, amb un parell de pèrdues incloses. Sort que les vistes van ser en tot moment excel·lents i el sol no va faltar, no com avui, que ha fet un dia força gris.

A més, per la Gritella, ens sobrevola un voltor, sí, un autèntic Gyps fulvus, just quan ens hem perdut de forma vergonyant, absolutament, havent de remuntar el grau del Pau de Blai dos cops.

Un parell d'imatges donaran fe dels extraordinaris racons del torrent del Carcaix i el Pla de la Guàrdia, amb una nevada històrica a tot el Pirineu. Es podien distingir perfectament tots els cims, des de les tres Sorores amb el Turbon, el Mont Perdut, l'Aneto, la Pica d'Estat i tota la resta. Curiosament, però, el Montsec no estava gens nevat.

Avui, malgrat el dia rar, al final, una mica de córrer, que si no, els peus de porc que hem menjat per dinar, poden passar factura en forma de colesterol, uns quants quilets o alguna cosa més.

Aquells peus, per cert, devien ser d'un porc que jugava a bàsquet i calçava un quaranta-vuit, com a mínim, perquè eren enormes, amb el seu punt picantet...ummm!

Ni esferificacions, ni desconstruccions, ni aires de res; Peus de porc amb fesols de la iaia -l'àvia de la meva filla.

Així és que cal anar a córrer, mentre corria, pensava una frase:

La felicitat no és aconseguir fer tot allò que t'agrada, és aconseguir que t'agradi tot allò que fas.

Pensava que, realment és això. I ho pensava perquè m'he fixat que la gent més desgraciada, la gent que no té res, i que sobreviu amb el dia a dia és la gent que sembla més feliç. Al tercer Món, veus gent que treballa en feines mecàniques i dures, de sol a sol...i sempre amb una rialla a la cara. Jo penso que la rialla és perquè la feina que fan, dura i pesada, els permet de mantenir la seva família i a ells mateixos, així és que els agrada, al cap i a la fi, aconsegueixen que els agradi.

En canvi, al nostre voltant, veiem contínuament homes i dones que condueixen cotxes de luxe, s'allotgen en hotels caríssims, va a esquiar a estacions dels Alps...i fan tot el dia cara de menjar llimones crues. Fan allò que els agrada, o que li agradaria fer a qualsevol, i no són feliços!

De tota manera, la frase no vol ser un elogi del conformisme, ni de bon tros. Hem de lluitar, per tal de poder fer el que ens agradi, però no ens hem d'amargar si, pel que sigui, encara no ho aconseguim.

Com he llegit en el llibre del savi Dr. Punset, la felicitat és a l'espera de l'esdeveniment que ens fa feliços més encara quer en el mateix moment que es produeix.

Sí, ja sé que m'he posat una mica transcendent, potser la digestió dels peus de porc li ha pres sang al cervell, que la necessitava, també.