Orella

Tocava escriure un altre article per l'Orella de Farena, l'amic Antoni m'ho ha recordat. Doncs bé, en farem un sobre l'Òliba, a veure què tal, aquí el penjo com a primícia.

Carta dels vostres veïns.

Benvolguts veïns.

Tot i que des de fa anys en som cada dia menys. Crec que encara sóc d’una espècie animal que tots coneixeu. Més que res perquè aparec a llegendes, contes i faules. Fins i tot tinc molts noms diferents, a banda del científic en llatí, que és Tyto alba, em coneixeu com a Miloca, Xibeca, Olivassa i molts altres que ara mateix no recordo.
Nosaltres, les òlibes, vivim de nit, ens movem quasi exclusivament de nit i sempre estem a prop vostre, ens agrada molt de fer el niu als vostres edificis, masos vells, granges, esglésies...i, com que a la nit emetem els nostres sons, guturals i potents, que de vegades sembles sospirs i respiracions fortes d’alguns dels vostres, doncs hi ha gent que pensa que els esperits i els fantasmes fan soroll a les nits als campanars i a les cases velles abandonades.
No és pas la nostra intenció, de fer-vos por, ni de bon tros. Nosaltres volem tenir bona relació amb vosaltres, ens agrada de deslliurar-vos de les rates i ratolins, que us prenen el menjar i us destorben. En certa manera, la nostra relació amb l’humà és el que els biòlegs en diuen simbiosi. Ja que les vostres construccions i la vostra proximitat ens proporcionen llocs segurs per a criar, resguardats de rapinyaires més grans, que ens podrien fer mal o competir amb nosaltres i, al nostre torn, nosaltres us netegem els paràsits desagradables.
Reconec que el nostre aspecte és, si més no, diferent. I que fins i tot pot semblar lleig per a alguns de vosaltres, però, per la vostra part, haureu d’acceptar que tenim una certa elegància natural, per la nostra coloració blanca i crema, molt diferent dels altres ducs, i que el nostre vol absolutament silenciós és realment espectacular.
Potser molts de vosaltres no coneixeu la nostra gran capacitat sensorial. Com que treballem de nit, som capaços de detectar el caminar d’un ratolí a distàncies increïbles. I, encara més, podem calcular perfectament aquesta distància sense veure’ls, ja que tenim les orelles disposades asimètricament al cap, la qual cosa ens permet de fer treballar els sons exactament igual que vosaltres –i nosaltres- fem treballar la vista, i fer-nos una idea exactament tridimensional del plànol dels sorolls a l’abast.
Les òlibes vam ser abundants ja fa uns quants anys, i el respecte que ens teniu la major part de vosaltres, probablement motivat perquè ja sabeu que us fem un bé, feia que aquesta abundància, aparentment, no tingués mal futur.
Però la vostra lluita contra els rosegadors, lluita en la qual col·laboràvem, us ha fet descobrir un sistema nou que ens és totalment nociu. Es tracta dels raticides retardats, són verins anticoagulants, que es mengen les rates i triguen hores, i fins i tot dies a morir, ja que el seu sistema és impedir la coagulació de la sang.
Les rates que han menjar aquest verí, com us dic, estan dies a morir, per la qual cosa molts cops hi ha algun predador –sovint un dels nostres- que les caça i se les menja. El verí passa al nostre cos...i ja podeu imaginar què passa, no?
Amb diferència, els predadors que ens veiem més afectats per aquest efecte som, lògicament, els que vivim a prop vostre. Un Gamarús –parent nostre: Strix aluco- que viu sempre al cor del bosc, difícilment es veurà afectat per un verí que sempre col·loqueu al voltant de casa vostra, però nosaltres o una Guineu, que vivim a tocar vostre, caiem a munts.
En fi, em consta que ara mateix hi ha molta gent preocupada per la nostra disminució, fins i tot s’ha creat una associació –Miloca- que es dedica a posar-nos nius artificials per a facilitar la nostra cria. Us agraïm la intenció i ja sabem que aquest altre efecte negatiu, el que he explicat, el feu sense cap mena de mala intenció, és un efecte col·lateral que no teniu cap intenció de produir, i us ho sabrem perdonar.
Per cert, què està passant, aquests dies? Només feu que tirar coets, cridar, trencar coses, tombar amb botzines i clàxons de cotxes...
M’ha semblat sentir que esteu contents perquè hi ha molt bons resultats en un esport que us agrada molt, el futbol, concretament, un equip que es diu Barça, no?
Ostres! A mi em sembla molt bé que esteu contents i ho celebreu, és més, també celebro que esteu feliços. Però, ¿voleu dir que cal trencar coses, per a celebrar victòries?
Una victòria cal celebrar-la amb alegria, amb cants, amb joia. Però no trencant res, no és estrictament necessari, vaja, és el que penso.
És clar que jo sóc una simple òliba, un animaló que s’hi fixa molt, però no diu mai res.

Una salutació a la fosca.

L’òliba.