Castells a la tele.

Foto de J. C. León del Dos de nou de la Colla Vella, manllevada de l'edició digital d'El Punt.

Ahir vaig fer una cosa que encara no havia fet mai, malgrat que sembli mentida. Vaig empassar-me sencera una retransmissió per televisió d’una diada castellera. Bé, no una diada qualsevol, la diada de Sant Fèlix, a Vilafranca del Penedès.
Les sensacions van ser molt diverses i curioses; després de molts anys de ser-hi en directe, patint calor, sol i esforç, veure ara els castells, tranquil·lament a casa, per la tele, se’m fa estrany, molt estrany. Fins i tot puc dir que se’m va fer més llarga, la diada, que quan les vivia en directe. Potser la descàrrega d’adrenalina que hi ha a la plaça fa que tot passi molt ràpid, molt més del que passa en realitat. Deu ser semblant al que sol passar quan algú espera una ambulància essent a un accident: Tothom es queixa que ha trigat més d’una hora, quan després es comprova que no ha trigat ni quinze minuts.
Per una banda, em deixa perplex que els de Vilafranca mantinguin encara aquesta superioritat insultant, encara que no em sorprèn gens, veient que els seus efectius superen en nombre els de la Colla Vella i la Colla Joves de Valls junts. Però, com sempre, la superioritat és relativa, la Vella ahir li va passar la mà per la cara. I, si considerem el global de la vila, els de Valls superem als de Vilafranca de llarg. Adonem-nos-en que Valls, amb menys de vint mil habitants, té dues colles que ahir van plantar cinc castells de gamma extra, superant àmpliament els assoliments de Vilafranca, població que dobla de llarg els habitants de Valls.
Par una altra banda, estic contentíssim de la reacció de la meva colla, la Colla Vella. Després de la gerra d’aigua freda de La Bisbal, sembla que hem estat capaços de refer-nos d’una forma fantàstica, cosa que, en la Colla Vella no és gens excepcional, la Vella és la Vella.

Desgraciadament, la retransmissió s'acabava abans de la ronda de pilars, i no vaig poder veure com la Vella reblava el clau descarregent el pilar de vuit, mentre que els de Vilafranca no podien ni descarregar el de set. Aquest cop no caldrà esperar Santa Úrsula per a demostrar què és la Vella de Valls.
Magnífica actuació, descarregant dos, tres i quatre de nou i posant la cirereta amb el pilar de vuit. Quatre castells magnífics, excel·lents, i sense ni una caiguda.
El que m’entristeix una mica és comprovar que la distància entre la vida activa a la Colla i jo és cada cop més gran. Amb la magnífica retransmissió en directe puc comprovar que moltes de les cares que formen els castells són exactament les mateixes que hi havia quan jo hi anava. N’hi ha moltes de noves, sí, però les que hi havia encara hi són quasi totes...menys jo.
En fi, la vida dóna molts tombs i a mi ara em manté lluny dels assajos i de les actuacions en directe.
Com a conclusió, en trec que és molt més estètica i interessant una retransmissió d’una diada castellera que un partit de futbol, encara que potser caldria veure-la en diferit, ja que en directe es fa llarguíssima. Potser la de Santa Úrsula, amb només dues colles, deu ser més suportable...en fi.
Del que no hi ha cap mena de dubte és que els castells són un espectacle molt estètic i molt televisiu, i que la seva difusió, cada cop més freqüent, n’augmenta la popularitat. Per exemple, ara mateix, ja hi ha quatre colles castelleres a Xile!
No puc acabar d’una forma diferent:

Visca la Colla Vella! Visca els Xiquets de Valls!