Centre de Lectura.

Finalment, abans d’ahir vaig fer la xerradeta a la secció excursionista del Centre de Lectura, formava part dels actes del cent vint-i-cinc aniversari.
Va ser un acte molt familiar, hi havia poca gent. Ja sé que sona a tòpic, però en aquest cas no ho és; poca però escollida. La mitjana d’edat era força alta, més ben dit, crec que, amb diferència, jo era el més jove de tots.
Això té diversos vessants. Per una banda, em va fer sentir una mica malament pretendre jo explicar alguna cosa a tota aquella gent, que, per edat i nivell cultural, havien de ser ells qui m’ensenyessin de tot. Efectivament, es va demostrar, era un públic gran i d’alt nivell cultural. No passa sempre que puguis explicar l’anècdota de la mort d’Èsquil per la caiguda d’una tortuga des del cel i que tothom sàpiga perfectament qui era Èsquil. Fins i tot vaig tenir un lapsus i no recordava com es deien els Oracles, hi va haver més de tres persones que m’ho van recordar. O que facis referència a l’home de Vitruvi i tampoc ningú pregunti què és això o faci cara rara.
De tota manera, i segurament mercès a que la xerrada era d’un tema molt especialitzat, sí que va semblar que explicava coses que no sabien, si més no, interessaven.
Com vaig dir allí, em va fer especial il·lusió que pensessin en mi a l’hora de fer la xerrada i que la pogués fer, ja que estic molt agraït al Centre de Lectura per l’edició del meu segon llibre. Un treball que sols una institució com aquesta podia publicar, i ho van fer.
Al torn de precs i preguntes vaig poder copsar que n’hi havia una que pot ser realment interessant a molta gent, sobretot amb les dates que vénen; quins binocles cal comprar?
Això, com que sembla ser un tema específic i que, a més, ja l’he tractat abans. El que faré és ampliar els posts dedicats a telescopi i binocles al bloc dels ocells, fins i tot m’arriscaré a parlar de marques i models. Fent referència, és clar, a la botiga Oryx, la qual sempre recomano.
Avui ha fet un dia magnífic i que sembla predir l’arribada definitiva del fred. L’he passat altre cop fent de pagès. Demà, potser curses de Ponis a Reus, ja veurem.

Naixement bestial.

El que deia l’altre dia; no deixa de sorprendre el llenguatge dels mitjans. Sento en un anunci de productes per als cabells que l’únic que volen és sublimar-los.
Sí, ja sé que en aquest cas es refereixen a exaltar-los. Però no puc evitar d’imaginar-me com, els meus cabells, tractats amb un d’aquells productes, passen directament de l’estat sòlid al gasós sense aturar-se al líquid. Això és el que vol dir sublimar des del punt de vista físic!

Bromes a banda, avui ja es confirma la festa dels hivernals. Ahir vaig veure tres aligots i dos xoriguers a llocs on sols n’hi sol haver a l’hivern. Avui, a més de dos aligots més i dos xoriguers –un d’ells sedentari segur, ja que és el que cria vora la nostra base- he vist una preciosa Esmerla, Falco columbarius, la primera d’enguany. Això ha estat prop de l’aeroport, un lloc molt bo per als rapinyaires.
L'única foto que tinc d'Esmerla és aquesta de l'hivern passat a Arbolí, així que afegeixo un falcó pelegri jove i un enllaç a una bona foto que no és meva, és clar:

http://www.hlasek.com/falco_columbarius_117.html

Canviant totalment de tema, m’han fet arribar l’enllaç d’un vídeo increïble, el part d’una elefanta, dura una mica més de sis minuts, però és realment espectacular i, possiblement, únic.

http://www.dumpert.nl/mediabase/656611/d1dfcfee/live_olifant_geboorte_tv

Passat demà he de donar una xerrada –passaré un Power-point al Centre de Lectura, un dels actes amb motiu de cent vint-i-cinc aniversari de l’entitat. Parlaré sobre rapinyaires, un tema que crec que pot interessar a molts excursionistes, a veure què tal...

Per cert, vaig prometre que penjaria una foto de Xatrac àrtic, Sterna paradisea, evidentment, no serà meva, perquè no en tinc. Quan ja n'havia trobat una a internet, resulta que en Jordi Xampeny, que segueix el meu bloc, me n'envia una seva per correu electrònic. La trobo excel·lent, i, a més, és un honor penjar-la, ja que me l'ha enviada expressament.

Moltes gràcies, Jordi!

El Xatrac àrtic és probablement del vertebrat amb les migracions més llargues del Món, de l'Àrtic, que és l'extrem nord de la Terra -Artic vol dir que hi ha óssos- fins a l'Antàrtic, que és l'extrem sud, literalment, on no hi ha óssos. Ós en llatí és Arctos.

Sitges.

Una visita de cap de setmana a Sitges dona per molt, és una vil·la fotogènica i molt marinera. Amb molts racons per a encantar-s'hi. Fins i tot llegint els peus de les tombes -el cemetiri és preciós- et pots emportar un ensurt.

És clar que val més no sortir del nucli antic.

König.

Dir König a Valls és entès per tothom. Sens dubte, aquest bar, responent al la traducció del seu nom al català, és el Rei a Valls.
Ningú no ha anat mai a fer un cafè, trobar-se amb els amics, esmorzar, berenar o dinar al König.
El secret de l’èxit és...en fi, no hi ha secret, hi ha molts secrets:
El primer, sens dubte, la personalitat dels amos. L’Antoni i l’Adela tenen el caràcter ideal per acollir tothom. Sempre amb la rialla a la cara, sempre amb un comentari amable. Jo, que he treballat molts anys a l’hostaleria, conec perfectament qui és dotat i qui no per a aquest negoci -vaig tenir un excel·lent mestre- i ells dos son perfectes, per a això.
En segon lloc, per a mi, i penso que per a molta gent, és important la qualitat del que compres. Quan vaig a prendre un cafè –vaig poc a bars, normalment sols a prendre cafè- m’agrada que sigui un bon cafè. I a Valls, quan volia tenir un bon cafè, havia d’anar al König.
En tercer lloc –encara no entenc per què- el caliu que es forma al König és degut, segons sembla, a que el local és estret, petit, facilita el contacte entre la gent. Quasi gairebé per força has de parlar amb tothom, perquè els trepitges.
I, finalment, és clar, s’hi menja bé, barat i ràpid. Cosa difícil de trobar, encara que en aquest aspecte sí que hi ha bona competència a Reus.
Doncs bé, des que treballo a Reus he deixat d’anar al König, on anava quasi cada dia perquè la meva oficina era just al costat. I ara, més de tres anys més tard,és el König el que m’ha seguit.
El Món és petit, sens dubte. L’Anton i l’Adela han obert una franquícia, si se’n pot dir així, al carrer Santa Anna, a Reus. Un carrer pel qual he passat moltíssims cops.
Abans d’ahir vam anar a la inauguració. Efectivament, tal i com esperava, compleix tots els requisits mínims per a ser el Rei a Reus, com ho és a Valls. És estret i allargat, hi ha bon tracte, bon cafè i s’hi menja bé.
Malauradament, a data d'avui (maig del 2012) he de dir que per raons diverses, el König de Reus no ha tingut pas l'èxit del de Valls, fa temps que han tancat.

Fer de pagès.

Fer de pagès.
Jo no sóc pagès, ni el meu pare, ni el meu avi ho van ser. Per tant, no vinc de tradició familiar pagesa.
Parlant clar, no en tinc ni idea. Però cada any, sobretot per les collites, em toca fer-ne. La veritat és que amb la tecnificació del camp i la mecanització de totes les feines, no li acabo de trobar el punt romàntic, a aquesta feina del camp. I, amb el poc rendiment econòmic que dona, encara li veig menys sentit.
L’única cosa gratificant és que hi ha un treball físic –poc, però n’hi ha- i, sobretot en la feina que faig jo, s’hi veu un rendiment immediat. Vas veient com s’omplen els sacs d’ametlles o d’olives, per exemple. I notes que la teva feina és realment útil.
La de collir olives particularment útil, ja que, d’ací a poc –si arriba finalment el fred- encendrem la llar de foc i no hi ha res millor que unes llesques de pa torrat ben ruixades amb oli nou per damunt...ummmmm!
Ja es poden quedar les esferificacions i les deconstruccions, pa torrat amb all i oli nou, una de les millors menges del Món.

Més bo encara si penses que tu mateix, personalment, has fet caure les olives de l'arbre, les has ensacades, has portat els sacs al molí...has seguit tot el procès.

Veïns d'hivern i els cabells d'en Messi.

Quan encara som de ple a la tardor, i, més encara, les temperatures sembla que ens volen fer creure que ni tan sols s'ha acabat l'estiu, ja tenim aquí els nous veïns d'hivern.

Sí, els aligots hivernals de cada any ja son aquí, i ara els tenim just al davant de casa, si sortim a la porta de la base, veiem aquest aligot que es posa en un pal de fusta que, malgrat que és ja inútil, afortunadament encara no l'han retirat. En vol el podem apreciar millor.

També milers d'estornells s'escampaven avui per la zona agrícola cap a Cambrils, i, a la vora del golf Aigüesverds, he pogut fotografiar aquest Gavià argentat de pota groga com menjava una Tórtora turca. El que no he pogut saber és si l'ha morta ella mateixa, o ja se l'ha trobada així. Encara que veient com es comporten aquests ocells, no dubto que la pot haver matat ella mateixa.

En un tema totalment diferent, avui he pogut comprovar, altre cop, com els naturalistes, que estimem i respectem -i intentem de conèixer- la Natura, cada dia podem al·lucinar amb les bajanades que diuen alguns.

Quan dic Natura em refereixo tant als animals i a les plantes com a a les lleis de la física o la química.

Escolto a la ràdio que els afeccionats al futbol argentins volen que Messi es faci la permanent; que porti els cabells arrissats.

El motiu és que així serà més aerodinàmic i correrà més...!?

A veure.

En principi, cal dir que sí, que és veritat, que si aquest bon senyor -Messi- pot córrer a més de cent quilòmetres per hora, potser cal que tingui cura de l'aerodinàmica del seu cos -cap inclòs. Ara, si no pot córrer tant, no cal, ja que crec que l'efecte aerodinàmic de portar d'una forma o altre els cabells no es notarà pas a menys de vint quilòmetres per hora.

A més a més, en realitat, si el que pretenem evitar és que Messi no corri a més de cent per hora i es passi de llarg la línia de porteria, al final del camp. Aleshores, efectivament, més val que el porti arrissat, el cabell. Ja que és ben clar que com més llis i arrapat al crani el porti més aerodinàmic serà. Mentre que si el porta voluminós i arrissat, li farà de fre.

Així doncs, els afeccionats argentins potser en saben molt, de futbol, però de física -concretament d'aerodinàmica, no en tenen la menor idea.

Cel rogent.

No sempre es compleixen les dites populars.

Ahir, el cel se n'anava a dormir amb aquest espectacular color vermell, aquesta és la silueta del límit SE del Baix Camp, es nota especialment per la Mola de Colldejou.

En canvi, avui, i malgrat la dita "Cel rogent, pluja o vent" no ha fet ni vent ni pluja, si més no, de moment. Ben al contrari, ha tocat fer olives sota un sol i unes mosques més dignes de l'estiu.

Per cert, hi ha una nova adquisició al mas, de moment no té ni nom, però la seva capa canyella és força prometedora, quan estigui una mica més grasset.

Contaminació lumínica.

Passa sovint que, pocs minuts abans de començar a parlar per la ràdio en la meva col·laboració habitual a Punt6 ràdio, amb l'amic Jordi Escoda, encara no sé de què parlaré, així és que la majoria de dies improviso i acabo parlant del tema que ha ocupat el meu cervell els darrers minuts.

En el cas d'avui, tenia el tema clar, i és que ahir vaig estar veient un reportatge sobre els efectes de la contaminació lumínica, un reportatge molt ben fet, alemany, on es tocaven tots els temes on afecta aquest excés de llum i malbaratament d'energia. Des de la simple desaparició visual dels estels, fins als efectes sobre la flora, la fauna -entre la fauna, la humana- etc.

A més, s'ajunta que fa relativament poc vaig assitir una jornada que se'ns va donar per a explicar-nos bé les conseqüències de la llei 6/2001, que és la que regula tot això. I quines compètències en tenim des del CAR.

Així és que avui he parlat a la ràdio sobre tot plegat, si en voleu informació, aquí us poso un parell d'enllaços interessants:

http://www.celfosc.org/

http://mediambient.gencat.cat/cat/el_medi/atmosfera/lluminosa/inici.jsp?ComponentID=112918&SourcePageID=593#1

Vinya i vi.

S’han dit moltes coses sobre el vi, potser massa i tot. A mi, personalment, ja en fa la mateixa impressió que tot el tema de l’alta cuina: N’hi ha per tant?
Sí, d’acord, el vi és tota una tradició a la mediterrània i, per tant, a Catalunya. Ja en feien els romans i no ha parat de perfeccionar-se la seva elaboració, i encara es perfecciona a dia d’avui.
Sí, d’acord, hi ha moltes classes de raïm, molts tipus de bótes, moltes formes de fer-lo...
i què?
Que no és tradicional, la cervesa, a Catalunya?
Si no vaig errat, ja en feien els ibers, que hi eren molt abans que els romans. També hi ha moltes classes d’ordi i moltes formes de preparar-la, hi ha una llarga tradició europea de cerveses d’abadia...i no ens donen tant la llauna!
I, posats a parlar.
¿No hi ha moltíssimes varietats, de pomes, de pataques o de qualsevol altra vegetal amb el què s’elabora la sidra, la ratafia o moltíssimes altres begudes?
Em sembla molt bé tota la cultura del vi, tot el moviment econòmic que genera i fins i tot la literatura i altres menes de cultura que es generen al seu voltant. Però no crec que això doni dret a ningú a mirar-me com un bitxo rar quan dic, amb total sinceritat, que no en tinc ni idea i que, a més, no m’interessa i no en bec mai, de vi.
Quins maridatges hi ha per a cada menjar? I a mi què. Jo bec aigua pràcticament sempre. Excepcionalment, de tant en tant, cervesa.
I no és, com deia aquell anunci, degut a que l’he tastat poc. No, ja que, en una de les feines que he fet al llarg de la meva vida, he tingut l’oportunitat d’acompanyar els dinars i sopars amb els millors vins, totalment de franc. Potser era un dels pocs avantatges d’aquella feina sobre la majoria de les altres que he fet. Però, un cop acabada, no m’he gastat ni una sola pesseta ni un sol euro en vi.
Crec que sóc tan català com qualsevol persona que begui una miqueta de vi amb porró cada dia per dinar o sopar, però jo no en bec. I no crec que acompanyar el menjar amb una mica de vi sigui millor per a la salut que acompanyar-lo amb aigua, francament.
Ara, una cosa sí que és certa, les vinyes, a la tardor, tenen una estètica increïble!

Castellà maltractat.

Ho veieu, com sí que el castellà és una llengua maltractada a Catalunya?

Fixeu-vos com l'escriuen, de malament, les empreses -suposo que a una empresa petita la manca de mitjans la fa prescindir d'un corrector- i el Col·lectiu ecologista l'Escurçó, amb subvenció de la Generalitat.

La foto de dalt és de la Gina Castellano, moltes gràcies!

Cal tenir vista.

Normalment no em miro els diaris en llengües estrangeres, en un dia que treballo, en tinc ben bé prou en mirar-me els catalans. Però ahir, mercès a un company, vaig descobrir una curiositat a un diari en castellà -la Vanguardia- que no he volgut desaprofitar.
Els jueus tenen fama d’intel·ligents i de rics. Totes dues coses queden confirmades en la fotografia, el Sr. Sharon va ser molt intel·ligent en triar un dels millors binocles del mercat, si no m’equivoco són uns Swarovski, de fabricació austríaca –les altres dues millors marques són alemanyes, suposo que no li feien tanta peça- i, a més, ha tingut prou diners per a comprar-se’ls.
Així doncs, la intel·ligència i el poder econòmic queden confirmats. No així la vista, el Sr. Sharon, que es debat a dia d’avui entre la vida i la mort, no devia veure gaire res, quan li feien aquesta foto, ja que no ha tret les tapes frontals dels binocles, amb la qual cosa, si no és que té una imaginació molt gran, ho veu tot absolutament negre.
No em digueu que la foto no té gràcia!

Això em fa recordar que ja vaig fer un post amb una foto semblant. Aleshores, els binocles eren de la mateixa marca, però qui hi mirava devia ser més intel·ligent, ja que sí que hi va treure les tapes dels objectius:

http://mariusdomingo.blogspot.com/search?q=llangonissa

Per cert, i arran d'una conversa amb un amic que comença en el tema ocells a Reus, se m'ha acudit incloure una mena d'On observars ocells al Camp -de Tarragona- al bloc d'ocells al Camp. Com que aquests dies he estat a la Torre d'en Dolça i hi he pogut veure Agró roig, Martinets blancs i Agrons blancs, ho inaugurarem amb aquest espai. Un lloc molt proper i que sempre és una aposta segura quan tenim poquet temps.

Llum, vent i núvols.

El poble del Prat -Pratdip- i la tempesta des de la Miranda de Llaberia.

Segueix la llum meravellosa de la tardor, i les fotos les fa la llum!

Vent!

Segueix el vent i les possibilitats d'obtenir els millors paisatges. Avui, des del Puig d'en Cama, per a intentar d'aconseguir una bona panoràmica per a treballar el photomerge amb el Photoshop, fixeu-vos quines magnífiques vistes.
A més, durant unes hores el cel s'ha poblat de tota mena de núvols que han establert un fons únic i incomparable per a aquests paisatges del Camp de Tarragona.
En dies així és ben fàcil fer bones fotografies, sols cal una càmera, un trespeus i un filtre polaritzador...i targetes de memòria!
En un altre ordre de coses, i com que ja he acabat, desgraciadament, fa dies, el darrer llibre de Millenium, ara, de moment, no en començo cap, ja que he d’estudiar el temari de l’oposició a Agent Major, i ara ja feia temps que no havia d’estudiar, m’hi hauré de posar una mica seriosament.
Però remenant llibres vells m’he retrobat amb un que em va marcar seriosament fa anys, i que aprofitaré per a comentar, es tracta de “Parlava amb les bèsties, els peixos i els ocells”, de Konrad Lorenz, considerat el pare de l’etologia i Premi Nobel de medicina el 1973.

Un gran llibre, que explica tota una filosofia i una forma de viure, d'un gran coneixedor de la fauna i la seva forma d'actuar. Sens dubte, lectura oibligada. Jo ho vaig fer ara fa exactament trenta anys.

Dia molt fotogènic.

Com és costum a la tardor, després d'uns dies de fort vent -encara en fa- el paisatge queda en condicions inmillorables, aquí un parell de mostres de la zona de Cornudella i Siurana, amb la "cara" que feia la Yamaha Fazer en contemplar-los.

El que pot el Photoshop!

Quan he acabat de fer aquest post, he visitat el bloc de Té la mà...no us el perdeu, els videos s'ho valen.

Més escurçons i alguna àliga.

Avui, a banda d’anar a veure un criador d’aligots i xoriguers he estat fent papers. M’he adonat que, a banda de l’escurçó que vaig fotografiar l’altre dia, els companys en van trobar un altre també atropellat a la carretera el dia 10, és a dir, dos en pocs dies de diferència. Això ja no és broma ni ganes de fer por als boletaires, és una veritat irrefutable, hi ha escurçons a les Muntanyes de Prades i a la resta de les Muntanyes del Camp de Tarragona, i cal anar-hi amb compte.
Quant al tema dels aligots i xoriguers. Es pot dir que es torna a posar de moda una pràctica ancestral que té moltíssims anys d’antigor, es tracta de la cetreria.
A l’edat mitjana i als països àrabs fins a l’actualitat, aquesta era una pràctica reservada a nobles. Però a dia d’avui, i sobretot gràcies a la facilitat de maneig de les espècies exòtiques, especialment l’Aligot de Harris, Parabuteo unicinctus, i el Xoriguer americà, Falco sparverius, s’ha popularitzat i pràcticament tothom s’hi veu amb cor.
La veritat és que no sé ben bé què pensar, d’aquest tema. Suposo que és com tot, hi deu haver gent que sent una veritable passió pels ocells i la seva intenció és ben sana. Però també hi ha, de ben segur, gent que sols s’interessa pel negoci i no té escrúpols a l’hora de saltar-se les lleis i desniuar falcons o astors salvatges.
Pel que fa a mi, personalment, penso com a la resta d’animals i plantes. Em fascinen els rapinyaires, són, sens dubte, els ocells a qui més temps hi he dedicat. Però no m’atrau en absolut el mantenir-los en captivitat. Crec que aquests animals han nascut després d’anys i anys d’evolució per a ser lliures, volar i caçar. No per a viure dins una gàbia de tres per tres metres i sortir un parell de cops a volar cada dos dies.
Fa poc s’ha conegut la notícia que ha mort l’Àliga daurada més vella coneguda en llibertat, vint-i-dos anys! Sí, en captivitat les daurades han arribat a viure fins a quaranta anys...però quina mena de vida és aquesta, per a una àliga de dos metres i mig d’envergadura?

Alguns potser sabran que fa pocs dies hi ha hagut les jornades de l'Àliga cuabarrada, Aquila fasciata, al Parc Natural de Montsant. Ni hi he participat ni n'he parlat, crec que ni en penso parlar; ja cansa, tant de paràsit.
Aquí em permetré la llibertat de penjar una foto de l’amic Josep Gener, de Cambrils, que avui mateix m'ha dit que segueix el bloc. El Pep va viatjar a Mongòlia i va tenir l’ocasió de fotografiar els habitants d’aquelles terres que practiquen aquest art amb autèntiques femelles d’Àliga daurada, majestuoses, magnífiques i precioses.
Gràcies, Pep, per la foto.

Carretero i Bueno.

Dos amics, o dos coneguts, i companys de diferents viatges, seran presents a diferents actes, a dos llocs diferents i de molt diverses formes, però tots dos els recomano.

Demà mateix, a Valls, el Joan Carretero presenta Reagrupament a l'Alt Camp. Jo no sé si hi aniré, ja vaig ser a la presentació a Reus i crec que a mi no cal que em convencin gaire. Però també sé que serà un acte interessant i molt concorregut, una cita a la qual no faltaria si visqués a Valls.

El segon, des de fa dies, és en Roberto Bueno, que té una exposició a Vandellòs, una mostra del seu art ensenyant-nos la bellesa de la Natura mitjançant la difícil tècnica de la fotografia.
Jo puc dir de primera mà com n'és, de difícil, fer fotos tan bones com les que ell fa. El Roberto és un enamorat d'aquest art del qual no ens en podem perdre cap ocasió per a contemplar-lo.
Per si en voleu més, tinc enllaçat el seu bloc al costat.