El tresor perdut de Salvador Dalí.

Unir en la mateixa frase Dalí, la meva germana i jo mateix pot semblar un conte o una anècdota inventada, però no, és ben veritat.
La meva germana, Pilar, Dalí i jo hem estat junts uns minuts i fins i tot ens va fer un dibuix, que ens va dedicar.
Llegint un dels llibres que em van regalar el dia de la xerrada al Centre de Lectura, comprovo que el Sr. Gomis esmenta que, exercint de metge, va tenir l’oportunitat de conèixer Joan Miró, i fa referència a una foto del llibre de Català Roca on surt fotografiat menjant calçots. El Món és petit, evidentment, tinc aquest llibre, el trec, miro la foto. Efectivament, Joan Miró hi surt amb un calçot a la mà, se’l veu feliç i rialler, com és normal en una persona que està participant en una autèntica calçotada, a un mas, amb amics.
Penso que jo no vaig tenir la sort de conèixer en persona Joan Miró, cosa que, evidentment, m’hagués agradat. En canvi, sí que he conegut en persona Salvador Dalí, mercès a la meva germana gran.
El fet va passar el 1971, per les decennals de la Candela, a Valls. Aleshores jo tenia nou anys i, de la mà de la meva germana –com sempre- vam anar a veure’l, ja que va venir a l’Ajuntament, on ell va fer donació d’un quadre seu original, quadre que és al despatx de l’alcalde i que jo he tingut ocasió de contemplar diversos cops quan he estat regidor.
A canvi, Salvador Dalí va rebre la vella àliga, la que es treia a ballar per les festes majors fins aleshores. Va ser substituïda per una de nova, que és la que hi ha ara. La vella, una mica tunejada és al museu de Figueres, també l’he pogut veure anys més tard.
Doncs resulta que Dalí va sortir al balcó de l’Ajuntament, i la meva germana, molt més decidida que jo i amb dotze anys, ho va ser prou per a pujar amb mi de la mà, i demanar-li un autògraf. Es veu que al senyor Dalí li va fer gràcia l’atreviment d’aquell parell de marrecs, va treure un paper i un retolador –crec recordar que era blau- i allà mateix, en un minut, ens va fer un dibuix de l’àliga que li acabaven de regalar, ens el va dedicar personalment i ens el va lliurar.
El que són les coses, per aquelles dates encara vivíem a la casa vella, on jo vaig néixer. Suposo que el dibuixet en qüestió es devia perdre en el trasllat al pis nou, o bé es va quedar a la casa amb tot de trastos vells a les golfes, o bé el va llençar algú sense adonar-se del seu veritable valor, futur, però valor.
És possible que algun dia els actuals propietaris i residents en aquella casa trobin el dibuix, un autèntic tresor a dia d’avui i que de segur que val més que la casa mateixa. O potser no apareixerà mai més –quasi segur, la casa la van refer tota de cap a peus.
En fi, jo em conformaria si en aquell temps ja hagués disposat d’un escàner i ara mateix en tingués una còpia en format digital, si més no.
En qualsevol cas, sempre tindré el record d’haver contemplat directament, a menys d’un pam de la meva cara, com en Salvador Dalí era un geni del dibuix. Perquè, això sí, em va quedar gravada la forma tan ràpida, precisa i genial com va dibuixar aquella àliga, potser aquest moment va ser el que va acabar de frustrar la meva afecció al dibuix.
Pel que fa al llibre, Retrats més o menys impertinents, del Dr. Ramon Gomis, m’ha anat molt bé, per a mi, que no sóc un RTV –Reus de tota la vida- són molt necessaris aquesta mena de llibres que expliquen qui és qui dels personatges més destacats. Encara que només sigui per a saber a qui van dedicats els carrers.
Jo no sabia ni qui era en Pere Mata!