Fred i corbs.

 

Quin fred, no?

Sembla que l'hivern a tornat a casa per Nadal, continua la neu i les temperatures sota zero. Són les condicions ideals per a detectar petjades de mamífers i per a observar de prop als pobres ocells que van una mica de bòlit.

Val a dir que en dies com aquests, els ocells agraeixen les aportacions que els puguem fer de menjar ja que sota la neu costa molt de trobar-ne.

Rebo l'Orella de Farena, on hi ha l'acostumada carta dels veïns, en aquesta ocasió del Corb, la transcriuré tota, ja que desafortunadament, l'Orella de Farena no arriba a tothom.

Per cert, em sap una mica greu que algú hi ha tornat a fer un escrit en castellà, ja fa uns anys hi vaig tenir una mica de polèmica, per un fet similar. Sembla ser que hi ha qui insisteix a publicar en castellà a una revista tan clarament catalana com aquesta. Jo ja em vaig oferir en aquella ocasió a fer de traductor gratuïtament i que la revista publiqués sense problemes en català l'escrit de qualsevol persona que no s'atrevís a utilitzar el català directament. No ha servit de molt, però vaja.

En fi, que el castellà pot ser perseguit a Catalunya, però a Farena, no.

Bé, aquí va la carta:

Benvolguts veïns.

S’acaba l’estiu i comença a restar Farena tranquil·la, aquest poble és una meravella fora de Nadal i l’estiu. No és que no m’agradeu els humans, realment, fa tants i tants anys que us conec i us observo, que ja no us tinc ni por. Però m’agrada més tenir el poble amb pocs de vosaltres, és el natural, és com els nostres; sempre en som pocs, el territori és limitat i no dóna per a més.
Perdó, no m’he presentat, i això que els nostres tenim fama d’elegants. Sóc un corb, Corvus corax, també nomenat corbàs. La gent ens coneix prou, ja que som grans i totalment negres, molt més grans que els altres ocells. Malgrat això, pertanyo a la mateixa família que els pardals i les caderneres, per exemple. És a dir, als passeriformes.
Molta gent, quan ens veu volant, ens confon amb un rapinyaire, ja que també volem planant, aprofitant les tèrmiques, i tenim una gran envergadura. Però, si us hi fixeu una mica més, ens podreu identificar de seguida. Els trets clau són la forma de la cua, que és com un rombe, llarga i negra. I el cap força gros. També el color negre uniforme, lluent, serveix per a identificar, malgrat que depenent de la llum i de la distància d’observació, aquest tret pot ser que no el pugueu distingir clarament.

Els corbs, a diferència d’altres parents de la mateixa família corvidae –gralles i graules, per exemple- som força solitaris. Vivim en parella i som molt territorials. Hi ha si fa no fa les mateixes parelles de corbs a una comarca que d’àligues o falcons.

I criem als mateixos llocs que els falcons o les àligues perdiueres. De fet, sovint tenim conflictes greus amb aquests veïns, ja que ens agrada d’ocupar els mateixos racons per a fer els nius. Passa molts cops que una parella de les nostres s’enfronta amb una de falcons o d’àligues quan passem per davant dels nius ocupats, l’un de l’altre o l’altre de l’un.

De tota manera, aquestes trifulgues solen acabar amb uns quants crits i revolades espectaculars, rarament en ferits o morts, ja que els corbs som quasi tan grans com les àligues, i més grans encara que els falcons.

El tret més característic dels corbs és, com sembla que molts de vosaltres sabeu, la intel·ligència i la longevitat.

Les parelles de corbs poden mantenir-se al mateix territori i criant als mateixos nius més de cinquanta anys, ja que l’esperança de vida supera fàcilment els seixanta anys. Si fa no fa com un dels vostres.
Aquesta llarga vida fa mes fàcil d’entendre la nostra coneguda intel·ligència, ja que tenim molt de temps per a aprendre i acabem coneixent a la perfecció el nostre territori, amb les seves trampes i les oportunitats d’aconseguir menjar fàcil.

Així doncs, els corbs som molt vius, com es diu vulgarment. I, en el nostre cas, es pot aplicar perfectament.

Ah, això sí, el que no som, és tramposos.

Darrerament, estem veient que entre els vostres n’hi ha alguns que no en tenen mai prou, acumulen i acumulen riqueses sense fre. Fins i tot he sentit que algun acaba confessant que ha robat milions...i es queda tan tranquil!

Els corbs, com qualsevol animal, no ho podem entendre, això. Sols agafem el que necessitem. En els nostre cas, a més, ens conformem amb poca cosa, ja que, com som omnívors, mengem de tot i ho aprofitem tot.
Però vosaltres no, sembla que qui té una casa en vol dues. Qui té un cotxe en vol dos, i més luxós, si pot ser.

Hi ha alguns que, irònicament, diuen que la felicitat és a les petites coses; el teu petit iot, els teus petits xalets a la platja i a la muntanya, els teus petits descapotables...

Vaja!
¿És que no n’hi ha prou amb un bon lloc per jaure i totes les necessitats de menjar i beure cobertes?

Si la gent fóssiu menys ambiciosos potser us estalviaríeu tots aquests temes de crisis financeres, conflictes, guerres, etc.
I us ho diu algú que n’ha viscut més d’una, de guerra.

Una fosca revolada.

El corb