dissabte, 19 de desembre de 2009

Pessebre gelat.




Avui segueix el fred, els de l'esplai Albada han sortit -amb la nostra Cèlia, és clar- cap a Vallclara, a posar el pessebre, com cada any. La bassa del passeig Mata estava tan gelada, que els coloms s'hi passejaven per damunt a la cerca d'un bocí on l'aigua es pogués beure, només es podia fer al centre mateix, on hi ha els sortidors, i això perquè la eren quarts de deu.
És a dir, segueix el fred, això em recorda aquell vell refrany britànic:
Wen the Rook flyes dawn, there are a karaj's cool.
Què, que no era així? Ja volia dir jo que aquella acadèmia d'anglès semblava una estafa.
Ara seriosament, seguint amb el tema de l'orella d'ahir, he de donar la raó al Martell, l'ha encertat plenament amb l'autor del text en castellà.
Però el que va motivar la meva carta de fa uns anys, concretament l'abril del 2002, era d'una que es fa dir "Alma".
El seu escrit començava presentant-se dient que el seu nom és Rosa Oroz, però que signa Alma perquè és com tothom li diu. Després desenvolupava una defensa de les ancestrals tradicions dels indis americans, de l'inipi, un foc purificador. I demanava que es publiqués el seu escrit en castellà perquè no dominava prou el català -tot i que viu des de petiteta als Països Catalans- i apel·lava a l'esperit obert de la revista.
La meva resposta, el mes següent, va ser aquesta:

Carta oberta a l’Alma.

Benvolguda Alma.

En un poble petit, tots ens coneixem, de tota manera, et diré que el meu nom és Màrius Domingo, i signo Màrius perquè així és com em diuen.
Em considero una persona oberta i que no té mai por d’allò que és nou, és per això, i per altres raons, que m’ha agradat força el teu escrit de la darrera Orella, però m’agradaria comentar-te alguna cosa, ja que m’he sentit una mica ferit, jo també tinc “animeta”.
En primer lloc, m’he sentit bastant ferit pel fet que a la nostra Orella, una revista de Farena per a farenencs i la resta del Món, s’hagi publicat, per primer cop, que jo sàpiga, un escrit en castellà. A més, amb l’aclariment que això s’ha fet pel teu exprés desig.
Efectivament, en la teva carta comentes que el que us mou a tu i a tots els de Guayrapá és, per damunt de tot (por encima de todo, dius) amor i respecte, concretament amor i respecte per tot allò que us rodeja.
Doncs bé, crec que això ho dius, però no ho prediques, ja que, potser no te n’has adonat en els “muchos años” que vius entre nosaltres, compartint la nostra terra –quan dic nostra, vull dir nostra, també teva, és clar- Potser no t’has adonat, dic, que et rodeja una terra que es diu Catalunya, no pas “Cataluña” i que els catalans, que som els que vivim i compartim aquesta terra amb tu, tenim un idioma propi, un idioma propi que es diu Català i que ens sentim molt orgullosos d’haver-lo conservat malgrat la brutal repressió que vàrem haver d’aguantar durant molts anys els que el teníem com a llengua materna.
Pel que llegeixo a la teva carta, en moments difícils, vas trobar a faltar una mare que et consolés, em sap molt i molt greu, ho dic de debò. Però això t’ha de fer comprendre millor que els que sí que en gaudim, d’una mare –fixa’t que la llengua pròpia de cadascú s’anomena materna, i no és debades- l’estimem molt i la respectem molt.
Ho sento, dic i repeteixo, m’he sentit ferit, perquè jo sempre m’he mogut per la defensa de la Natura i de la nostra cultura, que considero una mostra més de la diversitat i de la riquesa del Món. Mai he escrit cap llibre ni article que s’hagi de publicar a Catalunya en altre idioma que no sigui el Català, malgrat que això m’hagués obert moltes més possibilitats, sobretot econòmiques. De la mateixa manera, no se m’acudiria mai reclamar que es difongui en català un escrit meu a un medi d’un altre àmbit idiomàtic, per respecte, ho faig amb l’ idioma del país o me’l faig traduir.
Crec que aquest esperit una mica “combatiu” si vols, és important que el mantinguem, si no és així, ben aviat el nostre idioma serà una relíquia més que estudiaran les generacions que ens segueixen. Exactament igual que els idiomes dels indis americans, idiomes que ja no compten quasi amb parlants, cosa que considero una gran pèrdua.
Sí, faig ara un lligat per a parlar del segon i darrer punt. Punt que considero molt menys important i que no m’ha ferit pas tant, doncs.
Es tracta d’aquesta idolatria per les tradicions dels “ancestros de la humanidad” que esmentes. Sincerament, hi estic molt d’acord, però crec que heu triat aquests ancestres com hauríeu pogut triar qualsevol altre tipus de ritus, els des xinesos, mogols, inuit, nuba, masai o, perquè no, els catalans, que venim directament dels ibers, i tenim tradicions ancestrals com fer un gran foc el primer dia de l’estiu on es purifica cos i ànima per a iniciar de nou la vida, mig aturada pel llarg hivern. En aquests rituals tribals, es beu, es balla i es canta en un idioma mil·lenari que ara és en declivi, fins i tot en perill de perdre’s per la globalització i...però crec que d’això ja n’he parlat.
Aquests rituals els practiquem encara avui els indígenes d’aquesta terra. Possiblement l’inipi i el foc de Sant Joan tinguin molt més en comú del que ens pensem. Ja veus, de vegades donem tombs i tombs per a cercar respostes, i les tenim tan a prop que les trepitgem sense adonar-nos.
Bé, en fi, el que deia, em semblen molt bé els rituals indis, els respecto i els estimo, però particularment crec que ja tinc prou feina a defensar els propis, encara que amb el sedàs dels anys, les religions i les dominacions polítiques s’hagin maquillat i desvirtuat força.
Tornant al tema que importa; Sé perfectament que estàs rodejada de gent, fins i tot molt propers, que poden traduir els teus escrits al nostre idioma. Fins i tot estic convençut que, com a persona intel·ligent i culta que ets, ho pots fer tu mateixa, en tot cas, jo també m’ofereixo a traduir tots els escrits que vulguis publicar a l’Orella de Farena. Així doncs: Et prego, en nom de l’amor i el respecte a la nostra terra i a les persones que et rodegen que publiquis molts més escrits a aquesta estimada Orella de Farena, però que ho facis en Català, si us plau.

Publica un comentari a l'entrada

Potser també us interessa.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

La Mussara.

La Mussara.
El 2007 va nevar poquíssim, potser l'ùnic dia va ser aquest, aquí la Mussara des del cel.

El Prat.

El Prat.
El poble de Pratdip a la nit, amb la muntanya de Cabrafiga darrere.

Baguerge.

Baguerge.
A la Val d'Aran tots els pobles són bonics, en aquest, per exemple, amb una curta excursió amb raquetes de neu, gaudim d'una vista de postal, amb l'Aneto al fons.

Santa Margalida.

Santa Margalida.
Aquest és l'objectiu de l'excursió amb raquetes, una petita ermita rodejada de neu.

Pilar al Cavall Bernat.

Pilar al Cavall Bernat.
Al Cavall Bernat de Montserrat, membres de la Colla Vella vam clavar un pilar espectacular. La foto és del Francesc Cucurull, és clar.

Aguait als Aiguamolls del Pla.

Aguait als Aiguamolls del Pla.
Els ja ex-merdamolls són la nostra petjada més visible sobre el paisatge, sens dubte.

Bosc del Vilalta, a Farena.

Bosc del Vilalta, a Farena.
A Farena, les nostres gestions van fer que la FTP adquirís el Bosc del Vilalta.

Plafó a la Sallida.

Plafó a la Sallida.
El Manel Concernau va fer els plafons explicatius de la Sallida, a Montblanc.

Huayna-Potosí.

Huayna-Potosí.
Amb uns companys de Girona, el Quim Tell entre ells, vam fer cim al Huayna-Potosí, de 6.088m. als Andes de Bolívia, el 1992.

Cim del Mont-blanc.

Cim del Mont-blanc.
Amb el Romuald Fonts, vam fer el Mont-blanc el 1992, com es pot veure, el dia era magnífic.

Segon intent al Matterhorn.

Segon intent al Matterhorn.
En un segon intent, el 2007, ja vam poder fer cim. El temps, com es pot observar, va ser molt millor.

Dos de nou amb folre.

Dos de nou amb folre.
Ser de Ca la Gallineta i pertànyer a la Colla Vella dels Xiquets de Valls ja és en sí mateix un motiu d'orgull, però haver format part d'aquest castell és assolir el cim. Foto: Colla Vella.

Gangues

Gangues
Si la foto del falcó cama-roig es veu malament al llibre, aquesta de dues gangues a Alfés es veu encara pitjor, avui li puc fer una mica de justícia. Foto feta en completa llibertat, amb el Dyane6 com a aguait.

Niu de Perdiuera

Niu de Perdiuera
Aquest niu, al Camp de Tarragona, és el més famós de perdiuera de Catalunya, les fotos que en va fer l'Oriol Alamany s'han publicat a moltíssims llibres. Nosaltres també en vam fer algunes des del mateix aguait, encara que la qualitat no és la mateixa, és clar.

l"AMPA al Delta de l"Ebre.

l"AMPA al Delta de l"Ebre.
A l'escola Puigcerver, de Reus, durant un temps vam formar part de l'AMPA, entre les activitats que vam fer hi va haver aquesta excursió al delta de l'Ebre.

Curset d"ornitologia a Montblanc.

Curset d"ornitologia a Montblanc.
Hem fet diversos cursets d'ornitologia, però sens dubte el que ha comptat amb alumnes de més nivell -més que jo- ha estat el que vaig fer a Montblanc, amb el CHNCB.

Colónies al Montsant.

Colónies al Montsant.
Vam fer amb l'escola Enxaneta unes colónies al Montsant que van ser tot un èxit.

Curs submarinisme.

Curs submarinisme.
Amb els companys d'Aqualatasub, vam fer el corresponent curs per a l'obtenció de l'OWD. Foto: Aqualatasub.

Grup del cens de cabra als Ports.

Grup del cens de cabra als Ports.
El cens de cabra salvatge als Ports del País Valencià, el 1988, va ser un dels meus primers treballs com a naturalista, aquest és el grup de gent que el va fer, tots de la terra excepte el J. Solé, el J. Mateos i jo mateix.

Sopar del Bou de Reus.

Sopar del Bou de Reus.
Els portadors del Bou de Reus en un sopar on, per sort, no calia agafar el cotxe per tornar a casa.

Carros de foc.

Carros de foc.
Amb bones companyies, vam fer els Carros de foc en obert el 2003, el 2010 hi tornem en Sky Runner.