Quan anava a l’institut, em va agafar una època –el poder de les hormones, suposo- que llegia molta poesia, en català, però també en castellà, influït per l’assignatura de llengua i literatura castellana. Un dels autors que més m’agradava en castellà era Miguel Hernández, tenia un poema genial que es titolava El rayo que no cesa, aquest són els seus darrers versos.
A las aladas almas de las rosas
A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata te requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.
Aquests dies m’ha vingut a la memòria, no pel tema de fons, ni per la bellesa, sinó pel tema del “rayo”, el llamp.
Aquest d’Horta sí que és el llamp que no cessa...qui el va matricular!
Després d’anys i anys, incendis i incendis, centenars d’ells, havent fet bones tasques d’investigació de causes. Tasques minucioses intensives, en equip, amb resultats molts cops brillants.
Ara, d’una sola vegada, amb una sola errada, se’ns ensorra tot el prestigi guanyat a pols miqueta a miqueta.
No és just, cada any els agents rurals investiguem més de cinc-cents incendis, d’alguns no n’arribem a conèixer la causa. En d’altres, exemples que jo he viscut personalment, com el de la rata de Mont-roig o altres que no han transcendit, hi ha hagut fins i tot genialitat per part d’alguns agents.
Però hem tingut mala sort, hem hagut d’anar a errar en un dels incendis –per no dir en l’Incendi- més mediàtic i d’importància social de tots.
Ara potser m’estic posant en un jardí. Jo no he participat directament en aquesta investigació, no sé encara si realment hi ha hagut una errada. Els incendis són molt complicats, el tema encara no està del tot clar.
Però això és el que menys importa ara. El que importa realment és que, encara que, al final, sigui cert que ens hem equivocat, no deixa d’ésser un error, un error entre centenars i centenars d’encerts. Som humans i se’ns pot perdonar no?
Al cap i a la fi, la veritat acabarà sortint a la llum, sigui en un sentit o en un altre, i això sí que importa de debò.
El fet, però, és que aquests dies tothom sembla mirar-nos malament per carrer, i això, repeteixo, és injust.
Un comentari a banda: he estat mirant la foto de portada del Periòdico, la que penjo aquí dalt, i, ho he de dir, se’m posa la carn de gallina!
Aquests dies m’ha vingut a la memòria, no pel tema de fons, ni per la bellesa, sinó pel tema del “rayo”, el llamp.
Aquest d’Horta sí que és el llamp que no cessa...qui el va matricular!
Després d’anys i anys, incendis i incendis, centenars d’ells, havent fet bones tasques d’investigació de causes. Tasques minucioses intensives, en equip, amb resultats molts cops brillants.
Ara, d’una sola vegada, amb una sola errada, se’ns ensorra tot el prestigi guanyat a pols miqueta a miqueta.
No és just, cada any els agents rurals investiguem més de cinc-cents incendis, d’alguns no n’arribem a conèixer la causa. En d’altres, exemples que jo he viscut personalment, com el de la rata de Mont-roig o altres que no han transcendit, hi ha hagut fins i tot genialitat per part d’alguns agents.
Però hem tingut mala sort, hem hagut d’anar a errar en un dels incendis –per no dir en l’Incendi- més mediàtic i d’importància social de tots.
Ara potser m’estic posant en un jardí. Jo no he participat directament en aquesta investigació, no sé encara si realment hi ha hagut una errada. Els incendis són molt complicats, el tema encara no està del tot clar.
Però això és el que menys importa ara. El que importa realment és que, encara que, al final, sigui cert que ens hem equivocat, no deixa d’ésser un error, un error entre centenars i centenars d’encerts. Som humans i se’ns pot perdonar no?
Al cap i a la fi, la veritat acabarà sortint a la llum, sigui en un sentit o en un altre, i això sí que importa de debò.
El fet, però, és que aquests dies tothom sembla mirar-nos malament per carrer, i això, repeteixo, és injust.
Un comentari a banda: he estat mirant la foto de portada del Periòdico, la que penjo aquí dalt, i, ho he de dir, se’m posa la carn de gallina!
Si totes les desgràcies han de servir per a alguna cosa, aquesta servirà per a fer callar encara amb més força tots aquells que, quan els fem apagar un foc de camp, amb denúncia o sense, ens contesten:
-Va, per un foquet no passa res!
Els focs d'esbarjo, ho sé per experiència pròpia, no són la causa més nombrosa d'incendis forestals, però, fins ara, els que han provocat més desgràcies ho han estat, d'esbarjo. Sols cal recordar els quatre morts de Guadalajara -una barbacoa- i els cinc morts d'Horta -una petita foguereta.
I ara, canviem de tema per a posar-nos positius altre cop. Paraula amenaçada d’avui.
Xicoira.
Ep! Ara faig una mica de trampa. Potser aquesta paraula encara es fa servir molt, a Valls, on jo he nascut. I ara el que no la sento mai sóc jo, però per un motiu geogràfic, perquè, en realitat, sóc un emigrant.
A Valls, de l’escarola en diem xicoira, és un tret dialectal de lèxic.
Imagino, doncs, que allí encara es fa servir com sempre, però ho desconec, perquè hi vaig poc.
De fet, alguns dels meus amics se’n riuen de mi quan la faig servir, i és que a Reus, a sols vint quilòmetres, ni tan sols saben què vol dir.
I ara, canviem de tema per a posar-nos positius altre cop. Paraula amenaçada d’avui.
Xicoira.
Ep! Ara faig una mica de trampa. Potser aquesta paraula encara es fa servir molt, a Valls, on jo he nascut. I ara el que no la sento mai sóc jo, però per un motiu geogràfic, perquè, en realitat, sóc un emigrant.
A Valls, de l’escarola en diem xicoira, és un tret dialectal de lèxic.
Imagino, doncs, que allí encara es fa servir com sempre, però ho desconec, perquè hi vaig poc.
De fet, alguns dels meus amics se’n riuen de mi quan la faig servir, i és que a Reus, a sols vint quilòmetres, ni tan sols saben què vol dir.
3 comentaris:
No pateixis, vosaltres tampoc teniu les atribucions i mitjans tècnics que tenen respectivament els jutges i els mossos.
Al que no se li perdona l'error, per què ja en van molt, masses, és al Baltasar.
crec que el martell té raó.
les queixes són perquè si hi havien investigacions obertes que seguien altres hipòtesis no està bé dir que el cas ja està resolt. vaja, així ho he entès jo!
Estic totalment d’acord amb el Martell de Reus.
Pel que fa a la paraula XICÒRIA. Et diré que jo la conec gràcies a ma mare, que és aranesa i sempre la fa anar. Però la usa, no per referir-se a l’escarola, sinó per parlar sobre una espècies d’enciam silvestre que creix de la Vall Fosca en amunt.
*Sànset*
Publica un comentari a l'entrada