dimecres, 13 de gener del 2010

El rayo que no cesa.


Quan anava a l’institut, em va agafar una època –el poder de les hormones, suposo- que llegia molta poesia, en català, però també en castellà, influït per l’assignatura de llengua i literatura castellana. Un dels autors que més m’agradava en castellà era Miguel Hernández, tenia un poema genial que es titolava El rayo que no cesa, aquest són els seus darrers versos.

A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata te requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.

Aquests dies m’ha vingut a la memòria, no pel tema de fons, ni per la bellesa, sinó pel tema del “rayo”, el llamp.
Aquest d’Horta sí que és el llamp que no cessa...qui el va matricular!
Després d’anys i anys, incendis i incendis, centenars d’ells, havent fet bones tasques d’investigació de causes. Tasques minucioses intensives, en equip, amb resultats molts cops brillants.
Ara, d’una sola vegada, amb una sola errada, se’ns ensorra tot el prestigi guanyat a pols miqueta a miqueta.
No és just, cada any els agents rurals investiguem més de cinc-cents incendis, d’alguns no n’arribem a conèixer la causa. En d’altres, exemples que jo he viscut personalment, com el de la rata de Mont-roig o altres que no han transcendit, hi ha hagut fins i tot genialitat per part d’alguns agents.
Però hem tingut mala sort, hem hagut d’anar a errar en un dels incendis –per no dir en l’Incendi- més mediàtic i d’importància social de tots.
Ara potser m’estic posant en un jardí. Jo no he participat directament en aquesta investigació, no sé encara si realment hi ha hagut una errada. Els incendis són molt complicats, el tema encara no està del tot clar.
Però això és el que menys importa ara. El que importa realment és que, encara que, al final, sigui cert que ens hem equivocat, no deixa d’ésser un error, un error entre centenars i centenars d’encerts. Som humans i se’ns pot perdonar no?
Al cap i a la fi, la veritat acabarà sortint a la llum, sigui en un sentit o en un altre, i això sí que importa de debò.
El fet, però, és que aquests dies tothom sembla mirar-nos malament per carrer, i això, repeteixo, és injust.
Un comentari a banda: he estat mirant la foto de portada del Periòdico, la que penjo aquí dalt, i, ho he de dir, se’m posa la carn de gallina!
Si totes les desgràcies han de servir per a alguna cosa, aquesta servirà per a fer callar encara amb més força tots aquells que, quan els fem apagar un foc de camp, amb denúncia o sense, ens contesten:
-Va, per un foquet no passa res!
Els focs d'esbarjo, ho sé per experiència pròpia, no són la causa més nombrosa d'incendis forestals, però, fins ara, els que han provocat més desgràcies ho han estat, d'esbarjo. Sols cal recordar els quatre morts de Guadalajara -una barbacoa- i els cinc morts d'Horta -una petita foguereta.

I ara, canviem de tema per a posar-nos positius altre cop. Paraula amenaçada d’avui.
Xicoira.
Ep! Ara faig una mica de trampa. Potser aquesta paraula encara es fa servir molt, a Valls, on jo he nascut. I ara el que no la sento mai sóc jo, però per un motiu geogràfic, perquè, en realitat, sóc un emigrant.
A Valls, de l’escarola en diem xicoira, és un tret dialectal de lèxic.
Imagino, doncs, que allí encara es fa servir com sempre, però ho desconec, perquè hi vaig poc.
De fet, alguns dels meus amics se’n riuen de mi quan la faig servir, i és que a Reus, a sols vint quilòmetres, ni tan sols saben què vol dir.

3 comentaris:

MARTELL DE REUS ha dit...

No pateixis, vosaltres tampoc teniu les atribucions i mitjans tècnics que tenen respectivament els jutges i els mossos.

Al que no se li perdona l'error, per què ja en van molt, masses, és al Baltasar.

kika ha dit...

crec que el martell té raó.
les queixes són perquè si hi havien investigacions obertes que seguien altres hipòtesis no està bé dir que el cas ja està resolt. vaja, així ho he entès jo!

sànset i utnoa ha dit...

Estic totalment d’acord amb el Martell de Reus.

Pel que fa a la paraula XICÒRIA. Et diré que jo la conec gràcies a ma mare, que és aranesa i sempre la fa anar. Però la usa, no per referir-se a l’escarola, sinó per parlar sobre una espècies d’enciam silvestre que creix de la Vall Fosca en amunt.

*Sànset*

Potser també us interessa.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

La Mussara.

La Mussara.
El 2007 va nevar poquíssim, potser l'ùnic dia va ser aquest, aquí la Mussara des del cel.

El Prat.

El Prat.
El poble de Pratdip a la nit, amb la muntanya de Cabrafiga darrere.

Baguerge.

Baguerge.
A la Val d'Aran tots els pobles són bonics, en aquest, per exemple, amb una curta excursió amb raquetes de neu, gaudim d'una vista de postal, amb l'Aneto al fons.

Santa Margalida.

Santa Margalida.
Aquest és l'objectiu de l'excursió amb raquetes, una petita ermita rodejada de neu.

Pilar al Cavall Bernat.

Pilar al Cavall Bernat.
Al Cavall Bernat de Montserrat, membres de la Colla Vella vam clavar un pilar espectacular. La foto és del Francesc Cucurull, és clar.

Aguait als Aiguamolls del Pla.

Aguait als Aiguamolls del Pla.
Els ja ex-merdamolls són la nostra petjada més visible sobre el paisatge, sens dubte.

Bosc del Vilalta, a Farena.

Bosc del Vilalta, a Farena.
A Farena, les nostres gestions van fer que la FTP adquirís el Bosc del Vilalta.

Plafó a la Sallida.

Plafó a la Sallida.
El Manel Concernau va fer els plafons explicatius de la Sallida, a Montblanc.

Huayna-Potosí.

Huayna-Potosí.
Amb uns companys de Girona, el Quim Tell entre ells, vam fer cim al Huayna-Potosí, de 6.088m. als Andes de Bolívia, el 1992.

Cim del Mont-blanc.

Cim del Mont-blanc.
Amb el Romuald Fonts, vam fer el Mont-blanc el 1992, com es pot veure, el dia era magnífic.

Segon intent al Matterhorn.

Segon intent al Matterhorn.
En un segon intent, el 2007, ja vam poder fer cim. El temps, com es pot observar, va ser molt millor.

Dos de nou amb folre.

Dos de nou amb folre.
Ser de Ca la Gallineta i pertànyer a la Colla Vella dels Xiquets de Valls ja és en sí mateix un motiu d'orgull, però haver format part d'aquest castell és assolir el cim. Foto: Colla Vella.

Gangues

Gangues
Si la foto del falcó cama-roig es veu malament al llibre, aquesta de dues gangues a Alfés es veu encara pitjor, avui li puc fer una mica de justícia. Foto feta en completa llibertat, amb el Dyane6 com a aguait.

Niu de Perdiuera

Niu de Perdiuera
Aquest niu, al Camp de Tarragona, és el més famós de perdiuera de Catalunya, les fotos que en va fer l'Oriol Alamany s'han publicat a moltíssims llibres. Nosaltres també en vam fer algunes des del mateix aguait, encara que la qualitat no és la mateixa, és clar.

l"AMPA al Delta de l"Ebre.

l"AMPA al Delta de l"Ebre.
A l'escola Puigcerver, de Reus, durant un temps vam formar part de l'AMPA, entre les activitats que vam fer hi va haver aquesta excursió al delta de l'Ebre.

Curset d"ornitologia a Montblanc.

Curset d"ornitologia a Montblanc.
Hem fet diversos cursets d'ornitologia, però sens dubte el que ha comptat amb alumnes de més nivell -més que jo- ha estat el que vaig fer a Montblanc, amb el CHNCB.

Colónies al Montsant.

Colónies al Montsant.
Vam fer amb l'escola Enxaneta unes colónies al Montsant que van ser tot un èxit.

Curs submarinisme.

Curs submarinisme.
Amb els companys d'Aqualatasub, vam fer el corresponent curs per a l'obtenció de l'OWD. Foto: Aqualatasub.

Grup del cens de cabra als Ports.

Grup del cens de cabra als Ports.
El cens de cabra salvatge als Ports del País Valencià, el 1988, va ser un dels meus primers treballs com a naturalista, aquest és el grup de gent que el va fer, tots de la terra excepte el J. Solé, el J. Mateos i jo mateix.

Sopar del Bou de Reus.

Sopar del Bou de Reus.
Els portadors del Bou de Reus en un sopar on, per sort, no calia agafar el cotxe per tornar a casa.

Carros de foc.

Carros de foc.
Amb bones companyies, vam fer els Carros de foc en obert el 2003, el 2010 hi tornem en Sky Runner.