S'han acabat les festes.

Ahir Reis –Reixos, que diem al Camp- i amb aquesta festa s’han acabat totes les de Nadal. Ara ja no hi ha res, absolutament res, fins Setmana Santa. Només treballar i dissabtes i diumenges.
Com cada any, Nadal ens deixa tres o quatre quilos de més –cap problema, amb un parell de cops de sortir a córrer tornen a desaparèixer- i imatges de trobades familiars, amb família que no veus massa sovint al llarg de l’any i amb d’altres que els veus sovint, però no amb aquesta tranquil·litat.
Un cop més, el concert de Nadal de la Puigcerver al Fortuny, amb la nostra filla tocant, molt maco. I l’alegria dels nens amb els regals dels Reixos, tot i que a la nostra família –com a la majoria de les catalanes- n’hi ha pocs, de nens.
Bé, Nadal sempre serà Nadal, mentre no ens obliguin a canviar-lo per vacances d’hivern, o setmana de la neu, o el que sigui.
Canviem totalment de tema.
Hi ha molta legislació sobre plantes i animals amenaçats. El mot amenaçat, aquí, vol dir en perill, en procés de desaparició, en disminució poblacional. Per a dir-ho més clarament, que cada cop són menys freqüents.
Als idiomes també passa, això. Cada idioma és viu, hi ha paraules que neixen, que importem d’altres llengües o creem de nou, agafen força i entren de ple en el lèxic de la gent del carrer. Algunes fins i tot abans que, de fet, siguin admeses per l’autoritat lingüística competent –que, afortunadament, no sol ser militar.
Fa ben pocs dies, per exemple, s’han acceptat al Termcat diferents noves paraules, moltes d’elles referides a la gastronomia o a les noves tecnologies. Algunes, com ara bràqueting, que la majoria de la gent no sap ni què volen dir, si no és que ets fotògraf.
D’altres, com ara emplatar, malgrat que tots els programes de cuina de les televisions les utilitzin, encara no han estat admeses, i el mot correcte a utilitzar és, en aquest cas, muntar els plats.
Però ara no anava per això, ara anava pel cas contrari, hi ha, a l’altre extrem, paraules que es perden, que es deixen d’utilitzar. Són paraules en perill d’extinció, ja sigui perquè, senzillament, la cosa a què feien referència no existeix –o quasi no existeix- o perquè han estat substituïdes per altres termes més moderns.
Algunes d’aquestes paraules tenen la sort que, malgrat que la seva utilització original ja quasi ha passat a la història, el seu ús ha derivat acompanyant al canvi amb l’ús del seu objecte. M’explico millor amb un exemple, perquè ara m’estic embolicant:
Carretera.
Carretera era, originàriament el lloc per on passaven els carros, ben lògic, no?
A dia d’avui, ja no hi ha quasi carros, a les nostres terres –bé, als tres tombs, sí- i han estat substituïts per cotxes. Però la paraula no s’ha perdut, ben al contrari, s’aplica la mateixa paraula al lloc per on passen els antic carros, ara cotxes, i fins i tot s’utilitza carro enlloc de cotxe per a definir als actuals vehicles a motor, automòbils.
Però n’hi ha d’altres que desapareixen amb la cosa que definien, són paraules amenaçades.
M’he proposat emprendre una humil i, si es vol, testimonial tasca per
a recordar i utilitzar algun cop paraules que jo recordo de petit, que eren usades per la meva família o gent que m’envoltava, i que ara ja no se senten. No hi ha Lleis de protecció de les paraules, ni programes de reintroducció o foment, per tant, cal una tasca individual per a recordar-les.
Avui començaré amb una que me la va recordar un llibre, La Catedral del Mar, de l’Ildefonso Falcones, es tracta de
Camàlic
En realitat, al llibre hi surt la paraula bastaix, que vol dir la mateixa cosa. Però a mi em va obligar, el primer cop, a cercar-la al diccionari, perquè no sabia que volia dir.
A les definicions, com a sinònim, hi posava camàlic. Bé, això sí que sé què vol dir.
El meu avi era carreter, és a dir, un transportista de l’època, amb una agència de carros. I, és clar, llogava camàlics. Gent que carregava i descarregava, portant les càrregues a l’esquena. Un ofici dur i de força, sens dubte.
Avui no hi ha camàlics, hi ha grues, toros, etc. Les càrregues es porten amb procediments mecànics, ja ningú es destrossa l’esquena carregant i descarregant.
Així és que ningú sap ja què vol dir camàlic, o bastaix. És una de les paraules en perill, amenaçades.
Si fos un animal, seria a l’apèndix I del CITES, com que és una paraula, li dedico un record, ja no la sento des que m’he fet gran.