Una hora amb Màrius.

Mira que n’és, de petit, el Món, i Catalunya encara més.

Això que me’n vaig a la capital per un examen, no he pres els esquís de muntanya perquè he confiat que ja em llogarien unes raquetes a l’estació de Gràcia. Al final no han calgut, estranyament, no hi ha neu, a Barcelona.

Acabo l’examen, vaig cap a Gràcia altre cop a agafar el tren i, mentre m’espero, com que he d’esperar molt, vaig a menjar alguna cosa.

Doncs, ostres! A qui em trobo a la cua de demanar menjar?

Ni més ni menys que al Màrius Hernández, el Pitu de La Riera. Vés que en som de pocs, de Màrius. I, evidentment, no ho duem escrit a la cara. Però aquest és famós, així és que jo ja sabia com es deia i el saludo amb el seu nom real. De primer, es queda parat, però quan li dic que som homònims ja ho comença a entendre.

Finalment, ell, una persona amb qui anava i jo acabem dinant junts i xerrant de les respectives feines. Per al seu acompanyant, ha estat una hora amb dos Màrius, i per a nosaltres dos, una hora amb Màrius.

Un actor vocacional, de molt bon ofici –ho he vist diversos cops- i amb una veu espectacular. A més, molt afable i proper, d’ell ha estat la idea que qui l’acompanyava ens fes la foto que penjo.

Moltes gràcies, Màrius i espero que el Pitu et duri molt de temps.