Maig.

Ja som al maig. I què passa al maig?

La dita popular, pel que fa a la meteorologia, diu que al maig, cada dia un raig. De moment, ja ha fet raigs per tots els dies del més, no? És a dir, que es compleix la dita popular, com gairebé sempre i malgrat el tan esmentat canvi climàtic.

I pel que fa a vida social?

Al maig, comunions.

Doncs bé, el primer diumenge ja ens hem estrenat. Una de prou típica i reeixida, què he de dir? tothom sap el que és una comunió tradicional catalana; Una mena de casament en petit i en modalitat individual, no? Doncs això.

El que em porta a comentar-ho és només una petita part de la festa. Bé, de la festa res a dir, com sempre, molt bé tot. Menjar bo i abundant -caldrà córrer una mica més, aquesta setmana? I veure la il·lusió d'una personeta jove que se sent protagonista absoluta per primer cop. Un acte molt maco, en resum.

El motiu del comentari és la part de la cerimònia, la missa, vaja.

No diré la parròquia ni tan sols el poble, per a no provocar. Però he de dir que el capellà en qüestió va ser, per dir-ho políticament correcte, poc empàtic.

Només entrar la gent a l'església, el primer que va fer és queixar-se de tot i de tothom.

Allò de la guerra preventiva, vull dir: Que si no parléssim, que si no riguéssim, que si controlem la canalla, que si guardar l'odre i la compostura, que si cal saber-se la resposta dels càntics...

Si la majoria de dies té la casa buida, aquest senyor, amb conductes com aquesta només provocarà que encara hi vagi menys gent.

En una altra ocasió, no massa llunyana, en què em vaig trobar havent d'entrar a una església. Com sempre, per motius socials, no pas religiosos. Em van sorprendre amb una missa simpàtica, fins i tot divertida, cants amb power point d'imatges flower-power; Postes de sol, postals boniques...i un capellà que es posava els nens -i els pares- a la butxaca.

Allò sí que animava, fins i tot algú podria pensar a repetir. No s'hi està tan malament, en una missa així, encara que siguis ateu convençut.

Però això d'ahir és totalment contrari. A l'església no hi ha ni serveis -vàter, vaja- no donen res de menjar ni beure -el Capellà beu vi i es menja una hòstia, i a la gent que la vol també n'hi dona una, d'hòstia, però això no omple fins a l'hora de dinar.

Estaria bé en lloc d'aquell pa de full un bon pastís, un xut o un suís. Fins i tot unes galetes farcides de xocolata. un cacaolat, unes magdelenes, un cafè...ja me'n vaig de l'olla!

Ara de debò, una mica de simpatia i bon humor no costa res, és de franc, i així potser s'aconseguiria amortitzar les propietats immobiliàries més impressionants que té el nostre país amb un aforament més gran.