Lògica de Terminator.

Ufff!

Ara sí que me n'adono que els catalans som rucs, i no dic com el Guarà català, de raça, no. Vull dir rucs, enzes, mesells en definitiva, imbècils.

Hi ha gent que se'n fum dels americans, de com son d'especials i fins i tot rars. Més encara si parlem d'algú tan conegut per la seva presumpta poca intel·ligència -culpa dels seus personatges de ficció, és clar- com l'Arnold Schwarzenegger.

Sí, aquest senyor és Governador del seu estat, Califòrnia, als EE. UU.

Com que l'Estat sembla que es troba en crisi, ha decidit que cal reduir despeses. Quina forma millor de reduir despeses que retallar sous dels treballadors públics, no?

És una mesura que no té res d'original, mireu-vos la vostra nòmina, si és que en sou, de treballadors públics, i entendreu el què vull dir.

Però aquest senyor, suposadament poc intel·ligent, ha fet un pas més enllà, ha pensat una mica més. I ha arribat a la conclusió que si cal estalviar en sou, també, òbviament, caldrà estalviar en serveis. De manera que retallarà el sou dels funcionaris, sí, però retallant-los també les hores de treball.

És a dir, que, per a entendre'ns tots, els farà treballar un o dos dies menys cada mes i, és clar, els traurà el sou d'aquest dia o dos.

Vaja!

Ara resulta que nosaltres hem de treballar igual, les mateixes hores i amb la mateixa intensitat, però cobrant menys.

En canvi, els pobrets americans, treballaran menys dies i en cobraran menys, és clar.

No dieu que no som rucs, ja que ens ho hem empassat sense dir res!

A mi em sembla més lògic el sistema americà, que, de fet, és el que aplica l'administració pública quant a la seva relació amb l'empresa privada, m'explico:

A l'hora de retallar en inversions, obra pública o serveis diversos contractats a privats, que jo sàpiga, l'administració no els demana que segueixin fent les mateixes obres i serveis, però cobrant menys, no. El que es fa és contractar menys obres i serveis.

Així doncs ¿És que nosaltres no prestem serveis?

En fi, que per a mantenir l'optimisme que sempre presideix aquest bloc, penjaré una foto d'un trucador que a mi m'ha semblat molt maco, és de Vistabella, al Tarragonès, on també hi surt un moixonet, encara que no és tan encertat com el que em va deixar l'amic Té, que va portar de la Gran Bretanya.

Pi, pinya, pinyó i Tórtora.

Ha començat el programa Pi, pinya, pinyó, un programa de coneixement del bosc per a nenes i nens que promet molt.

Ja s'ha fet una primera sortida i s'ha creat un bloc, on podreu trobar tota la informació:

http://pinyapinyo.blogspot.com/

Personalment, ens fa molta il·lusió aquesta mena de projectes, igual que "Conèixer ens ajuda a prevenir" i altres formes d'aproximació al bosc en què intervenim d'una forma o altre els Agents Rurals.
Crec que la tasca educativa és una de les principals potes que faran que el nostre futur sigui una mica més sostenible.
A la sortida que es va fer a Puigcerver, vam poder observar papallones, plantes, ocells i rastres d'animals. Tothom va quedar molt satisfet i vam quedar entesos per a properes ocasions.
Per a il·lustrar aqueta entrada, com que les papallones i altres invertebrats ja els hem penjat, hi posarem una foto de Tórtora comuna, Streptopelia decaocto, que hem aconseguit aquests dies.

Sí als toros, no als toreros.

Finalment, després de molts dies recollint signatures, reunint-nos a Barcelona per a coordinar feines, penjar cartells, crear opinió a tort i a dret...finalment, dic, s'han prohibit les corrides de toros a Catalunya.

La feina que vàrem començar ja fa fins i tot anys ha servit d'alguna cosa.

Tot plegat, però, ens ha fet reflexionar sobre moltes qüestions:

Se n'ha fet un debat identitari. No dubto que hi hagi algú -més d'una i un, probablement- que ho visquin així, sobretot a l'altre bàndol -encara no he sentit ningú defensant les corrides en català- però, pel que fa a mi, si més no, absolutament NO.

Òbviament, sóc independentista i ho sóc des de tota la vida, però no cal barrejar les coses, seria antitaurí encara que les corrides fossin tan arrelades a Catalunya com, per exemple, la caça en barraca -que també m'encanta que estigui prohibida- o el bou embolat -que també caldria prohibir. No s'han de barrejar les coses, torturar animals no té res a veure amb el sentiment patriòtic.

També hem comprovat com el PSOE-PSC segueix allunyant-se de l'opinió majoritària al País. Cent-vuitanta mil signatures en contra i totes les enquestes possibles no han servit per a fer decantar el vot del segon partit més votat. Fins i tot el Molt Honorable President es vanta d'haver votat contra l'opinió de la majoria del seu poble.

Sense comentaris.

Curiós que els del PP hagin posat el crit al cel i hagin dit que lluitaran perquè això no pugui ser efectiu. No van dir res quan es van prohibir les curses de braus a les illes Canàries...arran de l'iniciativa d'un diputat del PP!

Una reflexió que només podem fer els que hem estat dins de Prou! -crec.

Es demostra altre cop que les dones són molt més civilitzades, intel·ligents i sensibles que els homes. A les reunions que es van fer a Barcelona per a repartir les credencials a les més de mil dos-centes persones que havíem de recollir signatures vaig poder observar que la presència d'homes era purament testimonial. No en conec les xifres exactes, però calculo aproximadament que més del noranta per cent eren dones.

Un cop més, hem de sentir bajanades monumentals -com el nom de la plaça, je, je.

Hi ha hagut gent que ha definit els antitaurins -en realitat antitoreros- com a nazis.

Ja hi som!

¿Com es pot barrejar qualsevol concepte que no agradi amb el nazisme?

El senyor, textualment va dir, per la ràdio:

-"Son nazis, porque prohiben lo que me gusta"

Sense comentaris.

D'altres diuen que els catalans no tenim seny, som antidemocràtics o contrasentits per l'estil.

Però a mi el que em segueix fent més gràcia és qui defensa les corrides perquè són una tradició de sis-cents anys.

En fi, el que jo dic:

Per tradició, per arrelament i per espectacle...vull que torni el circ romà, amb lleons menjant-se cristians i magnífiques lluites a mort entre gladiadors. Fins i tot podriem reutilitzar el de Tarragona, no?

Ara sense bromes, només ens cal felicitar-nos, ara el català és un poble més civilitzat, més evolucionat i més democràtic.

Lliris de mar per a la Coia.

Als espais costaners de la nostra comarca, malgrat que és ple estiu i, en general, són fortament massificats, també s'hi poden trobar meravelles.

Concretament, en aquest cas, una espectacular florida de Lliris de mar, Pancratium maritimum, deixa les dunes del Baix Camp acolorides d'uns blancs immaculats, preciosos.

Entrada especialment dedicada a la Coia, que segur que sabrà apreciar aquesta espectacular explosió d'estètica i bon gust enmig de la sorra.

Trucador del picot.

Al bloc de trucadors de l'amic Té la mà Maria, hi hem pogut veure aquest bonic i original trucador. Sí, un picot, no pot ser més adient i ben trobat. Òbviament, és britànic.

Ep, mentre em repenso si faig o no el bloc de creus de terme -hi ha opinions contrastades sobre aquest tema- n'he descobert un de interessantíssim, el del Pepo motero, un motero de Reus que es dedica a restaurar motos velles, té unes màquines precioses. L'enllaço al costat.

Bé, finalment he decidit fer-lo, al cap i a la fi, pel que costa...

A veure si ara col·labores, Jerkout.

Mylabris variabilis.

Curiós coleòpter no gens rar que sol posar-se a les flors, aquest era en un alzinar del Baix Camp.

L'Alzina més gran.

L'altre dia parlava amb una persona que es dedica professionalment al Medi Ambient i que treballa a Tarragona, i, curiosament, no n'havia sentit a parlar mai, de l'alzina del Mas de Borbó.

Em va dir que li interessava molt i que tan aviat com pogués hi aniria, a veure-la.

És curiós, com es valora de forma molt diferent els tresors naturals i els artificials.

Ben segur que no hi ha gaire gent que no hagi vist mai el teatre Fortuny, o l'Amfiteatre romà de Tarragona. En canvi, els arbres monumentals, com l'alzina de Mas de Borbó o el Perelloner del Cisterer, passen totalment desapercebuts per quasi tothom.

Per si algú no hi ha estat mai, aquesta alzina és a l'Aleixar, al bell mig del Baix Camp, i és accessible per camins bons des del mateix poble. És al catàleg d'arbres monumentals de Catalunya i consta com la més gran de tot el País.

El lloc exacte amb coordenades UTM és  31T 338593  4564679, per si teniu gps i ho voleu anotar.

La primera creu.

Aquesta és, sens dubte, la primera foto que he fet a una creu de terme. Va ser una parada a una sortida per a veure ocells als voltants de Valls, amb el Manel i el Joan, segurament el 1978 o el 1979, al camí de Vallmoll.

Moixera de pastor.

Entre els arbres de les nostres comarques, n'hi ha de molt coneguts, arbres que tothom ha vist i tothom sap com són.

Però també n'hi ha de ben desconeguts, fins i tot molta gent no n'ha sentit mai el nom i, òbviament, no els coneix quan els veu al camp. Entre aquests, sens dubte, n'hi ha un de molt maco i amb exemplars molt interessants. Potser el que passa és que és escàs.

Es tracta de la Moixera de pastor, Sorbus torminalis. Un arbre caducifoli que no es fa mai massa gran, però que amb les seves fulles, semblants a les del fals plàtan, acoloreix els boscos caducifolis de la nostra comarca. Els fruits són excel·lents per a menjar quan són madurs i fins i tot se'n pot fer melmelada.

Un arbret preciós, sens dubte.

Més creus.

Mentre penso si cal fer un altre bloc o no, vet ací una foto més d'una creu de terme, aquesta és la d'Albarca, al camí de Prades, fantàstica i ben conservada.

I el títol és plural perquè l'altra creu és el PSC. Sí, és una creu tenir un partit que es fa passar per català quan en realitat és més español que el toro d'Osborne.

El més trist de tot és que la gent segueix votant-los. A veure si aquest cop ens treiem la bena dels ulls i votem majoriràriament partits catalans i independentistes.

Que, per cert, caldria que CDC es decidís a fer el pas, això de permetre amb l'abstenció que el gobienno de las españas aprovi els pressupostos no ha quedat massa bé, no?

Creus de terme.

Ja fa temps vaig encetar un bloc de campanars, bloc que ha tingut força acceptació i ara mateix ja no és ni meu sol, sinó que hi col·labora molta gent, especialment l'amic del bloc Té la mà Maria i l'Enric Raluy, però també l'Antoni Travé o el Jordi Tudó, per exemple.

El motiu va ser, simplement, que m'agraden els campanars, aquesta construcció humana, feta per a comunicar amb el poble quan no hi havia mòbils ni internet, i que sol ser molt interessant estèticament.

Però, de la mateixa forma, podria obrir un bloc dedicat a aquestes discretes però magnífiques construccions, algunes de molt antigues i de gran bellesa, que servien per a orientar als caminants quan encara no hi havia GPS i els mapes eren per a pocs privilegiats.

Com que sóc molt caminant, sempre m'han fascinat, les creus de terme, t'assenyalen quan surts d'una població, però, sobretot, t'assenyalen quan hi arribes.

Aquesta és de La Selva del Camp, però en tinc fotografies de diversos llocs, ja que sempre he intentat de guardar-me-les de record quan he arribat caminant a algun poble.

Ara, que potser ja n'hi ha prou, de blocs, no?

Si algú altre el fa, jo hi col·laboraré.

Trilingüisme.

¿Qui ho diu, que no existeix, el bilingüisme?
Fixeu-vos amb aquesta pastisseria, no sols bilingüisme, trilingüisme, i en una sola paraula...increïble!
Ara, no em feu dir com s'ha de pronunciar, aquest nom, no en tinc ni idea. Jo, pobre de mi, sóc monolingüe.

Pastorella.

Un altre moixonet freqüent però difícil de fotografiar, més que res perquè és força hiperactiu i no hi ha manera que s'estigui quiet. La Cuereta blanca o pastorella, Motacilla alba.

Garsa volant.

Les garses, malgrat ser molt abundants, costen molt de fotografiar, ja sigui perquè elles són molt poc refiades...i molt llestes, o perquè nosaltres no els prestem prou atenció.

He intentat un parell de cops fotografiar-les en vol, però els resultats, de moment, són pobres.

Blocs i més blocs.

És curiós aquest món dels blocs, i d'internet en general.
Pots conèixer gent i fer amics, encara que alguns potser no els veuràs mai o els veuràs molt ocasionalment.
Això ve a tomb perquè ara he rebut un munt de fotos molt bones de campanars de l'amic blocaire Té la mà Maria. Ha estat de vacances per suècia, país molt interessant on jo encara no hi he estat mai. En canvi, com que Té sembla que va pensar en mi, ara podré enriquir el meu bloc de campanars amb un munt d'imatges impagables.
Jo també faig fotos de trucadors expressament per a enviar-les-hi quan vaig a qualsevol lloc. De manera que hi ha una col·laboració generosa i desinteressada entre dues persones que pràcticament no ens veiem mai.
Ho trobo molt enriquidor i positiu.
Té, des d'ací t'ho agraeixo com sempre i ja et dic que les aniré posant ben aviat, són totes molt maques.
Per a il·lustrar aquesta entrada, utilitzaré una imatge que em va enviar un amic i company per correu-e, és un exemple de com ens jubilarem, ara que sembla que ho haurem de fer amb seixanta-set.

Aterrament de les sitges.

Avui han tirat a terra les darreres dues sitges del grup que hi havia a la vora del polígon La Roureda, ha estat un moment impressionant, l'horitzó que es veu des de l'oficina ha canviat totalment.

A la foto de dalt, una vista de com eren quan encara hi eren totes.

Delicades.

El dissabte, aprofitant que havíem quedat amb uns quants -segons Lince- amics a Barcelona, vam anar al teatre, una cosa que ara ja feia un parell de mesos, si més no, que no fèiem.

L'obra triada va ser Delicades, amb les noies de T de teatre. I és que el Poliorama ens quedava molt a la vora.

http://www.delicades.com/

Ni que només sigui per a gaudir d'un aire condicionat que ens va posar una mica a to després de la calor passada al Passeig de Gràcia, ja va pagar la pena. Una mica car i una mica exagerat, quasi feia fred. Anar dues persones al teatre a dia d'avui costa més de cinquanta euros...sort que la cultura és de primera necessitat.

L'obra no mata, té moments divertits i moments tòpics. Sincerament, no és el dia que he gaudit més amb el teatre. Els actors ho van fer bé, força bé, són bons professionals. Però trobo que l'obra és una mica fluixa, et deixa una mica indiferent.

Tot plegat, però, s'hi pot anar.

Per cert, si no podeu anar al teatre i us heu de conformar a veure un espectacle sense aixecar el darrere de la cadira, còmodament a la pantalla de l'ordinador, recomano especialment el vídeo que ha fet l'Oriol Alamany io els seus col·laboradors, és magnífic.

http://vimeo.com/12246815

Les fotos de dalt són del mateix lloc, l'obelisc ens ho demostra, una és a les nou del matí i l'altra més o menys a les set de la tarda. El que he dit, uns quants amics.

Valorant la manifestació.

Sembla ser que el País es comença a moure. La gran gentada del dissabte no es pot quedar sense resposta. Hi ha algun polític dels que encara en viuen, d'això -ben aviat a molts se'ls acaba la menjadora- que ja se n'adona que cal reaccionar. L'independentisme ja no és una idea utòpica de quatre adolescents eixelebrats. Dissabte hi havia moltíssimes més estelades que senyeres, el crit més escoltat era INDEPENDÈNCIA.
No en tenim prou amb un estatutet que ocupa ja ments pàgines que les instruccions d'una càmera compacta digital. Quina vergonya!
Volem la independència, i la volem ja!
La gent va respondre de forma exemplar. Hi havia moments que se'ns posava la carn de gallina. Hi havia famílies senceres, néts, pares, avis. Gent amb cadira de rodes, un senyor de noranta-tres anys destacava darrera la teòrica capçalera, però arreu n'hi havia com ell, gent que ja n'estem farts, ja en tenim prou.
Ara cal que a les properes ocasions que la democràcia ens deixi opinar ho fem de la mateixa manera: res de votar partits sucursalistes PSC-PSOE, ICV, Ciutadans, PP...tots són igual, res s'assembla més a un polític espanyol de dretes que un polític espanyol d'esquerres. Primer són espanyols, ells ho tenen clar.
Doncs nosaltres primer som catalans, ho hem de tenir clar.
Calen polítics nous, valents, decidits, que apostin de forma clara pel camí cap a la independència. No n'hi ha un altre possible. El que sí que és una utopia inviable és intentar de tirar endavant amb alguna mena de relació estreta amb España. Espanya no ens vol per a conviure amb ella, ens vol per a estar sota d'ella, oprimits, esmunyits però calladets...i si hem de dir alguna cosa, en cristiano, por supuesto!
No hem de demanar permís ni perdó, no som espanyols ni ho volem ser. No se'ns ha perdut res, a España. Hi havia una pancarta a la mani que recordava les paraules de Mossèn Xirinacs:
La independència no es demana, s'agafa!
Dissabte vaig estar orgullós de ser català. Més d'un milió de persones -encara que els linx ens veiessin només seixanta-quatre mil, els linxs ja no hi veuen com abans- ens vam manifestar en pau, amb ordre, amb civisme, per una causa cabdal, la independència d'un país. Així som els catalans.
Diumenge vaig estar orgullós de no ser espanyol. Uns centenars de milers de persones es van manifestar amb crits, amb violència, amb aldarulls, per una causa banal, un partit de futbol. Així son els espanyols.

Ara que això no quedi aquí, seguim lluitant i treballant. Els objectius que ens van fer mobilitzar fa trenta-tres anys s'han acomplert tots (llibertat, amnistia i estatut d'autonomia). Els que ens van fer mobilitzar s'han de fer realitat abans de trenta-tres anys més, així molts dels que hi hem estat podrem veure una Catalunya independent, un estat català.

A l'hora d'il·lustrar aquesta entrada, com que ahir ja vaig penjar una foto de la mani, m'he decidit a intentar de demostrar que no es poden valorar amb matemàtiques, els sentiments. No s'hi val a dir que de l'estatut "sols" se n'ha retallat l'x per cent.
Les paraules, la llengua, són molt importants. Fixem-nos en els detalls.
Aquest extintor, situat en un edifici ben català, a Barcelona, concretament, és d'una empresa suposadament catalana: Agbar, és a dir, Aigües de Barcelona.
Aigües de Barcelona?
No!
Aguas de Barcelona.
Si no, es diria Aigbar, no?
Per a més demostració, sols cal llegir les instruccions de l'aparell, en perfecte català, no?
Com correspon a una empresa ben catalana.

Independència, ja!

Ara sí que s'ha acabat la comèdia. fa trenta-tres anys cridàvem (cridaven, jo estava treballant i no hi vaig poder anar) en favor de l'estatut. Ahir ja ningú no volia l'estatut, i menys encara com l'han deixat.

Com es podia llegir en alguna pancarta, el que volem és l'ESTAT, i, si pot ser, ja!

De tota manera, crec que caldrà canviar moltes cares al capdavant de la política, si és això el que volem. Així és que la gent pensi bé el que vota a les properes eleccions.

Un cop més, reitero que ha estat una gran errada de la CUP decidir no presentar-se...encara que hi som a temps, rectificar és de savis.

A la platja en BTT.

Responent a les pressions psicològiques de família i amics, i a la pressió física del meu genoll, he iniciat el retorn a la pràctica del BTT en substitució del córrer.

Avui, amb la calor i el fet de ser el primer dia, em conformo a anar amb la Massi fins a la platja, a Cambrils, pels barrancs.

Una bona pedalada i una bona manera de recordar quina és la millor cervesa del Món; la que et beus després d'una suada en bicicleta, no importa la marca, això sí, sense alcohol, és clar.

Mont-roig del Camp (II)

Baixant des del castell d'Escornalbou cap a Vilanova d'Escornalbou es poden obtenir imatges molt importants d'una part del Baix Camp. El poble de Mont-roig, per exemple, n'és un protagonista destacat.

No em voldria repetir, però demà tots a la capital. El dia deu de juliol pot ser el primer dia del camí directe a la independència de Catalunya.

Des d'ací agraeixo molt al tribunal constitucional la feina que ha fet en favor de l'independentisme. En un dia aquests personatges han creat més independentistes que un partit que se n'autoanomena en tots els anys de govern tripartit.

Gràcies, de debò.

Bufaforats.

Un altre autèntic repte fotogràfic, com el d'intentar de fotografiar una libèl·lula en vol, és fotografiar un Bufaforats o Esfinx colibrí, Macroglossum stellatarum, també en vol, ja que és molt difícil veure'ls parats. En aquest cas, el repte és gairebé imprescindible, si és que en volem tenir imatges.

A Colldejou ho vaig estar intentant, i crec que vaig obtenir alguna imatge aprofitable.

Com a l'anterior entrada, aquí també parlem d'un animal d'un vol ben peculiar. de fet, si l'observem amb detall, sembla realment un colibrí, des de la forma de volar fins a l'aspecte de la cara, amb els ulls, etc.

Senbs dubte un insecte ben interessant, jo diria que fins i tot fascinant. Et pots passar una bona estona veient com en treu tot el profit d'un grup de flors.

Ascalàfid.

Aquest insecte, d'aspecte curiós quan és posat, amb la seva mida prou gran, els seus colors i les seves llargues antenes acabades en maça, és molt més espectacular quan vola, ja que té unes ales grogues lluentes i una forma de volar molt diferent de la resta, es mou com una fulla que se l'endugués el vent.

Es tracta d'un Ascalàfid, grup que té unes quatre-centes espècies a tot el Món i quinze a Europa, als Països Catalans n'hi ha quatre gèneres, aquest és un Libelloides cunii, ignoro absolutament si té nom vulgar en català, en qualsevol cas no el conec, de moment.
Són insectes predadors, que capturen artròpodes, una mica semblant, doncs, a la conducta de les Libèl·lules.

Lluert.

Aquests dies ha sortit al carrer un magnífic exemplar de la nostra fauna autòctona. Un exemplar extraordinàriament crescut de l'espècie Lluert, o Llargandaix comú, Timon lepidus.

En concret, aquest tan maco ha estat fet pel mateix tros d'artista que ens va fer el nostre Bou, el Manel Llauradó. És, per tant, molt realista, preciós.

Ha sortit al carrer per primer cop amb la missió de lliurar als petitons i les petitones dels seus xumets quan ja es comencen a fer grans, entre d'altres importants tasques.

és evident que una peça com aquesta alegrarà molt les festes de Castellvell, perquè, a més, serveix tant per a llençar foc com aigua.

http://www.castellvelldelcamp.cat/noticias/detall/596/el-lluert/?id_content=104

Des d'aquí felicitem tots els "culpables" que existeixi aquest animal d'un grup molt desconegut, els rèptils, i d'una espècie protegida. Des dels timbalers de Castellvell fins al Manel Llauradó, passant per tots els habitants del poble de Castellvell, poble que estimo especialment per raons ja explicades en aquest bloc.

Penjo dues fotos, així es pot comprovar com n'és de realista, aquesta bèstia que ha fet el Manel. Una foto d'un Lluert de veritat que vaig fer a Valls fa anys i una del Lluert de Castellvell, que ha fet la Coia aquesta setmana.

Per cert, dissabte tots a la mani per a demanar la independència!

Conferència Eduard Punset.

Dijous interessant conferència d'Eduard Punset, al Cosmocaixa.
Havent llegit els seus llibres, i fins i tot estant al dia de la seva revista "Redes" ja et pots fer força idea del seu pensament.
Però sentir en directe aquest senyor, de setanta-tres anys, amb una lucidesa increïble, i parlant en catalespanyglès...va ser molt i molt enriquidor, i divertit.
Sens dubte, un dels nostres cervells privilegiats, exportar intel·ligència ho fem força bé, els catalans.

El peix gran es menja el petit.

Això de que els peixos grans es mengen els més petits ve de molt antic. En aquest fòssil es pot veure perfectament, fa milions d'anys, que passa.

I no és que el peix gran sigui un fill de la grandíssima p. no, és, simplement, que com que és més gran, pot menjar-se als que són més petits.

Què ens queda, als més petits?

Créixer, és l'única solució.

Créixer i emancipar-nos, això és el que toca, així ens podrem enfrontar als peixos grans d'igual a igual, i no serem devorats vilment.

Nou hospital.

Avui he rebut una visita guiada al nou hospital de Reus.

Sols dues paraules: im pressionant.

Noranta mil metres quadrats, cent seixanta-quatre habitacions, dotze quiròfans, set sales de part...el passadís principal -el de la foto- és molt més gran que molts carrers de pobles catalans; Dos-cents cinquanta metres de llarg.

És clar que hi treballaran unes mil persones.

Ara ja ens podem posar malalts tranquils. Encara que jo segueixo preferint visitar-lo sols com a curiositat, no per necessitat.

Espiadimonis

No disposo de cap guia específica d'odonats, per tant, no estic del tot segur de la correcta identificació d'aquest insecte, però crec que ha de ser un Espiadimonis -això sí que és segur- o cavallet del diable, de l'espècie Calopteryx haemorrhoidalis.

És curiós com de vegades els noms en català poden ser prou reeixits, coneguts i fins i tot una mica poètics, com és aquest cas, Espiadimonis, mentre que el nom científic en llatí sona a malaltia infecciosa, no?

En canvi, hi ha casos totalment contraris; ahir mateix vaig penjar al bloc de papallones una foto de l'espècie que en català podriem nomenar Qüerquera -o potser papallona de les alzines?- i, en canvi, el nom científic llatí és, ni més ni menys que Satyrium esculi.

De vegades, però, s'ajunten els dos de forma coordinada, per exemple, la papallona Follet major, que en llatí és Cupido osiris.