dilluns, 4 d’octubre de 2010

Bolets i castells.


Ja hi ha boletaires!

Sí, dic bé, ja hi ha boletaires, molts boletaires, però pocs bolets. Com cada any, empesa en part per la pressió mediàtica, creix la febre boletaire. Gent de totes les procedències, majoritàriament de ciutat, i equipats amb vehicles tot terreny d’alta gamma, omplen els nostres boscos amb la seva presència i els seus rastres inesborrables, és a dir, plàstics, llaunes, papers...

En canvi, de moment, de bolets n’hi ha pocs. Ahir vam poder fotografiar aquest preciós exemplar d’Apagallums, Macrolepiota procera, bolet gran i ben format, per bé que, per sort per a ell, del tot inútil des del punt de vista culinari.

Dit això, se m’acut que podria comentar una mica el tema del concurs de castells, un esdeveniment que va tenir lloc precisament ahir.

Cada any –o cada dos anys- el concurs de castells té més importància mediàtica, la cobertura, per exemple, de TV3 comença a ser força digna, quasi a l’alçada dels esports majoritaris. Això és bo, molt bo. A dia d’avui, ja hi ha una cinquantena de colles, a llocs tan diversos com les Illes o la Catalunya Nord.

Com a casteller de la Colla Vella, assisteixo una mica perplex a aquest fenomen, perplex però gratament sorprès. Jo crec que el Món casteller es mereix tota aquesta atenció, tota aquesta i encara més.

Els anys en que jo era casteller molt actiu, entre el vuitanta i el noranta-dos, els castells eren un fet important i destacat, però només a les comarques castelleres de tota la vida; El Camp de Tarragona i el Penedès. Però eren totalment desconeguts fora d’aquest àmbit geogràfic.

A mi em semblava un fet terriblement injust, els castells tenen tots els elements per a triomfar en la societat actual, i en qualsevol societat. Tant des del punt de vista humà i de valors: Integració social, participació de tothom, disciplina, valors esportius, etc. Com des del punt de vista d’espectacle, és molt i molt plàstic, es pot aprofitar totalment des del punt de vista televisiu i fotogràfic. Per exemple, pensem que en els castells, a diferència de la majoria d’esports-espectacle, el punt de màxima importància i espectacularitat es preveu exactament en el temps, tothom sap en quin moment cal estar a punt per a copsar l’aleta de l’enxaneta.

En aquell moment, vaig enviar a TV3 la idea de fer un programa de castells, amb la idea que algun dia això hauria d’esclatar. Òbviament, no em van fer ni cas, em devien prendre per boig, però el temps, com sempre, està posant les coses al seu lloc, i ara ja hi ha un programa de castells a la tele, i se’n fan retransmissions de forma periòdica, i retransmissions que tenen bones audiències.

Si he de trobar un però, aquest seria que, justament en el moment de major ressò mediàtic, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, que tradicionalment sempre havia estat al capdavant, ara sigui sempre l’eterna segona –o fins i tot tercera, com ahir.

És molt injust, molts i molts anys hem estat la referència, la colla més important, i ara, que és quan més gent coneix els castells, ens passen la mà per la cara tot sovint.

Ara que, veient el concurs d’ahir, entenc perfectament el per què. Així, a ull, mitja plaça era verda, crec que hi havia més gent dels Castellers de Vilafranca que de les dues colles de Valls juntes. Suposo que és un peix que es mossega la cua, com més guanyen, més gent s’hi apunta, i com més gent s’hi apunta, millors pinyes i folres, més castellers a triar i més es guanya. Per acabar d’adobar-ho, Vilafranca és força més gran que Valls en població, i es pot dir que només tenen una colla, amb tots els respectes pels Xicots, però cal reconèixer que entre les seves dues colles no hi ha la mateixa situació d’equilibri que hi ha entre les dues de Valls. Des d'ací, doncs, els felicito, el quatre de nou amb el pilar i el cinc de nou van ser uns castells dignes de ser recordats, molt ben fets i amb la necessitat de comptar sovint els pisos, peruqè semblava que eren de set, amb la fermesa que pujaven.

En fi, de tota manera, jo estic molt content i orgullós de ser de la Vella de Valls, és una colla que ha fet i fa història, i estic segur que en seguirà fent molts i molts anys. Per a mi sempre serà la primera, per alguna cosa sóc de Ca la Gallineta.

A més, el concurs a mi no m’ha interessat mai massa –tot i que un any em va salvar la vida- i el que m’agrada més és sortir satisfet de les diades castelleres de debò, les que no tenen puntuació i normes escrites i cadascú surt de la plaça valorant a la seva manera com ha anat la diada a la seva colla i quins castells ha pogut veure de les altres colles i fer a la seva.

En qualsevol cas, el Món casteller s’eixampla i agafa poc a poc el paper que ha de tenir. Aquesta és una molt bona notícia, i a mi m’agrada de trobar-ne.

Publica un comentari a l'entrada

Potser també us interessa.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

La Mussara.

La Mussara.
El 2007 va nevar poquíssim, potser l'ùnic dia va ser aquest, aquí la Mussara des del cel.

El Prat.

El Prat.
El poble de Pratdip a la nit, amb la muntanya de Cabrafiga darrere.

Baguerge.

Baguerge.
A la Val d'Aran tots els pobles són bonics, en aquest, per exemple, amb una curta excursió amb raquetes de neu, gaudim d'una vista de postal, amb l'Aneto al fons.

Santa Margalida.

Santa Margalida.
Aquest és l'objectiu de l'excursió amb raquetes, una petita ermita rodejada de neu.

Pilar al Cavall Bernat.

Pilar al Cavall Bernat.
Al Cavall Bernat de Montserrat, membres de la Colla Vella vam clavar un pilar espectacular. La foto és del Francesc Cucurull, és clar.

Aguait als Aiguamolls del Pla.

Aguait als Aiguamolls del Pla.
Els ja ex-merdamolls són la nostra petjada més visible sobre el paisatge, sens dubte.

Bosc del Vilalta, a Farena.

Bosc del Vilalta, a Farena.
A Farena, les nostres gestions van fer que la FTP adquirís el Bosc del Vilalta.

Plafó a la Sallida.

Plafó a la Sallida.
El Manel Concernau va fer els plafons explicatius de la Sallida, a Montblanc.

Huayna-Potosí.

Huayna-Potosí.
Amb uns companys de Girona, el Quim Tell entre ells, vam fer cim al Huayna-Potosí, de 6.088m. als Andes de Bolívia, el 1992.

Cim del Mont-blanc.

Cim del Mont-blanc.
Amb el Romuald Fonts, vam fer el Mont-blanc el 1992, com es pot veure, el dia era magnífic.

Segon intent al Matterhorn.

Segon intent al Matterhorn.
En un segon intent, el 2007, ja vam poder fer cim. El temps, com es pot observar, va ser molt millor.

Dos de nou amb folre.

Dos de nou amb folre.
Ser de Ca la Gallineta i pertànyer a la Colla Vella dels Xiquets de Valls ja és en sí mateix un motiu d'orgull, però haver format part d'aquest castell és assolir el cim. Foto: Colla Vella.

Gangues

Gangues
Si la foto del falcó cama-roig es veu malament al llibre, aquesta de dues gangues a Alfés es veu encara pitjor, avui li puc fer una mica de justícia. Foto feta en completa llibertat, amb el Dyane6 com a aguait.

Niu de Perdiuera

Niu de Perdiuera
Aquest niu, al Camp de Tarragona, és el més famós de perdiuera de Catalunya, les fotos que en va fer l'Oriol Alamany s'han publicat a moltíssims llibres. Nosaltres també en vam fer algunes des del mateix aguait, encara que la qualitat no és la mateixa, és clar.

l"AMPA al Delta de l"Ebre.

l"AMPA al Delta de l"Ebre.
A l'escola Puigcerver, de Reus, durant un temps vam formar part de l'AMPA, entre les activitats que vam fer hi va haver aquesta excursió al delta de l'Ebre.

Curset d"ornitologia a Montblanc.

Curset d"ornitologia a Montblanc.
Hem fet diversos cursets d'ornitologia, però sens dubte el que ha comptat amb alumnes de més nivell -més que jo- ha estat el que vaig fer a Montblanc, amb el CHNCB.

Colónies al Montsant.

Colónies al Montsant.
Vam fer amb l'escola Enxaneta unes colónies al Montsant que van ser tot un èxit.

Curs submarinisme.

Curs submarinisme.
Amb els companys d'Aqualatasub, vam fer el corresponent curs per a l'obtenció de l'OWD. Foto: Aqualatasub.

Grup del cens de cabra als Ports.

Grup del cens de cabra als Ports.
El cens de cabra salvatge als Ports del País Valencià, el 1988, va ser un dels meus primers treballs com a naturalista, aquest és el grup de gent que el va fer, tots de la terra excepte el J. Solé, el J. Mateos i jo mateix.

Sopar del Bou de Reus.

Sopar del Bou de Reus.
Els portadors del Bou de Reus en un sopar on, per sort, no calia agafar el cotxe per tornar a casa.

Carros de foc.

Carros de foc.
Amb bones companyies, vam fer els Carros de foc en obert el 2003, el 2010 hi tornem en Sky Runner.