Carta dels vostres veïns.
La Mallerenga cuallarga.
Benvolgut veïnatge.
S’acaba l’estiu i comença a restar Farena tranquil·la...tranquil·la? No!
És començar la tardor i esser tots els boscos del país i fins i tot d’altres països per una munió de gent de tota mena, des del més respectuós fins al més brètol, però bé, abans potser que em presenti, no?
Sóc una Mallerenga cuallarga, el Sr. Linnaeus em va posar en llatí Aegithalos caudatus, però popularment se’m coneix al Camp com a Xarret, suposo que pel soroll que anem fent quan ens movem per dins del bosc.
Nosaltres, els Xarrets, som uns moixonets de la categoria dels que la majoria de la gent coneix com a pardals, moixons, futes, etc. És a dir, ocellets petits sense massa importància, vol dir que, dit d’una altra manera “no serveixen per a res”.
No passa res, ja hi estem acostumats, a aquest menyspreu. En realitat, son insectívors molt actius i lluitem contra tota mena de plagues del bosc, fins i tot contra la processionària del pi, aquest cuc que us fa tant de fàstic i mal als vostres boscos.
De forma totalment diferent de les altres mallerengues, les meves cosines, les cuallargues som gregàries, ens movem en grupets de quatre a set per l’interior del bosc, molt activament i nerviosament. Com si fóssim adolescents amb hiperactivitat.
Físicament som petites, molt petites, podríem ser, juntament amb els reietons, els moixons més petits d’Europa, si no fos que hi ha l’estàndard de mesurar els ocells amb la cua i tot, cosa que fa semblar que som més grans, ja que tenim una cua llarguíssima.
Una diferència més amb les altres primaveres –mallerengues- és que no niem a forats d’arbres, ben diferents són els nostres nius, boles de pèls i molsa espectaculars i ben elaborades. Som petites, però treballadores.
El que sí que tenim igual que la resta de les meves parentes és que gairebé mai no sortim del bosc, ens agrada ser-hi sempre, ens sentim totalment desprotegits fora d’ell, els nostres enemics, amb la mida tan petita i la poca capacitat de vol ràpid, ens agafarien sense esforç.
En canvi, dins del bosc, amb aquesta cua tan llarga i les ales tan arrodonides, ens permetem de moure’ns literalment per dins dels arbres, lloc difícil d’assolir fins i tot pels esparvers.
En aquest camp, només la mallerenga petita, l’emplomallada i els reietons es poden comparar a nosaltres.
Vivim al bosc i estimem el bosc, qualsevol tipus de bosc, fins i tot les pinedes de pi blanc més degradades, és per això que fem tot el possible per a conservar-lo, lluitant contra les plagues que fan malbé els arbres.
I ara torno al discurs pel qual he començat, la tranquil·litat del bosc, en aquest cas de Farena, però en general e totes les Muntanyes de Prades i Catalunya sencera.
Aquests dies, quan ja clarament s’ha acabat l’estiu, fins i tot heu canviat l’hora d’aixecar-vos a anar a dormir –nosaltres no, no som tan...és igual, deixem-ho córrer- ja comença a estar el bosc ple de gent.
De gent, sí, perquè de persones poques. Tot ho deixeu regirat, ple de brossa, remenat i destrossat. Sorolls, crits, papers, llaunes, bosses de plàstic, cotxes trepitjant-ho tot.
I tot per a què?
Per aconseguir el bolet, el preuat bolet, sobretot el rovelló. Menjar barat –de franc, si no compteu gasolina, temps, etc- que veniu a buscar al bosc.
És curiós, quan es vol fer una campanya per a evitar una agressió a la Natura, tipus contra les línies d’alta tensió o una presa, costa moltíssim trobar gent, fins i tot gent disposada, només, a donar la seva signatura. No es mobilitza ningú. Els grups nomenats “ecologistes” compten els seus socis amb els dits de les mans, si ho comparem amb els clubs de futbol, per exemple, que crec que n’hi ha un que en té més de cent-mil.
En canvi, a l’hora d’anar al bosc a espoliar alguna cosa, a treure’n un profit immediat i gratuït, hi ha veritables masses, tothom s’hi posa a la més mínima ocasió.
Quina vergonya!
Els humans sou realment ben egoistes.
Bé, ho sento, no ho he pogut evitar. No es pot generalitzar, a més, potser també té una mica de culpa aquest mitjà homogeneïtzador de masses, la televisió, sobretot aquest programa del qual en sento a parlar tant, “caçadors de bolets”.
En fi, sisplau, feu alguna cosa per a agrair al bosc els fruits que us dóna, sigueu agraïts, que de desagraïts l’infern n’és ple.
Fins la propera.
Un “xarret” de salutació.
La Mallerenga cuallarga.
1 comentari:
Però de ben segur que el que pitjor ho ha fet passar a la mallarenga cuallarga ha estat tota la quillada que cada any puja un cap de setmana d'octubre per anar a veure el Rally Catauña.
Publica un comentari a l'entrada