Guineu i un curs.

Des del sector d'Agents Rurals de CSI·F hem preparat un curs de gestió mediambiental, serà de trenta hores i es farà al maig, a Reus, si en voleu més informació la trobareu al web del CSI·F, enllaçat al costat.

La fotografia és d'una guineu que mira amunt, i mira amunt perquè té por que l'Àliga daurada torni a baixar i, aquest cop, caçar-la a ella i no a la seva companya, a la que es va emportar a la darrera visita.

Cultura i Alt Gaià.

A la revista cultura de novembre es publica l'article sobre la ruta de l'Alt Gaià. Diverses consideracions.

Primera. Com és que rebo al març la revista de novembre?

És un misteri que he d'esbrinar. No sé si és culpa de correus o de la revista, però em sembla que quatre mesos des de Valls a Arbolí és una mica massa. Jo a peu trigo molt menys.

I segona, entrant al cos del tema, s'hi explica una excursió a l'Alt Gaià. Penso que potset seria interessant de penjar-la aquí, o potser no, ja que és llarg.

Bé, ja m'ho pensaré, en tot cas el que sí que intentaré és penjar les fotos que hi ha publicades a la revista, ja que hi apareixen en blanc i negre, i és una llàstima, seria bo poder-les veure en colors.

Independència a Europa.

Avui hi tornem amb un altre vídeo, aquest reflecteix la llei de Murphy.

Resulta que quasi cada dia intento de veure el Medi Ambient de TV3, i quasi sempre ho aconsegueixo, bé, molt dies, diguem.

Però justament divendres, no vaig poder, sort que hi ha gent que m’avisa de les coses. Tot just va sortir el meu llibre.

Gràcies a TV3 a la carta ho he pogut veure:

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3437430

La foto és per a il·lustrar que els francesos ja ho comencen a tenir clar.

Pinassa monumental i coincidència agradable.

Quan entrem al Priorat pel Coll d'Alforja, a mà dreta, vora la carretera, ens trobem aquest magnífic exemplar de Pinassa, Pinus nigra salzmanii. Un arbre excepcional que destaca per damunt de tots els altres. Amb el Montsant de fons, ofereix un espectacle de paisatge que paga la pena de contemplar.

I avui he tingut una sorpresa agradable, una d'aquelles coincidències que es donen de tant en tant. Resulta que aquest cap de setmana he estat amb l'Albert Manent al Mas de Segimon, preparant els nius -ja hi ha l'apunt que ho explica- i tot just avui surt a tota la premsa que li atorguen el Premi d'Honor de les lletres catalanes.

Vaja, ja ho dic jo, que sóc un mindundi, però tinc amics veritablement importants. Això sí que val.

Des d'ací moltes felicitats, realment s'ho mereix.

Refent els nius.

Una mica tard, però ja hem refet i endreçat els nius artificials del Mas de Segimon, a l'Aleixar. Aquest és dels que es compren a Oryx, van molt bé, han criat a tots els que hem instal·lat.

És una mica tard, ja ho sé, però és que enguany he anat una mica de bòlit, i els dies que hi havia d'anar sortien coses. Finalment, he pogut fer-ho el mateix cap de setmana que he fotografiat les primeres àligues marcenques i també hem vist un esparver cendrós mascle a la Roureda. Ahir en vam veure una femella a Mont-roig.

També ja n'és ple d'orenetes de tota mena. Espero que encara puguin criar les mallerengues, al Sr. Manent li faria molt il·lusió.

Perdiuera ignota.

L’Àliga perdiuera, Aquila fasciata, aquesta espècie mítica, que està desapareixent, cria als cingles més allunyats de la civilització i ja en queden ben poques, a Europa, vegeu-ne la prova:

http://www.youtube.com/watch?v=H7V3Fncw1MM

És broma, aquest vídeo impressionant és a la Índia, no a Catalunya, encara que aquí també ha criat en arbres, més allunyats de la ciutat, és clar.

Qualitat de vida.

Llegeixo al diari una d'aquelles estadístiques curioses que, de tant en tant, es publiquen.

Sembla ser que es va fer una enquesta per a saber quina ciutat és la millor per a vire-hi de tot el Món. Va sortir guanyadora Vancouver, a l'oest del Canadà.

És ben evident que tots aquests temes són ben subjectius, i cadascú tindrà els seus arguments, els seus pros i els seus contres. Però en aquest cas es dóna la casualitat que és una ciutat on hi he estat, puc opinar amb coneixement de causa.

No sé si seria la ciutata on triaria de viure cas que hagués de marxar d'on he nascut -el Camp de Tarragona- però el que sí quie és cert és que hi ha al Canadà una gran qualitat de vida.

A Vancouver mateix, a un tret de pedra -literalment- tens platges excel·lents, amb tanta qualitat natural que hi ha orques, dofins i foques. Amb bicicleta, o fins i tot amb bus o a peu, pots anar a passar el dia a parcs on hi ha arbres de quaranta metres, coiots i óssos. Si t'agrada l'esquí, hi pots anar en metro.

I si el que t'interessa és la cultura, hi tens de tot, des d'una població tranquil·la, educada, tolerant amb els immigrants i amb els habitants originals fins a tota mena d'activitats culturals, espectacles, etc.

En definitiva, un país i una ciutat on s'hi pot viure molt bé. Ah! I amb un nivell de vida quant a preus molt assequible.

El que passa és que, com dic, tot és subjectiu. I la filopàtria no és un component de la vida d'alguns animals, ho és de tots els animals, inclòs l'humà. I jo sóc europeu, i concretament català, òbviament prefereixo qualsevol ciutat o poble de Catalunya per a viure-hi, si pot ser, és clar.

I el nostre clima és més suau.

El futur de la Natura (i de l'Ajuntament).

Aquests dies, probablement fins a setmana santa, són intensos en accions d'educació ambiental. Gairebé cada dia anem a instituts i escoles a fer xerrades, amb els CRAE a fer tallers i sortides o d'excursió al bosc amb la canalla, a plantar arbres o penjar nius artificials.

La veritat és que aquesta és una tasca agradable i agraïda, les nenes i els nens aprenen molt i els agrada.

Aquí en tenim un parell de mostres, plantant una alzina a La Selva o penjant nius artificials a l'Albiol.

En un tema totalment diferent, i recuperant una entrada de fa una setmana. Comentava que m'havia produït sorpresa la retirada de l'Eduard Ortiz de la primera línia política a l'Ajuntament de Reus. I deia que, òbviament, en ser un novell com a ciutadà de Reus, probablement era culpa meva, la sorpresa, ja que no en tinc ni idea.

Però després escolto l'entrevista que li fa el Jordi Escoda a punt 6 ràdio i parlant amb l'Eduard -ens coneixem, entre d'altres coses, per ser portadors del Bou tots dos- resulta que per a ell mateix també ha estat una sorpresa.

Vaja! Doncs sembla que no anava tan errat.

Aquí hi ha mar de fons, algunes coses que sé i d'altres que només saben les dues parts afectades, però el que és clar és que no és un tema fàcil i que portarà conseqüències, sens dubte.

Pota de cavall.

Encara no sé quina espècie és, però no he pogut resistir de fotografiar i compartir aquesta espectacular florida, arran d'una esllavissada que ha eliminat els arbres i els arbustos.
Bé, deia que no sabia encara quina espècie és, no he tingut temps a mirar la guia de plantes i ja em trobo la resposta a un amable comentari del blogaire d'Alytes, és Pota de cavall, Tussilago farfara, que comenta que és corrent a terrenys remoguts. Efectivament, aquesta espectacular florida era arran del despreniment que es va fer famós perquè va mantenir incomunicades a Montserrat desenes de persones durat dies, ara ja és apriat, el camí, però l'esllavissament ha deixat una extensió sense vegetació arbòria ni arbustiva que de moment s'està colonitzant amb plantes més petites, com aquesta.
Molt interessant, el tema, des del punt de vista botànic i també, altre cop, he d'estar molt agraït a qui es mira aquest bloc, entre tots aprenem alguna cosa més, sobretot jo!

Per cert, he buscat a la guia de Polunin, la de flors d'Europa, i explica que les fulles poden ser fumades com si fossin de tabac i que són un remei per a afecccions del pit, tos i fins i tot asma...curiós, no?

Regals fotogràfics.

En Francesc Xavier Fernàndez, mitjançant el blogaire Té la mà Maria, ens regala dues fotos de la catedral de Sant Patrici, a New York.

Les penjarem al bloc de campanars, és clar, però m'ha semblat un exemple de col·laboració, de la que rebem des de fa molt de temps, i que agraeixo molt. Prou important per a sere al bloc genèric. Moltes gràcies a tots dos.

Més Montserrat.

És ben evident a qui em conegui que jo de religiós en tinc ben poc, més aviat cap a gens. Però visitar Montserrat té molts altres intressos, a banda de la religió.

Des del punt de vista fotogràfic, històric, tradicional, etc. No hi ha dubte que és una visita obligada. Una meravella en molts sentits. La vista interior de la catedral, mentre cantava el cor dels escolans és un moment únic.

A més a més també és un parc natural, un indret de gran interès geológic, botànic i faunístic. Aquest cap de setmana hi havia una espectacular floració de Marfull, Viburnum tinus.

Ah! Per cert, el mató estava boníssim. He, he.

Primavera.

Avui és el primer dia de la primavera, aquestes flors d'ametller d'ametlla marcona, rosades, ens serviran de benvinguda. També la Cèlia ho ha copsat, amb ametllers i violetes.

Viatgera.

Aquest cap de setmana ha estat el primer que la Bruna, la nostra gosseta, ens ha acompanyat amb l'autocaravana.

És clar que a nosaltres ens agrada molt de voltar amb aquest traste, la vista del paisatge és magnífica, amb aquest vidre tan gran tipus autobús. I amb un punt de vista més alt que qualsevol cotxe. Però el que hem comprovat ara és que la gossa encara s'ho passa més bé. A diferència d'un cotxe normal, l'autocaravana pertmet de voltar, anar provant finestres, triar el millor lloc per a dormir, etc. En definitiva, aquest mitjà de transport és el cel dels gossets per a viatjar. Fixeu-vos quina cara de satisfacció que fa, en plena parada i ja espera que tornem a engegar.

La Lluna a Montserrat.

Aquests cap de setmana, per tal de poder observar millor la lluna, hem agafat l'autocaravana i ens n'hem anat a Montserrat, ha estat prou positiu, encara que hem quedat parats de la massificació.

A més de la lluna, hem pogut observar aligots, xoriguers, àliga daurada, voltors, falcó pelegrí. No tot a Montserrat, alguns pel camí d'anada o de tornada. I hem pogut sebtir cantar al Monestir, un espectacle, també.

Curiositats: El Món és petit, ens hem trobat amb tres amics de Valls, ells anaven a escalar. I també hem vist un personatge conegut del país, concretament un que, malgrat tenir nom i cognoms, com tothom, se'l coneix per un curiós renom: Sisales. Suposo que la majoria ja sabrà a qui ens referim.

Lluna espectacular.

Avui tothom diu que la lluna serà espectacular, de fet, sí que és més lluent del que és normal. Caldrà aprofitar l'avinentesa i mirar-se-la una mica.

I ara, sindicalista.

Com haureu pogut observar si heu entrat algun cop a aquest bloc, sóc una persona poc especialitzada. Per dir-ho com ho diu el meu amic Manel, sóc aprenent de tot i mestre de res.

A la vida he fet moltes coses, algunes amb relatiu èxit, altres no tant, i altres de forma totalment desastrosa.

Però encara me’n queden moltes, de coses per a fer, crec que la vida és molt més divertida si dia rere dia, setmana rere setmana i fins i tot any rere any, has pogut provar noves experiències i en algunes d’elles han pogut reeixir.

Molts cops m’havien temptat a treballar pel sindicat. I fins i tot de forma puntual ho he fet ja; Sóc l’únic membre del CAR que ha participat a tots els cursos per a interins que ha organitzat CCOO, i també he fet un curs de Fringíl·lids per a UGT. Però mai m’hi havia posat de ple, a treballar directament per a un sindicat, no fent únicament de formador.

Finalment, per circumstàncies professionals i personals que no ve a tomb explicar aquí, ara m’he decidit.

He entrat de ple a formar part com a vocal al sector Agents Rurals de la Central Sindical Independent i de Funcionaris (CSI·F).

I hi he entrat perquè hi he trobat, en aquest sindicat, un bon ambient, una gran professionalitat i moltes ganes de treballar per a millorar les condicions laborals dels empleats públics.

A més, i per si amb això no n’hi hagués prou, se’ns ha donat una molt gran llibertat i confiança per part dels responsables del sindicat.

Defensar la dignitat i la professionalitat dels servidors públics em sembla ara mateix una tasca que estic en condicions d’exercir, ja que conec el tema des de molts punts de vista i des d’una llarga experiència d’anys. Vint-i-dos anys de funcionari de la Generalitat i quatre anys de Regidor Cap d’Àrea a un Ajuntament capital de comarca em donen prou base per a poder conèixer el funcionament intern d’aquestes entitats.

I crec que és molt important de defensar-los, als funcionaris públics, ja que és molt fàcil entrar a la crítica sense fonament, quan en realitat hi ha molta gent molt vàlida que és a un lloc de treball d’aquest tipus perquè hi creu, perquè n’està convençut, que tots plegats ens mereixem un servei públic de qualitat. I perquè és la seva vocació.

Així doncs, començo una etapa que –òbviament- desconec quan durarà i els èxits o fracassos que tindrà, però que promet molt.

Aquí en teniu l’enllaç, que també és al costat, és clar:

http://www.csif.cat/rurals/

L'Ajuntament sobre rodes.

Avui, mentre esperava a la ràdio per a parlar, m'he mirat els diaris. Ja m'he emportat una sorpresa.

Potser sí, que com que "només" fa dinou anys que sóc de Reus, no m'assabento massa de res. Però jo creia que l'Eduard Ortiz era una figura de futur a aquest Ajuntament -sempre i quan la debacle electoral del PSC/PSOE no sigui majúscula, és clar- i que seria el successor natural de l'actual alcalde cas que aquest partit tornés a tenir la paella pel mànec.

La foto és dels darrers tres tombs, serà irrepetible l'any vinent. ERC ja no compta amb Empar Pont, per la qual cosa, si vol sortir amb un carro l'any vinent, no serà en aquest. Però el que jo no havia pensat és que l'Eduard passaria al final de la llista, com diu als diaris, i no al segon lloc, com jo -ingènuament- pensava.

En Llúís Miquel Pérez sí que podrà tornar a passejar l'any que vé als tres tombs amb aquest carro -o no, de fet, sembla a la foto que està dient adéu- però l'Eduard tampoc hi serà, com enguany.

Com sempre, els ciutadans amb els seus vots tenen la paraula, i ara els dubtes són més grans que mai.

D'acord, no en tinc ni idea, però no crec que sigui l'únic sorprès, no?

Orenetes.

Ja hem vist les primeres orenetes al Baix Camp. Dimarts, dia 15 la primera cuablanca, Delichon urbicum, a Mont-roig, i ahir, dia 16, la primera Hirundo rustica, Oreneta vulgar, a Les Borges del Camp.

Amb molta aigua, arriba la primavera. Primer al tall britànic, és clar, però ben aviat a la resta del País.

Vint mil!?

De tant en tant, miro el comptador de visites, avui he quedat astorat perquè ha arribat a vint mil, sí, 20.000 visites.

Francament, crec que això deu ser una exageració o un problema informàtic, em costa de creure que des del juliol de l'any passat -uns nou mesos, doncs- aquest bloc tan peculiar i personal hagi rebut tantes visites.

Hauré de preguntar a altres blocaires quina fiabilitat tenen aquests comptadors.

De tota manera, encara que el nombre real fos només del deu per cent, és a dir, dos mil, ja hauria pagat la pena de fer-lo i mantenir-lo, ja que si ho comparem amb les tirades dels llibres, ja és una xifra considerable.

En qualsevol cas, moltes gràcies als que s'ho miren, això, perquè animen a seguir escrivint i penjant fotos.

Aquesta d'avui és per a il·lustrar les darreres pluges, tan abundants com necessàries. Ha plogut molt i encara plou una mica, però ja calia, es presentava una temporada seca.

Nou bloc i llavors.

La blogosfera augmenta dia rere dia. Ara podem gaudir -jo especialment, ho reconec- d'un nou bloc de fotografies. La Cèlia, la meva filla, el va omplint d'imatges interessants i reproduïdes amb molt bon gust amb la seva càmera. És enllaçat al costat, paga la pena d'anar-hi fent una ullada.
Aquestes dues fotos són de Miraguà o miraguano, Araujia sericifera, la càpsula que conté les llavors, que anys enrere s'utilitzava per a omplir coixins o matalassos.

Més classics.

Aquests dies costa de penjar entrades positives al bloc, el que ha passat al Japó, a banda de ser una desgràcia natural de grans proporcions, i un desastre molt gran a n ivell social i econòmic, també ens ha de fer repensar tot el tema de l'energia nuclear.

Ah! No! Que això és España, i Espanya, com tothom sap, és diferent.

Aquí tots tranquils, les nostres centrals resistirien un terratrèmol molt més gran encara sense problemes...

Sense comentaris.

El problema és que com peti alguna cosa aquí, cap a on anem?

A França hi ha nuclears a cada cantonada, i, si mirem més lluny (?)

A Alemanya, un país com tots sabem molt menys seriós i rigorós amb la feina, ja s'han replantejat el desenvolupament nuclear. De moment, no allargaran la vida útil de les centrals, i ja veurem si en fan alguna de nova que tenien prevista.

La foto és d'un altre clàssic que vam poder fotografiar diumenge, molt a prop del Mustang, aquest és britànic, no americà, i per tant, més del meu gust: Més petit, més discret, més europeu, en definitiva.

Un MG biplaça descapotable, preciós.

Clàssics.

Sí, tot un clàssic, aquest Ford Mustang descapotable, fins i tot amb l'adhesiu de la ruta 66 al vidre. La seva presència davant d'un restaurant de Reus aquest diumenge suposo que deu tenir relació amb la fira Epocauto, que és justament aquest cap de setmana.

El Mustang ha estat, i és, el somni de molts conductors novells nordamericans, i, en format descapotable, ideal per a viure a California.

En qualsevol cas, poques ocasions tenim de veure vehicles de la nostra quinta -aquest Mustang deu ser dels anys seixanta- tan ben conservats.

Això sí, tota una contradicció fer córrer aquest malversador d'energia en plena època de crisi i de cotxes híbrids.

Tres tombs Reus 2011

Excel.lent edició dels tres tombs de Reus, enguany. Un èxit de públic i de participació. Els tres tombs definitivament s'han consolidat com una de les festes més reeixides i participatives de la ciutat. Des del punt de vista fotogràfic, molt interessants.

Potser la llangonissa i les butifarres del matí hi ajuden, però ningú no pot negar que s'hi respira un bon ambient.

Llibre de la setmana de l'ICO.

En el darrer butlletí de l'ICO apareix el meu llibre com a "llibre de la setmana", tot un honor, moltes gràcies, companys.

Bombers, 150 anys.

Ahir vaig esser convidat a l’acte de la festa patronal dels bombers, que coincidia amb el cent-cinquanta aniversari dels bombers de Reus.

Jo devia ser dels pocs que hi vaig anar a peu, ja que es feia a cent metres del meu lloc de treball, al nou recinte de la Fira de Reus, magnífic escenari, nou de trinca.

Va ser un acte molt emotiu, amb lliurament de guardons a molts bombers per haver prestat un munt d’anys de servei. També, i això va ser més aplaudit, dempeus tots, mencions especials a bombers que havien protagonitzat actuacions d’especial heroïcitat, salvant vides humanes i, en alguns casos, perdent la seva pròpia vida.

Va ser molt engrescador comprovar com l’Honorable Conseller en persona –amb l’Alcalde, el President de la Diputació, el Delegat del Govern, etc.- agraïa aquests actes, i donava la mà un a un als bons professionals, que havien fet la seva feina més enllà del que se’ls demana.

En el seu parlament final, el Conseller va remarcar que el cos de bombers el té al seu costat, i a tot el Govern, tant quant ho fan bé -que és gairebé sempre- com si s'equivoquen. Això és realment reconfortant.

Trobo que aquest tipus d’actes són importants, reforcen l’esperit de grup i esperonen la voluntat dels servidors públics.

No puc menys que estar agraït als companys –i en molts casos, amics- bombers haver-me permès acompanyar-los en aquest dia tan important per a ells.

Pi, pinya, pinyó a l'Albiol.

Avui els infants del Pi, Pinya, Pinyó han estat a la font del Colomer, a l'Albiol, vora Bonretorn. Allí han realitzat una neteja a fons de l'entorn, entre les alzines i les argilagues, han omplert sacs d'ampolles, bidons i altres porqueries que deix la gent que hi va a recollir aigua.

També han col·locat quatre nius artificials, amb la intenció que hi niin Mallerengues o altres insectívors. Ha estat una activitat molt reeixida i complerta, amb la presència del mateix Alcalde, Sr. Andreu Carrasco, que ha facilitat l'aixopluc al poble a l'hora d'esmorçar.

També s'han posat uns cartells informant de l'acció i pregant a la gent que mantingui net l'entorn, a veure si algú se set al·ludit.

Fins on arribarem!?

Potser ja n'hi ha prou, no?
Això ja és un gra massa, fins i tot hi ha gent que se'n dona vergonya.

Aquesta senyora no sé si n'és conscient, però se'n dona vergonya de la seva mare, i en públic.

http://somnoticia.cat/2011/03/08/una-alcaldessa-del-pp-demana-perdo-pel-defecte-de-tenir-com-a-llengua-materna-el-valencia/

Potser que donem un cop de puny a la taula ja.

No sé com il·lustrar aquesta notícia, així és que hauré d'esperar inspiració d'un altre tema per a poder incloure una foto en aquesta entrada.

Vés per on, ja ho tinc, mireu quins videos més impressionants. Quina oportunitat, anar per la carretera i trobar-se això, no?

http://www.youtube.com/watch?v=FnuG4Mci_vs&feature=related

Cronobiologia.

Avui penjaré el darrer article que he fet per a l'Orella de Farena, aquest cop és sobre el Gamarús, i parla, aquest, sobre les vacances escolars, la setmana blanca famosa, primera i darrera.

La idea és que ara sembla que cal intentar de millorar el rendiment escolar, atès que s'ha observat que no és precisament òptim, al nostre país.

D'ací ve el títol, cronobiologia, sí, una parauleta d'aquestes rares, d'avui, però que es basa en una cosa de total sentit comú.

S'ha observat que el rendiment, la capacitat de treball i aprenentatge de les persones no és el mateix tot el dia, lògicament, ja que som animals, al cap i a la fi, i que ens marca és la Natura, el ritme del sol.

De la mateixa manera que un xoriguer i un gamarús no fan el mateix horari de treball, per tal i com la Natura, amb anys i anys d'evolució, els ha marcat per a adaptar-se a un o altre horari, les persones també tenim uns horaris òptims i uns de no tan bons.

A altres països, com ara al Canadà, ja estan aplicant aquests coneixement i fan l'entrada als instituts a la mateixa hora -els horaris de treball dels pares manen- però fan biblioteca, plàstica, etc. Temes que de menys cos. Les assignatures fortes, les més exigents i que tenen més pes als curricula les comencen a partir de quarts de dotze i a la tarda, que és l'hora de millor rendiment.

No els va tan malament, segons sembla, així és que potser d'ací a uns quants anys potser també ens n'adonarem ací i no farem rendir en matemàtiques als adolescents a les vuit del matí.

Vet ací l'article, dedicat especialment a qui no pugui gaudir de l'Orella sencera.

El Gamarús.

Benvolgut veïnatge.

S’acaba l’hivern i ja es comencen a notar els primers colors de la primavera, les darreres nits fredes es fan notar, encara, i hi ha neu a les congestes després de la darrera nevada, ja ho diuen:

Març, marçot, mata la vella, i la jove si pot.

Doncs bé, els que teniu la sort de tenir casa a Farena i quedar-vos a dormir, us haureu adonat que a les nits se sent un udoll molt característic a l’interior del bosc, és una mena de:

Houuuuh....ho,ho,ho,houuuuh

Remarco amb negreta quan el so és més fort. És un cant fort, com un plany, una mica tètric, i que se sent sobretot aquests primers mesos de l’any.

Per cert, que n’és de difícil intentar d’explicar en lletres impreses el cant d’un ocell!

Doncs això, segur que haureu escoltat algun cop aquest cant, és un dels nostres, un Gamarús, batejat pels científics com a Strix aluco.

Encara que, com som molt abundants, ens anomenen també Agaús, Gall carboner, Cabrota i molts altres noms.

El Senyor Albert Manent, un intel·lectual que té el mas a l’Aleixar, el Mas de Segimon, en va escriure un llibre, amb tots els noms populars que tenim els gamarussos, fixeu-vos si n’hi ha a tot el País.

El més corrent de tots, però, és el de Gall carboner, i es refereix a que quan hi havia gent que anava a fer carbó als alzinars, anys enrere, sentien en començar la feina, a la matinada, o en acabar-la, just abans de marxar cap a casa perquè es feia fosc, el nostre cant des de les seves carboneres.

Si m’he de fer un autoretrat diria que sóc un mussol, un doc, és a dir, un rapinyaire nocturn de mida mitjana, d’uns 40 cm de llarg i quasi un metre d’envergadura. Més o menys com la nostra parenta, l’Òliba, però nosaltres vivim sempre enmig del bosc, som molt freqüents, encara que costa molt que ens veieu.

La nostra alimentació us fa molt de favor, ja que quasi exclusivament mengem rates i ratolins, talpons, i altres animalons que us fan malbé les plantes que estimeu.

Deia que som molt corrents, de fet, devem ser dels rapinyaires més corrents a Catalunya, amb més de 12.000 parelles, i no sembla que les nostres poblacions pateixin, ben al contrari, potser cada dia en som més, probablement perquè cada cop hi ha més bosc, al nostre país, i també perquè la nostra competidora més directa, l’Òliba, cada dia és més escassa.

Bé, em demanen que opini sobre algun aspecte de la vostra vida, i ara em ve a tomb, perquè s’escau justament aquesta setmana, parlar-vos d’aquestes mini vacances que us heu muntat els educadors, els mestres, vaja. En dieu la setmana blanca.

No se ben bé perquè en dieu així, suposo que deu tenir relació amb la neu i l’esquí, però com que a Farena no hi ha pistes d’esquí, si més no de moment, doncs això, que no ho sé.

El que sí que és cert és que aquests dies ens vostres escolars, nenes i nens, no tenen classe, han d’anar a cases de colònies, cases dels avis, acampades, o on sigui, però no a classe.

Sembla ser –em diuen- que això no tornarà a passar més, que aquest és el primer i darrer any.

Bé, potser millor, perquè això és un veritable trasbals, un enrenou, vaja.

La idea és bona, escampar les vacances i que no estiguin tan concentrades a l’estiu va bé, però s’ha fet malament, no s’ha programat bé i no s’hi ha posat els mitjans que calen.

És evident, doncs, que cal millorar el calendari escolar, però s’ha de fer millor, molt millor.

També hi ha un altre factor, però; és que ens hem emmirallat en altres països europeus, com ara França, per exemple. Però Catalunya no és França, a Catalunya hi fa molta més calor, a l’estiu, potser ja va bé, que no tinguem massa feina a l’estiu.

I una idea, no seria millor, també, encaixar més els horaris amb els horaris biològics de la gent?

Vosaltres, encara que no ho vulgueu acceptar, també en sóu, d’animals. I teniu uns horaris preferents de funcionament.

Potser fer treballar adolescents a les vuit del matí no és el més adient, sobretot a l’hivern. Les noies i els nois són molt més productius i receptius a l’aprenentatge més tard, des del migdia cap a la tarda, no tan de matí.

Cal pensar-hi una mica més, no?

Bé, això us ho diu un que comença a funcionar quan es pon el sol, imagineu-vos el mal que ens faria que em fessin canviar l’horari i caçar de dia, amb aquests enormes ulls negres que tenim!

Un udol de salutació.

El Gall carboner.

Llibre impressionant.

Entre la darrera comanda que vaig fer a Cossetània, hi havia un llibre que tenia com a assignatura pendent des de feia temps. És aquest del Vicent Pellicer.

El Vicent ja ens té acostumats a compartir amb nosaltres imatges magnífiques, en paper o en pixel, el bloc "Aprenents de Natura" que tenim enllaçat al costat n'és una mostra.

Aquest lllibre ens porta fotos excepcionals, excel·lents, que ens demostren les belleses ocultes o no tan ocultes de les Terres de l'Ebre, que ell coneix tan bé.

Gràcies, Vicent, per aquesta bona feina i, sobretot, per permetre'ns de gaudir-ne.

Arbres per a nois i noies.

Molt oportunament, el mateix dia que estem enmig d'un taller de construcció de nius artificials i menjadores, i de germinar llavors d'arbres del programa Pi, pinya, pinyó, m'arriben un parell de llibres que vaig demanar a Cossetània.
Un d'ells és aquest, que ens ensenya de forma molt més que senzilla, però amb tot el rigor que cal, què és un arbres, quins tenim i per a què serveixen, entre moltes altres coses. Un llibre deliciós i molt recomanable que avui té per a mi un valor especial, ja que justament dijous passat vaig tenir el goig de conèixer el seu autor.
"Guia d'arbres per a nois i noies" és el seu títol, i en Ramon Pascual, amb la col·laboració de la seva dona, Núria, i alguns dels seus fills, l'autor.

Prunera i presseguer.

Un cop els ametllers comencen a perdre les flors i guanyen fulles, ara és l’hora dels presseguers i les pruneres, també amb flors que no els van gaire darrere, en bellesa.

Aquí en tenim mostres de tots dos, a veure si algú endevina quin és quin.

Per cert, m’ha arribat un article molt interessant, llarg, sí, però paga la pena de llegir-lo, de debò.

http://crisiscapitalista.blogspot.com/2011/01/islandia-crisis-y-revolucion.html

Preparant els tres tombs.

Ahir, finalment i després de molt de temps, vam anar al cinema. Ja feia temps, sí, i ens hauria agradat anar a veure Pa negre, però per horaris, finalment, vam anar a veure "El discurs del rei". Una bona pel·lícula, bons actors, ben ambientada, bon ritme, etc.

Potser va passar el que passa molts cops, que quan t'han dit tant que una pel·li és bona, després costa molt superar les expectatives.

De tota manera, és ben clar que paga la pena anar a veure-la, si més no, perquè no mor ningú amb violència -mor el rei, però de malaltia- i no es crema cap cotxe. És britànica, no americana.

Tothom n'ha vist, o en pot veure, el cartell promocional, així és que la foto d'avui il·lustra que aquest proper cap de setmana, el diumenge, ja són els tres tombs a Reus, cal posar ben maques les eqües i els cavalls, manicura, perruqueria...

Ca la Gallineta.

És fascinant aquesta capacitat que tenen alguns humans per a poder complementar les tradicions, els coses d'abans, amb les novetats més modernes, amb l'alta tecnologia.

La foto n'és una mostra; Un trucador, per a picar a la porta, de tota la vida. Però, just a la vora, l'interruptor d'un timbre.

Però, i el títol de l'entrada?

Doncs com que he volgut aplicar-me l'exemple, combinaré la tradició més antiga, en aquest cas el renom de casa meva, que té més de quatre-cents anys, i la tecnologia més moderna, en aquest cas el bloc, que en té quatre. A més a més, farem doble feina, perquè traurem a l'encapçalament el meu nom, i així serem una mica menys egòlatres, no?

Així doncs, aquest bloc, a partir d'avui, serà Ca la Gallineta, si algun altre parent vol utilitzar el mateix nom per a un altre bloc, haurem de compartir-lo o especificar de quina o quin Gallineta es tracta en cada cas, però de moment, que jo sàpiga, sóc l'únic a qui interessa utilitzar el nom de la casa per a un bloc.

Guies d'ocells.

Ahir vam fer la presentació a Barcelona, a l'Oryx. Va ser un acte entranyable, amb tot d'amics, coneguts i noves coneixences. Hi havia ben bé trenta persones, entre companys de la feina, parents i similars, amics i saludats. Va estar molt bé, doncs.

Particularment interessant va ser conèixer el Ramon Pascual i la seva muller, Núria, dues persones interessantíssimes i de gran cultura. En Ramon és qui ha escrit, entre molts altres llibres, les dues clàssiques guies d'arbres i arbustos, guies que o falten a cap casa d'algú que li interessi la natura. Una conversa d'aquelles que recordes.

També hi havia algun autor de fotos cedides, com el Júlio Pérez, a qui encara tampoc coneixia personalment.

La xerrada del Xavier Parellada va ser molt sentida, recordant vells temps i destacant de forma totalment exagerada la meva contribució al coneixement ornitològic de les comarques meridionals. Vaig signar uns quants llibres amb aquell goig que saps que qui t'ho demana valora la feina.

Però, a més, vam aprofitar el viatge, hi vam comprar nius artificials i un parell de llibres, entre ells les dues guies que tenia com a assignatura pendent des de feia temps, l'edició nova i en català -finalment- de l'Svensson, Mularney i Zetterström i, és clar, la dels bons naturalistes catalans, Joan Estrada, Francesc Jutglar i Toni Llobet. Aquesta darrera mereix comentari a banda.
Finalment, més de cinquanta anys més tard que aparegui la primera guia d'ocells d'Europa, tenim la primera guia d'ocells dels Països catalans, feta en català i des del nostre país, per ornitòlegs i il·lustradors de casa. Només per això ja tenim clar que cal recomanar-la, com fa l'ICO, però és que, a més, és bona, molt bona.

Les il·lustracions del Francesc, amb qui vaig tenir en goig de compartir jornades d'anellament al Delta fa anys, i del Toni, que no ha de demostrar res a dia d'avui, són fantàstiques. I els textos del Joan demostren que el nostre "mestre" de Lleida en sap un niu.

Molt bon treball i molt recomanable, no ha de faltar a la motxilla de cap ornitòleg o aspirant a ornitòleg del nostre País

Oryx.

Avui un vell amic des de fa molts anys, i un dels més grans naturalistes de Catalunya, en Xavier Parellada, presentarà el meu darrer llibre a Barcelona. Un gran honor, sens dubte.

Fa molt mal temps, però espero que, malgrat tot, vingui algú.

Brigades.

Al barri s'han posat a fer obres, vull dir els de l'Ajuntament, concretament Brigades. Substitueixen una zona que era simplement de paviment net per una zona de jocs per a infants.

Sembla ser que aquestes reformes, al carrer de La sardana tenen duen finalitats:

1. Evitar que els adolescents hi juguin a futbol, amb la qual cosa hi estic d'acord.

i 2. Distreure a la població que té la sort de cobrar la jubilació.

I observant qui observa, és a dir, veient com els vells miren les obres -n'hi ha molts, de debò- m'he adonat de per què els treballadors de la brigada són puntuals pel que fa als seus horaris.

Els és imprescindible, ja que els jubilats que observen les obres estan esperant, mirant els rellotges, que els treballadors pleguin puntuals. Probablement han de ser a l'hora a recollir els néts a l'escola, o potser han de fer alguna altra tasca que té un horari que no es pot cariar. I necessiten que les obres tinguin un horari estricte.

En certa forma, doncs, els treballadors de la brigada fan una doble funció: Fer l'obra corresponent i, a més, una tasca social impagable, que és distreure als vells, aixòi se'n diu, a dia d'avui, optimització de recursos.