La darrera carta dels veïns.

Amb motiu de  la propera sortida de l'Orella de Farena núm. 54, l'Antoni em demana una carta dels veïns, com sempre. Aquest cop l'animal escollit és el Gat mesquer, vet ací l'escrit.
La foto no té res a veure, és el carro, que es va fent.

Carta dels vostres veïns.

El Gat mesquer.

Benvolgudes veïnes i veïns.

Abans que res, és clar, presentar-me. Sóc un Gat mesquer, Genetta genetta, també em dieu Geneta, així és més fàcil no confondre’m amb el gat fer o gat salvatge, ja que no tenim res a veure, solament el nom. Bé, també podem dir que les nostres urpes són una mica retràctils, és a dir, podem amagar les ungles, com els gats.

Els veritables gats són fèlids, nosaltres som vivèrrids, una família de carnívors que es distribueix per Asia i Àfrica, la majoria dels meus parents els anomeneu mangostes.

En realitat, a Catalunya hi som perquè ens hi vàreu portar vosaltres. Més concretament, els àrabs, quan dominaven la Península, nosaltres érem els seus gats. Arran d’aquesta domesticació i trasllat, ens vam escampar i vam acabar sent part integrant de la vostra fauna autòctona. És clar, fa gairebé un mil·lenni que vivim als ecosistemes de Catalunya i ens hi hem adaptat perfectament sense produir cap dany irreparable a altres espècies possibles competidores o preses.

Som realment un cas excepcional, ja que el que passa més sovint és que una introducció d’una espècie forana a un ecosistema comporta gairebé sempre el trencament de l’equilibri i un veritable desgavell de vegades de conseqüències irreparables. Els darrers exemples ens ho il·lustren perfectament: el cranc americà, la gambússia, el musclo zebra, el cargol poma, el silur...

Nosaltres no, nosaltres hem estat emigrants involuntaris molt correctes, ens hem ubicat en un lloc de tota la cadena ecològica on hi havia possibilitat d’entrar sense fer malbé res, menjant ratolins i rates, fent caus a forats d’arbres i pedregars, etc.

Per si no ens heu vist mai, cosa molt probable encara que som relativament freqüents, podeu començar a cercar-nos per les nostres marques i rastres.

Les petjades són petites, d’uns 4 cm, amb la marca de quatre coixinets i les petites ungles. Les defecacions –les caques- són molt característiques, primetes i llargues, negres quan són fresques i blanques quan s’assequen. Amb una curvatura que les fa inconfusibles. Però el més típic és que fem veritables latrines immenses. Diverses de nosaltres fem les deposicions al mateix lloc al llarg de molt de temps, amb la qual cosa se’n fan munts enormes. Normalment les trobareu a marges de pedra, tarteres o peus de cingles. Menys freqüentment a marges argilosos o vora un arbre sec.

No havia parlat del nostre aspecte. Si aconseguiu de veure’ns –som totalment nocturnes- de seguida ens coneixereu, tenim la pell bru-grogosa amb taques negres, molt críptica en els entorns que ens movem, i la cua, llarga, és blanquinosa amb anelles negres. El morro és molt més esmolat que el dels gats, i les orelles llarguetes i punxegudes, amb el morret negre, com els dels gossos.

De llarg fem una mica més de mig metre, amb quasi la mateixa llargada de cua, i d’alçada a la creu sobre un pam, així doncs, més o menys com un gat domèstic, encara que nosaltres som més esvelts i prims, pesem aproximadament dos Kg, una mica més els mascles que les femelles.

Som molt adaptables i podem viure prop de les vostres cases, encara que som molt discrets, la majoria de vosaltres no ens heu vist mai, cosa que és una llàstima, ja que tots els que ens veieu soleu destacar que som molt maques.

No obstant això, es pot dir que després de la guineu i el teixó, som els carnívors més abundants a Catalunya.

Per cert, i barrejant una mica la nostra història i la  vostra, la dels humans, m’agradaria destacar que al vostre país hi ha molta immigració, molta més que emigració. Això sol ja indica molt. Però és que, a més, els emigrants som molt i molt ben rebuts. Quan venim a viure en pau i tranquil·litat, potser fugint d’unes condicions molt pitjors al nostre país d’origen, o venim per força, perquè ens hi ha portat, com és el nostre cas. Si la nostra intenció és integrar-nos i acceptar els costums i normes de convivència que acateu vosaltres mateixos, els indígenes, som ben aviat acceptats i integrats com un més, com un qualsevol de vosaltres.

Un dia vaig sentir un dels vostres que ho deia:

-és català tot aquest que viu i treballa a Catalunya.

És en veritat, el que ve a treballar i a viure e pau, sense crear problemes, ben aviat és un dels vostres, i és una característica del vostre caràcter que us honora i de la qual us n’enorgulliu.

Hi ha excepcions, però són això, excepcions.

Feu que això sigui així per molts anys!

Un xisclet de salutació.

La geneta.